Una dramaturg llibertari fidel a la llengua

Parlar de Felip Cortiella, com en tants altres casos, és parlar de la desmemòria històrica. És per això que intentarem esbossar una breu biografia d’aquest autor i del seu temps, a través de diversos articles, que sempre seran una minsa i breu aportació mentre no s’estudiï i divulgui com cal la figura d’aquest activista llibertari, caixista d’ofici, dramaturg i poeta.

Cortiella, que morí el 1937, havia tingut un carrer a Barcelona amb el seu nom, durant el breu període de revolució i resistència a l’agressió feixista de l’anomenada Guerra cCvil. El 16  desembre de 1937 l’Ajuntament de Barcelona inaugurava una placa amb el seu nom on actualment es troba el carrer dels Àngels. Fou un temps que els carrers de Barcelona dugueren noms en homenatge com Manuel Gonzàlez Alba, Plaça Francesc Ferrer i Guàrdia o carrer Farga Pellicer, que foren substituïts a l’ocupació franquista pels de Ros de Olano, Bisbe Urquinaona o Sant Pau respectivament. La desmemòria, com podem veure, té uns origens violents i de la mà de la repressió feixista. Que actualment s’hi perpetua, acompanyada també per la incapacitat col.lectiva de preservar la nostra identitat i el nostre passat.

Aquesta desmemòria històrica, que elimina del mapa tot allò que no resulta políticament correcte per al règim, i que tot sovint duem inoculat nosaltres mateixos com un llast que forma part de la nostra ideologia, afecta pel que fa al cas aquest autor, però també una inacabable llista d’exemples que resten soterrats en l’oblit. Per escarni de totes i tots aquells lluitadors que van donar la vida per moltes de les conquestes socials, drets i llibertats de què encara gaudim. I per vergonya nostra, que no hem sabut ampliar o mantenir moltes d’aquestes conqueses polítiques i socials, i perquè no hem sabut ni tan sols preservar la memòria d’aquestes persones, autèntics motors de la nostra Història.

Felip Cortiella, un autor “menor” de la literatura catalana, no és un bolet que sorgeixi com una raresa al tombant dels segles XIX-XX. La seva persona i la seva obra beuen d’una saba cultural i política anteriors, que podem situar als inicis del segle XIX. Una tradició de resistència i contrapoder popular que tira per terra molts dels tòpics que el bloc ideològic dominant ens han volgut fer empassar. Els ateneus obrers generaven la cultura i l’art més avançat entre les classes populars. El teatre era una arma de transformació social i d’agitació política. Les barricades i la violència política eren tan recurrents, diaris i legítims per a la població.

 Els tòpics encunyats per la ideologia conservadora es demunten en parlar només de trajectòries com les de Josep Robrenyo (1780-1838), actor i dramaturg, un precedent llunyà de Cortiella, si tenim en compte que a través del seu teatre combaté els posicionaments reaccionaris de la seva època, fet que l’obligava a esdevenir un pròfug reiterat. O d’Abdó Terrades (1812-1856), company de fatigues revolucionàries de Joan Tutau (escollit democràticament en diverses ocasions alcalde de Figueres i “il.legalitzat” per la seva condició democràtico-republicana); l’obra dramàtica de Terrades es resumeix amb Lo Rey Micomicó, una farsa antimonàrquica estrenada el 1838 a Barcelona. Fou perseguit repetidament per la seva militància republicana i les seves idees socialistes, especialment pels Mossos d’esquadra, un cos especialitzat en la represssió política durant tot el segle XIX. I morí deportat pel general Zapatero a Medina Sidonia el 1855. O bé de la trajectòria d’Alselm Clavé (1824-1874), del qual només ens ha arribat la seva faceta angelical de dignificador dels treballadors a través del seu activisme cultural i artístic: poc s’explica que el jove Clavé havia participat en accions de sabotatge de caràcter ludista. Molt poc s’ha  parlat també de les nombroses obres teatrals d’agitació política durant els segle XIX a Catalunya. Obres títols com Visca la Federal!(1873), Mai més monarquia! (1873) i Via fora sometent! (1875) de Rossend Arús,  L’heroi de Martorell o el Noi de la Barraqueta (1872) i Visca el Poble sobirà! (1868) d’Ermengol Marquès, La Policia secreta (1868) de Conrad Roure, o l’obra anònima L’Honor valensià o en les barricaes (1873). Poc es coneix que des de les files republicanes i federals s’hi feien les primeres teoritzacions sobre l’alliberamet nacional: Josep Narcís Roca i Farreres (1834-1891) ja denunciava al seu “Ni Francesos ni Espanyols”(1886) la doble opressió que patien els catalans per part d’aquests dos estats, article que li costà un ordre d’empresonament.  Aquests tòpics també destaquen en l’obsessió de contraposar les lluites per l’emancipació social i el catalanisme durant la nostra història, tòpics i fixacions que tenen el seu origen en un intent de revisionisme maniobrat des del Noucentisme i des del lerrouxisme a la vegada, i que són uns discursos que actualment perviuen entre els opinadors oficials de l’”oasi català”.

Cortiella és fill d’aquesta tradició republicana, socialista i lliurepensadora que combinava la difusió cultural amb la voluntat revolucionària, la construcció d’un contrapoder popular amb el catalanisme, l’antibel.licisme amb l’amor a la natura, la defensa del matrimoni civil i l’amor lliure amb la lluita per l’emancipació de les colònies espanyoles. Noms com Josep Llunas, Rossend Arús, Cels Gomis, Eudald Canibell, Francesc Maria Bartrina, Pau Alsina, Baldomer Lostau, Antoni Pellicer, Rafael Farga Pellicer o Valentí Almirall faran possible que durant els primers anys del segle XX els treballadors i treballadores catalans tinguin una consciència de classe i de poble que van fer possibles moltes conquestes socials i polítiques. No és casualitat, doncs, que la lletra de l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors, fóra escrit per sindicalista llibertari i tipògraf, com Cortiella, el 1895: Emili Guanyavents. Una de tantes dades que tiren per terra aquests tòpics imposats sovint per ignorància i més sovint amb mala fe.

“Oh llengua estimada,/ llengua del meu cor!/ Qui no t’ha cantada/

no sab que és conhort! (...)

Gent ignoranta/ i altra gent vil/ junta’t bescanta/ l’accent viril,/ tos mots precisos,/ ton fer roncar/ i bells matisos/ d’amistansar.

I altra gentota/ que’t mima arreu/ et fa patriota/ per lo que’n treu;

contra uns que’s diuen/ lliures i iguals..../ i am tu no viuen/ lleis naturals!”

Felip  Cortiella i Ferrer va nèixer el 9 de novembre de 1871 al carrer Sant Jeroni del barri del Raval, però viurà la resta de la seva vida al barri de Sant Antoni, als carrers Sepúlveda i Viladomat. Tot i que adquireix consciència de classe a partir de la seva condició de treballador caixista procedeix d’una família benestant, que marxa de Vila-seca per anar a viure a Barcelona a base d’uns ingressos que hi aporta l’avi patern, una mena de terratinent de la comarca, que fou alcalde del poble i que havia tingut amistat amb el general reusenc Joan Prim. Cortiella havia tingut una  primera educació laica gràcies a la voluntat dels seus pares, que provenien d’una família de tarannà liberal. La decadència econòmica familiar, provocada per la bonhomia despresa i la vida alegre dels seus progenitors, assidus als teatres populars, porten la seva família a la pobresa, fet que trunca els estudis del noi Cortiella i l’obliguen a treballar a feinetes de noi d’encàrrecs, venedor de llibrets de paper de fumar, aprenent de pintor, etc. Més endavant començarà a treballar a una impremta, fet que determinarà la seva politització i el seu contacte amb la cultura. Com comentàvem a l’article anterior, el gremi de la tipografia va aportar importants i nombrosos activistes llibertaris durant tot el segle XIX per una raó ben senzilla: eren els obrers més formats que tenien a l’abast l’alfabetització i la lectura d’obres que afavorien la seva politització. Uns casos paradigmàtics són els d’Emili Guanyavents, autor de la versió actual d’Els Segadors, i Eudald Canibell, qui fou bibliotecari de la Biblioteca Pública Arús; tots dos membres de la Sociedad Tipográfica de Barcelona, fins que el 1882 formaren la Solidaria a partir d’una escissió anarquista, afiliada a la FTRE.

 Les primeres lectures del Cortiella adolescent seran el Quijote i l’Enèida, però la que marcarà la seva politització serà Dios y Estado de Bakunin. També serà un assidu seguidor de les obres teatrals de Frederic Soler, tot i que se n’allunyi després dels seus supòsits dramàtics. Durant els anys 90 assisteix a diferents mitings anarquistes i a les conferències d’Odon de Buen. Ara bé, ell no va participar massa a l’activitat política estricta dels anys de bullici finisicular. La seva tasca es limitava a la lluita ideològica a través de la cultura, amb la finalitat d’aportar als treballadors consciència de la seva realitat social, i mitjançant sobretot l’instrument de difusió del teatre. Els anys de repressió posterior a les bombes del 1893 i 1896 potser trunquen l’activitat i el desenvolupament de Cortiella, donat que la seva primera empresa cultural, la Compañía de Libre Declamación, finalitza el 1896, i fora de la seva primera obra no tornarà a publicar fins al tombant de segle.

A la Compañía de Libre Declamación, una breu experiència  que va durar del 1894 al 1896, Cortiella fa representar Casa de Muñecas d’Ibsen, a només tres anys de la primera recepció de l’autor noruec a Catalunya; i tenia com a intenció produir una publicació paral.lela, Teatro social, del qual només sortirà un primer número repartirt durant les representacions de l’obra d’Ibsen. És l’objectiu que aconseguirà reeixir amb les “Vetllades Avenir” i l’Agrupació Avenir, uns anys després.

El 1902 Cortiella marxa cap a París i s’entrevista amb Octave Mirbeau, de qui aconsegueix el permís per a la traducció catalana d’Els mals partors.  En tornar del seu viatge abandona la relació amb la Impremta-llibreria Avenç. Sembla que les seves relacions laborals no van anar molt bé, i que Cortiella va marxar amb un cert ressentiment envers els membres de l’Avenç. Però conservarà una bona relació amb modernistes destacats, com ara Jaume Brossa o Joan Maragall, com ho demostra la correspondència estudiada per Marisa Siguan al seu treball sobre las recepció d’Ibsen al Modernisme.

L’Agrupació Avenir tenia com objectiu propagar l’obra d’Ibsen entre els treballadors, per tal de contribuir a la lluita ideològica que portés a l’emancipació de la classe treballadora. I sembla que va tenir una important recepció durant la seva existència. La seva concepció de la presa del poder per part dels oprimits es basa en la culturització de la classe obrera, que ha d’anar prenent consciència de la seva opressió gràcies a la difusió de masses del “teatre d’idees”; en l’organització de la classe treballadora que porti aquesta a la formació intel.lectual, cultural i artística; i de la cultura junt al contacte amb la natura, un altre element a destacar pel que fa al contingut del les obres de Cortiella. Aquest intent de sintetitzar art i natura, que propicia el retorn de l’home al seu estat primer, anterior al pecat original de la civilització corrompuda, acosta Cortiella a les posicions d’”art total” dels Modernistes. Cortiella predicava el contacte amb la natura a través dels centres socials, que evitessin també els àmbits d’alienació de la classe treballadora.

La seva primera dramàtica obra és El Goig de viure (1896), i la segueix Els Artistes de la vida (1898), títol de ressonàncies modernistes, que tracta per primer cop el tema de l’amor lliure, un aspecte molt avançat reivindicat pel moviment llibertari de l’època, i que també repetirà a Dolora (1903). Més endavant escriurà El Cantor de l’ideal (1901), i El Plor de l’auba (1901), un relat en prosa en què descriu críticament les festes modernistes de Sitges a través d’un complicat viatge que el porta a una visió de místicisme revolucionari de retorn a Barcelona, on el patiment dels jornalers que matinen per anar a treballar esdevé el plor de l’alba; i El Morenet (1905),  que s’acosta a la temàtica negra de Juli Vallmitjana i tracta el món del lumpenproletariat. El seu primer llibre de poemes és Anarquines (1908), després de la qual, l’any 1911, pateix una greu malaltia de caire psicològic (descrita sota l’eufemisme de “malaltia dels nervis”, que es devia tractar d’una forta depressió a causa de la mala resposta de la crítica i del seu entorn, i de la marginació política a què va ser sotmès per la seva fidelitat al català), que el manté allunyat de la creació fins la publicació de La Vida gloriosa (1933), recull d’escrits i poemes, en què mostra les seves reflexions polítiques i literàries, i que conté la peça La Brava joventut. També fou autor d’alguns relats, alguns publicats a la Novel.la nova, de traduccions d’Ibsen i Mirbeau, i de nombroses conferències.

Cortiella passarà molts anys malalt i apartat de l’anterior activitat política i cultural, del 1911 fins a principis a la publicació de la seva darrera obra. Però mai deixarà d’aportar els seus esforços envers el moviment llibertari. També es mantindrà coherent amb la seva fidelitat a la llengua i al país, com ho demostren el contingut de les seves darreres obres i el seu posicionament públic. El 1917, sent afiliat a la CNT, se li va fer la proposta de dirigir el portanveu Solidaridad Obrera, càrrec que va rebutjar perquè el condicionava al fet que aquest periòdic fos escrit en llengua catalana. Aquesta decisió de la seva vida l’exposarà uns anys després a La Vida gloriosa. Durant els primers mesos de l’anomenada Guerra Civil encara col.laborarà amb l’antecedent del portaveu de la CGT actual a Catalunya, el CNT Catalunya, fins que l’any 1937 morirà al seu pis del carrer Viladomat.