El 1979, al número 15 de la revista "Els Marges" diferents professors universitaris (Joan A. ARGENTE, Jordi CASTELLANOS, Manuel JORBA, Joaquim MOLAS, Josep MURGADES, Josep M. NADAL, Enric SULLÀ) van posar de manifest les greus mancances quant a l'ús social de la llengua i les indeterminacions del discurs de la Generalitat de Catalunya pel que feia a la consideració de la llengua catalana com a referent identitari.
Aquests autors constataven en el manifest "Una nació sense Estat, un poble sense llengua?", que La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs de decennis immediatament anteriors; assenyalaven que "els actuals responsables de saldar efectivament el règim anterior i de bastir-ne un de nou .... negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives la inqüestionable i més que urgent necessitat de procedir a normalitzar l'ús de la llengua catalana per a assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la així de facto en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya; i que mancaven marcs institucionals per tal que una dinàmica social pròpia contribuís a fer que la llengua catalana s'imposés normalment al conjunt de la societat catalana. El manifest insistia que era especialment greu que el gruix de les forces polítiques més representatives de Catalunya es facin implícitament copartícips d'aquesta lenta però sistemàtica destrucció de la llengua catalana i assenyalava la gravetat del que anomenava la tabuïtzació del català que feia excloure dels discursos oficials el nom català, que era substituït pel de ciutadans de Catalunya, així com les ambigüitats en aspectes identitaris.
Aquesta presa de posició va caure com un gerro d'aigua freda entre la classe política catalana que es va afanyar a qualificar els signants del "Manifest d'Els Marges" de pessimistes o apocalíptics. El debat va ser així reduït a una simple qüestió d'apreciació: hi havia visions més optimistes i d'altres de més pessimistes (la suada referència al got mig ple o mig buit). I considerant el bon seny que els discursos "pessimistes" podien descoratjar la gent senzilla, calia evitar o arraconar les tesis "pessimistes". Aquestes posicions es van mantenir durant uns quants d'anys, tal com ho mostren els debats que van tenir lloc a finals dels 80.
Per saber-ne més: