“Cal arraconar la passivitat dels nostres pares”

Entrevista a Juanra Rodríguez, cantant de Kop. Publicat a Avui+El Punt el 6 d'octubre de 2010.

Sorgit de Speereth, Kop estava cridat a ser el gran grup del ‘metalcore' català amb consciència de classe. Acusat de col·laboració amb ETA, Juanra va desaparèixer sis anys i mig, entre la clandestinitat i la presó. Fa tres anys va reactivar el grup amb nous membres. Ara publiquen ‘Acció directa' (Propaganda pel Fet!, 2010)

11/10/2010 19:13 Hemeroteca

Continueu vinculats a Celrà?

Encara hi tenim molts amics, però ara el nostre centre operatiu és a Barberà del Vallès. A la nova formació, hi ha tres músics de Rubí, un de Sant Cugat i jo, que sóc de Barcelona. A finals del 2007, la formació original de Kop va decidir que no volia continuar, per motius familiars i laborals, però jo sí volia seguir amb el grup i, en una última assemblea, vam acordar que jo buscaria nous músics que no desvirtuarien la idea original de Kop.

Acció directa és el vostre primer disc des de Nostrat (2007), un treball que vau fer amb moltes col·laboracions.

Nostrat va ser un disc especial: jo el volia fer des de dintre de la presó, amb tots els inconvenients que això comporta, perquè em van aplicar unes mesures d'aïllament molt dures. En un context polític que obria un camí ple d'esperança, jo volia engegar la maquinària amb les lletres de Nostrat. En aquell moment, trobar-nos tots era molt complicat, així que vam decidir gravar cinc temes nous i convidar diverses bandes que ens han acompanyat en aquest trajecte musical perquè reinterpretessin les cançons de Kop.

De quin tipus d'acció directa parla el nou disc de Kop?

Ens sembla molt injust que, al mig d'una crisi econòmica que ha deixat tantes víctimes del capitalisme desproporcionat i de la banca, un cop més ens toqui pagar els plats trencats als mateixos de sempre. Per tant, contra tot això volem motivar la gent perquè arraconi l'actitud passiva i resignada de la generació dels nostres pares, i que surti al carrer per contestar, rebel·lar-se i aconseguir que els autèntics culpables d'aquesta crisi en paguin les conseqüències.

No és una acció directa violenta?

No. Parlem de protestar i resistir contra la reforma laboral que vol fer que la classe treballadora perdi tots els seus drets. I també de reclamar l'Estatut que va aprovar el poble català, encara que sigui insuficient per als que volem la independència. El Constitucional no té cap legitimitat per retallar el que el poble ha decidit. Contra tot això, cal l'acció directa.

Són bons exemples recents d'acció directa la manifestació per l'Estatut i la vaga general?

La gran manifestació per l'Estatut va ser increïble, però ara es tracta de veure com s'articula aquesta força. La classe política hauria de gestionar el malestar i és evident que no ho farà, així que s'ha de tornar a reactivar aquest esperit contestatari. La vaga general és un tema més complex. Alguns pensen que ha estat la manera perquè els sindicats majoritaris es rentin la cara, i que hauria estat millor fer protestes diàries. Ho respecto, però la vaga també m'ha semblant una bona resposta de la gent, per dir-li al poder que, si ens hi posem tots, pot tenir problemes. La qüestió és moure's i no resignar-se, perquè la resignació és el suïcidi. I com va dir Margarit al pregó de la Mercè, la llibertat és quan arrenca l'alba en un dia de vaga general.

En el disc hi ha un tema titulat BCN. Una cançó d'amor a la ciutat?

Més aviat a tota una generació que vam créixer a Barcelona a finals dels anys noranta i ens vam inventar tot el que calia per expressar-nos: circuits alternatius, centres socials per anar a tocar... És la Barcelona antagonista que sempre s'ha enfrontat a la Barcelona de les rutes culturals modernistes només per a turistes, que l'Ajuntament vol presentar com la botiga més gran del món.

A part del missatge, el disc sona molt potent. La fórmula?

Hem dedicat vuit mesos a perfilar el so i aconseguir aquesta contundència. Vam gravar el disc a l'estudi que el nostre tècnic de so té a Bardoze, a Iparralde, en un lloc molt bucòlic on podíem estar concentrats per treballar intensament de dilluns a dissabte. Vam començar el 19 de juliol, el dia en què es commemora el triomf de revolució sandinista, i vam acabar el 3 de setembre. I el 27 de setembre el disc ja era al carrer.

Com va ser l'experiència a la presó?

Em va omplir molt com a persona i militant, perquè vaig poder viure des de dins tota l'essència d'un poble que lluita per les seves llibertats. Com a membre del col·lectiu de presos i preses polítics també vaig veure i vaig patir com els nostres drets eren contínuament violats i trepitjats per l'Estat espanyol. I tot això es plasma a les meves lletres. Kop no és imprescindible per a la lluita, ni de bon tros, però crec que les nostres cançons reflecteixen bé el que moltes persones pensen d'aquesta societat.