JOSEP CONANGLA I FONTANILLES
 ( Montblanc, 1875  -   L'Havana  1965 )

Josep Conangla i Fontanilles fou el redactor de la ponència de la Constitució Provisional de la República Catalana i del corresponent Dictamen Justificatiu. Aquesta responsabilitat li va ser encomanada per el propi Francesc Macià. Un dels moments mes feliços de la vida d’en Conangla fou aquell al qual va lliurar personalment al líder màxim catalanista els dos documents. Foren aprovats a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a l’Havana durant els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 1928, sota la presidència del propi Macià.

Conangla ingressà el 1891 a la Universitat de Barcelona on cursà dos anys de Dret. Poc abans, quan no més tenia 13 anys, publicava un primer poema a una revista literària reusenca. Per aquella  època mostrava simpaties pel moviment de la Renaixença i pel federalisme de Pi i Margall. Col•laborava en diverses publicacions catalanes.

Al 1895 va esclatar la Guerra d’Independència de Cuba i amb tal motiu foren mobilitzats milers de quintos, Conangla entre ells. Els seus sentiments en aquelles malaurades circumstancies estan recollits en les seves Memorias de mi Juventud en Cuba . Tres del seus primers llibres de poesia foren escrits i inspirats en mig dels quefers militars: El meu pare, Elegia de la guerra i Eternal. Un cop a l’illa fou destinat inicialment a Sancti Spiritus com a oficinista del seu batalló. Allí va fer amics i publicà  treballs en una revista local. També col•laborà en el alliberament d’un jove cubà acusat de voler integrar-se a les tropes mambises.

Diu Conangla en las seves Memòries, referint-se a aquells dies:
En mig d’aquella grandesa urbana i del suggeridor encanteri panteístic que m’inspiraven els entorns campestres i muntanyencs de Sancti-Spiritus, vaig començar a sentir enfortides i cada jorn més consubstancialitzades les meves rebel•lies  liberals, republicanes i democràtiques  - de ben directa i llegítima ardència catalana-  amb les rebel•lies germanes també legitimes  i sagrades del independentisme cubà. 

Al juny de 1896 Conangla fou traslladat a Aguacate, poble situat a uns 70 quilometres de L’Havana. Allí va conèixer els horrors de la reconcentración. De Aguacate fou traslladat a la capital cubana al cap d’un any.  Allí va trobar un entorn adient per les seves inquietuds literàries i  polítiques. Fou testimoni de fets destacats com la implantació d’un tardà i fracassat govern autonòmic. Va sentir l’explosió del cuirassat Maine i  conegué la popularitat guanyada pel vapor Montserrat en trencar el bloqueig naval nord-americà . Fruit literari de la seva estada a Cuba fou el poemari Elegia de la Guerra, amb pròleg de Joan Maragall. L’Havana també li donà l’oportunitat de fer un exercici de catalanitat amb el contacte amb nombrosos catalans i les seves organitzacions allí radicades.

Una cop retornat a Catalunya, ja finida la guerra,  Conangla es consagrà al periodisme i a la política republicana federal. Es va casar amb la seva conterrània  Maria Tomàs el any 1901, i al 1905 decidí tornar a Cuba. 

Conangla va veure truncada la seva vida d’estudiant i periodista a Catalunya en 1895 quan fou reclutat per anar a Cuba, i aquest fet el va marcar per tota la vida. Al seu retorn desprès de la desfeta de 98 havia decidit fer un segon viatge a Cuba, aquesta vegada voluntari i potser definitiu. Posseïdor d’una sensibilitat intel•lectual difícil d’igualar, el jove Conangla preferí fer taula rasa i encetar un nova vida a L’Havana, en lloc de romandre a Espanya tenallat per la frustració progressiva que envoltava  els ambients intel•lectuals i polítics de la Barcelona de principis de segle.

A Cuba, tot just va poder, es va capgirar pel periodisme fent de cap de redacció de diversos òrgans de premsa. Aquestes tasques no el van allunyar del seu ideari catalanista i es va incorporar a l’antològica revista independentista La Nova Catalunya fundada al 1908  i publicada fins el 1959 en bona mesura gracies a la dedicació d’en Conangla. També fou president del Centre Català en diverses ocasions. Al entorn de 1925 residien a Cuba uns 17.000 catalans .
Durant 20 anys fou revisor d’estil del Diario de Sesiones de la Cámara de Representantes de Cuba. El 1920 fundà la Revista Parlamentaria de Cuba, la qual va dirigir fins a 1927. A la Secretaria de la Presidència de la República treballà durant el període 1934-1936. Tota aquesta experiència jurídica li faria servei quan es va lliurar a la tasca de redactar la ponència de  la Constitució Catalana de L’Havana.

Fou membre de les més destacades institucions acadèmiques, artístiques i culturals de Cuba.
Durant els 60 anys que Conangla va viure a l’Illa no més va fer 2 viatges a Catalunya. El 1913 en ocasió de la mort de la seva mare fou el primer cop. El 1920 va fer una crisis de nostàlgia que el va empènyer a un viatge a les arrels. Amb 45 anys d’edat,  esposa i  4 fills,  tots plegats marxaren a Catalunya on van romandre sis mesos.

Un tercer intent de viatge al 1952 va tenir un desenllaç tràgic quan el seu net Jordi, que l’acompanyava, va morir de sobte a Paris víctima de una inesperada  poliomielitis. Tres anys després va reprendre la iniciativa i acompanyat de la seva filla Encarnació visità Catalunya en un curt viatge de tres mesos. Seria el seu comiat de la pàtria quan ja tenia 80 anys.

Conangla va morir a L’Havana el 15 de maig de 1965, poc abans de arribar als 90 anys. Donant compliment al seu desitjo, la seva neta Marisela Albertí  li hi va posar dins les seves mans un tros de terra catalana amb la qual baixà al fossar.

Anys més tard, el 10 de setembre de 1971, Montblanc  - el seu poble -  li va rendir un homenatge. El seu nom va ser donat a un dels passeigs de la ciutat, on quedà col•locada una làpida commemorativa. Més recentment, al maig del 2010, una excel•lent biblioteca que ostenta el seu nom fou inaugurada a l’heràldica vila de la Conca de Barberà. Simbòlicament, l’acte fou presidit per una estelada, igual a la que fou adoptada com a símbol pel Centre Català de L'Havana l’any 1919 i que s’inspira en la senyera cubana.