Les cares d’un complot

Aquest article va ser publicat a la revista Lluita (IPC) núm. 115-116 d'abril 1985. L'article planteja els perills de l'ofegament del moviment independentista mitjançant la censura, l'espionatge i la infiltració d'agents de l'Estat

26/02/2011 Meṃria hisṭrica

L'article ofereix una interessant radiografia de quines eren les mesures de prevenció que es contemplaven davant d'aquests perills, que tal i com exposa el text tenien com a objectiu aturar la implantació de l'independentisme català i la desmobilització de la seva militància.

Es tracta d'un text interessant perquè planteja aspectes encara avui d'actualitat. Un debat sobre la seguretat i les mesures de prevenció davant les diverses formes de repressió, l'espionatge i la introducció de tensions dins dels moviments polítics que han afectat molts moviments polítics i han estat emprades per molts estats del món. L'article és un interessant document de memòria històrica que ens permet analitzar com l'independentisme ja preveia fa més de 25 anys els mètodes d'espionatge i guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català.

 

-Les cares d’un complot-

Sovint els independentistes tenim tendència a menysvalorar el nostre moviment. Sens dubte perquè en coneixem totes les limitacions i misèries internes. I també perquè cometem de vegades l'error de valorar els fets, aclaparats per la pressió deformadora dels mitjans de difusió. Aquesta no és, però, la consideració que en fa el poder, que interessat en el coneixement de totes les possibles amenaces -per remotes que siguin-  la seva dominació, ha tingut, en tot moment, una atenció especialíssima envers el moviment independentista. L'ha estudiat a fons i ha procurat destruir-lo, més ben dit, ha intentat d'avortar-lo, impedir el seu naixement. I per a fer-ho ha utilitzat tots els mitjans al seu abast. Darrera aquesta actuació hi ha hagut més que una reacció davant un perill real, una mesura de prevenció contra l'aparició d'un altre possible Euskadi, el fet de saber que la crisi econòmica i la creixent destrucció dels Països Catalans generaven una àmplia base social susceptible d'engruixir els rengles de l'independentisme.

Des d'aquesta perspectiva, l'actuació estatal ha pres tot l'aspecte d'un veritable complot, d'un atac perfectament preparat i pacientment executat. D'un complot que ha combinat molt diferents elements, que mostra moltes cares d'aquesta actuació repressiva contra l'independentisme.

Conèixer totes les diverses cares, detectar les actuacions concretes i combatre-les, és una tasca que tot militant ha de prendre com a fona. mental. Amb aquest objectiu avancem unes primeres consideracions.

Els inicis de l'any 81 veuen els «cervells» dels serveis de seguretat espanyols concebre i articular el que serà una vasta operació contra el moviment independentista.

Aprofitant l'experiència repressiva acumulada durant el franquisme i especialment en la “guerra d'Euskadi” i atenent a les lliçons dels seus mestres americans (la CIA fonamentalment) entrenats en l'ofegament de moviments revolucionaris arreu del món, es basteix al nostre país un ampli pla d'actuació a molt diverses bandes, contra el moviment independentista català.

En aquest pla (reflectit només en part als Plans apareguts públicament amb els noms de ZEN, ZEB etc.) hi entren actuacions en dues línies fonamentals, paral.leles i complementàries: 1) la repressió directa -institucional o no- i 2) l'ofegament de l'espai polític.

Moltes d'aquestes actuacions són difícils de detectar, perquè passen sovint desapercebudes de moltes de les persones o grups que les hagin pogut vehicular en algun moment i no tenen una paternitat reconeguda. Nosaltres pensem, però, que no pas per això deixen de formar part integrant d'una mateixa maniobra combinada contra el moviment independentista.

No ens estendrem gaire en la descripció de la repressió directa ja que és la forma repressiva més comunament analitzada i més coneguda. Remarcarem, tan sols, que, al nostre país, ha actuat per la via estatal (policia, aparell judicial, etc.) i també per la via paraestatal (recordem, tan sol soles famoses amenaces de l'anomenat Batallón Catalano-español, les amenaces feixistes al Fossar de les Moreres etc.).


Aquest doble vessant d'aquesta línia que hem designat com de repressió directa ens dóna peu per a fer una consideració que trobem fonamental. L'objectiu del qualsevol forma de repressió (incloent-hi la tortura, la detenció i la presó, etc.) no és mai un hipotètic “desmantellament” (tal com ho presenten les versions policials), sinó que és fonamentalment la destrucció física i moral dels lluitadors més combatius. La repressió policial i parapolicial combinades col.laboren en la creació d'un clima de terror que persegueix només la desmobilització. Els seguiments, les cartes, les telefonades són el complement de les càrregues policials, les detencions, les tortures i els maltractaments dels empresonats. Les repetides detencions arbitràries, el caràcter més de "ritual sàdic” que de procediment indagatori dels interrogatoris, la pràctica habitual de l'empresonament “de càstig” sense càrrecs i sense possible rescabalament, etc. ens indiquen quin és el fil central de la dinàmica repressiva generada pels aparells policials i judicials espanyols  (i els seus complements para-policials).

Des d'aquesta perspectiva, vol dir que serà tan important per al militant- independentista el coneixement perfecte de les mesures de seguretat com l'adquisició d'una sòlida formació política que li permeti de posseir una moral de combat, resistent a les més diverses pressions repressives.

Les contradiccions de les diferents formes de repressió directa són, però, tan estridents que sovint generen encara un desplegament de consciència i un enfortiment del moviment. L'experiència de la lluita dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) al nostre país així ho mostra. I en aquells països amb un moviment més fort i organitzat l'efecte multiplicador és encara més accentuat.

És per això, que les formes repressives "modernes" compten sempre amb tota una línia complementària dirigida a ofegar l'espai polític.

La "democràcia a la española” que ha seguit el règim franquista ha desenvolupat de manera considerable aquesta línia d'acció.

La importància d'aquest element repressiu en el moment actual és molt gran i és per això que requereix una especial atenció per part de tots els independentistes per tal de poder-lo combatre eficaçment.

No farem referència aquí a l'aspecte més evident de la discriminació legal (que afectà en un primer moment de la remodelació postfranquista els partits republicans, i que afecta actualment el gruix de les organitzacions independentistes) sinó que exposarem factors més subtils o menys evidents que són utilitzats amb l'objectiu esmentat d'ofegar l'espai polític.

 Un primer factor el representa la intoxicació informativa: Els mitjans de comunicació dels Països Catalans, després d'un breu esclat democràtic (1977-1980) es van plegant l'un darrera l'altre, a les exigències d'una manipulació descarada per part del poder polític i social i les seves forces d'ocupació. Les actuacions repressives són provocadors_2001amagades o suavitzades, les mobilitzacions independentistes són sistemàticament marginades dels mitjans de comunicació.

Dins aquesta dinàmica de comportament, els lluitadors populars i independentistes seran també marginats i denigrats. El sistema de dominació fins i tot genera una terminologia específica al voltant del concepte “terrorista” (que ja no serà, segons la ideologia dels Estats capitalistes actuals, aquell qui sembra el terror, sinó tota persona que tenint una línia política revolucionària practica la lluita armada; i també, cada cop més, tota persona que tenint una línia política revolucionària no se sotmet als abusos de l'Estat).

La validesa d'aquesta utilització depèn aleshores tan sols de la força del moviment popular (de l'organització, l'arrelament social, i l'encert de les seves actuacions) de manera que l'àmbit d'ús efectiu del terme en resulti més o menys restringit.

Els mitjans de comunicació passen així, de ser uns suposats mitjans d'informació, a esdevenir uns poderosos elements de legitimació de la dominació política i dels mitjans de repressió que aquesta dominació utilitza per tal d'intentar ofegar la resistència popular.

La lògica d'aquest sistema porta en molts casos a una col.laboració directa entre els agents informatius i els agents policials. És un aspecte que no cal oblidar.

Un segon factor important que cal comentar en aquesta línia de l'ofegament de l'espai polític és la potenciació de les alternatives moderades.

Tothom sap que els fenòmens de creixement espectacular de partits com el PSOE i CDC són deguts a ajuts substancials de capital nacional o internacional; però ara no ens referim a com s'ha influït dins la dinàmica parlamentària sinó en diferents sectors de lluita radical, i concretament en l'independentisme.

El fet és que el sistema potencia per molts diferents mitjans, aquelles alternatives que basant-se en proclames formalment radicals, són susceptibles d'entrar sota el seu control.

Així hem vist darrerament proliferar, gràcies a l'ajut oficial, alternatives ecologistes, feministes, juvenils que atreien cap als seus rengles una base militant que era així desviada d'un enquadrament més conseqüent en organitzacions amb plantejament més clarificats i independents del poder.

En el camp de l'independentisme el govern autonòmic (particularment al Principat) aprofita les penúries econòmiques d'alguns moviments cívics i culturals, amb plantejament ambigus respecte a l'autonomia, per utilitzar-los com a instruments d'afebliment de l'independentisme. Algunes actuacions de la Crida a la Solidaritat, especialment en el camp antirepressiu, han tingut aquesta clara funció (independentment de la possible bona intenció d'una part important dels participants).

Allò que dóna caràcter d'element d'una maniobra repressiva a aquest fenomen, és no sols la discriminació al nivell dels ajuts econòmics, sinó del tracte diferenciat que és dóna a les organitzacions independentistes i a les seves «succedànies», des de qualsevol estament de poder. (Des de les institucions, als mitjans de comunicació i la mateixa policia). Només hi ha una manera de veure si una organització moderada és una opció aliada dins el moviment nacional-popular, o és en canvi un «submarí» avarat pel poder per torpedinar l'independentisme: observar les possibilitats que ofereix aquesta organització per a una col.laboració no conflictiva amb els sectors independentistes, i també la submissió o la crítica que planteja aquesta organització respecte als grups i institucions autonomistes.

Aquestes organitzacions «succedànies» -aquests «submarins»- han d'ésser combatudes políticament, i els seus lligams amb el poder han d'ésser analitzats i sistemàticament denunciats.

Hi ha encara un tercer factor que també té importància en el sentit de l'ofegament de l'espai polític. És la potenciació de la divisió interna.  

Sovint es tendeix a pensar que els conflictes interns dels partits o dels moviments són deguts simplement a dissensions polítiques, o, a tot estirar, que tenen el seu fonament en diferències de tipus personal (els famosos “personalismes”).

No neguem, aquí, l'existència d'aquestes causes. Ans al contrari, estem convençuts que darrera qualsevol conflicte o divisió hi ha sempre alguna raó política, més o menys accentuada. El que volem remarcar, però és que més sovint del que s'acostuma a pensar, les dissensions existents són hàbilment expandides des del poder fins a donar-los una màxima amplitud i perjudici per a l'organització afectada.

Aquesta tasca es realitza per mitjà de conegudes -però segurament no prou advertides- tècniques d'infiltració.

Els serveis d'intel.ligència (si són realment «intel.ligents») preveuen diferents funcions per als infiltrats. És, per tant, important d'adonar-se que la tasca de l'infiltrat no s'acaba amb la confidència policial o el traspàs d'informació.

És prou coneguda la figura del provocador, aquell qui incita a enfrontaments de carrer en moments o llocs inadequats, o en situacions en què no es compta amb prou preparació de seguretat; o que atreu al seu voltant la joventut radical proposant accions cada cop més suïcides que acaben indefectiblement en ràpides detencions ...

 Tots els grups han sofert aquests tipus d'infiltracions, algunes de les quals s'han fet famoses (com les del cas SCALA a la CNT, i fins en algun cas d'ETA als anys 70). És, doncs, el deure del militant de no presumir vanament de ser-ne l'excepció i aguditzar, en canvi, la vigilància en aquest sentit.

La infiltració més amagada, però, i que representa un avanç qualitatiu en la sofisticació repressiva és la d'aquell infiltrat que té com a objectiu fomentar la discòrdia al si de les organitzacions. Aquest tipus d'infiltrat és menys fàcilment percebut ja que s'absté sovint de realitzar obertament tasques d'informació o de provocació. Acaba, però, delatant-se.

Els senyals són prou clars:  Apareix sempre en una zona especialment activa i en un moment àlgid del moviment.
 
D'altra banda, com a confident, té un passat polític prou confús (i molt concretament alguna història de detencions i passos per comissaria de “contorns nebulosos”).

I, sobretot, es distingeix per la febre neuròtica que aplica de manera sistemàtica a crear la discòrdia dins els grups. Tempteja les persones i n'estudia les reaccions i possibles diferències de caràcter. I aprofita les dissensions polítiques o personals per accentuar les desavinences i donar el màxim d'amplitud al conflicte intern.

La CNT i ERC han comptat amb experiències clares i recents d'aquesta mena d'infiltracions que, en els moments més àlgids de la seva expansió han provocat importants divisions internes.

L'independentisme no ha escapat tampoc a aquests intents. A hores d'ara, però, tots els casos han estat perfectament detectats i pràcticament neutralitzats. Cal, però, que tots els independentistes estiguem a l'aguait perquè no podem dubtar que les temptatives de l'Estat en aquest sentit, es repetiran.

Heus ací, doncs, algunes de les diferents cares que presenta l'actuació de l'Estat espanyol contra el moviment independentista. Tots els mitjans que hem exposat, des del primer al darrer han estat utilitzats contra l'independentisme fins ara, i hem d'ésser conscients que han influït d'una manera més profunda del que s'acostuma a pensar en l'evolució de l'independentisme en els darrers anys.

El coneixement dels mitjans utilitzats per l'Estat contra nosaltres no ens ha de servir, però, només per a comprendre'n més bé uns fets passats, sinó que, sobretot, ens ha de donar elements perquè, desbaratant els plans del poder, el moviment independentista pugui conquerir un ampli desenvolupament.