Luis Roberto de Lacy y Gautier (1775-1817) fou un militar i polític liberal. Fill del militar irlandès al servei d'Espanya Patricio de Lacy y Gould, entrà de molt jove a l'exèrcit (era oficial a 14 anys); participà com a capità a la Guerra Gran. El 1799 fou enviat a les Canàries; desavinences amb els seus caps, que arribaren a la insubordinació, li costaren un any de presó a Cadis i l'expulsió de l'exèrcit. Se n'anà a França, i ingressà en la legió irlandesa, amb la qual lluità a Alemanya. Havent-se traslladat a Espanya, desertà i tornà a l'exèrcit espanyol. Capità general de Catalunya (1811-13), intentà de reorganitzar l'exèrcit després de la pèrdua de Tarragona. Basà la defensa en la línia la Seu d'Urgell ­ Solsona ­ Cardona, i muntà un camp de reclutament i instrucció a la serra de Busa. En ràpides intervencions arribà a entrar a la Cerdanya francesa i a ocupar momentàniament Igualada, Reus i les illes Medes. Però el fracàs davant Mataró i les divergències creixents, d'origen sobretot polític, amb la Junta Superior de Govern del Principat provocaren la seva substitució per Joaquim d'Ibáñez Cuevas i de Valonga, baró d'Eroles.

Sota la restauració absolutista fou apartat de l'exèrcit i es retirà a Vinaròs. El 1817 dirigí des de Caldes d'Estrac una àmplia revolta de militars i civils que havia d'utilitzar les tropes del Maresme per marxar sobre Barcelona i proclamar la Constitució. Una delació, la manca de decisió dels conjurats i un préstec del bisbe Sichar al capità general Castaños per a pagar els sous endarrerits a les tropes feren fracassar el complot. Lacy no pogué embarcar a Blanes i fou detingut. Condemnat a mort, la protesta popular barcelonina dirigida pels gremis i la por d'un motí popular aconsellaren Castaños d'embarcar-lo cap a Mallorca, fent creure que fóra indultat; arribat a l'illa fou, però, afusellat al castell de Bellver a mans de l'exèrcit absolutista de Ferran VII.