El cas va ser conegut com el dels 11 del Raval i ha passat a la heroica història de la jurisprudència local com un exemple d’allò que s’ha anomenat “justícia preventiva”, la doctrina pseudolegal que condemna persones, no pel que han fet o han intentat fer, sinó pel que podrien arribar a fer. Per si de cas… La versió jurídica de la “guerra preventiva”. Per si de cas…

El judici contra els perillosos gihadistes a l’Audiència Nacional va estar farcit, des dels inicis, d’un cúmul d’incoherències que no van desanimar gens ni mica al president del Tribunal Javier Gómez Bermúdez, que havia escoltat embadalit el testimoni protegit –batejat com a F1– que era la peça fonamental de l’estratègia acusatòria del fiscal. En F1, doncs, era un membre de la cèl·lula, havia arribat a Barcelona procedent de França pocs dies abans, va reconèixer pertànyer a Al-Qaida i va dir que, penedit –sembla que li havia tocat a ell rebentar-se a l’interior del metro–, va telefonar des del vàter de la mesquita (sic) a un conegut francès, membre dels cossos de seguretat d’aquell país. I així va quedar neutralitzada la carnisseria, tot i que els agents del CNI ja s’havien traslladat a Barcelona un dies abans de la trucada. Al llarg del judici es va fer palesa la fragilitat d’un procés amb contradiccions flagrants entre el testimoni del protegit F1 i el sumari de la Guàrdia Civil, amb un delirant vídeo apòcrif incorporat com a prova concloent, amb informes pericials que confirmen la inexistència d’explosius –es van trobar 18 grams, certament, suficients per un parell de pertards de verbena– i empremtes digitals i amb nombrosos clarobscurs que van anar sorgint durant el procés. Resumint: els 11 del Raval van ser condemnats a penes que van dels 8 als 14 anys.

Però vet aquí que hi ha dos cables de Wikileaks, eina imprescindible, alliberats no fa pas gaire que parlen del judici dels 11 del Raval. Els ID dels cables apareguts a 20 Minutos són el 09MADRID1207 i el 10MADRID78 i contenen confidències sucoses. En un d’ells es llegeix que “el fiscal Vicente González Mota va confirmar en privat a Poloff [political officer] que no havia cap lligam amb Al-Qaida i la cèl·lula islamista desactivada a Barcelona i que el testimoni era un agent encobert d’un tercer país”. Que era, precisament, el que la defensa argumentava una i altra vegada: que aquell testimoni fonamental per al fiscal era un agent –francès presumiblement– amb una missió. Més endavant, es llegeix que “el comentari privat de González Mota el 13 de gener aclareix que els jutges estaven al corrent que el testimoni F1 era un agent encobert, més que un membre d’Al-Qaida”. I en altre cable el mateix González Mota confirma a Poloff que, amb tota probabilitat “alguns dels acusats podrien ser alliberats en tres anys”.

Les conclusions són inquietants. Hi ha onze paios que estan engarjolats a penes d’entre 8 i 14 anys per acusacions, no només qüestionables durant el procés, sinó suportades per un agent dels serveis secrets de vagi vostè a saber quin país i, el més greu, els jutges ho sabien. És això? Doncs si és això, quan una autoritat, un jutge o un funcionari públic dicta una resolució arbitrària sabent que aquesta resolució és injusta comet un delicte tipificat i que no mencionaré. Per si de cas...