Als anys setanta, un grup de persones, més d'una cinquantena, van viure en un ampli entramat de pisos ben comunicats entre ells sobretot a Barcelona, recollint informacions, entrenant-se militarment, organitzats en definitiva, per fer front, si s'esdevingués el cas, a un altre sis d'octubre. Era aquesta l'obsessió de bona part del separatisme català que havia viscut aquell dia de 1931. Aquest cop no els agafaria amb els pixats al ventre, devia pensar Jaume Martínez Vendrell, el veritable impulsor del grup. Martínez Vendrell era un exmilitar republicà que va entrenar el grup de lluitadors independentistes catalans per tal de fer front de forma organitzada a la repressió o a la lluita directa contra els cossos armats de l'Estat, però també per fer un cop dur i esmolat contra qui volgués perpetuar la dictadura feixista o s'oposés a la llibertat de Catalunya, a la seva independència. L'organització no tenia nom, però qui en formava part l'anomenava “la casa” i només en una ocasió va produir papers amb declaracions de principis o textos programàtics, un fet que els diferencia d'altres organitzacions d'aquell moment i posteriors als Països Catalans. És per això que l'estudi que han fet el Pau Juvillà i el Ferran Dalmau parteix bàsicament de les entrevistes personals amb homes i dones que han volgut, ara i no tots, explicar part de la seva història. I recompondre una història com aquesta amb aquestes fonts, tot i que no són les úniques a què recorren, mereix la màxima consideració de qui escriu

Tal com va passar amb Terra Lliure, sobretot amb les obres de Ricard Vilaregut i David Bassa, amb una història ara ben definida, estudiada i explicada amb el rigor que els amos no tenen quan parlen d'ells mateixos i les seves formes de dominació, ara podem llegir la història d'aquest Exèrcit Popular Català. Ho podem fer en el llibre “Època, l'exèrcit a l'ombra”, obra que ha publicat l'editorial lleidatana El Jonc. L'obra és escrita seguint un relat sense notes a peu de pàgina i seguint un mètode de què ja he parlat i que els autors estaria bé que reivindiquessin tal com fa molta altra gent que l'utilitza, extraient les informacions dels mateixos protagonistes a través d'entrevistes. Alhora, però, l'obra deixa tres interrogants -com a mínim ami- que volten qualsevol lector inquiet en acabar el volum. El primer va dirigit a preguntar-nos qui va participar en els atemptats contra Viola i Bultó, els dos amb tràgics resultats que no buscaven en el seu plantejament primigeni i que van suposar un toc d'atenció important per a la burgesia principatina col·laboracionista amb el franquisme. El segon va dirigit a preguntar qui va finançar el grup, qui hi havia darrere realment fent-hi aportacions econòmiques. I el tercer seria saber de quina manera n'estava d'assabentat el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, i què n'opinava, ell que era una altre “obsessionat” per la derrota sense pal·liatius del sis d'octubre... De papers no n'hi ha però de testimonis segur que sí... I encara són vius.