D'aquesta manera, el referent polític de l'independentisme revolucionari manifesta el seu desacord amb les condicions que plantegen els promotors de la iniciativa i reafirmen la decisió de no presentar-se a les eleccions autonòmiques d'enguany per prioritzar les eleccions municipals espanyoles del 2011. Tot i així, també afirma que participarien en un compromís d'aquestes característiques "sempre que no hipotequés el nostre programa en defensa dels interessos de les classes populars" i que celebra "que el creixement de l'independentisme porti a la creació de plataformes que tinguin aquest objectiu com a prioritat".

La veritat és que crec que participar en una gran coalició per la independència en cap cas suposa hipotecar el programa polític de ningú, ans al contrari. Sense la independència tot aquest programa és impossible de desplegar. Per tant, el millor per a les classes populars és aconseguir la independència el més aviat millor.

Crec que la CUP, i l'esquerra independentista per extensió, ha perdut una oportunitat d'or no sumant-se a la proposta de la Solidaritat Catalana per la Independència. I parlaré en primera persona del plural perquè -per si algú no ho sap- he militat 8 anys a Maulets, 7 anys al SEPC (abans CEPC) i -encara que ja no milito a cap d'aquestes dues organitzacions- em continuo considerant part del moviment independentista i revolucionari.

En primer lloc, em temo que s'està repetint la història de l'11 de febrer de 2006, quan des de l'esquerra independentista vam convocar una manifestació a Barcelona una setmana abans que la unitària, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. La nostra es deia "Som una nació, autodeterminació!" i la seva es deia "Som una nació, tenim el dret de decidir". A la nostra manifestació hi van assistir 5.000 persones i a la unitària, 700.000. Evidentment, ens vam adonar del ridícul que havíem fet i des de llavors ens hem sumat a totes les manifestacions unitàries a favor del dret de decidir (o el que és el mateix, l'autodeterminació).

En segon lloc, em temo que hem perdut una bona oportunitat de formar part de la candidatura que demostrarà que el sistema de partits actual està caducat i que la fortalesa que creien -o deien- tenir no existeix. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya es demostrarà que es pot fer un forat a l'arc parlamentari i l'independentisme revolucionari no en serà partícep. Això posa les coses molt difícils a la CUP, si es vol presentar a unes eleccions supramunicipals abans de la independència del Principat.

En tercer lloc, em temo que la CUP encara no vol reconèixer públicament que la independència la aconseguirem per fases. La primera fase serà la proclamació d'independència de Catalunya, i més tard, després de molta feina dura, s'hi aniran sumant la resta de Països Catalans. La nació evoluciona a diferents ritmes, i hem d'aprofitar el ritme més accelerat del Principat per ajudar a accelerar el dels altres territoris. Això no ens ha de fer res dir-ho, escriure-ho i escampar-ho. Tristament és així.

En quart lloc, em temo que s'ha perdut una oportunitat d'or d'introduir el discurs de l'esquerra independentista al Parlament de Catalunya. Si la CUP s'hagués volgut integrar a la Solidaritat Catalana per la Independència, hauria pogut fer pressió per què les seves persones més vàlides anessin a un lloc de sortida a les llistes. Per tant, en cas que no s'assolís la majoria absoluta -com segurament passarà- la llibertat de veu i vot que tindrien aquest parlamentaris estarien "al servei de les classes populars", tal com demana la CUP. Si es rebutja la proposta, els qui ocuparan aquestes cadires de ben segur que seran independentistes, però de revolucionaris crec que no gaire.

I finalment, em temo que encara no hem entès que la independència serà forçosament amb un Principat integrat a la Unió Europea i a la OTAN -almenys al principi-. I no serà per elecció, sinó perquè així és com tristament estem ara mateix. Potser el poble català escollirà seguir igual, un cop tingui la capacitat per decidir-ho en referèndum -o potser no-, però el que està clar és que dintre d'Espanya segur que no sortirem ni de la UE, ni de la OTAN, ni del capitalisme, ni d'enlloc. I voler-ho aconseguir-ho tot a la vegada, com que és impossible, acaba esdevenint un impediment per què primer aconseguim una cosa, i després l'altra.

Salut!