Actualment, doncs, la defensa de la construcció d’un Estat propi i sobirà no és patrimoni d’una avantguarda revolucionària, sinó que és un plantejament assumit per diferents sectors socials, des de sectors populars en lluita, fins a fraccions de la petita i mitjana burgesia, a qui cada vegada els surten menys els números en la seva tradicional i ja caducada aposta per l’autonomisme dins la monarquia espanyola.

A poc a poc, des de la conscienciació i la mobilització, s’ha anat bastint al Principat un incipient moviment popular per la independència, que ha tingut fins ara la seva màxima visualització en l’experiència de les consultes i la manifestació del 10J. La consolidació, articulació i dinamització d’aquest moviment democràtic, popular, vinculat al territori i independent de les forces polítiques institucionals és un dels grans reptes en el procés de ruptura democràtica respecte als estats ocupants.

L’altre gran repte serà el desenvolupament d’un eix de ruptura institucional que, a través d’una assemblea nacional de representants dels Països Catalans, denunciï l’actual marc jurídico-polític, impulsi un procés constituent i internacionalitzi el conflicte català.

La ruptura independentista suposarà, doncs, la confluència de diferents sectors socials i polítics en un objectiu comú: la consecució d’un Estat propi. Ara bé, cadascun d’aquests sectors socials i econòmics té uns interessos de classe diferenciats (i fins i tot contraposats), per la qual cosa tendiran a articular-se políticament amb fórmules organitzatives i propostes programàtiques que, si bé coincidiran en un aspecte concret i cabdal, la proclamació de la independència, diferiran respecte a qüestions tan senzilles com què cal fer amb els diners recuperats de l’espoli fiscal (més política social o rebaixes d’impostos als empresaris?). Per no parlar, evidentment, del model social i econòmic que cada classe defensarà en una futura República Catalana...

Però el problema no és l’aparició d’un nou independentisme centrista, dretà, o transversal o com se’l vulgui anomenar: la realitat és canviant i benvinguts siguin aliats per a un repte tan gran com la ruptura! El problema és el retard i la incapacitat de l’anomenada Esquerra Independentista per articular el seu propi projecte polític, aquell que lliga indissolublement la lluita per les llibertats nacionals amb la conquesta d’un model igualitari de societat, aquell que ha d’esdevenir l’eina política al servei dels interessos dels treballadors i les classes populars catalanes...

I una Unitat Popular forta i políticament articulada és l’única garantia que el procés de ruptura vagi estretament lligat a la millora de les condicions de vida de les classes populars, amb què s’aconseguirà que assumeixin el seu paper motor en la confrontació amb l’aparell de dominació estatal.

Tenim el programa polític mínim de la Unitat Popula [1], tenim una sèrie de candidatures municipals arrelades en viles i ciutats, tenim algunes organitzacions sectorials, una àmplia xarxa cultural nacionalment autocentrada i diferents plataformes en defensa dels drets socials, la llengua, el territori, etc.

Ara bé, no tenim ni un sindicalisme nacional, combatiu i de classe socialment rellevant, ni un factor clau i determinant: una sòlida organització de masses, que actuï amb perspectiva nacional i de ruptura i que serveixi com a referent polític per al conjunt de les classes populars, un referent que, a més de facilitar l’enquadrament i la mobilització, ha d’entomar necessàriament i sense complexos la lluita institucional a tots els nivells.

La CUP ha comès un greu error que haurà de rectificar amb urgència: no visibilitzar-se públicament com a una opció nacional vàlida, sinó només com un projecte municipal, útil per donar resposta a les reivindicacions del dia a dia a nivell local (amb el risc de caure en el reformisme possibilista), però molt insuficient per acumular les forces necessàries i encarar un procés de ruptura política.

Aquesta rectificació, aquesta clau de volta per a poder articular políticament l’espai d’Unitat Popular, només serà possible assumint que per guanyar cal córrer riscos, que la construcció d’hegemonies no ve donada per majories numèriques, sinó per les dinàmiques polítiques que siguem capaços d’engegar, que les classes populars catalanes i els seus interessos no són els comptadíssims militants de l’Esquerra Independentista i les seves dèries, que fer política és intervenir socialment i no recloure’s en l’autoconsum i que, com deien Marx i Engels, “la nostra doctrina no és un dogma” [2], sinó una guia per a l’acció”.

Cal encarar, doncs, sense dilacions el repte de redreçar la situació i construir, amb entusiasme revolucionari, aquesta eina imprescindible per a l’alliberament del nostre poble: una Candidatura d’Unitat Popular a l’alçada que el moment històric exigeix.

[2] Actualment caldria afegir “ni una mediocre tesi doctoral postmoderna elaborada al marge dels interessos dels treballadors i les classes populars”.