Pel seu interès, reproduïm l'entrevista a continuació:
Creu que ens hem centrat massa en la recuperació de la llengua com a vehicle, però no ens hem preocupat prou dels continguts que transmetem amb aquesta llengua. Assegura que «un idioma no només comunica, sinó que identifica». Hem treballat per la recuperació del català com a vehicle de comunicació. La lingüista Rosa Calafat va advertir que no n'hi havia prou. Es parla molt de la presència del català als mitjans i de l'èxit de la immersió a les escoles, però no gaire dels continguts, que són tan importants com el vehicle de transmissió. El resultat del seu treball serà publicat per la Càtedra Unesco de Llengües i Educació de l'Institut d'Estudis Catalans.
–Després de més de 20 anys de polítiques lingüístiques, ara vostè ens ve a dir que amb parlar en català no n'hi ha prou?
–«El problema és que no hem avançat gaire en actituds etnocentrades. Una llengua no només comunica, sinó que identifica.»
–És a dir que podem explicar una història aliena amb paraules pròpies?
–«Exacte.
Hem recuperat el català en diversos àmbits que són d'una importància
cabdal, per la capacitat d'influència que tenen, com ara l'escola o els
mitjans de comunicació. Però si el que fem és transmetre una visió
castellana del món, estem buidant de contingut la nostra llengua, que
perd la seva funció, no serveix.»
–Ja se sap que els mitjans de comunicació tenen la culpa de tots els mals.
–«No
és això, però en totes les cultures els mitjans tenen una funció
primordial per fixar l'estàndard i mantenir la qualitat. El català
mediàtic és un català aculturat, que vol adaptar els catalans a una
nova cultura, majoritària, d'àmbit estatal.»
–Me'n pot posar un exemple?
–«Si la locució catalana plou de valent la bescanviem per plou amb ganes, que és l'adaptació del castellà con ganas, ens entendrem, però estarem fent servir una imatge conceptual d'una altra llengua. No podem dir cercar en els mitjans, perquè és dialectal, però podem dir mosquejar-se, que ve del castellà. No pots entendre el català mediàtic si no saps castellà. Molts immigrants ho pateixen, això.»
–I a l'escola, també tenim aquest problema?
–«Malauradament,
sí. No n'hi ha prou amb fer del català la llengua vehicular. Quina
història expliquem? Quin punt de vista? Amb quins referents? Seguim
treballant amb esquemes de subordinació cultural. Un llibre de primària
explica que Felip V va reconquerir Mallorca el 1715. Hi ha llibres que donen com a límit de la llengua el Principat.»
–Els llibres de text del País Valencià, suposo.
–«No!
Parlo de llibres curriculars del Principat de Catalunya! Ho tinc
estudiat i documentat. Es fragmenta la llengua amb petits detalls. Una
mateixa editorial canvia una plana del llibre que es fa servir a
Catalunya, les Illes o el País Valencià, només per canviar el mot petit per menut.»
–Tornem als mitjans. Què és el que fem malament?
–«El problema és que no ajuden a escriure bé ni a parlar bé.»
–La culpa no és dels mitjans, doncs, sinó dels periodistes que som burros.
–«De
tot una mica. Al meu llibre hi dedico una gran part. Hi ha llibres
d'estil que condicionen els periodistes. Si un diari col·loca la
informació del país en una secció que es diu Països Catalans, i una
altra en una secció que es diu Espanya, ja està fixant una posició
clara. Tanmateix, també hi ha una formació deficient dels periodistes.
Quina formació reben en literatura i cultura catalanes? Quina prova
passen els nois o les noies que es posen davant la càmera amb un
micròfon? Es barreja un prejudici molt fort amb ignorància.»
–Quin prejudici?
–«Que no es noti gaire que som diferents, que no som espanyols. No volem admetre que tenim una llengua pròpia forta, potent.»
–Es diu que els mitjans reflecteixen el país real, que també parla en castellà.
–«Que
passegin pel Raval, a veure si n'escolten molt, de castellà. És el
mateix prejudici. En el llibre proposo maneres de redactar i explicar
la realitat des d'un punt de vista català. Els mitjans són elements
vitals de cohesió social. No n'hi ha prou que ens parlin en català, si
el marc de referència és Espanya i no Catalunya.»
Rosa Calafat és especialista en lingüistica aplicada
i professora de la Universitat de les Illes Balears. Treballa a la
Càtedra Unesco de Llengües i Educació de l'Institut d'Estudis Catalans.
Fa anys que treballa en un llibre que veurà la llum abans de finals
d'any: Torcebraç entre dues cultures.