El preocupant de la qüestió és que moltes persones han picat l’esquer del victimisme convergent. El processament dels sospitosament corruptes vindria a ser un atac a Catalunya, en una versió del Cas Banca Catalana de fa tres dècades, on els processos judicials per quefers de fraus econòmics es resolen amb una expiació pseudonacional. Els atacs contra el país, la catalanofòbia i l’expoli fiscal es sublimen en una mena de projecció de solidaritat que eclipsa les vulneracions de drets humans continua i repetida al nostre país i al país veí.

La indignació articulada com a defensa dels indefensables mafiosos de l’extorsió i la corrupció es basa en un fet repetit milers de vegades; un fet que curiosament ha estat silenciat (obviat, enterrat, silenciat per ordre governatiu fins i tot) per aquestes mateixes veus que ara s’alarmen perquè els implicats en el cas Pretòria han estat emmanillats i apareixen a la televisió.

Convé que recordem que els partits d’aquests senyors sospitosament implicats, CiU i PSC-PSOE, han fet possibles legislacions que permeten incomunicar els detinguts, enviar-los a presons allunyades, emmanillar-los, intervenir-los les trucades i tot un seguit d’incomptables greuges que ara són motiu de queixa.

Cal dir-ho clar. I desmuntar el component demagògic d’aquestes veus queixoses que intenten generar una opinió favorable als implicats a partir d’una denúncia que intenta tocar el voraviu sentimental de la població. Els senyors Prenafeta i Alavedra han estat tractats amb guants de seda. Amb manilles d’or. I és que el victimisme propagandístic torna a tapar el bosc de fons: vulneracions quotidianes dels drets humans que han estat alimentades per personatges com aquests i els seus respectius partits del règim.

El moviment independentista informat coneix perfectament com se les gasten els mètodes repressius de l'Estat espanyol. Amb el suport inestimable de PSC’s, CiU i companyia. L’Audiencia Nacional espanyola i les presons dissenyades per a l’extermini dels presos polítics són obra seva. I el règim mediàtic que no explica què passa amb els detinguts, empresonats o deportats també.

Molta gent coneix quines són les condicions de violència i vexació que pateix un detingut pertanyent a la dissidència política a l’Estat espanyol. Ho hem pogut fugaçment veure als mitjans. Molts altres ho han conegut a la seva pell. Moltes sabem que el protocol habitual per a un detingut sense pedigrí és que sigui emmanillat amb les mans a l’esquena. Un protocol mantingut pels amics de Prenafeta i Alavedra que també inclou la seva versió més aterridora: que el cap del detingut indefens sigui tapat a més amb una caputxa de plàstic o de roba. O sigui, l’avantsala de la tortura o el mètode perfecte de degradació i atemoriment. Un protocol que preveu aquest estat d’indefensió i desorientació, que preveu la incomunicació (ni metges ni advocats ni familiars) i l’allunyament del lloc de residència del detingut.

Les veus queixoses que volen fer córrer aquesta cortina de fum no expliquen això. Els Salvadors Sostres, Raholes, Cunís, Barrils i la resta d’opinadors del règim no expliquen que les manilles d’aquests senyors són manilles d’or, si les comparem amb les manilles que fermen la indefensió de la resta de detinguts, i encara més si la comparem amb els protocols del terror que han de viure els detinguts per motius polítics.

Qui es vulgui informar sobre quin tractament pateixen aquests detinguts i empresonats sense pedigrí haurà de fer una recerca difícil o bé conèixer-ho de primera mà. Però un cop copsi la diferència entre les manilles d’or i les manilles d’acer d’aliatge; la diferència entre la foto del detingut pentinat i la del detingut amb el cap cobert per una bossa de plàstic, aleshores entendrà moltes coses. I segurament apostarà per la desconfiança envers aquesta campanya d’expiació que intenta desviar el tema de fons i confondre els xoriços amb els greuges nacionals.

Un cas que exemplifica la hipocresia i el poder de confusió amb què compten els mitjans del règim (i els altres aparells propagandístics dels partits del règim) és el del tractament dels menors detinguts, que vulnera totes les convencions i principis de la legislació del sistema actual; però que així i tot no ha merescut l’atenció de cap periodista ni de cap tertulià dels que ara bramen. Com a precedent a casa nostra podem remetre’ns als cops democràtics que rebien els estudiants antibolonya. I encara més greu, la imatge de menors detinguts a una protesta estudiantil de fa pocs anys, agenollats, amb el cap cot i emmanillats amb les mans darrere, vigilats per la policia autonòmica.

La imatge del menor somalí detingut fa pocs dies per l’exèrcit espanyol, detingut al seu país i acusat de “pirata” posa sobre la taula el castell de cartes en què es sostenen els valors del règim polític i social en què vivim. Poques veus han parlat del menor Abdu Willy, detingut i empresonat seguint els protocols de Guantànamo. Els manuals de degradació i destrucció dels reus que els senyors Alavedra i Prenafeta han fet possible amb el seu partit durant totes aquestes dècades.