Alguns elements de política exterior (veure L'ACCENT 136) van justificar el darrer esforç a l'Ebre, maniobra de diversió que va donar uns mesos de vida a la Barcelona republicana. Si Franco hagués optat per mantenir les tropes republicanes amb l'esquena contra el riu, l'avenç cap a Barcelona des de Lleida hagués estat perfectament possible i la Guerra s'hagués escurçat uns sis mesos. Però optà per liquidar l'enemic guanyant la batalla de l'Ebre. El desembre de 1938 començava l'ofensiva motoritzada sobre Catalunya. Davant la imminència de l'arribada de les tropes, els articles i les al·locucions radiofòniques excitaven el patriotisme fins i tot a la Solidaridad Obrera (òrgan de la CNT) on, el 13 de gener, Frederica Montseny va publicar Canción de gesta. Los nietos de los almogávares. Amb la caiguda de Tarragona el 15 de gener la tendència s'accentuà. En el discurs radiat del 20 de gener el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, afirmà lúcidament: "En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins el nostre nom". Però el poble, desesperat, preferí saquejar els magatzems d'aliments del port. Els conflictes entre el govern central i la Generalitat, la persecució anarquista dels elements catòlics i/o conservadors republicans (acusats de feixistes) i la campanya comunista contra els anarquistes i el POUM, a més de la fam, havien corcat la voluntat de resistència d'una ciutat superpoblada per la presència de nombrosos refugiats provinents d'altres parts del camp republicà.

El 24 de gener les tropes nacionals arribaven al Llobregat, al mateix temps que era conquerida Manresa. El 25 de gener el govern republicà fugia cap a Girona. Aquest mateix dia les tropes del general Yagüe es trobaven a Pedralbes. Els comunistes espanyols desplaçats a Barcelona esperaven una defensa de la ciutat que tingués un efecte moral. Per fer-ho comptaven amb els guàrdies d'assalt, els militants del PSUC i les JSU (Joventuts Socialistes Unificades). Però als casals del PSUC s'havia donat ja l'ordre d'evacuar. Això generà una forta discussió entre els dirigents del PCE i els del PSUC, que argumentaven que no hi havia cap opció de defensar Barcelona i que, a més, ERC i la CNT també evacuarien. Es produïren les clàssiques acusacions de trotskisme i nacionalisme basades en informes del Komintern. Tot i això, en Joan Comorera va romandre a la ciutat juntament amb Víctor Colomer, que es va fer càrrec de l'alcaldia. Qualsevol estratègia de resistència era inviable -els guàrdies d'assalt també van marxar la nit del 25- i el dia 26 els carrers deserts de Barcelona eren ocupats. Ja a la tarda els feixistes que esperaven secretament l'arribada de les tropes es van llançar al carrer. S'inicià un èxode massiu que desbordà les autoritats franceses, que esperaven uns 15.000 refugiats i en van tenir 200.000 en poquíssims dies. En la purga posterior a l'ocupació foren afusellats milers de persones i el 10 de febrer tot el Principat estava ocupat. Aquests mateix mes el govern de Negrín tornà cap a València mentre el govern feixista aprovava la Llei de responsabilitats polítiques que posava fora de la llei 24 partits politics republicans, els sindicats i associacions obreres i les lògies maçòniques. S'iniciava el nou ordre: desnacionalitzacions, descolectivitzacions, nous bitllets de banc, retirada de tots els llibres marxistes i separatistes, reaparició de La Vanguardia ara com a Vanguardia Española, liquidació de l'autonomia i reducció de la nostra llengua (ara prohibida) a la categoria de "dialecte"…