En certa manera és comprensible que els hàbits lingüístics costin més de canviar en els usos més viscerals i espontanis que no pas en aquells més formals i reflexius. Quan insultem algú, quan ho fem amb ganes, no ens fixem massa en la correcció del llenguatge sinó que, si ens parem a pensar-hi, busquem la paraula que pugui ferir més. I aquí normalment guanyen els clàssics; contràriament al llenguatge tècnic, en el que s’han estès amb relativa facilitat els neologismes més recargolats, en el llenguatge popular –del qual renecs i insults en són part integrant- encara no hem trobat una expressió que pugui substituir amb garanties els tradicionals (i sexistes) “malparit” i “fill de puta”; ara per ara, si en prescindim ens trobem en que, davant de certes situacions, ens manquen paraules. Hauríem de ser capaços i capaces de transvasar la mala llet d’aquestes expressions clàssiques cap a formes no sexistes d’ofendre, però no és fàcil trobar i popularitzar expressions alternatives que puguin canalitzar la voluntat ofensiva, amb eficiència, sense que es perdi ni una gota de ràbia pel camí. Ens cal, en definitiva, una nova cultura de l’insult.

L’actualitat informativa ens obsequia, dia rere dia, amb situacions en les que ens quedem sense les paraules adequades, en un estat d’extrema sequera lèxica.

Quan veiem que aquells que fa quatre anys, quan eren a l’oposició, es retrataven darrera una pancarta contra el transvasament de l’Ebre i ara que governen aquest (tros de) país imposen aquest mateix transvasament. Quan sentim com, des de Barcelona, València i Madrid, els governs regionals i l’estatal fomenten l’enfrontament entre diferents territoris dels Països Catalans, alimentant l’anticatalanisme més ranci. Quan veiem que aquest transvasament només servirà per a destruir encara més el territori, tant a la punta de canonada d’on es pren l’aigua com a l’extrem oposat, que continuarà inundant-se de totxos i ciment.

Quan els mitjans de comunicació del règim recorden unanimitats pròpies de dictadures pantaneres. Quan es pregunten d’on ha de venir l’aigua sense qüestionar un model de creixement insostenible que mai en tindrà prou. Quan de la vampirització dels recursos naturals dels territoris més deprimits per part de les àrees més desenvolupades, per a poder mantenir i augmentar els desequilibris, en diuen solidaritat. Quan ignoren que la solidaritat és justament el contrari: poder dir des de qualsevol punt del país, també des de les comarques que teòricament en resulten beneficiades, no al transvasament, no a la destrucció del territori.

Quan tot plegat ho justifiquen dient, que sí, que ells estan, continuen estant, contra tots els transvasaments. Que són partidaris d’altres solucions més sostenibles però que, davant de la gravetat de la situació cal una resposta immediata. Que no poden esperar solucions que trigarien anys en dur-se a terme, sinó que cal gestionar els pocs recursos hídrics de que actualment es disposa, encara que això comporti solucions temporals que no els acaben d’agradar, perquè ens trobem en una situació d’emergència nacional...

Davant d’aquesta situació cal admetre que sí; que estem en una situació d’emergència nacional. I en una situació d’emergència nacional com l’actual, que amenaça les Terres de l’Ebre i, de retruc, tot el país, cal fer ús de tots els recursos expressius dels que disposem. Que sí, que ja ho sabem que determinades paraules tenen un fort component sexista, però en situacions d’emergència nacional cal recórrer temporalment, encara que no ens agradi, a aquelles paraules que poden transmetre més fidelment els sentiments (l’odi, la ràbia, el fàstic...) que ens brollen en veure com volen destruir la nostra terra. Quina colla de....