En tot cas, pel poble català, no només la sentència sinó tot el procés de renovació estatutària iniciat el 2003, ha deixat en evidència que a través de la via autonomista Catalunya, ni cap dels altres territoris dels Països Catalans, no pot veure respectat el més elemental dret de la lliure determinació dels seus destins. L’esforç titànic que ha fet la societat catalana per tirar endavant una reforma constitucional per augmentar tímidament les seves cotes d’autogovern i resoldre l’asfíxia econòmica, producte d’un injust sistema de finançament que ha acumulat un sagnant espoli fiscal, ha topat amb la constant incomprensió per part dels diversos actors de l’estat. Una incomprensió que, atiada desacomplexadament pels grans partits espanyols i pels seus grups mediàtics afins, ha estat convertida en animadversió cap a Catalunya i les seves aspiracions per a bona part de la població de l’estat. I això que tot el procés de reforma ha estat impulsat des del manteniment rigorós del marc institucional espanyol vigent.

Són molts els catalans que durant aquests darrers anys, amb la més bona voluntat, havien vist una oportunitat per a millorar i fer més justes les relacions entre Catalunya i Espanya. Són molts els catalans que, per afavorir aquesta entesa, van admetre sacrificar part de les legítimes aspiracions, a l’espera de l’esforç corresponent per part de l’estat. Però aquesta correspondència no s’ha produït. Tot al contrari. Durant aquests anys, sovint, la resposta al sacrifici català ha estat el menyspreu, la injúria i la mutilació de les legítimes aspiracions de la ciutadania.

Ara, doncs, només resta per tant una via: impulsar un procés autodeterminista que, partint de la suma de majories socials i polítiques, possibiliti una confrontació democràtica.

Tant la Intersindical-CSC, com moltes d’altres organitzacions i entitats del país, considerem des de fa temps que Espanya mai renunciarà al seu projecte monolític, sostingut sobre una única sobirania nacional (“la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”; article 1.2 de la Constitució Espanyola) que és incapaç de reconèixer la diversitat nacional interna de l’estat. I creiem que aquest darrer procés de renovació estatutària ho ha deixat ben clar. Però també tenim clar que els sobiranistes tampoc renunciarem mai a la creació i posada en marxa d’una majoria social pel dret a l’autodeterminació del nostre país.

Davant d’aquest atzucac, considerem necessari treballar a favor d’un acord de mínims entre les forces polítiques i socials per a desenvolupar l’aplicació del dret a decidir del poble català. La unitat de les forces polítiques, entitats i organitzacions socials és la principal eina per a teixir aquesta majoria social a favor de la llibertat i de l’aprofundiment democràtic. Això sí, també tenim clar que no podem admetre i denunciarem als qui apel·lant a pretesos consensos vulguin utilitzar una suposada transversalitat per frustrar l’àmbit català de decisió.

Com a organització sindical ho sabem molt bé, transversalitat no significa dimissió d’objectius, tot al contrari. Nosaltres en la nostra feina diària tenim la pluralitat en el nostre DNA, sabem què és treballar per la cohesió, fem de persones amb identitats culturals, nacionals, lingüístiques molt distintes un capital actiu en un procés sobiranista que ha de tenir, des de el nostre punt de vista, la solidaritat i la justícia social com a eix fonamental.

Construir una nació és fer un projecte col·lectiu, integrador i il·lusionant. Per això el sobiranisme exigeix ambició en les propostes, rigor en la seva gestió, sense salts en el buit, buscar amb aproximacions successives una majoria plural, política i socialment, sobiranista. Cal cercar una major coherència entre doctrinal i factible, entre programa i gestió de govern. Cal abandonar la temptació de conduir el procés des d’un disseny elitista, perquè l’única garantia és una societat il·lusionada, motivada i mobilitzada.

I en aquesta mobilització és clau el paper dels agents socials. Per tant, per desenvolupar els reptes que ha d’encarar el nostre país, és indispensable, també, el reforç d'un nou model sindical que trenqui amb la lògica de la subordinació autonomista. Per això és necessari obrir una nova fase i reconstruir una praxi que abasti la negociació col·lectiva, el model de societat i la lluita sindical des de una perspectiva nacional.

Aquesta praxi conformarà, més enllà de les diferències ideològiques i cultures organitzatives, un pol sindical capaç de desenvolupar un paper propi i indispensable per articular una majoria social i nacional a favor del dret a decidir. Sense aquesta eina es poden fer volar coloms, però probablement sigui voler començar la casa per la teulada.