La lògica del capitalisme (industrial) bascula, al capdavall, sobre la capacitat del mercat, que hom creu ‘infinita’. Quan existeix, però, una demanda efectiva inelàstica és quan es produeix l’acumulació de mercaderies i, en conseqüència, es procedeix a la destrucció de teixit productiu: de llocs de treball. L’atur, doncs, és consubstancial a la manca de planificació (a l’anarquia) del capital. La conclusió que el capitalisme es basa a generalitzar les despeses i a privatitzar els guanys sintetitza l’etapa ‘expansiva’ de la formació de capital.

Però el capitalisme és un fenomen històric, és a dir, cal estudiar-ne les variacions i les etapes de davallada (per aquest motiu la crisi de 1929 és un referent a l’hora d‘analitzar els factors del crac del capitalisme) per a activar polítiques alternatives. Però quines?

L’actual crisi, que no és altra cosa que un cicle curt en el marc de la seva causa el setembre de 1973 (crisi econòmica i política sorgida pel control del petroli), planteja, segons els analistes, la necessitat de regular el mercat o el que és el mateix, recuperar la iniciativa d’intervenció estatal i, així, recuperar l’economia mixta. Aquesta eixida, pròxima a les polítiques keynesianes, preveu activar l’economia productiva, potenciar les petites i mitjanes empreses i planificar territorialment la localització industrial a través de la concentració i innovació en branques de producció d’un sol prodcute (clústers). Així, se suposa que després del desenvolupament del cicle crític esdevindrà una nova etapa de creixement econòmic. Pràcticament, la línia de treball que es proposa actualment ‘refundar el capitalisme’ s’identifica amb aquesta proposta regeneradora, pròpia de la socialdemocràcia europea i del Partit Demòcrata nord-americà, que malda per augmentar els impostos als sectors més rics de la societat [1]. La pregunta és si aquesta mesura de contenció de la renda més elevada és suficient per a combatre la base de la crisi, que no és altra que el control de l’economia per part del capital transnacional. El fet que Anglaterra i els EUA, com diuen els especialistes, els dos països que activaren la dita revolució [sic] liberal, hagin emprès aquestes mesures sectorials no suposaria altra cosa que el fracàs de reformes que volen ser ‘estructurals’ per al capitalisme?

No es tracta, doncs, de substituir l’economia de mercat capitalista per una via externa, sinó d’aprofitar l’estructura i organització (empresarial) de la societat industrial per a tornar a maximitzar la plus-vàlua: ‘civilitzar la propietat privada dels mitjans de producció’, reactivar l’economia productiva i rellegir els clàssis del liberalisme econòmic, que havien estat substituïts, segons determinats sectors empresarials i econòmics, per la mentalitat i estratègia del capitalisme especulatiu, del guany fàcil [2].

I, de fet, el capital especulatiu, com a capital fictici (d’on les bombolles falsament econòmiques), és la causa de tota crisi econòmica, estructural. Si l’empresariat (bàsicament de les multinacionals i dels oligopolis) pensa en termes de benefici sense desgast econòmic (i.e.: innovació en la recerca), aleshores la via essencial d’enriquiment és invertir el capital no pas en funcions productives, sinó en sectors que preveuen obtencions de grans sumes de beneficis. El finançament immobiliari i l’apologia del turisme fonamentat en l’agressió al territori (els parcs temàtics[sic] i la lliure construcció en zones naturals) han estat dos recursos líders al nostre país a l’hora de focalitzar la inversió dels recusos econòmics obtinguts. Un altres sector on la crisi és recurrent és l’automòbil, que induït per l’augment del cost del petroli causa la davallada de vendes de monovolums. El cicle, doncs, és infernal, i duu a la ruïna a capes extenses de treballadors i a laclasse mitjana baixa. Es tendeix a la societat d’un terç i no a la de dos terços. Aquesta almenys era l’aposta final de la socialdemocràcia als anys setanta i vuitanta, sota la repetició fins a l’absurd d’un Estat del benestar més ficitici que real. En efecte, la societat d’un terç implica l’enriquiment d’un 30% de la població (i encara aquesta xifra a hores d’ara és massa generosa: hom tendendeix a l’oligopoli del 20%), mentre que la societat del 70% era l’estratègia per a aconseguir la cohesió social. Com veiem, la crisi no entén de cohesions i, en tot cas, redueix el sentit del benestar a les necessitats de les famílies detenidores de les grans concentracions de capital i de gestió dels recursos. Per tant, en aquest context, quin Estat del benestar? Mentre no es demostri el contrari, aquest tipus d’Estat (i l’Estat és la màxima expressió de coacció politicoeconòmica) més aviat ha planificat l’origen de la crisi de sobreproducció. En aquest cas, les polítiques reformistes que malden per la combinació sector públic-sector privat sembla que no han trobat el viarany per a distribuir la riquesa i, sobretot, organitzar vies alternatives a partir de formes de treball autogestionari.

Aleshores, quines sortides? Fora de pronòstics pessimistes, que acaben reforçant polítiques populistes neofeixistes o autoritàries, cal replantejar el tema de fons: l’estructura organitzativa de la societat, a partir de les potencialitats econòmiques i ecològiques de cada formació social. Cal acabar amb l’organització del món des de les oligarquies transversals nordeuropees-americanes septentrionals-nord asiàtiques (el Japó) i potenciar vies socialistes planificadores des de cada nació o territori. Aquesta opció, que s’està duent a terme localment i regional, a més de Cuba, a Sud-Amèrica és un contrafort a l’absència de planificació capitalista occidental. D’altra banda, l’emergència de regions econòmiques europees plantejades des de les pròpies capacitats econòmiques hauria de suposar un altre espai d’organització enfront les caducades associacions jeràrquiques (i repressives) empresarials. La qüestió en aquest aspecte és qui organizatza i controla la distribució i venda dels productes. Com es veu, el control del mercat és essencial a l’hora de determinar -o no- els orígens de la crisi. El cooperativisme (de consum), com a via intermèdia i de transició, és una opció que ha arrelat històricament entre nosaltres. Cal, doncs, seguir-ne l’exemple. Dic ‘via intermèdia’ perquè suposa hipotèticament una baula cap a l’extinció de la propietat privada dels mitjans de producció i de gestió de distribució dels recursos. Per tant, el fons de la qüestió continua essent, com ho van plantejar Marx i Engels a la Ideologia alemanya (1845) substituir l’administració de les persones per l’administració de les coses. En aquest sentit, la radicalitat del comunisme, més enllà de situacions polítiques institucionals, és precisament retornar a l’antropocentrisme: a les necessitats reals de les persones i de les comunitats. És aplicable aquest extrem avui dia? Com he dit, depèn del context de cada formació social. La recuperació de l’indigenisme sud-americà és una via que aniria en aquesta direcció d’economia policèntrica [3]. Una altra cosa és la vida occidental. Aquí, la resposta rau en la força dels plantejaments que, sobrepassant l’antiga burocràcia de partit, pròpia de la democràcia burgesa i dels seus mandarinants, sí que plantegen el retorn a l’economia comunitària real: producció en funció de la planificació de les necessitats. La batalla contra el consumisme, que no deixa de ser una il·lusió (o alienció) per a fugir de l’economia de la misèria, és un aspecte principal per a optar a un canvi real de generació de riquesa col·lectiva per als treballadors.

La crisi -o crisis- no és estrictament econòmica. Afecta múltiples àmbits de la vida quotidiana: culturals (filosofia de vida), actituds polítiques, concreció com més va més de comportaments egocèntrics i egòlatres. Aquest àmbit “privat”, personal, de la crisi, que no deixa de ser una manifestació del marc general, és un espai on es disputa una part important de la batalla sobre el camí a (re)prendre: d’una banda continuar socialitzant la fe en la reforma del capitalisme, cosa que comporta a creure en el dogma de la bondat innata del sistema. De l’altra, definir la capacitat de transformació de l’estat de coses, que no és altra cosa (per contra dels que creuen interessadament en apocalipsis, i tòpics, fora de context) que contraposar el sentit humà de les polítiques comunistes -provinents de la radicalitat del moviment obrer i de la xarxa associativa sota el primer capitalisme industrual [4]- al discurs fàctic legitimador de l’estatalisme “nacional” capitalista [5]. No hi ha cap altra alterniva.

Notes:

[1] A. Robynson: “Keynes vuelve a casa”, La Vanguardia, 15-XII-2008, p. 65.

[2] Per a Noam Chomsky capitalisme i Il·lustració acaben essent antitètics: “Les formes de pensament en què s’inspiraren persones com Von Humboldt, Adam Smith i els fundadors del del liberalisme de Manxestersón precapitalistes. En realitat no podem pas dir quesiguin capitalistes en les seves conviccions. I, en cert sentit, llurs ideals s’estavellaren contra el roquissar del capitalisme que destruí elliberalisme clàssic i els ideals de la Il·lustració” Vegeu: “La societat global” dins: Amèrica Llatina. De la colonització a la globalització. Noam Chomsky en conversa amb Heinz Dietrich [1999[2003]], p.122

[3] Les anàlisis majoritàries sobre la dinàmica econòmica i política mundial i les seves opcions alternatitatives -basades en la lluita contra el neocolonialisme econòmic per a viabilitzar la independència política- provenen (precisament per haver estat objecte cíclc de la dinàmica basada en l’intercanvi desgual) de fora del “centre” dels països regits pel Banc Mundial.

[4] Fixem-nos en el que diu Chomsky: “Cal prendre’s seriosament aquests ideals [els de la Il·lustració]. Reprenen en les lluites populars. Si llegim,per exemple, els textos de la classe obrera del segle XIX de la zona de Boston, que fou el centre de la revolució industrial americana, ens trobem davant uns escrits que giren entorn d’una democràcia industrial de tipus llibertari-socialista, anarquista, radical. Aquells autors consideraven que el creixement del capitalisme industrial suposava un atac als drets que havien conquerit en la revolució. I això era absolutament correcte. Anaven contra la degradació del treballador, sotmès no tan sols a l’imperi de la màquina, sinó també a l’imperi dels caps […]”. Cf. Art. cit. Op. Cit., p. 122. El referent de Chomsky el podem trobar enre nosaltres alesprimeres manifestacions de destrucció de maquinària Alcoi a l’elaboració de textos literaris, manifestos, programes de clara insiració contracapitalista. A hores d’ara no sembla que no comptem als Països Catalans amb cap síntesi de conjunt que mostri l’evolució organitzativa i programàtica dels moviments socials anticapitalistes entre els segles XIX i XX.

[5] Una part significativa d’intel·lectuals autodefinitits com nacionalistes (en tot cas, burgesos) instrumentalitzen la dinàmica de construcció nacional per a proclamar que només existeix una única via d’accés ecònòmic a la riquesa i als recursos. Això sí, l’opció se suposa des del carès humanitari tot i que, és clar, obvien el desigualitari posicionament en l’estructura de l’organització de producció.