La primera cosa que es pot dir d’aquesta Ruptura Democràtica per la Independència és que és un procés polític de masses en el qual hi ha de prendre part el conjunt del poble català. Es tracta, doncs, d’una acció de tipus tàctic, que es congria en un moment determinat per mitjà de l’acció conjunta de sectors socials molt diversos. Els sectors implicats responen a interessos socials molt diversificats i s’identifiquen amb ideologies força variades; i per això tendiran a defensar models de societat diferents i probablement divergents o contradictoris.

Aquesta diversitat ideològica i política no vol pas dir, però, que totes les propostes propugnades pels diferents sectors siguin igualment possibles: la República democràtica, popular i federativa dels Països Catalans acumula el màxim de suport social i és la que és socialment més aplicable, cosa que no vol pas dir, tanmateix, que sigui la que tingui per força més possibilitats de manifestar-se públicament, a causa del pes que les ideologies lliberals, tenen -  i tindran probablement encara durant un cert temps – al si de la societat catalana, com a conseqüència de llur influència social i dels instruments informatius que són controlats per aquests sectors socialment dominants.

La forma que prengui l’estat català independent depèn, doncs, de manera molt important de l’abast que les forces populars hagin aconseguit al si de la societat catalana en el moment de la ruptura. No podem, doncs, avançar cap a la Ruptura Independentista sense que l’esquerra independentista tingui un pes important en aquest procés. Això vol dir implicar-se a fons en els moviments amplis per la ruptura independentista (com la Plataforma pel Dret de Decidir) i exercir al si de la societat catalana una influència progressivament important (per mitjà principalment de la construcció de la Unitat Popular).

Varietat de sectors

Tornant, però, a la varietat de sectors socials esmentada, cal assenyalar que la incorporació de sectors socialment i ideològicament moderats ha desorientat un cert nombre de militants de l’esquerra independentista que han reaccionat amb actituds patrimonialistes, com mostrant-se molestos per la presència d’altres sectors nous, sense adonar-se que aquestes incorporacions són el resultat de l’extensió de la influència de la lluita independentista, cosa que confirma les nostres tesis sobre la crisi de l’Espanya de les autonomies i de l’autonomisme com a propostes polítiques incapaces de resoldre cap de les qüestions socials i nacionals pendents (2) . D’altra banda, cal assenyalar també que des d’una part d’aquests sectors moderats s’ha tendit a ignorar el conjunt de l’esquerra independentista, fent com si no existís (3) .

Aquests fenòmens concrets de posicionaments sectaris mostren una polarització entre alguns sectors dels blocs principals de l’independentisme que posseeixen estils de treball divergents i confrontats per diferents raons no sempre ben argumentades. Però si com hem dit, la lluita per la independència és un procés de masses que ha d’articular la majoria del poble català, la confrontació ideològica raonable entre les diferents concepcions de societat no hauria de pressuposar anàlisis precipitades ni comportaments poc democràtics. Cal, d’entrada, per exemple, mostrar l’error d’un projecte independentista pretesament asocial que portaria a fer perdre a l’independentisme el gruix del seu suport social. Però la nostra obligació com a independentistes d’esquerra (i més si ens reconeixem com d’inspiració marxista) és analitzar amb el màxim de rigor la situació, i obrir les vies d’una acció alhora dinamitzadora i comuna que, construint-se damunt les reivindicacions populars, permeti avançar cap a la República democràtica, popular i federativa dels Països Catalans independents.

En aquest camí hi haurà probablement sectors que exposaran obertament les seves concepcions liberal-capitalistes de la societat, però caldrà no sols que siguin criticades, sinó també que siguem capaces i capaços de tirar endavant un corrent democràtic-popular que sigui àmpliament hegemònic, com correspon a la sensibilitat social d’amplis sectors del nostre país. A l’hora de criticar les posicions liberals caldrà combatre, tal com s’ha assenyalat des de l’esquerra independentista (4) els plantejaments ambigus respecte de qüestions identitàries, propis del sobiranisme legalista.

Podem dir, doncs, que existeix un llenguatge i una línia d’acció  que permeten d’avançar cap a la independència, i cap a un sistema polític participatiu i republicà que obri les portes a l’avanç cap al socialisme.

En aquests termes, és possible dinamitzar la confluència tàctica del conjunt de sectors de l’independentisme d’una manera positiva per mitjà de les tasques polítiques principals: en un primer moment, en la defensa del dret d’autodeterminació (o dret de decidir); i, en un segon moment, en la construcció de la República dels Països Catalans.

Qui és qui?

És evident que en aquest camí trobarem, com hem assenyalat, sensibilitats d’adscripcions ideològiques força diverses, entre les quals cal saber distingir quines són en cada moment operatives per a avançar. Els criteris per a discriminar qui està avui a favor de la lluita per la independència de manera conseqüent, podrien ser els següents:

1. Que no s’exclogui cap sector polític socialment representatiu en els actes i mobilitzacions de tipus ampli (5).

2. Que es defensi el dret d’autodeterminació (o dret de decidir) de manera permanent i universal per a tota la Nació Catalana (és a dir, arreu dels Països Catalans), encara que existeixin dinàmiques diferents com a reflex de la realitat política.
 
3. Que es defensi el dret d’autodeterminació (o dret de decidir) sense restriccions. Així, per exemple, les reserves d’Artur Mas en el sentit de defensar aquest dret només en aquelles qüestions que siguin majoritàries són ridícules i revelen una manca de decisió en la defensa del dret de decidir (o dret d’autodeterminació), si no és que són una mostra més del doble llenguatge i de les mitges tintes, tan comuns en CIU.

4. Que es defensi la funció de la llengua catalana com a llengua fonamental de relació social arreu del territori.

5. Que es promoguin, en les estructures d’abast màxim, les formes organitzatives  nacionals que incloguin el conjunt Països Catalans

6. Que, com a proposta immediata, s’aposti clarament per la creació i la impulsió de l’Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans (AREPC) per l’Autodeterminació, com a embrió del poder democràtic català d’abast nacional, i com a instrument polític que permeti superar el marc estatal i les seves dinàmiques.

Així, doncs, dret de decidir, sí. Però fent també que sigui d’abast nacional i sense limitacions. I defensant les característiques identitàries de la nació catalana i construint estructures d’abast plenament nacional, i concretament els òrgans representatius necessaris per al moment present, com l’AREPC per l’autodeterminació, esmentada més amunt.

Posseir uns criteris adequats de distinció ens permetrà d’establir el qui és qui en un moment com l’actual tan ple d’ambigüitats i de maniobres propagandístiques de tipus oportunista.

Carles Castellanos i Llorenç

NOTES:

1-L’MDT ha definit la conquesta de la Independència com a una “Ruptura Democràtica per la Independència” en el document Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència, Països Catalans, 2004 [http://www.defensadelaterra.org/].

2-La dispersió ideològica del moment present és el resultat lògic de l’extensió social de l’independentisme, cosa que mostra l’estat de consciència política actual de sectors importants de la població que veuen la necessitat de la independència però no tenen clars diferents aspectes referents al model de societat. No totes les persones amb ideologies poc clarificades s’han d’identificar com a “liberals empedreïts”.

3-  N’és un exemple l’acte organitzat el dia 10 de novembre per Òmnium Cultural a Barcelona, del qual la CUP i el conjunt de les organitzacions de l’esquerra independentista n’han estat excloses.

4- v  “El sobiranisme és un independentisme?”, Mateu Llopis [webs.racocatala.cat/eltalp/sobiranisme.htm]

5- L’exclusió de l’esquerra independentista, per exemple, d’un fòrum de debat (v. nota 3) revela, per part d’algun sector moderat, una concepció poc democràtica de la lluita política i una temença injustificada a la lliure expressió de les idees, característiques que semblen pròpies dels àmbits més endarrerits de la petita burgesia parasitària (és a dir, aquella que fonamenta la seva existència en la dependència financera, en grau divers, de l’administració).