Cal callar i engolir saliva o fel o merda. Mentre els polítics –sequaços o capatassos o cabassets femeters (que no criadetes sense paga)– prenen decisions perquè a la bèstia infame –Els Mercats– no li falte manduca, siga carnassa o carnús, o siga benefici en abundància. El seu benefici a costa de la nostra misèria. Així i tot, diuen els seus panxacontents corifeus, cínics corifeus, que no hem d’insultar. Hem d’engolir-nos la indignació, la impotència, fins a l’extrem, si calguera, d’ofegar-nos-hi com si fóra un vòmit.

Ens demanen “sacrificis”. Ens ho demanen els mateixos que ens han conduït fins a aquest escorxador. Ens ho diuen com si apel·laren a la nostra comprensió, al nostre sentit comú, a la nostra “solidaritat”. I tanmateix nosaltres esperàvem, voldríem, exigim (encara, ai!) justícia islandesa; és a dir, que els responsables d’aquesta misèria compareguen davant un tribunal just, siguen polítics, financers, banquers, directius de grans empreses, corruptes de tota mena i condició en suma, i que reten comptes (i propietats) per la seua incompetència, per la seua cobdícia, per la seua arrogància, pel seu còmplice –delictiu, doncs– servilisme fins i tot. Però no hem vist passar ningú pel tràngol de l’acusació. I ningú no els ha exigit retre comptes de la seua riquesa desmesurada, immoral, il·lícita. Impunitat europea. És, però, el nostre minso i ben guanyat benestar –el treball, la salut, l’habitatge, l’educació dels nostres fills…– el que és sacrificat. Sacrificat en ares de l’opulència d’uns quants males bèsties.

Tota aquesta impunitat ofèn. Ofèn més que tot això que els diem nosaltres a ells, conseqüència de la nostra impotència, de la seua impunitat. Se’ns pixen damunt i ens diuen que plou, se’ns caguen en la cara i ens diuen que cauen volves. I encara hi ha qui ix en defensa de no sabem quina bona educació. Imbècils. I llepons.

Insultem-los. Sense por que se’ns casque la veu. Insultem-los. De viva veu o per escrit. Diguem-los el nom del porc i allò que el mar trau a les vores. No es mereixen la nostra bona educació ni el nostre respecte. Insultem-los sense recança. És un dels darrers drets que encara conservem. Almenys fins que ens ho prohibiran (i no tardaran gaire), com alguns ja han prohibit dir les veritats. Tant se val que s’hi esveren els gasetillers a sou i els presidents (o presidentes) de qualsevol cambra d’ajocats. Fet i fet, els responsables de la nostra ruïna, els jutges implacables de la nostra misèria present i futura, només fan veure que s’ofenen. Però no s’ofenen. Gens. És pura comèdia. Dis-me cabró i afarta’m. No tenen vergonya. Si en tingueren –de vergonya, i moralitat i decència– no serien on són ni farien el que fan ni dirien el que diuen. No s’ofenen per gairebé res tots aquests. Només s’ofenen –de veritat, vull dir– si els els toques la butxaca i els privilegis. Lladres! Llepaculs!

Vinga, animeu-vos! Insulteu-los! Ens van a fotre igualment...