La Junta de Salvació i Defensa de Catalunya es va crear a Barcelona el 18 de juliol de 1873 en conèixer-se la presa d'Igualada pels caps carlins Tristany i Savalls, per a organitzar la resistència al seu avanç. Fou formada pel capità general, el governador civil, el president de l'audiència, representacions de les diputacions (per Barcelona, Ildefons Cerdà), a més de l'alcalde de Barcelona i alguns diputats a les corts (així, J.Rubaudonadeu, J.Anselm Clavé, E.Coromines, etc).

Es declarà la milícia forçosa i imposà un tribut extraordinari de guerra, però no aconseguí d'obtenir del govern de Madrid facultats extraordinàries (demanades el 22 de juliol) i s'hagué de dissoldre el 26 de juliol. Malgrat la seva curta durada, aconseguí d'imposar al govern una gran part de les seves mesures i significà uns intents implícits d'establiment d'un Estat català. Fracassà l'intent de ressuscitar-la amb la denominació de Junta de Vigilància (10 d'agost), que no fou autoritzada.