El primer exemple és el del cinema en català, que encara cueja i no para. La nova Llei del Cinema ha passat la comissió parlamentària però encara ha de ser aprovada pel Ple del Parlament. Doncs bé, el Gremi d’Empresaris de Cinema continua la seva lluita particular contra la llei, molt especialment contra l’article 18, que és el que vol assegurar que, en un termini de cinc anys, el cinquanta per cent de les còpies que s’entrenin a Catalunya siguin doblades o subtitulades en català. I ells no ho volen. I actuen i ataquen: a partir del 1r. de maig, 70 o 80 sales del Gremi projectaran un espot contra la llei.

La perversitat de tot plegat és que nosaltres, que estarem asseguts a la sala i haurem pagat entrada, haurem d’aguantar que, amb els diners de l’entrada, es vulgui defensar la marginació de la nostra llengua en el cinema i se’ns tracti de menors d’edat, de súbdits i de dominats culturalment. Em sembla un escàndol de proporcions gairebé esperpèntiques. És ben clar que hem de reaccionar i hem de xiular i protestar quan aparegui l’espot, i també estaria bé de fer boicot a les sales on el passin, avisant, és clar, que es deixa d’anar a aquelles sales no pas per la crisi general sinó perquè no som nacionalment masoquistes i no volem pagar i aplaudir perquè ens agredeixin.

El segon exemple me’l proporciona l’Alcalde Hereu, de Barcelona. La capital té previst fer un Museu Olímpic. I a l’alcalde se li ha acudit la brillant idea de proposar que se’n digui “Juan Antonio Samaranch” (som tan catalans, tant, que l’alcalde deu haver proposat –això no ho sé segur– que el nom aparegui com a “Joan Antoni”, ai, ai!) Confio que la brillant idea de l’alcalde no tiri endavant. El masoquisme arribaria a extrems letals. (Podrien proposar-se coses ni remotament semblants en les democràcies del nostre entorn, quan se’ls moren personatges amb el passat i el present de Samaranch?) Hi ha testimonis –els puc aportar– de gent que sap com intervenia Samaranch per impedir l’ús del català després de la guerra civil; hi ha testimonis –els ha aportat la seva família– de com els fills de Samaranch no van ser capaços de parlar en català durant el funeralàs del seu pare. I nosaltres hem de venerar aquest personatge? (Sobre ell, em permeto de remetre al meu article de dimecres passat a EL PERIODICO i també penjat en aquest portal. No disposava de gaire espai, per això no ho vaig poder dir tot. La premsa internacional, però, no s’ha deixat enredar i, amb motiu de la seva mort, s’ha despenjat amb articles molt significatius.)

I ja veieu que avui no parlo del Constitucional. No cal. Perquè és sabut que aquest Tribunal és l’encarregat constitucionalment de limitar i marginar Catalunya. En aquest sentit, les seves agressions em semblen les més naturals. Els que encara somien, que es treguin aviat les lleganyes dels ulls!