La immigració, a Salt i arreu

Sembla que a Salt han augmentat darrerament els robatoris i els delictes. Si és així, és important tenir-ho en compte i convé resoldre el problema, sobretot perquè, quan hi ha confusió i, diguem-ne, turbulències socials, els que acostumen a rebre són els més dèbils, els més desprotegits. Ara bé, no m’agradaria gens que, per defensar uns dèbils es carreguessin els neulers i les responsabilitats sobre uns altres dèbils com són els immigrants que, al capdavall, són refugiats econòmics.

No sé quants immigrants han participat en els fets recents que es denuncien. No sé quants han estat agressors i quants, víctimes. Però sé, en canvi, altres coses, que tothom deu saber: en una població que té el 42% d’immigració, no és gens estrany que també hi hagi un tant per cent molt elevat d’immigrants en qualsevol esdeveniment, positiu o negatiu. De fet, l’allau immigratori, concretament a Salt però també a molts altres llocs de Catalunya, ha estat tan enorme en pocs anys, que no sé com s’ha pogut anar paint. Més encara: el que a mi em sorprèn no és que hi hagi conflictes, sinó que no n’hi hagi hagut gaires fins ara. Una població sotmesa a tensions migratòries continuades i massives ho té molt difícil per reaccionar. I Salt –com tants altres llocs, com Palafrugell o Vic, per exemple– ha estat francament exemplar. Les institucions han estat sovint desbordades, l’Ajuntament no ha rebut els recursos que hauria de rebre, però les iniciatives des de molts grups de la societat civil han estat magnífiques, han evitat confrontacions i han aportat elements de convivència. Això no ho dic perquè sí ni amb desconeixement de causa. Des de fa molts anys estic vinculat a GRAMC (“Grups de recerca i actuació amb minories culturals i treballadors estrangers”), una associació mixta de catalans i immigrants que treballa intensament, concretament a Salt. Durant uns anys vaig ser president de l’associació i sé perfectament la feinada que es va fer, el tarannà, l’estil, amb què es treballava amb la immigració saltenca.

Però nosaltres sabíem perfectament, i ho continuem sabent, que tots els problemes que puguin sorgir no tenen l’arrel en una suposada maldat dels nouvinguts sinó en causes estructurals polítiques i econòmiques que són les que s’han d’abordar si es vol que no hi hagi conflictes. Els més pobres entre nosaltres sempre s’ho passen més malament. En temps de crisi, els pobres encara són més pobres. Que alguns d’ells –i ja he dit que no sé quants ni com– hagin recorregut al robatori és lamentable però explicable. I pensar que això s’arreglarà omplint Salt de policia, com s’ha fet aquests dies, és com voler aturar la pluja simplement estenent paraigües.

Siguem tots seriosos i diguem les coses pel seu nom: cap de nosaltres no hem fabricat el problema d’una concentració immigrant exagerada i difícil de gestionar, però tots tenim ara la responsabilitat de reclamar que els problemes s’abordin com cal, no simplement posant-hi pegats. I això vol dir que, en els llocs més conflictius, s’han de fer esforços més grans pel que fa a treball, educació i convivència. Potser també s’ha de pensar, per què no?, en la repatriació d’aquells que vulguin tornar a casa seva amb alguna cosa i no amb les mans buides. I també s’ha de posar vigilància policial per evitar delictes. S’ha de fer tot i de tot. Però també s’han de tenir les idees clares: atiar els sentiments racistes d’alguns, enfrontar diferents grups d’una comunitat, és fer un pèssim servei a la convivència i a la democràcia.

Per què es continua fent tan poca cosa per millorar la situació de les persones en els seus llocs d’origen? Per què l’ajut internacional és absolutament insignificant, sobretot si es compara amb l’ajut que s’està donant a bancs, caixes i empreses financeres, que estan encantades de la vida i ja tornen a repartir-se beneficis? Ningú no emigra de casa seva per gust. Si ho fa per gust, llavors és un turista o un aventurer. Quan algú marxa de casa per necessitat, ha de ser acollit. A mi m’agradaria, però, treballar per un món en què la gent no HAGUÉS de marxar de casa, sinó que en POGUÉS marxar sempre que volgués i només quan volgués. D’aquí que s’hagi de treballar per a una internacionalització i globalització de la justícia, de la igualtat d’oportunitats.

I les nostres comunitats han de ser servides amb intel·ligència i dedicació, no amb cridòria, amb insults o acusacions improcedents. Els delinqüents han de ser castigats. Els pobres, no. I nosaltres encara castiguem els pobres, tant si són d’aquí com d’allà.