D'una banda hi ha l'aturada de desnonaments, posant el cos entre l'autoritat judicial que els ha de fer i l'espai que ha de ser robat pel banc que un dia va deixar un crèdit, una hipoteca impossible de tornar, i ara, quan un o més membres del grup de persones que viuen en aquell espai s'han quedat sense ingressos, el vénen a reclamar com a seu sense que quedar-se'l anul·li el deute contret, ja que com totes sabem ara les cases no valen el que valien al 2008. És aquesta una pràctica que parteix d'un principi que els indignats han reclamat com a propi i que jo m'he alegrat de veure exercir: l'acció directa no violenta, la base de la desobediència civil (cal citar Ghandi i Thoreau?, ja ho he fet). La Llei era i és injusta i cal desobeir-la sense violència, posant el cos davant de qui vol portar a la pràctica una llei inacceptable i que forma part dels paquets de favors rebuts per la banca de part de qui mana en l'àmbit polític per tal que no passi ni ànsia ni gana. És desobeint que aprenem a ser persones perquè l'obediència ens porta només a existir, no a viure.

D'altra banda, hi ha el bloqueig del Parlament (“recorda, recorda...”), que ha servit d'excusa a la premsa del règim i als tertulians del sistema per vomitar fel i foc contra el moviment dels indignats. Vista la multitud del 19 de juny podem afirmar que de res no els ha servit i la indignació enlloc de reduir-se, ha crescut. Davant del Parlament de Catalunya es van viure situacions de què em ve de gust parlar. D'una banda, la intenció del moviment era la que explicitava el propi moviment: aturar l'aprovació dels pressupostos més antipersona de tota la història de la Generalitat actual. Hi ha haver violència, és cert, però en bona part provocada per qui hauria de vetllar perquè passés tot el contrari i en una altra part a càrrec d'un grup petit i minoritari que va ser magnificat per tal d'arribar a l'objectiu central de Creedy (que aquí es diu Puig) i companyia: deslegitimar un moviment que té com a tret definitori el seu pacifisme. Ara bé, pacifisme no vol dir mirar-s'ho tot com si no ens importés; no som gossets dòcils i obedients que mouen la cua quan tenen os i quan no en tenen callen i dormen. Les retallades acordades al Parlament per CiU, PP i el fatxa del Laporta (quines amistats que teníeu, companys de SI, sort que va marxar) no es trobaven en cap programa i van ser presentades a la Unió Europea dos dies abans, com si aquest petit país fos una colònia (que ho és, però potser no cal arrossegar-se tant, no, líder Sandler?). Per això, la votació era una pura representació, no s'entorpia la “democràcia” sinó una simple representació d'aquesta. Davant d'aquest símbol, un cop més es va optar per posar-hi el cos però sense violència; i això és el que va fer més del 99% dels milers de persones que es van desplaçar fins a la Ciutadella. Ara bé, si cal guerra i no n'hi ha, ja la posarem... Calia acabar amb el moviment fos com fos, calia fer creure que els violents eren els que s'oposaven a la violència. Potser hagués servit al segle XX, ara ja no.

Els polítics que fa poca anys es van negar a discutir la ILP que milers de persones havíem presentat sobre els aliments transgènics, diuen que es van sentir amenaçats, insultats i alguns agredits. Cap havia de ser agredit, de la mateixa manera que cap persona ha de ser agredida mai, ni tan sols els qui havien rebut uns dies enrere a la plaça de Catalunya l'odi de Mordor. Ara bé, és clar que als polítics se'ls pot dir a la cara el que són, se'ls pot dir que no ens representen i que la seva violència (aprovar o participar en la xarlotada legitimadora del robatori de serveis públics que aquell dia es va veure allí) ens afecta a tots i no pensem callar. Sempre amb respecte per les persones, cosa que ells no tenen, però amb la contundència que calgui, posant el cos si cal i rebent tans cops de porra com llits d'hospitals els encorbatats estan venent-se a ells mateixos quan es treuen l'americana de conseller i es posen la corbata de corb.

I és que tal com deia V -i jo afegeixo: mentre hi hagi governants i governats-, “el poble no hauria de témer els seus governants, són els governants qui hauria de témer el poble”.