Quina tesis defenses al llibre?

Les transformacions econòmiques i socials de principis del segle xx havien portat a una societat desestructurada i amb unes desigualtats brutals, en què les classes baixes estaven pràcticament sotmeses a un apartheid social. Unes regles del joc no molt diferents de les que es viuen actualment a molts països. Però sí que hi havia una diferència, ja que aquesta gent que se suposava que estava exclosa per la societat benpensant tenia una cohesió a partir d’un discurs igualitari alliberador –l’anarquisme– i una organització prou potent i cohesionadora, els grups d’afinitat anarquistes i la CNT. Als anys 30, el cop d’Estat de Franco genera un vuit de poder, que fa que els anarquistes acabin controlant la ciutat de Barcelona i molts pobles. Llavors, de cop i volta, veuen que han de fer la revolució. I durant aquesta, hi ha morts i la historiografia s’ha centrat a parlar dels morts, però no del perquè la gent mata en aquest moment revolucionari.

Quin és aquest perquè?

El 1936, hi havia gent acomiadada per la seva militància, gent que havia estat humiliada, gent que havia patit abusos sexuals per part de capatassos, gent que no havia pogut anar a l’escola o que havia estat empresonada per reclamar drets. Quan es va assaltar la caserna de Sant Andreu, de cop, tota aquesta gent es va trobar 30.000 màusers i va començar a demanar comptes.

És una venjança de classe que es remetia a fets molt pròxims. Un exemple, als pobles on l’any 1934 la repressió havia estat més dura, hi va haver més assassinats; en aquells on les classes benestants van evitar aquesta repressió, els comitès del propi poble defensaven aquesta gent quan, des d’altres comunitats, hi anaven a pelarlos. La violència va venir propiciada per una situació de greuges infinits.

La guerra civil també va ser una guerra entre classes, no entre nacions.

Quin és el context en el qual sorgeix aquesta revolució?

La República és un capítol de la història molt idealitzat i idealitzable per tot el que va venir després. Però la República va ser una època fonamentada en la por i la recança mútua. A Catalunya, a més, la situació encara era més complexa.

A part d’aquesta classe obrera molt ben organitzada, hi havia una burgesia atemorida perquè deu anys enrere hi havia hagut una autèntica guerra bruta d’extermini dels sindicalistes, amb més de 500 morts. Aquesta burgesia, a més, havia desafiat obertament l’Estat en negar-se a aplicar la jornada laboral de vuit hores aprovada el 1919. I s’havia deixat arrossegar en la promoció d’un cop d’Estat per tal de deixar fora la CNT i no haver de complir les lleis laborals progressistes. Als anys 30, es catalitzen totes aquestes contradiccions. El dia 14 d’abril, els treballadors surten a celebrar la proclamació de la República perquè pensen que la situació canviarà però, un dia després, tot segueix igual. El drama està servit.

Per què en aquell moment, a Catalunya, s’abraça l’anarquisme i no el marxisme?

A Catalunya, hi ha una tradició llibertària molt important que prové del segon terç del segle XIX. En la meva opinió, és una qüestió de fiabilitat.

Allà on hi ha grans empreses en les quals els treballadors poden arribar a pactes amb la patronal i aquests es complien, la via institucional era correcta. En canvi, en una societat com la catalana, fonamentada en petites i mitjanes empreses, amb poca productivitat i un marge de guanys petit, amb un empresariat molt vulnerable respecte al poder de l’Estat, els compromisos no sempre es compleixen.

Per tant, crear un partit o un sindicat de pacte amb elits perquè et representi no funciona. Cal acció directa. A banda d’això, hi ha l’experiència de l’Estat. Mentre a França o Anglaterra, l’Estat –tot i que ajudi les classes altes– exerceix un cert paper d'àrbitre, a Catalunya, és una segona font d’opressió: envia els pobres a la guerra; no hi ha escola; l’administració és corrupta. I a més, és un Estat en franca fallida, que no ha parat de perdre guerres i amb una moral col·lectiva baixa.

En aquest cas, per què crear un Estat? Posteriorment, el maig de 1937, les classes mitjanes –que s’havien beneficiat de les desigualtats– es van fer comunistes perquè aquests oferien un retorn a les jerarquies.

Què et porta a escriure aquest llibre?

És un llibre una mica sorgit de l’emprenyament. Jo no estava satisfet amb les preguntes i calia buscar respostes. En història, sovint, es donen moltescoses per suposades sense que es percebi.

Per exemple, que la violència revolucionària era irracional, que eren uns incontrolats. Aquesta va existir, sí; està perfectament quantificada en estudis; no passa dels 8.400 casos, dels quals és difícil extreure’n qualitativament les circumstàncies. Tot historiador és fruit d’unes circumstàncies, d’una classe social, d’unes fílies ifòbies. I és molt habitual que un es miri el passat en funció dels prejudicis ideològics que té sobre el present.

Quan jo vaig cursar la universitat, de la majoria d’historiadors, la meitat eren del PSUC i l’altra meitat del Partit Comunista de Catalunya. Però, en gran mesura, provenien d’una classe social mitjana o mitjana alta. Això els porta a tenir una mirada de superioritat sobre aquesta gent que va col·lectivitzar, que va igualar els salaris; no els consideraven un subjecte històric.

El tema de la revolució anarquista està suposadament oblidat avui?

És fruit de dos factors. Primer, el resultat de la pròpia transició, que –com s’ha vist clarament– és la continuïtat de les elits franquistes amb una oposició disposada a participar a les regles del joc. L’ordre actual està fonamentat en el 1939, no en el 1975. I en segon lloc, hi ha el prejudici de classe del qual parlàvem. A les nostres classes benestants, encara els aterreix que la gent que no compta per res, de cop, pugui alçarse i determinar unes regles del joc diferents. Hi ha una por veritable que se subverteixi el classisme que impera actualment a la societat catalana.