Actualment, amb la crescuda demogràfica de la darrera dècada i mitja, també la proporció de delictes comesos per persones vinculades directa o indirectament (l’anomenada segona generació) a la inmigració és superior al seu pès demogràfic en el conjunt de la societat. Si hom vol establir una relació entre delinqüència i inmigració, la d’ara o la d’abans, amb les dades estadístiques a la ma, ho pot fer. Amb el que segurament no estarem tots d’acord és amb les conclusions que n’hem de treure. Hi ha qui tendeix, per exemple, a fer una falsa i perillosa regle de tres: com que alguns castellano-parlants, o magrebís, o sud-americans, o albanesos, cometen robatoris, tots les persones pertanyents a un d’aquests grups són, automàticament, sospitoses de tendència a la criminalitat.  D’altres preferim mirar d’aprofundir en el fenòmen i pensar que no és el seu origen georàfico-cultural el que porta  a algú a cometre un delicte, ni la seva condició d’inmigrat, sinó realitats molt més prosàiques com la pobresa o la manca d’arrelament social. I que, per tant, el que cal és lluitar contra aquesta pobresa, aquí i als seus països d’orígen, i donar-los drets, els mateixos per tot-hom, perquè els sigui més fàcil sentir-se part de la societat on viuen.

Aquesta, l’aposta per un millor repartiment de la riquesa i les oportunitats i l’extenció dels drets socials i legals a tots les persones que s’estan entre nosaltres, és l’opció de la CUP. I jo, personalment, me n’alegro dues vegades. Perquè si optéssim per l’altra, per la reducció de drets i la criminalitzacó de col.lectius a partir d’unes determinades dades estadístiques, tard o d’hora algú s’adonaria que el nombre de delictes, molts d’ells amb violència,  comesos per homes és molt superior al de les dones; i un servidor  d’inmigrat no n’és, de moment,  però home, persona humana més o menys masculina,  en principi, sí.