Buidar el pap, dir-ho tot. Vet aquí un dels exercicis que caracteritzaven el ciutadà virtuós a l'Atenes clàssica. Virtuós, sí, perquè per alçar-se davant de l'assemblea i parlar francament –sense buscar fórmules de conveniència, sense voler afalagar els oients, sense esperar res a canvi, sense amagar-se amb subterfugis– calia coratge. D'això en deien parresia: parlar sense embuts, exposar-se plenament. El parresiasta no era un ingenu, sabia que les seves paraules podien incomodar el poder. Però aquí es jugava la seva credibilitat i el seu valor com a ciutadà. I és que entre lliures i iguals, les veritats es diuen a la cara.
 

És fascinant veure la reaparició en la història de figures semblants al parresiasta. L'antiga Roma, primer, i les ciutats republicanes del Renaixement italià, després, van conèixer un ressorgiment de la paraula lliure en el contionator. Imagineu tota la massa del poble aplegada a la plaça. Imagineu que s'ha fet saber que els governants pretenen aplicar unes mesures polítiques molt controvertides, polèmiques, impopulars. Imagineu, ara, la remor de la gent allà reunida: els rumors, els crits, els cossos i els moviments dels ciutadans. De cop, un d'ells s'aixeca i es dirigeix a la multitud. Ja teniu un contionator. Tots l'escolten amb atenció. Aquest ciutadà proposa, critica, opina i parla directament al poble, més enllà de mediacions, intermediaris o representants. Com el seu germà parresiasta, tampoc no es tapa amb hipocresies; diu el que pensa i sent, sent i pensa el que diu. Llavors vindrà l'aclamació o el rebuig, el sí o el no, per part de la ciutadania. I ja teniu una contio, aquest saber plebeu del qual parlen Titus Livi, Boncompagno o Maquiavel.
 

Però no cal anar tan lluny. Encara un tercer i últim exemple, aquesta vegada més proper a nosaltres: el sirventès. Un gènere de la poesia trobadoresca, desplegat als territoris occitans i catalans dels segles XII i XIII, que consistia a cantar quatre veritats als reis i poderosos de l'època. A partir d'una melodia popular, el trobador arranjava una nova lletra que s'escampava arreu. El sirventès es deia de moltes maneres: era una denúncia als costums de les classes benestants, un atac personal a sobirans i llepaculs, un manifest plural d'estils i gustos literaris o una acció de propaganda política en estat pur. Parresia, contio, sirventès: tres formes de constituir, accionar i difondre ciutadania.
 

Per què m'he referit a aquests tres casos? L'any 2011 ens ha deixat records amargs. Dos minuts d'aplaudiments escandalosos al rei d'Espanya per part dels diputats dels partits majoritaris espanyols després del rebombori amb el gendre, imputat per corrupció. Ratificació disciplinada a les urnes catalanes de les polítiques de retallades més hostils que hi ha hagut en la història recent del nostre país: contra la sanitat i l'educació públiques, contra la solidaritat i la cooperació al desenvolupament, contra els més desafavorits de la societat. Càrregues policials, violència, desallotjaments. Continuïtat dels vells mites de la transició espanyola, de l'autonomisme asfixiant i de les receptes neoliberals dictades pels especuladors, ara anomenats mercats. En fi, m'he referit a aquests tres casos perquè els nostres governants, parresiàsticament o contionàriament, bé mereixen un bon sirventès en comptes de tants aduladors d'estar per casa. M'hi he referit com a il·lustració de la saludable activitat de buidar el pap.