Tanmateix, amb la mateixa facilitat amb la qual fixem aquestes dates, també ens deixem portar, sovint, per les apreciacions subjectives dels esdeveniments immediats, tant de signe optimista com de signe pessimista. En un exercici d’anàlisi, provarem d’entendre el moment actual amb una mica de perspectiva.

Acceleració de les contradiccions: percepció de la dominació

És evident que en els darrers cinc anys s’han produït esdeveniments que demostren una acceleració de les contradiccions entre el poble català i l’Estat espanyol. Malgrat tractar-se d’una dinàmica molt centrada en el Principat, podem dir que l’independentisme ha avançat i que no estem condemnats a un escenari immòbil.

Alguns d’aquests esdeveniments poden interpretar-se com a simplement conjunturals. Posem-ne tres exemples. Els 650000 vots que va recollir ERC el març del 2004 poden interpretar-se com a reacció a l’abominable era Aznar, com un rebuig combinat a la criminalització de la dissidència, menyspreu pel poble català i manipulació informativa. Les massives manifestacions pel dret de decidir (febrer 2006 i desembre 2007) es poden interpretar en el marc de la defensa de l’Estatut i del col·lapse de certes infraestructures (Renfe, elèctriques...). Fins i tot la participació a les consultes populars sobre la independència pot anar minvant si l’hostilitat espanyola decreix i el silenci mediàtic ajuda que les aigües agitades tornin al seu cabal.

Les anàlisis més conservadores en el camp de l’Esquerra Independentista apunten que l’efervescència actual es deu a la radicalització de les bases convergents i que caducarà tan bon punt el regionalisme torni a la Generalitat de dalt. Però les interpretacions conjunturals no poden impedir-nos de veure una tendència general. Cal no oblidar, per exemple, que la manifestació del febrer del 2006 va ser la primera d’aquestes proporcions, en l’etapa postfranquista, que no estava convocada pels principals partits parlamentaris.

Tots aquests esdeveniments manifesten un augment de la consciència de la dominació espanyola i una creixent sintonia amb els plantejaments alliberadors. Particularment, la consciència sobre l’espoli fiscal. El fons de la dominació sobre els Països Catalans es troba en la voluntat d’espoli de les “províncies tributàries”. Això ens remunta no ja a l’escenari de la Nova Planta (1714), sinó que ens recorda totes les tensions anteriors generades per la necessitat de la Monarquia Hispànica d’extreure més fons de les “províncies” per a les despeses de la política imperialista (en temps de Felip IV: Unión de Armas, proposta del Comte-Duc d’Olivares).

Avui dia, els càlculs situen l’espoli fiscal dels Països Catalans sota l’Estat espanyol en 25000 milions d’euros anuals. L’espoli va associat a la discriminació respecte a les inversions, fet que en els darrers trenta anys ha provocat un desenvolupament de l’àrea econòmica de Madrid molt superior, en proporció, al de l’àrea de Barcelona (en obra pública, en trens de rodalies, en manteniment d’infraestructures...). El disseny d’aquest model econòmic que es fa des del poder polític també pesa sobre la connexió de l’economia catalana amb els fluxos mundials, com es pot comprovar en el cas de l’aeroport de Barcelona [1]. La situació dels Països Catalans no és un dilema de desequilibris territorials, perquè les xifres demostren que els percentatges de dèficit del Principat o les Illes no es poden comparar amb cap altra situació similar de “regions” europees. Com recordava Joan Mir en un article, «el Tribunal Suprem alemany ha dictaminat que tota contribució fiscal d’un land a l’estat que superi el 4% de la riquesa que ha produït és un robatori i, per tant, il·legal» [2].

El cas dels Països Catalans és, doncs, un cas clar de dominació, que a més del transfons econòmic, té una dimensió política i cultural. La minorització lingüística seria un exemple de la cultural, mentre que a nivell polític, podem parlar d’una confrontació de models: entre un model democràtic-popular i un model autoritari.

Així doncs, aquestes tensions són percebudes per uns sectors de la població cada cop més nombrosos. I, si bé no es tradueix encara en una marea independentista, sí que ha augmentat el nivell d’organització. La celebració de consultes sobre la independència en moltes viles i ciutats del Principat ha demostrat un alt nivell organitzatiu, tant a nivell quantitatiu com a nivell tècnic.

Amb aquest escenari de fons, han emergit diverses propostes de Front Patriòtic. La propaganda contra l’espoli fiscal pot fer-se des d’una òptica interclassista però no únicament: al cap i a la fi, tota la riquesa prové de la força de treball. Des de l’Esquerra Independentista, l’estratègia de la Unitat Popular fonamenta les aliances amb l’objectiu de lligar la independència a la transformació social i econòmica. I, si bé no podem descartar l’articulació frontista en una conjuntura futura determinada, cal recordar que la construcció de fronts correspon a fases molt avançades dels processos de lluita [3].

Variables històriques als Països Catalans

Si volem tenir una mica de perspectiva per analitzar el moment actual es fa necessària, doncs, la visió històrica. Enfront de la dominació espanyola s’ha anat configurant el catalanisme polític (i el valencianisme i el mallorquinisme), que històricament s’han manifestat en propostes rupturistes i propostes reformistes. Des d’una perspectiva històrica general, el moviment nacional català s’ha mogut, ja des de finals del segle XIX, entre les dinàmiques separatistes-republicanes-independentistes i les dinàmiques reformistes-autonomistes, a través de cicles en els quals una opció emergia quan l’altra reculava, sovint com a conseqüència de l’acció de l’Estat, però també d’altres elements. Podem ordenar-los en:

1. Repressió
2. Paper de la burgesia
3. Aliança amb forces espanyoles
4. Desgast de l’autonomisme
5. Conjuntura internacional

Certament, en aquesta dialèctica, la repressió de l’Estat espanyol ha estat un element condicionant de primer ordre. Així, per exemple, el moviment republicà arriba a triomfar el 1873 (amb intents de proclamar l’Estat català), però -en el context repressiu de la Restauració posterior a 1874- s’imposa el reformisme catalanista. En el mateix sentit cal interpretar la desfeta del republicanisme català després de 40 anys de franquisme.

Indubtablement, el paper de la burgesia catalana també ha estat determinant. En certes conjuntures ha alimentat la reivindicació nacional (campanya autonomista de 1917, reforma de l’estatut de la Comunitat Autònoma Catalana el 2003-2006) per després pactar la “pau” amb l’Estat a canvi d’un enfortiment de la seva posició política.

L’aliança de sectors de l’independentisme amb altres sectors polítics (com ara diferents expressions de l’unitarisme espanyol) també ha marcat històricament la reculada dels plantejaments d’emancipació nacional. La renúncia a la República Catalana per part de Macià s’explica per la seva aliança conjuntural amb el republicanisme espanyol. De la mateixa manera, l’acceptació dels règims autonòmics (que separen els Països Catalans) per una part de l’independentisme en el context de la Transició, es podria explicar per la continuació d’una dinàmica d’unitat indiscriminada respecte als plantejaments de l’antifranquisme.

Contràriament, podem observar que la demostració mateixa dels límits de l’autonomisme és un dels factors determinants per al creixement de l’independentisme. Aquest últim factor té molt de pes en el creixement actual de l’independentisme català. Després de gairebé trenta anys d’autonomia, els Països Catalans continuen fragmentats; l’economia de l’arc mediterrani ha reculat en favor del centre de l’estat espanyol; la llengua catalana no ha millorat en el seu ús social; la política professional ha demostrat la seva incapacitat per resoldre moltes qüestions que afecten el dia a dia de les classes populars. I l’Estat espanyol monàrquic s’ha evidenciat com una democràcia incompleta, en la qual el sistema de llibertats està sotmès a uns límits clarament conservadors, entre els quals hi ha el no qüestionament de l’ordre imperant.

Finalment, la conjuntura internacional és també un element que influeix en la dinàmica independentista: és el cas de l’onada favorable als drets dels pobles de 1918 (desmembrament dels imperis europeus, tesis de Wilson i Lenin, lluita a Irlanda...) o la creació de nous estats europeus a partir de 1991 (crisi del “Bloc de l’Est”).

Una ullada a altres casos

S’ha de tenir en compte que la gran majoria de països que han accedit a la independència durant el segle XX, ho ha fet gràcies a un d’aquestes dos contextos, o gràcies a la combinació d’ambdós:

1. A través de processos de lluita armada, com el cas d’Irlanda (1921), Indonèsia (1949), Vietnam (1954), Xipre (1960), Algèria (1962), Guinea-Bissau i Angola (1975)

1. Fruit d’una crisi de l’Estat dominant (metròpoli) i d’una recomposició del Sistema Polític Mundial: post 1918 (Finlàndia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria), post 1945 (Corea, Índia i moltes colònies britàniques i franceses), post 1989 (Lituània, Letònia, Bielorrússia, Estònia, Ucraïna, Moldàvia, Repúbliques de l’Àsia Central, Repúbliques del Caucas, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia-Herzegovina, Eslovàquia... i encara, Montenegro i Kosovo)

D’aquesta constatació no se’n poden fer deduccions que, de tan historicistes, ens deixarien paralitzats. Però també hem de tenir en compte que una hipotètica expressió majoritària de la voluntat de sobirania (posicionament del Parlament, referèndums, etc.) no és el detonant del procés d’independència dels Països Catalans. Aquest referèndum cal contemplar-lo com una fita, resultat d’un procés de lluita, al llarg del qual s’hauran bastit determinats instruments (organitzacions, parainstitucions, xarxes...) al si del moviment popular que afermaran la victòria de la sobirania del poble català.

Per altra banda, és evident que la debilitat de l’Estat espanyol pot afavorir el triomf del moviment per l’autodeterminació. En aquest 2010, la crisi econòmica que travessa el sistema econòmic mundial es demostra més profunda a l’Estat espanyol, per la ja coneguda sobredimensió de l’acumulació procedent del sector immobiliari. Però no podem deduir que la crisi econòmica ens situï a les portes de la independència. D’aquesta crisi, no podem deduir-ne la seva crisi política i, encara menys, l’assoliment de la sobirania nacional dels Països Catalans.

Tanmateix, tampoc podem situar el poble català al marge d’aquestes realitats “exteriors”, com si es tractés d’un convidat de pedra en els canvis que es produeixen a escala internacional. El poble català pot ser un agent principal en els canvis que pateixin els Estats espanyol i francès, així com la Unió Europea en el seu conjunt. Ni tampoc podem assegurar que la integritat dels Estats de la Unió Europea (cas d’Espanya i de França) sigui un principi tan ben establert a dia d’avui.

Pel que fa la primera qüestió, l’obertura de dos processos paral·lels a Euskal Herria i als Països Catalans farà trontollar l’ordenament interior de l’Estat espanyol. Pel que fa la segona puntualització, cal dir que els estats-nació segons el patró europeu (que s’ha estès arreu del món en l’Edat Contemporània) estan immersos en un procés de transformació que Jaume Renyer [4] ordena en cinc fronts de crisi:

1. Transformació de les relacions entre Estat i societat civil
2. Impacte de la integració de l’Estat en institucions comunitàries
3. Tensió entre Estat i mercat
4. Competència emergent de les administracions locals i regionals
5. Tensió entre Estat i nacions oprimides

Aquestes tensions que afecten l’estat-nació (excepte la 5, afecten igualment els estats amb la  qüestió nacional resolta) poden tenir la resposta en l’alternativa independentista, basada en el principi democràtic de l’autodeterminació dels pobles.

La bèstia adormida?

Hi ha un element a tenir en compte respecte a l’avanç del moviment independentista i que, sovint, ignorem:  la reacció de l’Estat espanyol. De la Consulta d’Arenys de Munt ençà, l’espanyolisme ultra ha demostrat moltes dificultats per mobilitzar. Però cal no oblidar que aquest agent ha estat important en altres èpoques (Transició) i que ho és, encara, al País Valencià, territori en el qual el blaverisme és fastigosament impune.
La por associada a les manifestacions polítiques és quelcom present encara en una societat com la nostra, marcada pels segles d’ocupació i, especialment, per la darrera de les dictadures que hem patit. Com ha assenyalat Hèctor López Bofill, el pols que ha de sostenir l’independentisme ens porta a «mirar la bèstia als ulls», i si bé «difícilment hi haurà repressió violenta en el marc de la UE i del Consell d'Europa, (...) sí que no ens estalviarem, pel cap baix, campanyes d'odi, torbacions socials i processos judicials. Mentre una massa crítica del catalanisme no accepti assumir aquests sacrificis personals i col·lectius, continuarem vagant erràtics pel desert» [5].

La reacció de l’Estat espanyol pot seguir diferents vies. El pacte amb les cúpules dels partits institucionals pot ser una. Cal no oblidar que els grans partits, a més d’agents polítics, són alhora estructures de poder interessades a reproduir-se i créixer.

L’aparell policial-judicial pot ser un altre front de desgast. En aquest cas, cal recordar el concepte de dret penal de l’enemic, que va desplegar el govern Aznar en el context post atemptat de les Torres Bessones de Nova York, i que es troba a la base de la Llei de partits (juny 2002) i de la desarticulació de l’Esquerra Independentista basca. Pot tornar a activar-lo el PSOE o pot tornar el PP al govern espanyol i continuar amb aquest principi judicial. El Procés Lizarra, iniciat per l’independentisme basc el 1998 amb l’objectiu de crear «marcs oberts on puguin tenir cabuda noves fórmules que donin resposta a la tradició i  aspiracions de sobirania de les ciutadanes i ciutadans d'Euskal Herria», va ser contestat per l’Estat espanyol amb el procés d’il·legalització de l’esquerra abertzale.

Acumulació de forces com a conclusió

A l’hora d’encarar un combat polític, com ara la lluita independentista, sempre cal valorar les pròpies forces i les de l’enemic. En aquest article hem apuntat alguns elements d’anàlisi i n’hem deixat pendents uns altres. Tanmateix, sempre acabem donant un paper determinant a l’acumulació de forces. Però aquesta acumulació serà un progressiu avenç cap a una majoria social que s’expressi de cop, a les urnes, i imposi el canvi? Contràriament, cal fixar-se que a vegades, rere les revolucions hi trobem minories actives al costat de grups socials que “no volien fer la revolució”. Aquest és el cas de la primera de les grans revolucions polítiques de la contemporaneïtat, la Revolució Francesa. No va ser una revolució fruit únicament de l’acció conscient, planificada i organitzada dels seus actors. Ningú la va controlar per complet. L’empoderament dels diputats del Tercer Estat, sumat als desordres socials i a l’eufòria dels diputats en la sessió  del 4 d’agost de 1789, es troben a la base del canvi radical. Després van ressorgir els antagonismes. En paraules d’un historiador, «La nit del 4 d’agost no deixa de ser una esclaridora il·lustració de la manera per la qual, en una situació de crisi, la dinàmica pròpia de l’Assemblea va portar els diputats a adoptar posicions revolucionàries que, unes setmanes abans, els haguessin semblat totalment inconcebibles» [6].

[2] J. Mir: «Dret de cuixa», Mail obert a Vilaweb, 23-05-2007

[3] Sobre aquesta qüestió, podeu veure l’article «Patriotisme i estratègia», a La Veu 88, juliol 2009

[5 ] H. López Bofill: «El cost de la llibertat», a Avui, 24-08-09

[6] L. Bonelli: «No querían hacer la revolución», a Le Monde Diplomatique, edició espanyola, 164, juny 2009, p. 12-13