A l'eixida del carrer Major hi ha més d'un centenar de persones. Són molt majoritàriament xiquets del CP Reis Catòlics i ja a l'entrada de l'avinguda del País Valencià -és el mateix carrer que canvia de nom en passar la plaça de la Constitució on hi ha l'ajuntament i l'església de Sant Jaume- un altre centenar llarg de xiquets del CP Molivent com també una quadrella d'adolescents i molts pares, mares, àvies i algun avi que s'hi afegeixen. També hi ha persones que van per son compte i raó per militància i convenciment.

En total he comptat -perquè ho he fet que en això no enganye mai- més de dues-centes cinquanta persones i se sentia molt de català fins i tot entre els xiquets. Sentir les àvies parlar en català als néts emociona especialment perquè moltes d'aquestes àvioes parlaren castellà a les filles nascudes dels anys 1960 a 1980 que hagueren de recuperar la llengua després. A Guardamar la llengua gairebé havia desaparegut de la transmissió intergeneracional a la darreria dels 1980 i -el 2010- un 30% de xiquets en pre-escolar fan l'ensenyament en català per desig dels pares en "línies en valencià" mentre tots els altres tenen la "incorporació progressiva" la qual cosa significa que han de donar un parell d'assignatures en català més enllà de la llengua a partir de 3r de primària. Vet aquí un País Valencià amb una mala salut de ferro impressionant i ja ho vaig dir en l'entrada anterior pel que feia al cambrer de Benilloba a Alacant: on hi ha caliu es fa brasa.

En arribar a la plaça Jaume II els xiquets del col·legi Molivent han llegit l'auca d'Enric Valor que podeu comprovar al blog nosaltresielmon i que teniu reproduïda també aquí avall. La professora és alcoiana, fa més de vint-i-cinc anys que és a Guardamar i li diuen Esther Verdú. Des d'aquí el meu homenatge i podeu seguir tota l'activitat que es fa en català des de l'escola guardamarenca al blog.

Així, fixeu-vos en els versos següents de l'Auca d'Enric Valor llegits per un total de nou xiquets i xiquetes diferents: He observat que alguns tenen una fonètica  excel·lent i uns altres no tant però parlen tots català en públic i a Guardamar. Unes xiquetes han llegit un escrit sobre Enric Valor.  Als adults de Guardamar no els estranya gens que es parle de "catalana" i observareu el Monument a la Llengua Catalana amb l'escut de Salses darrere dels xiquets. L'únic monument a la llengua dels valencians que existeix a tot el País Valencià. També hi són els escuts de Guardamar, Fraga i Maó. El monument s'inaugurà el 1993.Els xiquets els llegeixen l'auca als pares, avis i públic assistent:

I treballa al diccionari/de la parla catalana/aportant vocabulari.El poble valencià més raonable és sempre tossut i aquestes coses -no em cansaré mai de dir-ho- estan plenament assumides entre una gran part de la població de les comarques valencianes lluny de la ciutat de València i rodalia i allà també: en part.

He de retre homenatge als joves guardamarencs, els germans Carmona: Pau i Josep, fills de Pep Carmona, un gran activista per la llengua catalana a Guardamar i nadiu de la localitat veïna de Torrevella el qual aprengué a estimar la llengua fa molts i molts anys. Quan l'Institut d'Estudis Catalans visità Guardamar el 2009 li férem un homenatge i l'home es va emocionar molt. Avui estava tot devanit de veure els seus fills organitzar l'acte. Pau va llegir un manifest molt emotiu sobre el "Correllengua" de la seva infantesa escrit per ell. Per a alguns quinze anys no és res mentre que per als més joves poden ser gairebé tota la vida. Josep va repartir mones i xocolata entre tots els xiquets i alguns grandets.

No puc més que acabar amb la meva anècdota del dia d'un País Valencià i d'un Guardamar que em sorprenen perquè no tenim els polítics ni el país que ens mereixem. Us diré que sóc bastant ignorant pel que fa a temes de futbol malgrat que mon pare i mon germà foren uns grans futbolistes amateurs: el primer a Elx i el segon a Sydney durant la nostra llarga estada al país austral. Veig  que el xiquet que porta la flama de la llengua en la manifestació lúdica va de blau i blanc i li pregunte: "no deus ser de l'Hèrcules d'Alacant?"

Darrere se sent el so de les dolçaines i del tabalet. Els d'Elx som blanc-i-verd. El xiquet em diu tot orgullós i en català: "és la samarreta de la Selecció Nacional d'Argentina." Darrere té el número i el nom de Messi. Recorde com -unes passes arrere- dos pares parlaven entre ells amb accent argentí.

I això és Guardamar. I això és la punta de llança sud dels països de llengua i cultura catalana. I tot sembla anar cap arrere però el cas és que ens hi neguem i anem avant. I la plaça Jaume II es troba en un barriet que és el darrer barriet majoritàriament catalanoparlant segons anem cap al sud. I es troba al final de l'avinguda del País Valencià; a la plaça del rei Jaume II el Just.

Les fotos són propietat de Joan-Carles Martí i Casanova, el seu autor.