Ahir vaig posar-me a fullejar "Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80" (La Ciutat Invisible Edicions, 2010) de l'activista sociocultural Joni D. Llegeixo: "Los nazis iban en bandada, siempre 14 o 15 tíos. Tenían una furgoneta blanca con la que salían de caza, se abrían las puertas y bajaban 13 o 14 tíos con palos, bates...". D'aquesta manera descriu un testimoni del llibre la manera d'actuar (o, més ben dit, d'apallissar) dels grups d'extrema dreta a la Catalunya d'ara fa 25 anys. Us sona? Esclar que sí, és el mateix tipus d'emboscada que ara fa uns dies van patir tres joves a Manresa. També llegeixo que, d'entre els vehicles carregats de fatxes que els anys 80 atemorien amb les seves ràtzies arbitràries, la crònica esmenta "la furgoneta de Matutano amb què treballava el nazi manresà conegut com Animal", que Joni D. ha localitzat de nou a l'actualitat convertit en regidor de l'Ajuntament de Manresa. Allò més inquietant del cas és que, un quart de segle després, aquestes mateixes agressions s'acaben de repetir.
Tanmateix, a partir de les manifestacions públiques que han sorgit enfront de l'atac feixista, constatem que la capacitat d'acció i reacció de la ciutat es troba en bona forma. Les mobilitzacions de protesta no s'han fet esperar i l'esquerra, la societat civil i els moviments socials i veïnals han respost. Malgrat això, esperem que aquesta força cívica i plural esdevingui encara més àmplia, aconseguint que els representants del govern municipal no amaguin el cap sota l'ala i també exerceixin de càrrecs electes a peu de carrer, amb la ciutadania, fent pinya contra el feixisme.
No n'hi ha prou en reivindicar la doctrina democràtica, sinó que cal anar més enllà i reclamar aquells principis solidaris que s'oposen frontalment a actituds autoritàries, discriminatòries, arbitràries i violentes. O és que potser hem oblidat que Hitler va poder arribar al poder gràcies a l'instrumentalització de les vies democràtiques, a l'ús de la geometria variable electoral i a les seves aliances amb el partit democristià alemany? En aquest sentit, val la pena que recuperem l'experiència viscuda per Martin Niemöller. La seva història és la d'un respectable pastor protestant de l'Alemanya dels anys 30, pacífic i demòcrata però passiu i conformista amb l'extrema dreta, que no va adonar-se de la necessitat de sortir al carrer per denunciar-la fins que també es va convertir en la seva víctima. Llavors, però, ja va ser massa tard: la capacitat d'acció i reacció del poble alemany ja havia estat esclafada. Sortosament, Martin Niemöller va sobreviure als camps nazis i a la guerra, i l'any 1946 va escriure la seva coneguda reflexió admonitòria sobre la necessitat d'unitat antifeixista: "Primer van venir a buscar els comunistes i, com que jo no ho era, vaig callar. Després van venir a buscar els sindicalistes i els socialistes, però jo no era cap de les dues coses, així que no vaig parlar. Després van venir a buscar els jueus, però jo no era jueu i no vaig fer res. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú per defensar-me."
A Manresa, l'agressió que han patit l'Albert i els seus companys ha estat un primer incident, greu però de caràcter aïllat. Però qui sap? Si no fem pinya n'hi podria haver un altre demà, les víctimes del qual podrien ser el teu amic marroquí o la teva veïna independentista. I la setmana vinent, sense que hi hagi cap motiu aparent, podries ser tu. Per evitar-ho, doncs, unitat antifeixista.
Tanmateix, a partir de les manifestacions públiques que han sorgit enfront de l'atac feixista, constatem que la capacitat d'acció i reacció de la ciutat es troba en bona forma. Les mobilitzacions de protesta no s'han fet esperar i l'esquerra, la societat civil i els moviments socials i veïnals han respost. Malgrat això, esperem que aquesta força cívica i plural esdevingui encara més àmplia, aconseguint que els representants del govern municipal no amaguin el cap sota l'ala i també exerceixin de càrrecs electes a peu de carrer, amb la ciutadania, fent pinya contra el feixisme.
No n'hi ha prou en reivindicar la doctrina democràtica, sinó que cal anar més enllà i reclamar aquells principis solidaris que s'oposen frontalment a actituds autoritàries, discriminatòries, arbitràries i violentes. O és que potser hem oblidat que Hitler va poder arribar al poder gràcies a l'instrumentalització de les vies democràtiques, a l'ús de la geometria variable electoral i a les seves aliances amb el partit democristià alemany? En aquest sentit, val la pena que recuperem l'experiència viscuda per Martin Niemöller. La seva història és la d'un respectable pastor protestant de l'Alemanya dels anys 30, pacífic i demòcrata però passiu i conformista amb l'extrema dreta, que no va adonar-se de la necessitat de sortir al carrer per denunciar-la fins que també es va convertir en la seva víctima. Llavors, però, ja va ser massa tard: la capacitat d'acció i reacció del poble alemany ja havia estat esclafada. Sortosament, Martin Niemöller va sobreviure als camps nazis i a la guerra, i l'any 1946 va escriure la seva coneguda reflexió admonitòria sobre la necessitat d'unitat antifeixista: "Primer van venir a buscar els comunistes i, com que jo no ho era, vaig callar. Després van venir a buscar els sindicalistes i els socialistes, però jo no era cap de les dues coses, així que no vaig parlar. Després van venir a buscar els jueus, però jo no era jueu i no vaig fer res. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú per defensar-me."
A Manresa, l'agressió que han patit l'Albert i els seus companys ha estat un primer incident, greu però de caràcter aïllat. Però qui sap? Si no fem pinya n'hi podria haver un altre demà, les víctimes del qual podrien ser el teu amic marroquí o la teva veïna independentista. I la setmana vinent, sense que hi hagi cap motiu aparent, podries ser tu. Per evitar-ho, doncs, unitat antifeixista.