Permeteu-me la meua incredulitat i sorpresa. De fet, defensar el concepte fusterià de nació catalana passa per excloure aquests territoris del projecte: ni parlen català, ni l’han parlat mai ni tan sols han format part de l’històric Regne de València.
La següent anàlisi que hem de fer és el dels ritmes territorials que, ens agrede o no, existeixen. Com hem d’assumir aquesta diferència de ritmes? Opció A: supeditant la possibilitat d’un Principat independent al ritme lent de la resta de la nació. Opció B: sent conscients que els diferents ritmes no poden aturar el procés emancipador d’una part del país que, alhora, pot ajudar a la incorporació gradual dels altres països al projecte d’una nació catalana independent d’Espanya i França. En la meua opinió, apostar per l’opció A seria una errada històrica que convertiria a l’esquerra independentista en un moviment, a ulls de la resta de la societat, allunyat de la realitat del país. Una societat que no entendria que els independentistes de tota la vida, els que mai hem abandonat la idea d’uns Països Catalans lliures, en el moment de la veritat es despengen del vaixell per una qüestió de puresa ideològica. Fins ara hem seguit una praxis política fonamentada sobretot en la mobilització al carrer i, els darrers anys, en la lluita institucional en l’àmbit municipal. Ara, però, els esdeveniments es precipiten i la realitat supera el nostre grau de maduresa i, com a revolucionaris, tenim l’obligació d’adaptar-nos a la nova realitat i, en la mesura del possible, fer que aquesta assumisca al màxim la nostra proposta política. A més a més, hem de tenir present que els diferents territoris dels Països Catalans no han format mai una unitat jurídicament homogènia. Des de la creació medieval dels diferents regnes, catalans, valencians i illencs han tingut institucions pròpies, la qual cosa dificulta encara més la possibilitat de portar a terme dins la legalitat internacional un procés d’autodeterminació per a la nació catalana en el seu conjunt. Evidentment, això seria molt diferent si el grau d’identificació nacional fóra el mateix en tots els territoris, però això, com ja hem dit, no és així i nosaltres hem de ser els primers en assumir aquesta realitat i adaptar-nos-hi per canviar-la.

Arribats aquí em ve al cap la següent pregunta: cal eliminar el subjecte Països Catalans dels referèndums convocats en l’àmbit municipal els propers mesos? No, ni molt menys. De fet, la feina de l’esquerra independentista ha de ser la de posar tot l’èmfasi en la defensa de la territorialitat de la nació. Per tant, tot i els ritmes existents, la nació és la que és i si la nostra aposta és aconseguir la independència de tots els territoris de llengua i cultura catalana, tenim l'obligació de què la territorialitat quede reflectida en tot aquest procés. Ara bé, cal també que deixem clar que nosaltres, a diferència dels espanyols i els francesos, si que respectem el sentiment i les decisions que puguen prendre els valencians i els illencs, ens agraden més o menys.

Fuster va dir l’any 1951 que mentre el problema de València no estiguera en l’agenda del catalanisme, aquest seria un moviment fracassat. Efectivament: no es pot entendre un catalanisme que no tinga com a referent tots els territoris de llengua i cultura catalana. L’hipotètica possibilitat d’un Principat independent no ha de suposar de cap de les maneres l’abandó de la idea de crear un estat integrat per tots els territoris de llengua catalana. Ara bé, l’esquerra independentista serà un moviment fracassat mentre no assumisca la diversitat territorial dels Països Catalans i no ens posem mans a l’obra en la feina d'oferir una alternativa política al conjunt del nostre poble. Ens hem de convertir, doncs, en l’alternativa real que aquest país necessita. I això passa per la creació d’una vegada per totes d’un referent polític unitari que, alhora, entenga la diversitat territorial del país adaptant-se a les diferents realitats, sempre, això sí, sense renunciar a res.