Però el que m'interessa dir-vos, i vaig a on volia anar, és que he tingut la sort de topar-me amb tres llibres de tres autors molt joves que connecten amb aquesta rica tradició de poetes del nostre país. Per un lector com jo, que amb prou feines coneix els noms de més de 10 poetes catalans en actiu, la troballa de tres escriptors com aquests em convenç, diguin el que diguin els experts (i no sé què diuen), que la poesia catalana té present i futur.

El primer d'aquests llibres que m'han caigut a les mans és el publicat a finals del 2006 per la mallorquina Editorial Moll Llibre dels exilis, escrit per Juli Capilla, un professor valencià de filologia catalana que exerceix a Alacant. Qui l'hagi llegit haurà vist que la referència a Estellés és òbvia, i no només pel fet que ambdós siguin valencians. També hi ha altres referències possibles. El dolor de país al voltant del qual gira tota l'obra connecta amb aquell desesperat dolor d'"Assaig de càntic en el temple", del qual Capilla n'ofereix una versió revisada. En ell, dóna la volta al pessimisme d'Espriu, i es rebel·la contra el destí, malgrat tot assumit, d'un país que considera sentenciat.

Més tard, he tingut notícia que un amic meu, company de militància a Endavant, l'olotí David Caño, també es dedica a això d'escriure. El maig d'aquest any passat, li van donar el Premi Amadeu Oller de poesia, cosa que li va permetre publicar amb l'editorial Galerada un llibre de poemes. A Barcelona, en David despulla la Barcelona del disseny i hi oposa la seva Barcelona, conscientment enfrontada a la projectada pel poder. Per damunt de tot, en els seus versos s'hi reflecteix un home que lluita contra tot, si cal, amb ell mateix, per trobar la veritat que hi ha en les coses.

Finalment, el darrer d'aquests llibres que m'ha caigut a les mans, és el d'en Carles Rebassa. Edicions 62 li publicà la primavera del 2006 Els joves i les vídues per haver guanyat el premi Ausiàs March de poesia de la ciutat de Gandia. I si algú creu que el xicot de Palma va haver de renunciar a alguna cosa per aital "favor", sàpiga que després d'adjudicat va estar a punt de perdre'l per haver-se alegrat en veu alta de guanyar un "premi nacional català amb el nom d'un poeta nacional català a la ciutat catalana de Gandia". Però més enlla de l'anècdota, i per dir-ho en termes convencionals, Els joves i les vidues és un exercici lingüístic espectacular en què Rebassa reivindica l'entusiasme de la militància i la vida enfront de la resignació i la servitud. Es pot ben dir que ho fa força explícitament. I no per això menys lírica.

Una trilogia enlluernadora. On tres poetes, de tres terres catalanes, diuen sense embuts. I no es refugien en móns de difícil comprensió per als menys versats en poesia; parlen de les coses de cada dia.

Sense veritat la poesia no és sinó pur artifici de la llengua. En Capilla, en Caño i en Rebassa són partidaris d'aquesta veritat, i a través dels seus móns (les seves mentides, que diria en Rebassa) ens recorden que la poesia és d'"aquells qui canten la lluita i blasmen en llurs cançons". I això acostuma a passar quan es diuen les coses pel seus noms.