És per això que des del MDT volem exposar alguns criteris sobre com, segons el nostre parer, caldria articular, d’acord amb els objectius de l’Esquerra Independentista i a partir del seu esforç col·lectiu, el Moviment d’Alliberament Nacional Català (MANC). No pretenem pas descobrir la sopa d’all, perquè cal ser ben conscients de dues tesis essencials:
-
És la història, pròpia i aliena, qui ens mostra els diferents models a adoptar a partir de l’anàlisi de quins moviments, construïts sobre quines bases i en quines condicions han reeixit en els seus objectius i quins no han passat del simple testimonialisme o de l’activisme centrat en el mateix moviment.
-
Entre el moviment i el conjunt de la societat s’estableix una relació dialèctica, de manera que l’estructura mateixa del moviment es modifica en funció dels canvis soferts per la realitat social que es pretén transformar, així com per la intensitat de l’enfrontament amb el poder establert. Com diu en Mandela «Gairebé sempre és l’opressor qui acaba determinant les formes de lluita que cal adoptar en cada moment».
A partir d’aquestes premisses i de les anàlisis de la conjuntura social, política ie conòmica, entenem que cal accelerar la construcció del MANC amb el desplegament i articulació dels següents elements:
a) La construcció d’un referent polític de masses. Cap moviment no és capaç d’avançar vers els seus objectius si no disposa d’una eina bàsica que faciliti la identificació dels ciutadans amb els seus postulats. En la societat actual i amb les necessitats objectives del moviment mateix d’anar-se expandint sobre una base sòlida, amb una estructuració democràtica i amb avenços significatius pel que fa a la les diferents lluites populars, aquesta identificació necessita recolzar-se sobre tres pilars:
— L’enquadrament. Cal una organització capaç de facilitar l’enquadrament militant d’una part significativa del nostre poble. Seríem estúpids si consideréssim que amb l’activitat (per metòdica que pogués ser) de la insignificant minoria de persones disposades a enquadrar-se en organitzacions estratègiques en tenim prou per tirar un moviment endavant. Un moviment només reïx quan és capaç d’incorporar a la lluita, en diferents graus i moments, importants quantitats tant de persones actives en diferents àmbits de la vida social, cultural, veïnal, com de ciutadanes i ciutadans amb un objectiu polític, per difós que aquest, en un principi, pugui semblar.
Ens cal una organització de masses estructurada de manera democràtica (la qual implica, per exemple, l’existència d’organismes com l’assemblea nacional), no sotmesa als interessos partidistes d’un o altre col·lectiu, que faciliti la participació del màxim de persones –tota la seva militància- tant en el debat com en l’acció política, la qual cosa, com s’ha demostrat històricament, esdevé impossible si aquest referent de masses s’estructurés com una coordinadora.
— La mobilització. Juntament amb les diferents organitzacions, plataformes o col·lectius de lluita sectorial, l’organització de masses s’ha d’anar erigint a ulls del conjunt del poble català en un referent de lluita que no supedita els interessos populars a l’estabilitat del sistema i al propi benefici, sinó que posa al damunt de la taula les contradiccions i misèries generades per l’ocupació i el capitalisme i proposa (i actua en conseqüència) la mobilització i la lluita com a forma primordial de resposta.
— La lluita institucional. En el món actual, construir un referent de masses sense prendre part de la lluita institucional1, és, senzillament, impossible. És, però, la mateixa organització de masses qui ha d’analitzar en cada lloc i en cada moment en quins àmbits de la lluita institucional cal ser presents i de quins es pot (o cal) prescindir. La lluita institucional és la clau de volta que permet passar d’un simple moviment reivindicatiu més o menys eteri a un moviment polític clarament identificable i, per tant, susceptible (entre
moltes altres coses) d’erigir-se alhora en element de referència i en eina de transformació, a condició que no oblidi que al davant d’institucional, sempre col·loquem la paraula «lluita».
Cal, per tant, combatre la idea les tendències «tecnocràtiques», que tendeixen a deixar l’acció institucional a mans d’una minoria presumptament qualificada. La qualificació per a la lluita institucional la dóna la capacitat d’analitzar la realitat, d’interactuar amb diferents sectors de la societat i de dur a la institució el conflicte i la proposta de resolució en favor dels interessos populars.
Volem remarcar també la confusió i el greu error que suposa plantejar l’existència d’una sectorial de lluita institucional. Caldria preguntar als qui fan aquest plantejament quin exemples poden donar de moviments més o menys reeixits que s’hagin estructurat així, ja que tothom entén, en primer
lloc, que, a diferència del que passa a les organitzacions polítiques convencionals i reformistes, els vessants mobilitzador i institucional del referent polític de masses d’un moviment d’alli-berament són indestriables i tant l’un com l’altre abasten tots els diferents «sectors» (socials o temàtics) implicats en la lluita. A més, i en segon lloc, aquest plantejament no té compte el paper central, cohesionador i democràtic que representa tant aglutinar forces per participar en unes eleccions, com amortitzar els esforços fent dels avenços un pas endavant del conjunt del moviment. Com veurem més endavant, una «sectorial» és quelcom de ben diferent.
Pel que fa a la concreció d’aquest referent polític de masses, com ja hem comentat en altres articles, el poble ha anat pel davant del moviment, i a hores d’ara ja és del tot evident que, a ulls d’una part important de la ciutadania, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és –o pot, amb més possibilitats que cap altra organització en cap altre moment de la història de l’EI, acabar sent– aquest referent. Entenem, doncs, que la màxima prioritat en el moment actual és aplegar el màxim d’esforços en la consolidació del projecte de la CUP, la seva implantació arreu del territori, el seu reforçament orgànic i la maduració de les seves propostes d’acció política.,
b) Les organitzacions i col·lectius sectorials i les plataformes
Una «sectorial» (organització, plataforma o col·lectiu) és aquella que, per les seves característiques, o bé només s’adreça a un determinat sector de la societat (les dones, els joves, els estudiants...) o bé «s’especialitza» en uns determinats àmbits de lluita (la sindical i laboral, l’ecològica, la cultural...).
Aquestes sectorials poden prendre diferents formes (organitzacions, plataformes, sindicats...) i tenir diferents funcions, ja sigui a nivell tàctic, esdevenint eines d’incidència més enllà de l’àmbit concret de l’EI, o estratègic, reforçant les necessitats primordials del moviment a nivell estructural, de formació, lluita ideològica, etc.
Des del MDT considerem que, a partir de la realitat present i de les expectatives de lluita a curt i mitjà termini, caldria desplegar i/o reforçar les següents organitzacions sectorials i plataformes:
— Organització de Dones de l’Esquerra Independentista. De caràcter estratègic, la seva finalitat és centralitzar i dinamitzar la lluita per l’alliberament de gènere tant a nivell ideològic com agitatiu.
— Organització de Joves de l’Esquerra Independentista. No hi ha (ni n’hi han hagut mai) raons objectives ni mínimament serioses per a la divisió. Cal avançar en una organització unitàriaque tingui com a objectiu fonamental la creació de futurs quadres polítics per al conjunt del moviment. Això hauria de ser compatible amb la possibilitat de, en un àmbit molt més tàctic i per tant més enllà de l’EI en sentit estricte, impulsar plataformes o assemblees àmplies de joves de caràcter reivindicatiu o agitatiu.
— Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Cal continuar treballant en aquesta organització que, des de l’Esquerra Independentista, haurà d’encapçalar la lluita per un ensenyament públic, laic i català, per la seva qualitat i per l’adaptació de la Universitat a les necessitats reals del poble català i no pas a les del capital. Un altre objectiu d’aquesta organització hauria de ser també crear també quadres polítics per al moviment, sobretot en l’àmbit de la lluita ideològica.
— Sindicat nacional i de classe. Com ja hem explicat en altres articles, cal anar avançant en la unitat i l’acció conjunta tant dels sindicats ja existents que responen a aquestes característiques (Intersindical-CSC, COS, IAC, FTC) com d’aquelles persones independentistes i d’esquerres actualment enquadrades en altres sindicats, amb l’objectiu de construir un sindicat nacional i de classe capaç de dinamitzar les lluites contra les agressions a la classe treballadora que s’aniran multiplicant en els propers anys. Tenint en compte la diversitat de pràctiques sindicals existents actualment al si del moviment, proposem la constitució, a cada comarca, vila, poble o barri, d’una Taula sindical de l’Esquerra Independentista, que agrupi i coordini els i les militants afiliats i afiliades als sindicats nacionals i de classe preexistents i/o del conjunt de militants de l’Esquerra Independentista en l’àmbit local en qüestió.
— Organització antirepressiva (AlertaSolidària). Cal reforçar aquesta eina de caràcter estratègic que haurà de poder articular la resposta a la repressióque l’activitat del conjunt de l’EI generarà.
— Organitzacions sòcio-polítiques d’àmbit local (casals, ateneus…). Cal fer un esforç de debat per adaptar-los a la realitat actual dels PPCC i de la mateixa EI, redefinint el seu paper i la seva interactuació amb la resta del moviment, ja que, en molts casos i davant la feblesa general, van assumir un paper gairebé d’avantguarda o de referencialitat. Cal que des de dins de cada col·lectiu es faci un esforç per adaptar aquesta valuosa eina d’incidència i aquestes infrastructures per tal que continuïn sent tan vàlides i efectives com sigui posssible per al conjunt del moviment.
— Les plataformes àmplies. Són instruments de caràcter tàctic, és a dir, tot i poder estar impulsades en alguns casos per l’Esquerra Independentista, no s’adrecen a l’EI sinó a sectors molt més amplis del nostre poble susceptibles de ser puntualment mobilitzats en una lluita concreta. La seva funció és reivindicativa, d’emplaçament, de conscienciació i mobilització i, per tant, necessàriament, hi haurem de conviure amb persones procedents d’altres tendències polítiques amb les quals, més enllà de les diferències estratègiques, ens unirà la necessitat de dinamitzar una lluita concreta, tot i que segurament amb objectius diferents.
El correcte treball dins aquestes plataformes és una de les grans vies d’incorporació de nova militància al moviment i els seus èxits en la lluita són fonamentals per demostrar la viabilitat de les nostres propostes polítiques. Actualment, les més importants són la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), les plataformes en defensa del territori, la CAL i el moviment de lluita per la llengua i les plataformes pels drets laborals i socials.
Cal entendre, però, que es tracta evidentment de plataformes àmplies de dinàmiques i configuracions diferents. Així, mentre que les plataformes de defensa del territori i de defensa de la llengua parteixen d’una especialització reivindicativa de caràcter sectorial, la PDD es proposa una confluència per a un objectiu polític tàctic (el dret decidir) però que és de caire global, és a dir suprasectorial.
c) El(s) partit(s) revolucionari(s)
Per al MDT, refundat des del 1998 com a Partit de la Revolució Socialista Catalana des de l’òptica leninista, el Partit és una organització d’avantguarda2 que NO aspira a enquadrar el conjunt de la classe treballadora, sinó els i les revolucionari(e)s, aquelles persones disposades a assumir tasques a nivell estratègic, com l’anàlisi i l’elaboració teòrica, l’elaboració de propostes de lluita política, la dinamització d’organitzacions sectorials i de masses, la formació de quadres, el suport a les infrastructures del moviment, etc.
El Partit entén la propaganda com a Propaganda Política, és a dir, com la difusió a través de revistes, llibres, webs, articles, xerrades, etc. de la seva ideologia i les seves propostes polítiques i programàtiques al conjunt del moviment polític i, per extensió, al conjunt del poble català.
El Partit no aspira a esdevenir un referent de masses i, per tant, realitza les seves activitats amb rigor i discreció, fent-se valer i apreciar per l’encert de les seves propostes i el compromís envers el conjunt del moviment dels seus militants. En aquest sentit, el Partit aspira a articular eines d’incidència política i de participació popular que sí que hauran d’anar esdevenint elements de referencialitat per al conjunt del poble català.
En resum, en la mesura que la finalitat fonamental de l’actuació dels partits revolucionaris no és engrandir el partit sinó ajudar a fer rutllar el moviment, el seu objectiu no ha de ser sortir a la foto, és a dir, adquirir i guanyar referencialitat, ja que aquesta és la funció del referent de masses i les plataformes diverses,.
Hem utilitzat la denominació «el Partit » en singular i en cursiva perquè, al nostre entendre, és necessària la unió de tots els marxistes en una mateixa organització que sigui capaç d’abordar els objectius d’un partit revolucionari, cosa que, ara per ara, encara no ha estat possible. Aquesta organització hauria d’incloure la militància de les actuals organitzacions estratègiques3 (Endavant, PSAN i MDT) i persones que no hi estan enquadrades.
d) La direcció política del moviment. L’esquema clàssic heretat de l’estalinisme, defensat per un sector de l’independentisme durant els anys 80, segons el qual el Partit dirigeix i la resta en són satèl·lits, s’ha demostrat històricament fracassat. I la raó és ben senzilla: aquest esquema nega la relació dialèctica entre Partit i Moviment, entre Tàctica i Estratègia, entre Objectius i Possibilitats.
El dirigisme és una desviació que cal combatre sense treva prengui la forma que prengui, ja que sovint tendeix a disfressarse sota l’aparença contrària: l’anarquitzant, (el «no cal una direcció política»).
Aquest és, en realitat, un model encara més antidemocràtic ja que, en lloc d’assumir la necessitat de l’existència d’una direcció amb transparència, es pretén fer creure que aquesta no existeix amb el simple objectiu d’exercir-la sense contrastar-la amb la realitat i sense haver-ne de retre comptes. Històricament, aquesta ha estat la típica pràctica de sectors procedents de la petita burgesia que, en un acte d’altruisme revolucionari, «s’ofereixen» a les classes populars com a savis dirigents.
Pel que fa al model que diu deixar la direcció a les mans d’una coordinadora, un model que ha reconegut fracassat històricament, ve a ser si fa no fa el mateix. Una coordinadora és una eina útil per a la mobilització i poca cosa més. Ni permet el debat polític seriós, ni construir eines i infrastructures, ni analitzar en conjunt la societat i les tendències polítiques i econòmiques i formular-hi alternatives. En realitat, com s’ha vist en algunes experiències històriques, darrera la formulació de la coordinadora s’amaga molt sovint la preeminència d’una organització inqüestionada (militar o no) pel damunt dels criteris, les anàlisis, aportacions i sensibilitats del conjunt del moviment.
Des del MDT som de l’opinió que la direcció política, és a dir, la responsable orgànica d’assumir tasques com l’articulació del debat polític, l’elaboració de propostes d’acció política i social a mitjà i llarg termini, l’elaboració de propostes programàtiques, la formació i enquadrament de la militància en organitzacions sectorials, etc. es construirà mitjançant un procés dialèctic amb el moviment i, per tant, hi tindran cabuda totes les persones que demostrin la seva capacitat en els diferents àmbits de lluita. Pel que fa a la seva configuració, entenem que la unitat dels marxistes en un sol Partit Revolucionari, el desplegament d’eines de Lluita Ideològica i Recerca Estratègica, i un espai de debat periòdic del conjunt de l’EIsón les claus per anar-hi avançant.
Xavi Oca
[ 1 ] Sobre la lluita institucional se senten i es llegeixen encara afirmacions i anàlisis massa simplistes, en què és concebuda com una mena de dimoni que cal exorcitzar i, en el fons, se n’accepta la seva existència a contracor, com un mal menor. No serem nosaltres que negarem els perills que comporta un moviment exclusivament centrat en aquesta forma de lluita, però creiem que el conjunt del moviment hauria reflexionar-hi més encomptes de repetir tòpics suats, els quals són desmuntats a la pràctica per l’actuació diària de les CUP. Remetem a l’article «Possibilitats, límits i contradiccions de la lluita institucional», aparegut a La Veu número 79, ja que considerem que és el primer intent de començar a superar l’anàlisi simplista de la lluita institucional.
[ 2 ] Utilitzem, a falta d’una denominació millor, la denominació clàssica del leninisme, de partit o organització «d’avantguarda» que no s’ha d’entendre en el sentit etimològic militar sinó en el sentit «d’avançar-se», d’»anar al davant» en la previsió de futur dels fets socials i polítics i de les necessitats del moviment. Tal com desenvolupem tot seguit i també a l’hora de criticar a l’apartat D) el dirigisme, una organització d’avantguarda no és una organització «d’éssers superiors» envoltada de simples «satèl·lits» sinó una organització globalitzadora i dinamitzadora que s’especialitza en tasques de previsió i de dinamització, relacionant-se d’una manera dialèctica amb les diferents organitzacions i instàncies del moviment.
[ 3 ] En alguns àmbits del moviment s’usa el terme organitzacions polítiques per designar les organitzacions estratègiques i diferenciar-les, per exemple, de les sectorials. Considerem aquesta denominació confusa i errònia, entre d’altres raons, perquè les sectorials i el referent de masses també són organitzacions polítiques.