Lluita independentista avui

Opuscle publicat per l'MDT

08/09/2008 10:17 Informes

Índex temàtic

Introducció....................................................................................................... 3

1. Objectius finals de la nostra lluita —formes d’opressió i formes

de lluita.......................................................................................................... 7

1.1 Exposició general de les formes d’opressió............................................ 8

1.2 L’anàlisi històrico-antropològica............................................................. 8

1.3 Les formes d’expressió de la lluita social i política................................. 10

2. L’estratègia i la tàctica.............................................................................. 13

3. La Unitat Popular...................................................................................... 15

4. La Ruptura democràtica per la Independència................................ 19

5. Tipus d’intervenció política.................................................................... 21

5.1 Acció política teòrico-projectual: lluita ideològica................................ 22

5.1.1 La teoria............................................................................................ 22

5.1.2 La lluita ideològica al si de la dialèctica social............................... 23

5.2 Acció política reivindicativa: mobilització............................................. 25

5.3 Acció política d’intervenció: lluita institucional.................................... 25

5.3.1 La lluita institucional, un instrument valuós que cal gestionar

adequadament............................................................................................ 26

6. Política d’aliances....................................................................................... 29

6.1 Quin és l’objectiu d’una determinada d’aliança?.................................... 29

6.2 Aliances a nivell social, sòcio-polític i institucional............................... 29

6.3 Aliances de classe, aliances tàctiques i estratègiques.............................. 30

6.4 La política d’aliances de l’Esquerra Independentista a nivell local, nacional

i internacional....................................................................................... 30

6.4.1 Criteris generals............................................................................... 30

6.4.2 Aliances a nivell local....................................................................... 31

6.4.3 A nivell nacional............................................................................... 32

6.4.4 A nivell internacional....................................................................... 33

7. Reptes actuals de l’Esquerra Independentista.................................. 35

7.1 Quina ruptura independentista?.............................................................. 35

7.2 Quina lluita ideològica?............................................................................ 36

7.3 Quines estructures d’organització?......................................................... 38

7.4 Funcions específiques de l’Esquerra Independentista........................... 39

8. Un model d’estructuració del moviment........................................... 41

8.1 La construcció d’un referent polític de masses....................................... 42

8.2 Les organitzacions i col·lectius sectorials i les plataformes................... 44

8.3 El(s) partit(s) revolucionari(s).................................................................. 46

8.4 La direcció política del moviment........................................................... 47

 

Introducció

Aquest opuscle que teniu a les mans és un recull de diferents elaboracions que s’han anat produint en funció de les diferents necessitats de definició política que, segons el nostre parer, el moviment independentista, i més concretament l’Esquerra Independentista, anava sentint en la seva evolució.Els textos van fonamentalment des del 2005 fins a dates recents i cobreixen àrees molt diverses de l’activitat política del nostre moviment.

Amb aquesta elaboració el Moviment de Defensa de la Terra no fa altra cosa que complir amb un dels objectius que s’havia traçat d’ençà de les seva VI Assemblea Nacional, en què va prendre la resolució de treballar com a partit polític, entenent aquesta tasca com la col·laboració en la impulsió de les lluites i l’oferiment de propostes polítiques; en d’altres paraules, l’aportació d’elaboracions i d’estructures al conjunt moviment.

L’Esquerra Independentista es troba en un moment crucial de la seva evolució, en el qual pot traduir la seva pràctica actual i l’experiència acumulada al llarg de desenes d’anys en forma de diferents realitats socials i polítiques verament operatives en la realitat quotidiana de la societat dels Països Catalans.

Al llarg de la seva evolució l’Esquerra Independentista no ha abandonat els seus objectius alliberadors i aquesta solidesa en els principis avui n’és realment un tret definitori, sobretot si es compara aquesta seriositat i estabilitat ideològica amb les rebaixes que han acompanyat l’evolució de les diferents organitzacions polítiques i socials dominants avui al si del panorama polític establert.

L’extensió social progressiva de l’alternativa independentista ha introduït elements de complexitat en la pràctica política i ha calgut dotar-se d’anàlisis en profunditat més serioses i matisades. Passats els primers anys d’irrupció del nou moviment, en què la prioritat era la propaganda i el discurs polític essencial era la denúncia, s’ha passat —a mesura que el moviment independentista s’anava estenent socialment— al desplegament de formes d’intervenció política més elaborades i diversificades, formes polítiques que han demanat esforços importants de valoració i d’anàlisi.

Per a entendre’ns: no és el mateix l’activitat política que feia un casal independentista o l’MDT mateix dels anys vuitanta, que la pràctica política de les CUP allà on gaudeixen d’una certa implantació, una pràctica que ha necessitat, d’una manera més precisa, incidir en les reivindicacions concretes de les classes populars de cada lloc i espai concrets. El desplegament d’una consciència nacional general al si de la societat catalana favorable al dret d’autodeterminació ha comportat també l’aparició de noves formes d’acció política, les quals han requerit, al seu torn, nous esforços de reflexió i d’elaboració…

El moviment independentista és avui un moviment extens socialment i per això mateix també complex, i és important que l’Esquerra Independentista es doti d’instruments per a conèixer aquesta realitat per tal de contribuir de manera decisiva als avanços que cada dia es fan més possibles.

En l’exposició dels diferents temes dins aquest recull hem anat dels aspectes més generals als més particulars: en primer lloc, hem disposat aquelles qüestions que fan referència als objectius polítics i als mitjans i els instruments per a assolir-los, des dels instruments més a llarg termini (estratègics) fins als més immediats (tàctics). En segon lloc, incloem diferents reflexions entorn de l’acció política per tal d’exposar amb una certa precisió la complexitat de l’actuació en el moment actual. Finalment, cloem el present recull amb una exposició genèrica en la qual s’expliquen els diferents elements que s’articulen (o es poden articular) en el nostre moviment d’alliberament.

Vet aquí tot el que hem sabut i pogut aportar, ara i ací, amb una certa voluntat de síntesi. Alguns apartats haurien pogut ser molt més extensos, haurien pogut contenir descripcions i anàlisis més detallades, però aquesta extensió hauria repercutit en detriment de la llegibilitat del text resultant, que s’ha volgut tothora de proporcions raonables.

No cal dir que, en cap moment i de cap manera, aquestes aportacions han de ser preses en el sentit de declaracions dogmàtiques i inamovibles que caldria aplicar tant sí com no, i sense variació previsible, al conjunt del nostre moviment. Qui coneix el tarannà de la nostra organització política ja sabrà prou bé que, com a organització que es vol arrelada profundament en el pensament dialèctic, la nostra concepció dels textos és del tot el contrària a qualsevol mena de dogma. Els textos no són altra cosa que propostes i les propostes, tant les de tipus polític com les de qualsevol àrea delconeixement pragmàtic o científic, hi són perquè siguin discutides i superades.

La nostra organització és coneguda segurament per la vehemència ambquè defensa les seves propostes polítiques, actitud que no té altra explicació que la nostra voluntat d’ajudar, en la mesura de les nostres possibilitats, a construir d’una vegada, i d’una manera sòlida, un projecte alliberador seriós per a aquest país. Però aquesta vehemència no vol dir, de cap manera, rigidesa en el pensament ni immobilisme en les propostes, en la mesura que la nostra més gran aspiració és, en qualsevol proposta concreta, establir un diàleg fructífer amb el conjunt de les persones i les organitzacions compromeses en diferents experiències alliberadores. Només som intolerants amb la negació per sistema del diàleg polític, quan s’amaga sota diferents formes d’immaduresa ideològica, amb la incapacitat d’elaborar i d’oferir alternatives, amb l’encastellament en diferents formes d’obstruccionisme…

Aquesta aportació que fem avui també voldria ajudar a superar, per la via de la promoció del debat obert i seriós, diferents tics nefastos de funcionament que arrosseguem en diferents àmbits, tics i vicis de funcionament que el nostre moviment haurà d’anar abandonant en la mesura que avanci pel camí de la seva implantació política i social.

Setembre de 2008. Països Catalans

 

1. Objectius finals de la nostra lluita—formes d’opressió i formes de lluita

D’ençà de l’any 2005 (IX Assemblea Nacional) els manifestos de l’MDT van acompanyats pel triple lema «Per l’alliberament, nacional, de classe i de gènere». No es tracta d’un lema que sigui exclusiu de l’MDT, sinó que és un triple compromís assumit avui dia de manera força general per un ampli ventall de l’Esquerra Independentista.

Hi ha, però, encara alguns sectors de l’independentisme d’esquerra que no acaben de veure clara la rellevància que es dóna a l’alliberament de gènere al costat d’altres objectius d’alliberament, de manera semblant a com el vell nacionalisme va tenir dificultats per a acceptar, al llarg del darrer terç del segle xx, que la lluita nacional era alhora una lluita social.

Les nostres posicions al voltant d’aquest triple compromís no són superficials, sorgides d’una mena de moda, sinó que són el resultat d’una reflexió profunda entorn de les formes d’opressió, una reflexió que exposarem amb un cert detall més endavant en aquest mateix escrit.

De manera simplificada podem dir també que el nostre objectiu polític és la consecució d’una República federativa i socialista als Països Catalans independents que és la manera com es reflectirà en termes polítics el resultat de la revolució socialista catalana, un canvi radical (revolució) que es desenvolupa en la lluita per la construcció d’una nova societat que es concep com a catalana, unificada, independent i socialista, lliure de l’ocupació per part dels estats espanyol i francès, de l’explotació capitalista, i de les agressions (socials, econòmiques, patriarcals, ecològiques, culturals, etc.) al nostre poble.

Tots aquests objectius no s’han d’entendre, doncs, com una utopia, sinó que són una necessitat social. El nostre objectiu és l’acabament de tota forma d’opressió. No volem uns Països Catalans socialistes però sotmesos als Estats espanyol i francès. Ni volem uns Països Catalans independents però capitalistes. Tampoc aturarem la nostra lluita amb uns Països Catalans independents i socialistes, si haguessin de representar la continuació del’opressió patriarcal. Aquesta societat sense opressió que és el nostre objectiu és el resultat d’unes forces socials que ja existeixen ara. I serà la confluència de les diferents lluites, convenientment articulades, el que ens haurà de portar a la nova societat alliberada.

1.1 Exposició general de les formes d’opressió

Els Països Catalans es troben sotmesos a diferents formes d’opressió, contra les quals s’han anat desenvolupant diferents lluites i moviments populars. El conjunt de la nació és objecte d’una dominació política per part d’uns estats que li són contraris malgrat els intents que s’han fet al si de l’Estat espanyol per a encabir les reivindicacions nacionals al si d’un marc de caire regionalista d’unes autonomies. La dominació de la nació catalana és política, però és també militar i global (ocupació) i té la seva raó de fons en l’espoliació econòmica, avui reconeguda ja universalment.

Al si de la nostra societat, però, les formes d’opressió i de lluita no són homogènies. El conjunt de les classes populars catalanes (o Poble Treballador Català) és objecte, d’una manera especialment aguda, d’una explotació econòmica i social com a conjunt de classes oprimides dins el sistema econòmic capitalista vigent, un sistema que els Estats ajuden a mantenir al nostre país com a estructura de dominació. I el conjunt de la societat exerceix una pressió especial contra les aspiracions igualitàries del conjunt delgènere femení. La ideologia patriarcal col·labora a mantenir la immobilitat social i el sistema econòmic a partir de la sobreexplotació i l’opressió damunt una proporció elevadíssima de la meitat de la població. És així com, en termes generals, el sistema de dominació injust, vigent, es manté.

Partint d’aquesta constatació general, l’Esquerra Independentista ha anat fonamentant la seva lluita en una anàlisi cada dia més rigorosa de les formes d’explotació i d’opressió en la nostra societat.

1.2 L’anàlisi històrico-antropològica

Aquesta anàlisi de la societat arrenca de la concepció dialèctica de la història humana desenvolupada pel marxisme. Els elements principals del procés econòmic en què es fonamenta es poden resumir en l’enfocament històrico-antropològic que exposem tot seguit.

El treball humà és concebut en el materialisme històric com el resultat de la confrontació dialèctica entre l’àntrop (persona humana) i la natura. El cicle econòmic del treball humà comprèn Producció i Intercanvi. És en la producció on té lloc l’extracció de plusvàlua i l’explotació de la classe treballadora assalariada, explotació que ha estat, i és encara, el fonament del sistema capitalista. Enfocant, però, el procés econòmic des del punt de vista de l’evolució dialèctica de la humanitat, el conjunt dels elements objectivament necessaris no es poden reduir a la producció i l’intercanvi, les dues parts del cicle econòmic en un moment concret, a través del qual s’obtenen els marges de benefici i es manté el sistema de dominació.

Cal considerar també, com un factor bàsic de l’economia, el treball de Reproducció de l’espècie (humana) una reproducció que va més enllà del naixement biològic i més enllà també de la reproducció del mode de producció. Comprèn el naixement i les condicions de manteniment i millorament de la persona humana i, a llarg termini, les condicions de manteniment de l’espècie. La reproducció de la vida humana és l’element central en la dinàmica històrica del procés econòmic, el que ha empès les fases principals de l’evolució de la humanitat. El treball reproductiu (alimentació, vestit, cura dels infants, dels malalts, dels vells, etc., és a dir, en definitiva, la reproducció de la força de treball i del seu entorn) ha estat un treball en part amagat pel fet que s’ha tingut en compte com a «treball» només la feina que es feia fora de la llar. D’altra banda, les condicions de manteniment de l’espècie incideixen en l’essència del concepte d’economia, que és la gestió dels recursos escassos que mena a la consideració de la necessitat de l’equilibri ecològic.

Les conseqüències d’aquest enfocament històrico-antropològic són importants. En aquesta exposició abreujada només exposem els conceptes generals que ens han semblat més útils per a les anàlisis que ens hem proposat. Baixant a la concreció, podem observar que l’evolució de la persona humana posseeix aspectes comuns i generals però la seva realització té lloc sempre dins unes coordenades geogràfiques concretes i determinades.

L’anàlisi materialista del fenomen nacional i de l’opressió nacional, com a marc concret material de l’evolució humana, permet d’explicar el manteniment de les formes d’opressió i de dominació a partir de l’explotació del desenvolupament desigual seguint interessos de les classes dominants capitalistes. També permet de situar les posicions de les diferents classes socials i fraccions de classe dins la nació oprimida: sabem que fraccions importants de les classes socialment i econòmicament dominants de la nació oprimida són part integrant de l’entramat de dominació de l’Estat; el moviment d’alliberament nacional es fonamenta en la lluita de les classes populars. La nació és, doncs, un fet social, és el marc concret on es desenvolupa la lluita de classes; la dinàmica del seu alliberament es basa, per tant, en una dinàmica de classes.

D’altra banda, segons les anàlisi exposades l’opressió de gènere apareix vinculada a l’apropiació masculina del treball de reproducció social i és el primer fenomen de fragmentació social, anterior al desenvolupament generalitzat de les classes socials i paral·lel a l’esclavisme. L’opressió de gènere pot ser considerada, doncs, la dicotomia social primigènia de la humanitat basada en la divisió entre treball reproductiu domèstic i treball productiu fora de la llar. Amb l’evolució dels sistemes econòmics, la força de treball és primerament esclavitzada i aplicada a tasques productives i també reproductives domèstiques. El desenvolupament de les forces productives porta a nous sistemes econòmics on es manté de manera invariable l’opressió de la dona com a objecte central del treball reproductiu domèstic. L’adveniment del capitalisme comporta la socialització creixent del treball reproductiu (vestit, alimentació, sanitat, geriatria etc.), el qual esdevé una part fonamental de l’anomenat Sector Serveis o Terciari.

Des del punt de vista econòmic, la superació de l’opressió del gènere femení no es produirà només amb l’accés de la dona a la producció (tal com diuen diferents anàlisis superficials), sinó que cal també la socialització igualitària del treball reproductiu a la llar i fora de la llar.

D’altra banda, es pot afegir encara que les anàlisis històrico-antropològiques permeten d’establir una diferenciació molt clara entre el conceptes de Producció i de Progrés. Les anàlisis econòmiques que es basen gairebé exclusivament en la producció han confós el progrés econòmic i social amb la productivitat i, a la llarga, amb la cursa industrialista. Sabem, avui, que el progrés humà no es troba en aquest camí sinó en un desenvolupament equilibrat amb l’entorn. L’enfocament productivista (que han seguit tant les societats capitalistes com algunes societats autoanomenades socialistes) ha portat, com sabem, a menystenir diferents elements del procés econòmic, entès com l’activitat humana adreçada a la supervivència i al millorament de l’espècie: és a dir, que han negligit tant el treball de reproducció (naixement i manteniment de la força de treball, que és en bona part el treball anomenat domèstic), com també la gestió racional dels recursos escassos (economia ecològica).

1.3 Les formes d’expressió de la lluita social i política

És evident, d’acord amb la descripció que n’hem fet, que les diferents formes de lluita contra l’opressió, que conformen els nostres objectius, no s’articulen a un mateix nivell. Si l’opressió de gènere és l’opressió primigènia vol dir que el sistema patriarcal és previ al sistema econòmic dominant actual capitalista (sistema capitalista que actualment es troba en una fase econòmica que ha estat descrita com a financero-informàtica i diferencialista). Aquest és el mode econòmic que porta la dinàmica fonamental de l’economia en els nivells de producció i intercanvi, i la dominació capitalista que s’exerceix al seu si ha de ser combatuda per l’aliança dels diferents sectors del poble treballador, que en som les víctimes. Des del punt de vista organitzatiu, doncs, la lluita contra el domini capitalista exercit al si d’aquest mode econòmic serà el resultat de l’agrupació dels diferents moviments de lluita i de resistència social (des de sindicalisme, a les lluites socials urbanes; des de la lluita dels llauradors, fins a l’ecologisme).

La victòria sobre el domini capitalista al si d’aquest mode econòmic, és a dir, l’articulació d’una societat socialista que comporti un control racional de l’economia, pot posar fi a l’explotació dels treballadors de la ciutat i de les zones agràries, i fins i tot pot aconseguir una gestió dels recursos escassos racionalitzada (equilibri ecològic), però no garanteix pas per ella mateixa la fi de la dominació patriarcal perquè, com hem exposat, aquesta dominació de gènere no es troba inscrita tan sols en l’economia de producció i d’intercanvi, ans està arrelada en totes les estructures de la societat, començant per les més bàsiques i tradicionals com la família. La fi del patriarcat va molt més enllà de les relacions de producció, abasta totes les relacions socials. És per això que la lluita antipatriarcal demana una vigilància universal, exigeix una lluita ideològica permanent al si de la societat i al si mateix dels diferents moviments populars i de les organitzacions polítiques sense excloure’n les que s’autoreconeixen com a socialistes o d’esquerra.

D’altra banda, cal deixar ben clar també que la lluita nacional no és simplement una lluita de tipus identitari per la llengua i la cultura; la lluita en defensa de la llengua i la cultura pròpies és un eix important i bàsic de la lluita nacional, però la lluita d’alliberament nacional és una lluita que es resol per mitjà d’una nova organització de la societat. És, doncs, una lluita que en la seva dinàmica principal no és pas sectorial sinó global, és una lluita que té un abast general polític. Si la nació és el marc concret on es desenvolupa la lluita de classes, l’alliberament nacional sempre va acompanyat d’un canvi de les formes de dominació de classe: la independència és, sempre, una recomposició de classe que comporta sovint un avanç en la democratització de la societat i és per això que en alguns casos coneguts ha abocat a la instauració de sistemes més racionals i igualitaris de gestió de l’economia, en forma de repúbliques socialistes. És, doncs, un error reduccionista qualificar la lluita nacional com una lluita sectorial. La lluita nacional és una lluita global, política, que es fonamenta, com hem exposat, en una dinàmica de classes.

Al nostre país, als Països Catalans, el conjunt dels moviments socials i populars alliberadors poden trobar, doncs, una primera concreció política que permeti un salt qualitatiu en el canvi de les relacions socials, amb la conquesta de la Independència.

 

2. L’estratègia i la tàctica

La teoria política (especialment la que es fonamenta en els canvis socials) ha distingit de manera habitual, amb una certa claredat, entre els conceptes d’estratègia i de tàctica.

L’estratègia d’una lluita política i social, com la de l’independentisme, per exemple, seria el conjunt d’instruments i mitjans dels quals es dota un moviment per tal d’aconseguir els seus objectius finals (la independència).L’objectiu estratègic principal d’una organització política seria, per exemple, la consecució d’un model de societat determinat.

I s’entén per tàctica (o tàctiques, puix que una estratègia pot articular-se amb més d’una tàctica) cadascun dels instruments o mitjans per a aconseguir un objectiu (parcial) concret. Un objectiu tàctic fóra, per exemple, entrar en un govern (municipal, nacional, regional, etc.), la constitució d’una plataforma reivindicativa concreta, etc.

Es parla per exemple d’aliances estratègiques quan s’estableixen amb les forces més afins que persegueixen uns objectius finals iguals o molt pròxims; i d’aliances tàctiques, quan es porten a terme amb aquelles forces que poden coadjuvar a aconseguir un objectiu concret.

Les organitzacions sectorials al voltant d’una lluita reivindicativa concreta (sindical, de defensa de la llengua o el territori, contra les agressions masclistes, contra el racisme, etc.) acostumen a considerarse organitzacions de tipus tàctic; i els partits polítics són considerats generalment (sobretot si es proposen un model de societat concret i van més enllà de la participació electoral) com a organitzacions estratègiques.

Al llarg d’aquest recull es farà referència a aquests dos conceptes que apareixen en qualsevol anàlisi de les dinàmiques polítiques i socials. Cal advertir tan sols, d’una manera general, que aquesta distinció, com moltes d’altres que es refereixen a fenòmens socials, no és sempre clara i ben delimitada ja que qualsevol acció, iniciativa o organització que es porti a terme a un nivell tàctic no pot deixar de fer referència a la perspectiva estratègica a partir de la qual ha estat concebuda; i semblantment, podem dir que tota estratègia no pot deixar de veure’s influïda pel conjunt de posicionaments tàctics que forçosament conformen la traducció pràctica de les finalitats polítiques i socials en la realitat quotidiana.

Alguns moviments que contenen elements socials i polítics diversos,

com les plataformes d’acció municipals, o les plataformes polítiques àmplies,

fonamenten el seu funcionament en reivindicacions tàctiques concretes

però alhora es defineixen per tot un seguit de referents polítics estratègics

(objectius globals, nacionals i socials, d’alliberament). En aquests

casos podríem dir que ens trobem davant d’un moviment de caire tàcticoestratègic.

Anant al nostre cas concret, podem observar que la lluita per la independència

i per una societat dels Països Catalans sense opressió social de

cap mena (ni de classe ni de gènere) és una lluita que es mou en una perspectiva

estratègica perquè apunta cap a un model nou de societat; però la

lluita política concreta per la independència en un moment determinat

haurà de passar, com és sabut, per diferents aplicacions tàctiques, la més

important de les quals serà la preparació (per mitjà de l’aliança amb totes

els sectors independentistes) de la ruptura democràtica que representa la

conquesta d’aquest objectiu polític.

La distinció entre tàctica i estratègia repercurteix també en les formes

organitzatives que poden prendre les organitzacions, atès que una organització

de caràcter estratègic ha de mantenir uns criteris organitzatius

(centralisme democràtic i assemblearisme, disciplina en les decisions i en

el seu compliment, puntualitat i planificació, etc.) que no són presents o

no poden ser-hi en el mateix grau en una organització de tipus tàctic.

3. La Unitat Popular

Sota el nom d’Unitat Popular s’inclouen diferents experiències polítiques

que s’han desenvolupat des de principis de la dècada de 1970 fins al moment

present en diferents països del món.

Com a idea general podem dir que, entesa en el sentit més ampli, la

Unitat Popular és un desenvolupament tàctic que preconitza l’agrupació

de forces de les classes populars en defensa dels seus interessos socials i

nacionals.

A tall d’informació prèvia, per tal de centrar el nostre objecte d’estudi,

podem dir en síntesi que hi ha hagut en la història del segle xx (molt marcada

per fenòmens de conquesta del poder de les classes populars) diferents

experiències d’agrupació de forces: els Fronts Populars, els Fronts d’Alliberament

Nacional i les experiències d’Unitat Popular.

A grans trets podem dir que l’existència d’aquestes diferents formes

d’agrupació social es fonamenta en l’escissió de totes les societats des del

punt de vista de classe (en funció de la detenció del poder polític i econòmic

i pel que fa a la seva perspectiva històrica, entre el que s’ha anomenat

el Bloc Històric Revolucionari i el Bloc Històric Dominant). Les

forces socials pertanyents al Bloc Històric Revolucionari s’agrupen segons

les característiques de cada societat per a fer front al Bloc Històric Dominant.

(Entenem per Bloc Històric Dominant, en el nostre cas, el conjunt

de les forces socials i polítiques favorables als Estats capitalistes i

centralitzats [espanyol i francès]; pel Bloc Històric Revolucionari el conjunt

les forces socials i polítiques favorables als interessos de les classes

populars catalanes.)

En síntesi podem dir, respecte a aquests models, que:

— Els Fronts Populars són sobretot aliances electorals contra el feixisme,

promogudes pels partits comunistes. Han agrupat teòricament

sectors populars i sectors de la burgesia antifeixista; però, a la pràctica

s’ha tractat d’aliances obreres i populars que s’han enfrontat

contra les burgesies, les quals s’havien decantat per les candidatures

conservadores i pròximes al feixisme ascendent, durant la primera

16 Lluita independentista av ui

meitat del segle xx. Es tractava, en general, d’agrupacions de tipus

electoral dirigides per partits polítics coordinats per la internacional

comunista, amb l’objectiu primordial de proveir internacionalment

formes de protecció de la Revolució Soviètica.

— Els Fronts d’Alliberament Nacional són agrupacions de forces polítiques

i socials en països del tercer món sotmesos a l’opressió nacional

del colonialisme; són de caràcter interclassista amb hegemonia

popular i es fonamenten en la mobilització anticolonialista. Una de

les expressions dels Fronts d’Alliberament Nacional són els Fronts

Patriòtics, que són una manifestació moderada i més buida de contingut,

pel fet de centrar la seva doctrina en el foment dels aspectes

menys marcats socialment, és a dir, més interclassistes. Aquests fronts

patriòtics només poden aglutinar-se quan la duresa de l’explotació

colonial fon en una sola lluita el sentiment patriòtic amb la defensa

dels interessos populars immediats. El manteniment de la línia política

en els Fronts Patriòtics (i per tant, l’orientació estratègica) corresponia

en general a partits marxista-leninistes.

— Les Unitats Populars són expressions polítiques de masses que es

fonamenten en l’agrupació de moviments populars i d’organitzacions

polítiques, dirigits per la classe obrera i diferents sectors populars

anticapitalistes. Les Unitats Populars tenen, com els Fronts d’Alliberament

Nacional, la seva força en la mobilització popular, però se’n

diferencien per un contingut de classe més clar i per una concepció

menys dirigista de la funció dels partits al seu si. Aquesta diferent

orientació respon al fet social que el seu desenvolupament ha tingut

lloc en societats industrials on els sectors populars es troben més

organitzats i on existeix una confrontació de classe més marcada.

Les Unitats Populars es poden resumir per les característiques següents:

— Són agrupacions de forces populars per a l’acció.

— Es fonamenten en un programa clar de reivindicacions concretes.

— Tenen una expressió política de masses, amb projecció institucional.

Les Unitats Populars van sempre més enllà de simples agrupacions electorals

(com ho havien sigut els Fronts Populars) i són de fet l’agrupació

de totes les formes transformadores de la societat en una fase concreta de

la seva confrontació amb el poder de l’Estat (dels Estats). Per aquesta raó

fonamenten la seva unitat sobretot en la pràctica de lluita i recullen, per

tant, un programa de reivindicacions concretes (de tipus tàctic).

3. La Unitat Popular 17

Però aquest origen reivindicatiu no exclou pas, ans al contrari, la intervenció

política en el camp institucional. En aquest sentit les experiències

d’Unitat Popular expressen una evolució política de la lluita popular, en

la qual, sectors importants de les classes populars esdevenen conscients de

llur força col·lectiva i de la possibilitat de modificar la correlació de forces

polítiques i socials incidint en les institucions a diferents nivells, començant

a nivell municipal.

En el cas dels Països Catalans, per a arribar a la construcció d’aquest

instrument polític de masses de les classes populars catalanes, s’han de

tenir en compte almenys els aspectes següents:

— L’arrelament en les lluites socials. Per a poder plantejar un avanç

decidit en la construcció de la Unitat Popular cal que, prèviament,

l’Esquerra Independentista sigui present en les lluites socials de tal

manera que la Unitat Popular sorgeixi com una síntesi social de les

diferents lluites existents o almenys com l’agrupació dels sectors més

dinàmics del poble en lluita. Cal anar més enllà d’algunes lluites més

o menys marginals i arrelar en el teixit social real.

— La presència activa en els debats ideològics. Per a poder plantejar

d’una manera seriosa la proposta de constitució de la Unitat Popular

cal que l’Esquerra Independentista sigui present en els debats polítics

i ideològics principals, sotmetent a crítica la política local, nacional

i internacional, de manera que es conformi un ampli corrent d’opinió

que jugui a favor del desplegament d’una alternativa política popular

amb nova força.

— La maduració en la lluita institucional. Per a poder plantejar, amb

un fonament de pràctica política real, la Unitat Popular cal que existeixi

al si de l’Esquerra Independentista un desenvolupament suficient

de l’experiència en la lluita institucional, de tal manera que

l’activitat institucional posseeixi criteris clars d’intervenció ja consolidats

en importants sectors de la militància que s’ha d’agrupar en

la Unitat Popular.

— La consolidació d’una direcció política. La garantia de la constitució

i de la perduració de la Unitat Popular rau en la solidesa d’importants

sectors al si de l’esquerra nacional (provinents de les diferents

forces que hi conflueixin) que tinguin capacitat de militància i de

reflexió polítiques, més enllà de la simple adhesió genèrica. Aquest

gruix militant que anomenem «direcció» no s’ha de confondre amb

una sola organització que tindria la funció d’orientar ella sola totes

les tasques, sinó que s’ha d’entendre com un teixit militant dens i

distribuït arreu que sigui capaç de sostenir la dinàmica del conjunt

18 Lluita independentista av ui

de la Unitat Popular i d’encaminar de manera constructiva els debats

interns. Que permeti el rellançament de les lluites, la renovació dels

òrgans de direcció i que garanteixi, en definitiva, l’evolució i l’expansió

de la Unitat Popular cap als seus objectius.

Volem acabar aquest apartat alertant de dos errors que observem quan

dins el nostre moviment es planteja la construcció de la Unitat Popular

Catalana:

— No s’ha de confondre aquest projecte polític de masses per a l’agrupació

de les forces populars, de tipus fonamentalment tàctic, amb

una possible unitat estratègica de les forces de l’Esquerra Independentista,

que seria tan sols un procés previ d’unitat necessari per a la

construcció de la Unitat Popular.

— La Unitat Popular no es construeix amb la unió de l’Esquerra Independentista

amb altres organitzacions més o menys anticapitalistes

que no han assumit els principis mínims de l’estratègia independentista,

com ho mostra el fet que entre els seus objectius polítics i

organitzatius prioritaris hi figurin, per exemple, l’assoliment de la

III República espanyola o la creació d’organitzacions polítiques i

sindicals d’àmbit estatal (vegeu també els apartats 7.3 i 8.1).

4. La Ruptura democràtica

per la Independència

Un objectiu tàctic que es presenta a nivell polític global és la conquesta de la

independència de la nació catalana. La independència dels Països Catalans no

és res més (ni tampoc res menys) que una ruptura democràtica. És canviar

democràticament una font de sobirania aliena per una de pròpia, d’acord amb

l’àmbit nacional. Es tracta, doncs, d’una proposta plenament democràtica, és

a dir, fonamentada en la voluntat popular i que no té cap altra dificultat que

la de cercar la manera de fer efectiu un dret i una voluntat col·lectius.

Independència vol dir, doncs, per a la nostra experiència col·lectiva immediata,

situar de manera clara la fi dels ròssecs del franquisme, la fi dels

tics antidemocràtics, l’abolició de la monarquia borbònica, la supressió de

les pressions del centralisme i del nacionalisme espanyol agressiu i bel·licista,

vol dir fer efectiva la ruptura democràtica que s’havia d’haver fet amb el

règim dictatorial. És per això que diem que la Ruptura Democràtica per la

Independencia és un veritable antídot contra continuisme transfranquista,

representa «fer cau i net» amb un passat que ja hauria de quedar relegat per

sempre més a unes pàgines nefastes de la història de la nostra opressió.

Cal tenir clar que la Ruptura Democràtica per la Independencia no es

pot reduir a una simple posició parlamentària. La Ruptura Independentista

no es pot simplificar en una actuació d’un sol dia dins l’àmbit parlamentari,

no es pot limitar a aconseguir una moció parlamentària concreta

votada per la majoria dels parlamentaris i parlamentàries d’un parlament

autonòmic determinat.

És més aviat l’avanç cap a una veritable hegemonia social, en la qual

diferents accions parlamentàries poden tenir un paper a jugar; l’hegemonia

social és, però, l’aspecte essencial d’aquest moviment cap a la ruptura.

Cal dir també que és més que la creació d’una única organització nova,

perquè l’acumulació de forces que cal aconseguir ha de comptar amb el

suport de militants i d’organitzacions molt diverses, ha de recollir amb

l’aportació de persones avui vinculades a una gran diversitat de propostes

i de col·lectius socials, cívics, culturals i polítics.

20 Lluita independentista av ui

Es tracta, en resum, d’una ruptura que ha de permetre de portar a la

realitat aspiracions compartides per àmplies capes populars, com ara la

democràcia participativa, la república, la defensa de l’exercici del pret a

l’autodeterminació, la igualtat, la solidaritat, la defensa del territori contra

la depredació capitalista…

La Ruptura Democràtica per la Independència no l’hauríem de concebre,

però, com un fet aïllat i puntual sinó més aviat com la culminació d’un

procés, la culminació d’una presa de consciència col·lectiva que ha anat

madurant a través de les diferents experiències polítiques i socials de les

darreres dècades.

Es tracta d’un procés que el nostre poble ha intentat de manera repetida

però que en el moment present pot començar a fer-se realitat. El camí ha

estat llarg però ara ens retrobem en condicions d’emprendre‘n una darrera

etapa, una última part del trajecte que pren la forma d’una ruptura democràtica

que és sobretot el resultat de l’acumulació d’esforços de nombrosos

lluitadors i lluitadores al llarg dels darrers dcennis.

Actualment el moviment popular per la independència no és patrimoni dels

grups que van iniciar-lo fa unes dècades i de cap partit en concret; és responsabilitat

i patrimoni de tothom que es vulgui alliberar. La nova fase de consciència

política ressorgida al llarg de la dècada de 1990 s’expressa per mitjà

d’un ampli moviment de base que és més madur i més polititzat que abans.

Té diferents expressions polítiques, socials i culturals i, tot i que ha de definir

encara de manera adequada la seva estratègia, té una força important.

Per a amplis sectors de la societat catalana, ha arribat l’hora de trencar els

lligams que ens maluneixen amb els marcs constitucionals espanyol i francès;

ha arribat el moment de cercar la nostra vinculació directa a Europa, amb

els països del Mediterrani i amb el món. Tots els postres esforços col·lectius

han d’anar adreçats a rebutjar i a superar els vincles de submissió i a construir

la nostra llibertat col·lectiva.

Aquests sectors, sovint els més dinàmics de la societat catalana, han

esdevingut conscients progressivament dels errors i els enganys de la política

regionalista i autonomista que s’ha desenvolupat dins l’Espanya

transfranquista. Voler salvar l’Espanya heretada del règim de Franco, per

mitjà de l’Estat parlamentari-monàrquic, ha estat no sols un error greu

(com es pot veure en la realitat política que vivim i patim), sinó que va ser

també un engany per als i les qui van fer tants de sacrificis en la lluita

contra el franquisme i en defensa dels interessos populars.

Ara toca la independència, també, perquè una part molt important de la

població catalana ha superat la ignorància produïda per l’engany i ha perdut

la por, factors que impedien que el nostre alliberament polític fos un objectiu

assumible d’una manera generalitzada (vegeu també el capítol 7).

5. Tipus d’intervenció política

Hom acostuma a dir amb una certa superficialitat que «tota acció social és

política», cosa que grosso modo es pot considerar certa. Però si volem

aclarir el concepte haurem d’anomenar «política» més concretament el

«conjunt d’actuacions que tenen com a objectiu l’articulació de les decisions

públiques col·lectives»; és a dir, que ben mirat la pràctica social mostra

graus molt diversos d’incidència política d’acord amb aquesta concepció

del que és «política». Des del marxisme s’ha remarcat sempre la «centralitat

» de la política dins el conjunt de les pràctiques socials, les quals tenen

el seu ple sentit en la mesura que, per la via de la consciència o de la conquesta

de mecanismes públics concrets, contribueixen a avançar en la conquesta

del poder polític.

De manera molt sintètica podem resumir els diferents tipus d’acció específicament

política en les següents: l’acció teòrico-projectual; la reivindicativa;

i la d’intervenció.

— L’acció política teòrico-projectual és aquella en què allò que és

polític ho és en forma de teoria o de projecte perquè encara no

s’ha pogut portar a la pràctica però que serveix per a aplegar

voluntats entorn de diferents objectius. L’acció política teòricoprojectual

es tradueix principalment en forma de lluita ideològica.

— L’acció política reivindicativa és aquella que es basa en la protesta,

la denúncia i l’exigència de canvis polítics: posa en evidència els

aspectes polítics o les causes polítiques dels conflictes socials i econòmics

i es tradueix en forma de mobilització i d’agitació-propaganda.

— L’acció política d’intervenció és aquella que es fa en aquells aspectes

en què s’intervé en la regulació de les relacions socials. Permet

un contacte ampli, a través de vies administratives i els mitjans de

comunicació socials, amb les classes populars i serveix alhora com

a mitjà de sotmetre les propostes revolucionàries a la prova de la

pràctica quotidiana.

22 Lluita independentista av ui

Totes aquestes formes d’acció política reverteixen en la lluita de les classes

populars en forma de conscienciació, dinamització i organització.

5.1 Acció política teòrico-projectual: lluita ideològica

5.1.1 La teoria

La teoria no és altra cosa que el conjunt de conceptes que ens permeten de

conèixer i comprendre la realitat social, coneixement que és bàsic per a

poder incidir-hi. Sabem que la realitat social és extremament complexa i

que qualsevol aproximació que es faci al seu coneixement no pot ser altra

cosa que una simplificació dels aspectes i les tendències més remarcables.

Però sense una teoria social i política adequada és difícil anar més enllà de

la protesta ocasional, perquè un moviment sense teoria no sap on va, no

pot acumular forces, ni elaborar estratègies serioses.

Una de les mancances històriques de l’independentisme català modern

(dels darrers decennis) és el poc cas que ha fet de la teoria política. El resultat

ha estat una deriva política espectacular amb exemples d’errors per

a tots els gustos.

Què ens convé saber, a l’Esquerra Independentista? Ens convé saber la

composició social de la nostra nació, conèixer les classes i fraccions de

classes i llurs interessos socials i polítics; també ens convé conèixer les

imbricacions de les classes dominants amb el poder dels Estats i de les

oligarquies supraestatals; i també els diferents sectors dels aparells de l’Estat

i les seves ideologies; ens convé comprendre igualment la combinació

adequada de les diferents formes d’acció per al moviment independentista

en cada moment, etc.

Els coneixement que es té al si de l’Esquerra Independentista sobre fets

fonamentals per a la nostra acció, no passen de generalitats sense gaire

fonament. Davant la manca de teories sòlides, la militància de l’Esquerra

Independentista recorre fàcilment a esquemes teòrics excessivament pedestres

i simplistes.

Hi ha hagut diverses expressions d’aquesta mena de recursos teòrics

insuficients. Des de la que situa la consciència nacional en cercles ètnicoculturals

successius (catalans / catalanoparlants / catalanistes / independentistes),

a la que situa en cercles concèntrics també les diferents expressions

del catalanisme polític. Tots aquests esquemes no tenen en compte

els components de classe i per tant no deixen veure les contradiccions que

tenen lloc en l’escena social i política quotidiana que ens mostra, per exemple,

per al primer cas que hi ha catalans «de soca-rel» que són antiinde5.

Tipus d’intervenció política 23

pendentistes i nous catalans que són independentistes. I per al segon cas