El resultat, els canvis en la distribució de competències i pressupostos, és, efectivament, molt limitat, gairebé insignificant. L’estat espanyol, el poder judicial, el legislatiu i l’executiu, segueix afirmant que de nació només n’hi ha una, la seva, i que l’estatus polític del Principat de Catalunya ha de ser, bàsicament, el mateix que el de, per exemple, La Rioja. Estan convençuts, com sempre, que és just que més del 8 per cent (segons els seus propis números) del Producte Interior Brut que generem els treballadors del sector sud-pirinenc dels Països catalans vagi a les arques de l’estat per no tornar, ni en forma de serveis ni de recursos públics, i que, per tant, ens hem de conformar a ser el país amb el dèficit fiscal més elevat d’Europa. Ens recorden, també, que l’espanyol és la única llengua constitucionalment obligatòria i que les vegueries seran, simplement, províncies amb un altre nom l’àmbit de les quals es decidirà a Madrid. Són, això cal reconèixer-ho, coherents amb el que sempre han defensat, que l’únic marc de sobirania és l’espanyol i que és des dels òrgans de l’estat que d’ella emanen, i no des de la voluntat democràtica del poble català, des d’on es prenen les decisions importants. Res de nou.
L’estat de les autonomies era, i és, això i no tenia cap sentit esperar-ne res substancialment diferent. Aquesta batalla, la de l’encaix satisfactori, estava perduda des de l’inici. Le armes amb les que pretenien combatre, les que disposa l’actual marc legal, només podien donar el resultat que han donat. Cap novetat, per tant, al front de ponent, les línies no s’han mogut d’on han estat els darrers trenta anys.
Però les guerres no es guanyen sempre a primera línia. Sovint, molt sovint, on cal guanyar la batalla decisiva és a la rera-guarda, al front interior, i aquí sí que els canvis en la correlació de forces són cada cop més evidents. Ja només els nacionalistes espanyols, i les èlits polítiques i econòmiques lligades a la cort, segueixen apostant per l’autonomisme. Els que pensen, en canvi, que la nació catalana és un projecte capaç de generar llibertat i justícia social per als seus ciutadans, alhora que contribueix a fer d’aquest món un lloc més equilibrat i democràtic, es decanten cada cop més per la plena normalització, per la independència.
I és que la batalla interna, la que de veritat compta, l’estem guanyant i, sinó, baixeu dissabte a Barcelona i ho veureu.
