En el terreny pràctic, després de la tongada de consultes sobre la independència del 28F i dels moviments preelectorals que s'han produït de cara a les autonòmiques del Principat de Catalunya, l'esquerra indepedentista no pot abaixar la guàrdia.
En relació a les consultes: cal insistir en la necessitat d'articular-les com a una expressió duradora i estable d'autoorganització popular, amb caràcter democràtic, participatiu i assembleari i, per tant, cal foragitar els arribistes i els dirigismes que s'han succeït amb l'actuació gens neutra dels senyors Alfons López Tena o Uriel Bertran.
No hi ha cosa més penosa que presenciar l'intent d'apropiació i la mentalitat empresarial amb la qual treballen aquests pretesos líders, que ho són en tant que han estat entrontizats per la militància i els simpatitzants dels partits polítics als quals pertanyen (López Tena a Convergència i Bertan a Esquerra). Ras i curt: són corretges de transmissió d'uns partits que, per més inri, fa quatre dies van votar en contra d'una ILP per a la celebració d'un referèndum "nacional" d'autodeterminació i que, ara, a mig any de les eleccions autonòmiques, intenten "controlar" i "donar peixet" a la massa social mobilitzada arran de la consulta d'Arenys de Munt i les convocatòries ulteriors organitzades a centenars de municipis.
En aquest punt cal ser taxatitus i inflexibles, perquè hi ha molt d'indocumentat que en nom de "la unitat" es creu amb el dret d'exigir a l'esquerra independentista no només que renunciï al lideratge públic sinó que també aparqui els seus principis. És a dir: pel "sobiranisme de saló" sembla que només som bons per treballar a peu de carrer... Situacions lamentables com l'intent d'apropiació que es va produir a la plataforma de Girona, i que ara també ha succeït a Mataró, són com un càncer que cal combatre sense treva.
Precisament per això, cal aprofundir el discurs rupturista envers els plantejaments descafeïnats d'aquells qui encara juguen a la puta i la ramoneta i pretenen reconduir el "dret de decidir" cap a postures proautonomistes (llegiu sinó, l'editorial "La dignitat de Catalunya").
Finalment, l'experiència acumulada requereix de forma urgent una anàlisi més detallada. Ja va sent hora que des de l'esquerra independentista s'expliqui el nostre punt de vista en format de llibre o documental, perquè sinó acabarem figurant als manuals d'història com els "tontos útils".
L'altra qüestió que cal considerar (o reconsiderar) és la de la participació a les eleccions autonòmiques. Certament, la CUP va renunciar a formar una candidatura amb les seves sigles, però això no exclou altres possibilitats i seria bo parlar-ne. El buit existent és tan bèstia que correm el perill que el discurs independentista quedi enquistat per expressions dretanes i cabdillistes, que abanderen personatges com Laporta o Carretero. El salt endavant previst per la CUP en les municipals de 2011 pot quedar molt limitat i en alguns casos anul·lat si no som capaços de donar una reposta ideològica clara. Penso, que presentar una candidatura independentista i d'esquerres (amb els eixos de la unitat popular), per molt testimonial que sigui, pot ser un fre efectiu a la patrioteria neoliberal imperant.
En relació a les consultes: cal insistir en la necessitat d'articular-les com a una expressió duradora i estable d'autoorganització popular, amb caràcter democràtic, participatiu i assembleari i, per tant, cal foragitar els arribistes i els dirigismes que s'han succeït amb l'actuació gens neutra dels senyors Alfons López Tena o Uriel Bertran.
No hi ha cosa més penosa que presenciar l'intent d'apropiació i la mentalitat empresarial amb la qual treballen aquests pretesos líders, que ho són en tant que han estat entrontizats per la militància i els simpatitzants dels partits polítics als quals pertanyen (López Tena a Convergència i Bertan a Esquerra). Ras i curt: són corretges de transmissió d'uns partits que, per més inri, fa quatre dies van votar en contra d'una ILP per a la celebració d'un referèndum "nacional" d'autodeterminació i que, ara, a mig any de les eleccions autonòmiques, intenten "controlar" i "donar peixet" a la massa social mobilitzada arran de la consulta d'Arenys de Munt i les convocatòries ulteriors organitzades a centenars de municipis.
En aquest punt cal ser taxatitus i inflexibles, perquè hi ha molt d'indocumentat que en nom de "la unitat" es creu amb el dret d'exigir a l'esquerra independentista no només que renunciï al lideratge públic sinó que també aparqui els seus principis. És a dir: pel "sobiranisme de saló" sembla que només som bons per treballar a peu de carrer... Situacions lamentables com l'intent d'apropiació que es va produir a la plataforma de Girona, i que ara també ha succeït a Mataró, són com un càncer que cal combatre sense treva.
Precisament per això, cal aprofundir el discurs rupturista envers els plantejaments descafeïnats d'aquells qui encara juguen a la puta i la ramoneta i pretenen reconduir el "dret de decidir" cap a postures proautonomistes (llegiu sinó, l'editorial "La dignitat de Catalunya").
Finalment, l'experiència acumulada requereix de forma urgent una anàlisi més detallada. Ja va sent hora que des de l'esquerra independentista s'expliqui el nostre punt de vista en format de llibre o documental, perquè sinó acabarem figurant als manuals d'història com els "tontos útils".
L'altra qüestió que cal considerar (o reconsiderar) és la de la participació a les eleccions autonòmiques. Certament, la CUP va renunciar a formar una candidatura amb les seves sigles, però això no exclou altres possibilitats i seria bo parlar-ne. El buit existent és tan bèstia que correm el perill que el discurs independentista quedi enquistat per expressions dretanes i cabdillistes, que abanderen personatges com Laporta o Carretero. El salt endavant previst per la CUP en les municipals de 2011 pot quedar molt limitat i en alguns casos anul·lat si no som capaços de donar una reposta ideològica clara. Penso, que presentar una candidatura independentista i d'esquerres (amb els eixos de la unitat popular), per molt testimonial que sigui, pot ser un fre efectiu a la patrioteria neoliberal imperant.