'L'octubre de 1925 Francesc Macià i Josep Carner i Ribalta marxaren a Moscou amb José Bullejos (PCE) per a entrevistar-se amb els dirigents de la Komintern. Per la mediació d'Andreu Nin i Pérez, aconseguiren les simpaties de Lev Trotsky, Nikolai Bukharin i Grigori Zinoviev, però Stalin no els va donar suport per manca de definició ideològica i perquè 'no ho veia clar'.
Un misteriós personatge procedent de París va visitar la URSS la tardor de 1925. Es tractava d'un home alt, prim, d'ulls vius, que ensenyava un passaport francès a nom de Monsieur Maurice Morel, de 57 anys, de professió mecànic, malgrat les seves fines mans. Acompanyat permanentment del seu secretari, aquest personatge s'allotjà a l'Hotel Lux i se'l veia envoltat de refugiats. S'entrevistà amb personalitats soviètiques de màxima importància, com Bukharin o Zinoviev, cap del govern en aquells moments. Aquest enigmàtic personatge seria anys més tard el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià.
Com va percebre Macià la societat revolucionària? El seu secretari Josep Carner-Ribalta ens en fa cinc cèntims i acaba comparant Macià amb Lenin: El Moscou de l'any 1925 donada la impressió d'una ciutat opulenta en la qual la massa, el poble, la pobretalla s'havia ficat a les residències senyorials i als palaus de la noblesa. A la cambra de bany pompeiana, hi tenia setrills i forcs de cebes penjats; a les vitrines del saló imperi, hi desaven les eines de manyà, i damunt el billar tenien esteses màrfegues de palla (...) La revolució havia estat completa, fulminant, radical. No es tractava d'un canvi de règim simplement; era una revolució filosòfica. I aquesta revolució, que havia hagut d'ésser total, ho havia hagut de transformar tot en un no res, sense sentimentalismes, sense contemplacions, sense moratòria de cap mena, mirant de no deixar en estat latent ni un sol focus de vida contaminat que pogués esdevenir, en un moment de descuit o feblesa, un centre d'infecció revolucionària. Macià abundava en aquestes interpretacions i jo somiava el que podria ésser el règim independent a Catalunya amb la força de suggestió d'un home de tan ferma voluntat i de tanta fe com Francesc Macià, concentrat en un objectiu únic, com Lenin mateix.