Però de democràcia no n'hi ha, perquè el seu sistema es basa en el contrari, en la plutocràcia, sobretot aquests pallassos de les bufetades que són la majoria dels polítics, sobretot aquests cervells lacais que són els seus periodistes d'elit i els seus analistes. No hi ha cap mena democràcia, només una massa de gent desmassificada, esquarterada, dividida en submasses, que compra i vota (encara que ja molts ni voten perquè poden patir alienació però no són idiotes).
Ara ho estem veient. Els pobrets fotuts estan acollonits perquè no es consumeix i cal tancar o congelar negocis. Podem comprovar que ens basem en un sistema en el qual n'hi ha prou que no consumim gens durant uns mesos perquè tot s'esfondri i nosaltres amb tot plegat, perquè hi estem emmerdats fins a les celles. No es tracta de deixar de consumir productes bàsics sinó molts altres que si desapreixen de la nostra vida no passa res. Si en un moviment ciutadà amb personalitat pròpia tots els que tenim hipoteques pendents -abusives, es miri com es miri- ens n'anéssim a viure amb algú que ens hostatgés a casa seva, alliberat ja de càrregues, ens declaréssim insolvents i els diguéssim als bancs aquí es queden vostès amb les seves hipoteques i les seves cases, què passaria? Potser una catàstrofe però aleshores sí que actuaríem amb poder (és clar que ens dirien que amb estupidesa també, ser a la massa implica que qui no segueix el corrent és un estúpid). Malgrat tot, ja n'hi ha qui ho ha fet.
Les rebaixes arriben fins al 50 i el 70 per cent de descompte i encara així hi guanyen diners els seus promotors. Quant de marge comercial -plusvàlua s'anomenava abans- ens etziben durant tot l'any si són capaços de fer això quan es veuen amb l'aigua al coll? Quant reben el xinet o el nen indonesi o la dona del tercer món que elaboren productes si venen estris a menys d'un euro en alguns llocs? Maleïts espantalls i putrefactes, com diria Buñuel, ara que tant es parla de la seva persona perquè aquesta és la cultura de l'aniversari: no s'és notícia si no es compleixen vint-i-cinc anys de mort, dos-cents des que van afusellar algú o cinc-cents des de la primera vegada que un geni es va gratar un testicle. Aquestes efemèrides serveixen perquè funcioni el marxandatge però la cultura no és present a diari en la tasca de la gent, el sistema que vivim està sostingut en l'ambició, el lucre i la humiliació i el calcigament de la dignitat aliena, en la conversió de la creació en mercaderia. I en un rentat de cervell continu a través de la publicitat, que es presenta com a art. Tots els anys les televisions incompleixen la llei de publicitat saturant-nos més del compte. No passa res, una multeta i a una altra cosa. Els codis de protecció del menor es vulneren també. No passa res.
Els pobrets fotuts que ens foten són dignes de llàstima, nens que tenen la joguina espatllada però que, en efecte, davant de la indiferència, la distracció i la resignació de tots, sortiran endavant, fins a la propera. Amb la seva publicitat sembla que demanen almoina. "Si us plau, consumeixi, que ens estem enfonsant i si nosaltres ens enfonsem s'enfonsen tots vostès, també idiotes". Ni ells mateixos saben el que ha passat encara que ho sàpiguen. Ens envien el missatge que ha estat per culpa dels especuladors, dels països emergents, dels combustibles alternatius... Al final, la saturació per hipermissatges es converteix en censura perquè no arribem a assabentar-nos de res -ja ho va dir fa anys Umberto Eco- i aquesta és la finalitat de la censura.Com que als especuladors se'ls localitza i se'ls jutja, tothom té dret a emergir i no pas sempre els mateixos (per als qui en realitat no hi ha crisi; la crisi és per als pobres, sobretot, perquè si tinc 100 i em queden 99 no passa res però si tinc un o res i "em queda", per dir alguna cosa, menys cent, sí que passa); no tenen dret a apujar els preus els que els apugen. Això és revertir la crisi en qui no l'ha creada; és com aquests caixers automàtics que et diuen: "Premi la tecla vermella per cancel·lar". I la premem i llavors apareix a la pantalla: "Operació cancel·lada a petició seva". Té collons! Tenia una altra opció? El sistema de mercat és piròman i bomber: encén el foc i després l'apagarà. Els seus protagonistes són com nens, però els nens són éssers cruels si no se'ls educa, no ho oblidem. Els impulsors del mercat promouen un sistema de vida basat en la sorpresa adolescent contínua, en la tensió contínua, però no pas una tensió creadora, espiritual, no, sinó una tensió compulsiva de maneig d'estris, engolida de missatges banals i absorció d'objectes en una dinàmica on tenir és ser.
M'expressaré ara com els vells (encara més ara). Hi va haver un temps en què es va qüestionar tot des de la base, ho van fer Marx i Freud, per exemple, i l'Escola de Frankfurt va tractar de sintetitzar-los tots dos i molta gent s'hi va basar durant bona part del segle XX. Marx i Freud van dir: a carn dura, gent aguda. Ara fer el mateix és passat i això que la metodologia marxista i freudiana l'usen aquests pobrets fotuts en les seves anàlisis de mercat i en les seves tècniques de manipulació de la gent. Però el Poder es distingeix de la resta dels mortals en qui posseeix armes que els nega als altres i els altres cauen en la trampa. Ja els ho van dir al Poder Maquiavel, a Locke o a Walter Lipmann: el Poder ha de pensar, la gent ha de sentir. Aquestes armes inclouen el discurs hegemònic i aquí apareix l'exemple de la repressió de la locutora i periodista de la SER Gemma Nierga [1] contra el professor Carlos Fernández Liria.
Nierga convida el 25 de juliol de 2008 al programa La Ventana l'esmentat professor "per parlar de Veneçuela" i l'enfronta a l'antichavista William Cárdenas per aconseguir "ganxo" i "sang". Fernández Liria acusa de còmplices del cop contra Chávez Cárdenas i el grup Prisa (amo de la SER ). La presentadora se sent maculada perquè han atacat la seva empresa i engega a dida un senyor que han molestat perquè li faci part del programa, un programa del qual ella, no pas ell, viu. Potser sense voler, la locutora es col·loca al costat de Cárdenas i aleshores ja tenim un mirall de la realitat per al qui vulgui veure-ho: la socialdemocràcia oficial, representada pel grup Prisa, prefereix Cárdenas abans que Fernández Liria, a qui donen una puntada de peu i el llencen per aquesta finestra a què l'han convidat. I en llençar-l'hi ens llencen a tots perquè ens neguen la llibertat d'expressió. Cal tenir en compte que els mitjans (especialment els de Prisa) parteixen de la base que et fan un favor molestant-se per portar-te als seus espais per tal d'utilitzar-te com al "roig" de torn amb qui pretenen autojustificar-se com a plurals, tal com ho va assenyalar fa bastants anys el professor Enric Saperas en estudiar aquests assumptes.
No engeguen a dida Cárdenas que ens anomena "escombraries intel·lectuals" i, sens dubte, passats de moda que no estem al corrent de la situació ni de la veritat, sinó que llencen el professor que utilitza dades. " No sap vostè per a qui treballa? ", li pregunta Fernández Liria a la periodista. "No va llegir vostè els editorials d'El País després del cop contra Chávez? ", torna a preguntar. És clar que sap per a qui treballa, és clar que va llegir els editorials la Nierga encara que tiri pilotes fora ("No debatré amb vostè, sóc periodista i les preguntes les faig jo", que valenta quan no està davant els seus senyors) però aquesta dona ja no és exactament una periodista […]; ja no es pertany, pertany a un senyor feudal anomenat Prisa que la protegeix i l'amanyaga: com permetrà un presumpte atac contra el seu senyor? I això que no hi ha cap atac: el que el professor Fernández Liria pretenia era tractar el tema en el seu context més ampli; això és el que es fa en una bona anàlisi acadèmica. La presentadora va afirmar una cosa com ara: "És evident que vostè no vol parlar de Veneçuela". Sí que vol parlar de Veneçuela, però no pas com vostè li ho digui, dins del discurs dominant que segueix fidelment, sinó com vostè desitja fer-ho. Ja sap, posi'l en aquesta llista negra invisible que tenen. Sempre els assenyalo als meus alumnes que en una aula universitària (pública) s'és lliure, molt més que no pas en un mitjà de comunicació. Per això potser es vol eliminar a poc a poc de les aules les metodologies de treball més rigoroses, perquè quan es produeixi una crisi com l'actual ningú no digui res de res. Ja s'està aconseguint, però això no és més que el començament.
Gemma Nierga es creu en l'obligació de defensar la seva empresa quan imagina (només això) que l'ataquen. Però que vagi amb compte perquè, com deu saber, fa poc, a Mèxic, a la periodista Carmen Aristegui, la seva empresa, assocaida amb Televisa, la va llençar a la galleda d'esconbraries perquè no va seguir les directrius patronals malgrat obtenir altes quotes d'audiència. No vaig sentir Nierga ni Gabilondo ni altres periodistes d'elit aixecar la veu. Criden a Fernández Liria, però si Fernández Liria fos accionista de la SER acotarien el cap per continuar escalant esglaons; ara bé, aquesta gent puja tan alt que es dóna una topada enorme com se surtin del guió sense voler-ho.
La senyora Nierga em va recordar dos col·legues universitaris que em van acompanyar el 2003 quan vaig visitar Caracas per iniciativa oficial, com a membre llavors de la Fundació Centre d'Estudis Polítics i Socials (CEPS). Després que el màxim responsable dels moviments bolivarians ens expliqués a tots la terrible situació de la joventut veneçolana a causa de règims corruptes, dos dels meus acompanyants, espanyols, propers al PSOE, van començar a dir que allò dels moviments bolivarians ja els feia olor de comitès de defensa cubans. Ho deien quan estàvem envoltats de soldats, perquè ens trobàvem en plena vaga general dels empresaris contra el govern, quan ens havien volgut posar guardaespatlles i quan militars dissidents i mitjans de comunicació (amb els quals simpatitza Prisa) arengaven la gent a la desobediència civil i al colpisme. Hi vaig començar a discutir, a dir-los que també m'agrada que el món sigui net i bonic però que no ho és. Van acabar per dir-me estalinista, com passa sempre amb aquest personal, però van punxar os en el meu cas, ja que vet aquí una circumstància històrica que hauríem d'assimilar.
A Stalin cal assumir-lo com l'Església ha assumit la Inquisició. Es demana perdó i s'aprèn de l'experiència i ja està. No ens passarem tota la vida mortificant-nos. Ningú no ha provocat en la història tants morts i damnificats com el sistema de mercat (amb la connivència de la socialdemocràcia) o la mateixa Església, de forma directa o indirecta, i aquí són, presentant-se com a paladins del progrés, el progressisme, la democràcia i l'espiritualitat. Si som dins d'aquest pensament feble en el qual pretenem mirar-nos-hi tant, estem perduts. Jo vaig deixar el CEPS per culpa d'aquests tipus que critiquen Chávez i després li passen el plat perquè els pagui. Si apostes per algú li dius les coses a ell en privat, ets lleial, però no vulguis nedar i guardar la roba. No estem jugant al debat etern de l'esquerra. Això és la realitat, l'enfrontament amb l'Imperi i el mercat, no pas xerrades de cafè o congressos acadèmics on abunden les palles mentals, són beneïdes pels diners del mateix mercat i en reben el suport. Som l'"eix del mal" i per ser respectats hem de respectar-nos a nosaltres mateixos i creure en nosaltres mateixos.
Una nova crisi ens mostra uns pobrets fotuts que, tanmateix, foten i tenen tots els ressorts per sortir-ne. I en sortiran. L'esquerra continua amb els seus eterns debats i les seves alternatives etèries ("cal..., "sembla convenient... ", "apostem per... "), és a dir, allò de sempre. Jo ja no estic per bajanades; comprenc que potser m'estic fent vell. Si és així, deixi'm vostès amb la meva diversió i la meva amargor, observant aquests fotuts nens de la crisi que ens foten, els piròmans i alhora bombers. Deixi'm vostès en el convenciment que, malgrat tot, a hores d'ara, ja no són vostès, en darrera instància, els veritables culpables del que passa sinó nosaltres, pequè continuem en un etern nirvana i ho permetem, perquè som en el fons dins de la seva mateixa podridur. Ells fan el que han de fer: dominar per a un finalitat, sense que els importi quins són els mitjans. Deixi'm vostès tranquil, com als boigs, llencin aquest article a les escombraries i permetin que una mercenària de Prisa li tanqui la boca a un professor d'universitat i el llenci per una finestra que no és seva sinó de tots. A poc a poc ens la tancaran a tots i ens estimbaran per un abisme d'oblit. Això sí, ho faran amb classe, amb glamour i amb marxandatge, en un acte que vendran com a democràcia plena.
[1] En realitat no va ser Gemma Nierga la protagonista sinó la seva substituta, Ana Guantes.