Durant els darrers mesos del 1975 i els primers de 1976 s'havia gestat a Vitòria un conflicte laboral important. La vaga pròpiament dita va començar el 9 de gener de 1976, quan 6500 obrers de diverses fàbriques van deixar de treballar; la vaga va durar prop de dos mesos. La llarga durada del conflicte va anar estenent i radicalitzant la mobilització, davant l'actitud d'una patronal que sabia que tenia el recolzament de les autoritats franquistes. Es pot dir que durant aquells mesos Vitòria va ser una ciutat paralitzada i en estat de setge, a causa de la creixent repressió del moviment de vaga per part dels "grisos", que van haver de cridar reforços d'altres ciutats. Una sèrie de situacions dramàtiques van escalfar molt els ànims just abans del dia fatídic. Els vaguistes solien reunir-se en assemblea a diverses parròquies de la ciutat. En una d'aquestes va intervenir la policia i el capellà va acabar ferit, amb una gran escletxa al cap. La policia començava a no disposar de suficients bales i pilotes de goma, que eren l'arma habitual per dissoldre marxes i piquets, i començà a efectuar trets a l'aire contra els treballadors mobilitzats. En una ocasió, la policia va sospitar que un grup de joves que eren en una benzinera podia estar preparant còctels Molotov i va efectuar un tret a l'aire. Es va sentir un crit esgarrifós: la bala havia ferit a l'espatlla a una treballadora de la neteja que es mirava l'escena des d'un balcó. Els joves van apretar a còrrer i la policia va obrir foc contra ells, ferint-ne tres a les cames. Van ser els primers quatre ferits de bala de la vaga del 76 a Vitòria.

Davant d'aquests fets i de l'evolució de la vaga, es va cridar a una assemblea general de vaguistes, que tindria lloc el 3 de març a l'Esglèsia de Sant Francesc de Vitòria. S'hi van aplegar 4000 treballadors i treballadores. El moment destacava per la tensió del moment i l'ambient carregat de l'esglèsia, tan plena de gent. La policia va rebre l'ordre d'envoltar i desallotjar l'església, i aquesta ordre política de les autoritats franquistes (amb Manuel Fraga al capdavant com a responsalbe) va ser el desencadenant de la tragèdia. La policia va disparar gasos lacrimògens dins l'esglèsia, a través dels vitralls, i tant els que eren dins com els grups de persones que observaven des de l'exterior varen pensar que hi havia un incendi i que, en estar acorralats els qui eren dins l'esglèsia, moririen d'asfíxia o cremats. Al mateix temps que a l'interior del temple regnava el pànic, a l'exterior creixia la indignació. La notícia va córrer com la pólvora i la ciutat sencera es va omplir de barricades per impedir els moviments de la policia i de grups de manifestants que intentaven arribar a l'esglèsia per impedir la massacre. La policia estava nerviosa perquè es sentia rodejada, i quan els que es trobaven dins de l'esglèsia van sortir en tromba per la porta principal, la policia va obrir foc amb munició real contra els qui provaven d'escapar de l'asfíxia. El resultat varen ser 5 morts i més de 100 ferits de bala, alguns d'ells molt greus, i que encara pateixen seqüeles de les ferides.

Els funerals pels obrers caiguts en la vaga varen ser multitudinaris, i la situació a Vitòria extremadament tensa durant molt temps. Algú va llançar una granada contra la jefatura de policia, ferint greument un policia.

Després de més de trenta anys el responsable polític d'aquest crim, Manuel Fraga, mai ha estat jutjat.