Tres elements cabdals, prevenir, reprimir, reeducar, desapareixen del text, llavors no sabem si des de les hores s’han mantingut tots tres o s’ha primat un sobre l’altre. No sé la evolució de la població reclusa des del canvi constitucional fins ara, no sé tampoc els mitjans dedicats a la prevenció, a la repressió o a la reeducació. I en aquest aspecte no cal fer diferencies entre presos comuns o els anomenats polítics.

Quant es prima la repressió per damunt de qualsevol altre aspecte indica que hi ha quelcom que no va del tot bé, Segons diverses fonts cubanes la població reclusa es de unes 48.000 persones i  d’aquestes un 55% tenen entre 16 i 25 anys quant ingressen per primer cop a la presó. Es un indicador prou important per preguntar que està fallant, quin paper hi juga el sistema educatiu, quin paper hi juga el sistema preventiu, el repressiu i quin es el paper del sistema productiu.

En un article que vaig escriure ja fa anys, sobre la URSS ho expressava així:

“El fet tangible de la presa del poder i la posterior administració de les coses, la possibilitat de dictar i revocar lleis, de condemnar o concedir perdó, de disposar d’un aparell militar,… tendeix a generar uns mecanismes que no admeten la possibilitat de retornar al sistema anterior, a no ser que sigui conseqüència d’una agressió que vingui de “l’exterior”.

Tal vegada aquesta ha estat el motiu de les interpretacions errònies  a l’hora de jutjar als oponents del sistema socialista, anomenats “agents de l’exterior”, i dels seus actes com “actes contra la seguretat de l’estat”, i la seva organització com un “destacament infiltrat”.

Sota aquest punt de vista, la capacitat dels revolucionaris i de les masses per fer front a aquests sectors queda reduïda a una mínima expressió  de caire policial, comprometent la capacitat de debat, convenciment i autoorganització  a tots els nivells a l’hora de lluitar contra el perill de restauració capitalista de caràcter intern.

Mitjançant la repressió, el aïllament o el temps, les forces internes interessades a retornar al sistema anterior poden desaparèixer físicament com a organització. Inclús els seus postulats teòrics poden ser eliminats dels sistemes educatius formals. Però no es pot afirmar que es produeixi una desaparició de la implantació social dels mateixos.

Si el pensament social fos determinat per components biològics, físics, aquestes mesures repressives serien suficients. Però el pensament social individual i col.lectiu esta condicionat pel tipus de relacions socials en cada etapa històrica i determinat per les relacions de producció establertes.

S’hauria de valorar la violència, la repressió, tan sols com factors puntuals en el procés històric contra el capitalisme, però no com elements essencials pel canvi de consciència social, individual i col.lectiva. Els mètodes repressius deurien recaure fonamentalment sobre els mecanismes que permeten la reproducció de unes relacions que perpetuen  el sistema de dominació  d’un grup minoritari d’individus sobre la resta de la societat. Així doncs, mes que sobre els individus, aquesta repressió deuria anar dirigida cap els mecanismes i mètodes de funcionament social per evitar que reprodueixin comportaments i valors de la societat anterior.

Com a conseqüència, la reflexió fonamental hauria de ser en torn a quins mecanismes son necessaris pel canvi social, i quins, inclús sense voler-ho, mantenen i reprodueixen la consciència del sistema anterior. Mecanismes relatius a les relacions de producció, sent conscients  que ells per si sols no modifiquen la consciència social, però si que tenen un pes determinant en el funcionament de la societat ja que el caràcter d’aquestes relacions traspassa les parets dels centres de producció material i s’insereix en el teixit social”

Exposat això, dir que sense dubtes, el sistema repressiu cubà disposa de unes cotes “d’acceptació” incomparablement mes elevades de les que poden haver-hi en qualsevol país del seu entorn i suposadament molt mes elevades que a la Espanya, i si no que ho preguntin als ciutadans i ciutadanes del País Basc.

No hi ha testimonis d’aplicació de les tortures sistemàtiques que denuncien els detinguts bascos, no s’ofega la gent ficant-li bosses de plàstic al cap, no hi ha desapareguts com a Espanya.

Però anem a pams, la propaganda distribuïda aquests darrers dies parla de manca d’assistència medica. I, potser cal donar una mirada als escrits dels empresonats, en aquest cas n’agafaré un de concret: Héctor Maseda, detingut en la batuda de 2003 acusat de rebre diners ell i el seu partit (Partido Liberal Democrático) de mans de personal de la oficina de interessos de EE.UU. a Cuba.

En un llibre que segons ell ha escrit a la presó i l’ha pogut treure es veu que sense gaires problemes malgrat el nom “Enterrados Vivos” , o serà que no es tant l’aïllament que suposadament es diu. De totes maneres transcriuré literalment alguns paràgrafs en torn a la detenció, al departament de la seguretat de l’estat, al transport fins a la presó i les atencions sanitàries dins la presó.

"El Registre i la detenció

Em vaig aixecar i vaig anar feia una de les finestres que comunica al carrer. El meu habitatge està ubicada en un carrer cèntric del municipi CentroHabana (Neptú No 963 entre Aramburu i Hospital). En aturar-me davant de la finestra vaig observar que la majoria dels veïns estaven abocats en els seus respectius llars i ¡tots, absolutament tots, em miraven! Vaig tornar al menjador. Vaig sentir un primer toc a la porta. Em vaig dirigir cap a ella. Abans d'arribar, van repetir el toc amb més força. Molest vaig obrir. Davant meu hi havia tres o quatre persones desconegudes. Una d'elles va preguntar:

- És vostè Héctor Fernando Maseda Gutiérrez?

- El mateix-I abans que pogués dir alguna cosa més, set o vuit individus, de civil i exercint violència, van intentar penetrar simultània i bruscament a casa meva. Estendre els meus braços entre l'escala que comunica el pis superior amb els baixos i la porta, interrompent l'accés dels desconeguts. No abrigava cap dubte de qui eren, però no els havia de permetre una violació de domicili a plena llum del dia, sense una ordre de registre i sense el mínim de respecte cap als seus ocupants. Al mateix temps que els bloquejava l'entrada, els vaig cridar:

- Què significa això? ¿Creuen vostès que aquest immoble és una plaça pública?

Es van detenir en sec i un d'ells, va avançar per sota dels meus braços, em va ensenyar un carnet de la seguretat de l'estat cubà al mateix temps que necessitava:

- Tenim una ordre de registre. Som del DSE. No es preocupi.

Els vaig deixar passar. Un altre d'ells va ordenar em s'assegués a la sala mentre que al voltant de deu persones van revisar la resta de la casa. El mateix individu es va dirigir a la meva persona:

- Està vostè només?

Li vaig respondre afirmativament a la vegada que-sense perdre la calma-el vaig advertir a qui em va preguntar:

- Jo estava dinant quan vostès van arribar. Vaig a acabar de fer-ho.

Van accedir. Continuar amb la meva alimentació i la lectura de la premsa. Tractava de mostrar serè. Un altre dels inoportuns visitants em va demanar permís per fer unes trucades, amb absoluta cortesia. El autoritzar. "

"Vila marista: mites i realitats

L'atenció mèdica i estomatològica les considero satisfactòries. Almenys aquesta va ser la meva experiència. Recordo vaig arribar a aquest centre d'instrucció penal amb un fort atac de sacrolumbagia que amb prou feines em permetia caminar en posició erecta. És una malaltia crònica que la suporto fa trenta anys. Així li ho informar des de la meva arribada a la doctora que em va atendre per primera vegada. Em va indicar un medicament que en realitat no em s'assentava. L'hi vaig fer saber. Li vaig dir que em resultava efectiu. Va canviar la recepta i em van subministrar el que vaig proposar.

Però no va ser només el meu cas. Els meus tres companys de cel que van presentar diferents malalties expressar criteris sobre aquest servei similars als meus.

No exagero si afirmo que molts dels meus germans de causa, als quals ens van reunir els uniformats en un local per traslladar cap a diferents instal.lacions penitenciàries que té el país en totes les províncies, van coincidir a destacar la bona atenció mèdica rebuda. Igual opinió sostenir pel que fa al subministrament de medicaments "

"El trasllat

Finalment em van treure al pati. El desplegament de guàrdies va ser molt superior al realitzat quan vaig assistir al judici. Un detall interessant: Diversos militars tenien posat sobre l'uniforme uns armilles negres amb tres lletres en blanc-per contrastar-en la seva part posterior, DSE. No vaig tenir dubtes. Els uniformats que portaven aquestes peces de vestir serien nostres acompanyants.

També em va cridar l'atenció la presència d'un autocar de luxe, utilitzat en Cuba només per traslladar els visitants forans d'un pol turístic a un altre. Era model Marco Polo, amb servei cinc estrelles ¡El millor del millor! Vaig pensar: ¨ l'estat cubà està exagerant en comoditats ¨. Quan vaig pujar a l'autobús em vaig convèncer que la meva primera impressió responia a la veritat. Posseïa equips condicionadors de temperatura controlada, seients tous, reclinables i individuals amb cendrers en els braços de les butaques, TV a color, vídeo casetera i música indirecta, bany en el fons del vehicle i un petit bar sense begudes alcohòliques, però amb caixes de cartró contenint mossets i sucs de fruites envasats en plàstics i conservats a baixes temperatures.

El comboi va avançar lentament pels carrers de la ciutat amb gran moviment de vehicles. Buscaven les avingudes més ràpides i en millor estat tècnic per arribar com més aviat a l'autopista nacional que enllaça les províncies Ciutat de l'Havana - Matanzas-Villa Clara. El passeig, per utilitzar un eufemisme, va resultar segur i agradable. Sense excessos de velocitat, fresca temperatura interior. Els agents del DSE, si no fos per els uniformes que portaven, podien ser confosos amb excel lents i molt qualificats empleats del Ministeris de la Indústria Turística (MIT) de Cuba, per les seves atencions i bon servei.

Tan aviat va començar el desplaçament, el conductor del òmnibus va activar la reproductora d'àudio. Una música variada i suau capaç de transcendir el cos i arribar a l'esperit, acariciar les nostres oïdes. Semblàvem surar en aquell ambient acollidor. Era el requerit per als presoners i vigilants en ocasió tan especial. Res de tensions.

El meu interès cap a les visions exteriors que captaven els meus ulls i gravava la meva cervell, va cessar sobtadament. Els motius van venir per parella. El primer: el berenar forta oferta gratuïtament per l'estat cubà, consistent en un pa de primera qualitat i un gos calent en el seu interior nedant en onades de mostassa i quetxup. El conjunt resultava agradable a la vista, tacte i olfacte. Però sobretot, desitjable al paladar.

Fins i tot hi havia la possibilitat de repetir la pitança. Però aquesta, sòlida per altres, no venia sola. Estava acompanyada dels sucs de fruites naturals que suaven per la baixa temperatura a que havien estat mantinguts. La segona va ser la projecció del film ¨ El Xacal ¨, versió nord-americana que no coneixia. Em va resultar interessant encara que no va passar el llindar d'un pàl lid argument pres de l'original francesa. Només que en aquella la víctima és l'esposa del President dels EUA i en aquesta és l'atemptat frustrat-real o no-que van tractar de fer-li el general De Gaulle, president de França en aquella època quan participava en un acte públic en honor als veterans francesos de la resistència durant la II Guerra Mundial.

He d'afegir que cap dels militars va provar el refrigeri fins que no van estar segurs que algú de nosaltres repetiria ".

"A la presó de Santa Clara COMBINAT NO. 2 (C.2.P)

- Jo considero que fins ara, cap dels tractaments indicats pels

diferents metges que m'atenen ha resultat. D'altra banda no sóc un polígon de proves ni tinc aspiracions de ser-ho. Tampoc he patit l'atac de la sarna amb anterioritat. Noto que aquests bestioles em caminen per tot el cos (...)

- Però Maseda-em va interrompre Daclín, sense amagar un somriure entre piadosa i incrèdula que li va merèixer la desgavellada idea que jo acabava d'expressar-est àcar pica i provoca malestar, però no se sent quan es desplaça a l'interior de l'epidermis.

- Doctora-cal-No li ment. Jo sento com aquests animalons caminen pel meu cos a qualsevol hora del dia. I si l'àcar de la sarna no es comporta d'aquesta manera, llavors el més sensat és sospitar que a més d'aquest aràcnid microscòpic he d'estar patint l'atac oportunista d'un altre o altres bichet que presentin símptomes semblants i solapats i, per la meva desgràcia, no em deixen en pau fa més de set setmanes Per què no em indica un raspat en les lesions que presento per precisar si sóc o no víctima de la sarna en l'actualitat?

- Daclín va deixar de riure en comprendre el pes definitori que aquesta prova li donaria al meu patiment. Als dos o tres dies vam ser la doctora, diversos militars i jo a una policlínica perquè em fessin el raspat. El resultat: No tenia sarna, encara que això no significava no l'hagués tingut anteriorment. Amb aquesta certesa em van portar a que em examinés el Dr Jorge L. Enrique González, dermatòleg que treballa en la policlínica d'especialitats de la ciutat de Santa Clara. Va llegir el dictamen del laboratori, em va sotmetre a un examen físic i va concloure patia d'un polls la seva estada a la pell i lèrgia a la matalàs farcida de esponges de mar i al tipus de pell que presento. Després va prendre diverses decisions: va canviar el pla i el medicament. Recomanar substituir la matalàs que vaig utilitzar fins aquell dia, d'altra farcida de buata de forma permanent i que tornés a veure-ho a les dues setmanes, quan hagués acabat el tractament indicat per ell.

No només les autoritats del penal en coordinació amb els oficials del DSE que tenen a veure amb mi em van canviar el matalàs sinó també el tauler de llistons de fusta incomodíssim, per una planxa de bagàs de canya premsada. En aquesta oportunitat el tractament va ser efectiu i la meva curació total "