La literatura catalana i la promoció (o marginació) dels escriptors

 Per Miquel López Crespí, escriptor

Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Les preocupacions socials i col× lectives que podien expressar alguns intel.lectuals del tipus Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Carles Castellanos o Josep Guia, eren sovint ridiculitzades.

28/05/2008 15:46 Hemeroteca

Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il× luminats que no tocaven amb els peus a terra. Qui signa aquest article ha patit sovint aquesta intencionada criminalització per part dels defensors (de totes les tendències!) del sistema! El control de moltes editorials per part dels neonoucentistes blocava la possibilitat de publicar amb certa normalitat. Només l'existència d'alguns premis "no controlats" per aquesta ferotge fauna antipopular permetia a l'autor idependent donar-se a conèixer. Però malgrat aquesta possibilitat, el ferreny control d'aquests sectors culturals dogmàtics i sectaris damunt els suplements de cultura o espais radiofònics i televisius, barrava novament el pas a l'autor que, de forma miraculosa, havia pogut rompre el cercle dels "exquisits".

Nosaltres també ens hem vist, juntament amb molts d'altres companys de lluita política i cultural, immersos dins totes questes campanyes per menystenir la nostra obra, per provar d'esborrar-nos del mapa cultural totalment i absolutament. En podríem fer un llibre, de totes les campanyes d'"extermini", i fins i tot existencial, amb atacs ben dirigits contra la nostra línia de supervivència econòmica, per part dels sectors reaccionaris i neonoucentistes. I no és un cas aïllat, que afecti una o dues persones. Els afectats són, com hem anat explicant en altres articles, alguns dels millors intel× lectuals catalans contemporanis. Per això aquesta petita aproximació a la batalla que és Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart... i les altres aportacions que, amb sort, aniran sortint a poc a poc.

Però la història del silenci i les marginacions a les quals han estat sotmesos els nostres escriptors més compromesos ja ve de lluny i, en el seu moment, ha estat tractat per alguns investigadors de la nostra història literària i política. Record ara mateix alguns llibres imprescindibles dins d'aquesta línia. Per exemple, Quatre escriptors marginats: Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech, d'Enric Jardí, que edità Curial l'any 1985. L'any 1967, Ariel havia editat un autèntic clàssic en l'aproximació a la problemàtica que comentam. Em referesc a Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, d'Àngel Carmona. Més recentment, Edicions 62, en la col× lecció "llibres a l'Abast" editava La presència ignorada: la cultura comunista a Catalunya (1840-1931), de Ricard Vinyes.

El llistat es podria ampliar encara amb els estudis de Patrícia Gabancho Cultura rima amb confitura: bases per a un debat sobre la literatura catalana (Barcelona, Edicions 62, 1980) i Arts i lletres: la dimissió creativa dels joves, Catalunya 1973-1983 (en el volum monogràfic publicat L'Avenç el 1984, pàgs. 213-217); amb el pròleg de Ramon Salvo a Llibre del fred de Jordi Pope (Barcelona, Ramon Salvo, 1996); amb Una generació sense novel× la?: La novel× la catalana entre  1900 i 1925, d'Alan Yates (Barcelona, Edicions 62, 1975); i amb Fragments de memòria de Joaquim Molas (Lleida, Pagès Editors, 1997). Tots aquests utilíssims materials han estat emprats a fons en el pròleg de Ferran Lupescu a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

 

Enric Jardí, en Quatre escriptors marginats assenyala l'origen de tota aquesta problemàtica quan analitza alguns dels autors marginats del món oficial entre les acaballes del segle XIX i els dos primers decennis de l'actual. La marginació va venir motivada perquè exposaren una ideologia avançada i progressista, la qual, en termes generals, podia considerar-se d'esquerra catalanista. La neutralització política i cultural a la qual foren sotmesos s'esdevingué a conseqüència d'haver manifestat idees de defensa de la democràcia, el republicanisme militant o l'indeferentisme religiós. Com diu Enric jardí, en aquesta batalla cultural entre els intel× lectuals del catalanisme de dreta i l'esquerra "triomfaren", per entendre'ns "o almenys són més coneguts, els de la línia conservadora o 'dretana'". I matisa, molt encertadament: "Aquest desconcert, aquella impressió d'incomoditat que produïa l'obra dels autors que vull considerar, l'actuació, en certs aspectes incorrecta socialment, en alguns d'ells, va traduir-se en l'aïllament -voluntari o imposat- de llurs existències pel que fa al tracte humà, i en una infravaloració de les obres respectives". "Infravaloració", "marginació" de les obres i autors "conflictius" a parer dels intel× lectuals orgànics de la dreta. Pensau en el cas de Joan Puig i Ferreter, en els anys vint i en la generació de novel× listes que, procedents de l'esquerra i el modernisme, foren silenciats i atacats de forma forassenyada pels poetes noucentistes entestats, miops, a menystenir la novel× lística catalana d'aquell temps. Només aquell qui sabé resistir la forta envestida d'aquests sectors pogué superar l'enverinat atac ( com és el cas del mateix Puig i Ferreter). De la guerra entre modernistes i noucentistes, entre l'esquerra popular i els intel× lectuals orgànics de la dreta política catalana, en parla Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític. Diu el poeta i brillant investigador de l'Hospitalet de Llobregat: "Com ja apunta Salvo, aquest pseudonoucentisme imitava l'original no tan sols en la forma externa, sinó també en els mètodes monopolístics que Alan Yates ens descriu magistralment en referència a la 'jubilació' anticipada (i forçosa) de què feren objecte els modernistes, i, més en particular, els seus novel× listes (1906-1925)". En citació d'Alan Yates adduïda per Lupescu: "La mentalitat noucentista no reconeix discrepàncies ni neutralitats: només hi ha amics i enemics declarats, i a la guerra com a la guerra. Al nivell teòric aquesta perspectiva militant redueix cada qüestió a una antinòmia -la Ciutat contra el caos, el Nou-cents contra el vuit-cents, la Poesia contra la novel× la, 'la jovenesa escollida' contra 'els nostres besavis'. [Per bé que, com subratlla Yates, la darrera promoció modernista pertanyia exactament a la mateixa generació que els fundadors del noucentisme] La teoria havia de tenir una aplicació social, sobretot vista les dimensions microcòsmiques del món literari i cultural de Barcelona. Esdevé una pugna entre els elegits i els despistats, els intel× lectuals vencedors (que es qualifiquen de joves) i els intel× lectuals vençuts (que són qualificats de vells). La iniciativa surt constantment dels noucentistes: la tàctica és d'ells. Així llur rebuig de la novel× la pren sovint la forma d'una hostilitat directa i personal contra els novel× listes que volen isolar. Llur exclusivisme literari no solament estronca un corrent d'activitat, sinó que també fereix les personalitats que s'hi associen. L'agressivitat es manifesta de dues maneres. Hi ha a vegades el xoc directe, l'insult públic, la morrada. Més sovint, però, s'expressa a través del menyspreu o l'omissió, i en el favoritisme exercit des d'una situació de monopoli dels òrgans culturals. Dirigida contra l'escriptor, aquesta és la forma d'antagonisme més insidiosa i destructiva, ja que, sense permetre-li replicar ni polemitzar, li nega reconeixement tant de la seva obra com del seu valor individual'".