-Tu acumules alguns anys d’activisme social i polític, amb la identitat independentista en mà i treballant al si dels moviments populars de Sants....
Doncs si, i n’estic ben orgullós. Als catorze anys vaig aterrar al Centre Social de Sants. Venia de ben a prop, de l’Esquerra de l’Eixample, i al barri vaig trobar un caliu i un tarannà combatiu i alhora humà ben propis i diferents. Des del MiliKK lluitàvem contra el servei militar, amb els Col•lectius d’Estudiants intentàvem mobilitzar els instituts, amb Solidaritat Jove vam fer una ferma campanya de suport a la guerrilla salvadorenca, i amb les Joventuts Comunistes Revolucionàries intentàvem canviar el món. A la universitat ens vam trobar amb gent de diversos indrets de la geografia catalana i amb diferents sensibilitats. Sorgí la Plataforma Antifeixista, s’organitzaren les primeres diades contra el 12 d’octubre, la campanya contra l’Europa del Capital... Vam tornar al barri a ocupar, primer la Garnatxa, després l’Hamsa. Els llaços amb el Casal Indepe s’afermaren. Al carrer, vam dur a terme una resistència activa contra desallotjaments i feixistes. Vam crear mitjans de comunicació, com La Burxa. I després, vam muntar l’Arran. Déu n’hi dó, quantes coses! I sempre en català i amb el país al cor. Ara només em falta que la CUP rutlli per a considerar-me satisfet. Tant de bo!
-I el nom, Terra d’Escudella, remet a la gastronomia i al treball. També va ser el nom d’un programa infantil televisió, fa més de tres dècades...
De fet, el nom ve d’aquí. Jo tenia tres anyets quan veia l’esmentat programa. Recordo millor el seu successor, el Quitxalla. Després vingué el Planeta Imaginari, la Cuca Fera, el Senyor Cordills... Quan vam transformar-nos en bar-restaurant, vam cercar un nom amb referències 
gastronòmiques. I com que Catalunya és una terra d’escudelles, ja ho teníem. Més endavant vam descobrir que el d’aquesta manera és denominava una terra que servia per netejar olles i cassoles. Algun avi del barri encara recorda quan venien venedores de la Marina a vendre terra d’escudelles de Montjuïc.
-Es pot dir que heu dinamitzar la vida social i política de Sants des del plat i la copa...
Oi tant! Almenys aquesta era la nostra intenció. Sempre hem cregut que al barri feia falta un bar del rotllo. Som d’una generació “barfílica”, hem crescut als bars, ens hem relacionat als bars, hem gaudit als bars, fins i tot hem estudiat als bars! Som d’aquells que creiem que els bars compleixen tot un seguit de funcions, tant socials, com culturals i d’esbarjo. Frisàvem amb el Visca la Teca o els bars de Gràcia. Al barri en trobàvem a faltar, i consideràvem la seva existència com una eina vital per a engreixar el moviment popular del que formàvem part. A l’Hamsa vam intentar crear un espai per a complir aquest objectiu, però va esdevenir inviable. Fou quan sorgí la idea de l’Arran. I des de llavors, crec el local ha estat l’escenari de nous retrobaments (recordo la gent de l’antic Ateneu Llibertari de Sants), s’hi ha gestat nous projectes i s’hi han consolidat d’altres, encara que sigui a base de ratafies, canyes i braves.
-Per tant, el Terra d’Escudella no és un bolet en el desert, ja que anteriorment comptàveu amb el precedent del Casal, la Burxa, l’Hamsa, etc.
Per suposat. Tot i ser un negoci, formem part de la xarxa que s’ha anat creant amb els anys. Tenim la voluntat de ser un espai més al seu servei. Alhora, és el fruit de la nostra evolució vital i pràctica.
-Sants és una Vila privilegiada que recull l’herència de lluites i resistències, o es troba en procés de pèrdua d’identitat, com les viles annexionades a Barcelona durant el XIX?
Lògicament, Sants no queda al marge dels processos urbans. Actualment al barri hi viu molta gent, de tota la vida i molta de pas. Han arribat nouvinguts, i l’urbanisme neoliberal de la Marca Barcelona ha deixat petjada. Però encara manté un teixit social fort i un caràcter propi de barriada. A més, sembla que els nyaps que sovintegen al barri, el fragmenten i que el fan menys atractiu visualment que d’altres, poden esdevenir la seva salvació. No pot ser que esdevingui un nou Born o una nova Gràcia. Maleïda ciutat que t’acaba fent pensar d’aquesta manera...
-A la vostra web us definiu com a associació gastronòmica que i com “unespai d’oci, sí, però que, d’altra banda, serveixi també per a l’intercanvi i la difusió d’idees i iniciatives que tenen lloc al barri, a la ciutat, arreu dels Països Catalans per tal de remoure consciències. En aquest aspecte, el Terra d’Escudella es declara rotundament d’esquerres i fermament compromès amb l’alliberament nacional”. Això i bastant més, oi?
Per a nosaltres són dos eixos indestriables. Però els duem a terme d’una manera ben pròpia. El nostre és un projecte 100% professional, tenim clar que és la nostra manera de guanyar-nos la vida, i ho estem aconseguint sense caure en l’autoexplotació i sense aprofitar-nos d’altres. Intentem, però, dotar la nostra feina de connotacions que vagin més enllà de les estrictament productives i econòmiques. Així doncs, guanyant-nos les garrofes treballem pel nostre poble i pel nostre país. Intentem realitzar una mena de “producció cultural” que ens faci avançar cap uns objectius d’emancipació. I ho fem des de tres eixos: música en català, cultura popular i memòria històrica. Sense oblidar el nostre pilar, la gastronomia.
-De manera concreta cobriu un front de defensa de la gastronomia nacional i popular. I promoveu els productes del país....
Poc a poc hem anat introduint productes. I no només hem ampliat el nostre lèxic, sinó que hem millorat en gramàtica. En les formes de cuinar, recuperant-ne les tradicionals, en la manera de beure, potenciant les begudes de la terra, en tenir present el ric calendari gastronòmic popular (carnestoltes, Quaresma, Tot Sants). En quatre anys hem anat pensat en la socialització de tot aquest capital cultural durant anys bandejat per dictadures i espanyolisme, però també per trenta anys de regionalisme sociovergent anorreador.
-Des de la teva experiència també escrius regularment receptes culinàries per a la Directa i, fins fa no gaire, a l’Accent...
Bé, no són exactament receptes. Per aconseguir receptes tens centenars de llibres, i a internet pots trobar el que vulguis. El que jo escric té més a veure amb la difusió del que hi ha darrera de les viandes, quins productes hi intervenen i d’on venen, quines històries tenen els plats... Tot plegat acompanyat d’una dosi alta d’opinió.
- Creus que s’ha perdut la transmissió de la cultura culinària, que no sabem cuinar com els nostres avis i àvies... ?
Doncs si. Tristament l’evolució i el progrés, que tantes coses bones té, comporta conseqüències crec que inevitables. Ni les àvies i les dones en general estan tancades tot el dia a casa cuinant (crec que pocs avis han sabut cuinar mai), ni el ritme de vida permet dedicar-hi temps, ni l’esforç físic de les nostres feines ni tampoc el major nivell de vida fan dels àpats una autèntica pràctica enginyosa i necessàriament energètica com abans. El més preocupant és que l’altre instrument que transmet els coneixements gastronòmics, la restauració pública, viu moments pèssims. No parlo de l’alta cuina, esferificada o no. Parlo de l’hostaleria popular, la del menú a 9 euros i el cobert a 20. Cada cop costa més menjar bé a preus assequibles, i això ens ressentirem en un futur.
- Aquest 14 d’abril inaugureu una exposició i actes amb el nom de “Llibertat a cops de falç. Revoltes i moviments populars als Països Catalans (1455-1970)”. Ens pots fer cinc cèntims:
Com abans deia, tenim molt present la memòria històrica. Encara ens queda molt per ser un país normal, i molts dels nostres records col•lectius s’han difuminat o s’han perdut. Per a nosaltres era important reivindicar una altra mena de referents històrics que anessin més enllà de clergues, monarques, mercenaris i burgesos. A més, calia demostrar que el català no ha estat mai un poble covard i conformista, ni tampoc ha adoptat únicament actituds pactistes, moderades o assenyades. Així doncs, fa cinc anys vam començar a elaborar el que volíem convertir en l’exposició permanent que decorés el nostre menjador i, alhora, complís una missió pedagògica de cara a la clientela. Per fi, amb una mica de retard, tenim el resultat penjat de la paret. Menys mal que a l'hora de cuinar anem més ràpid! Ara podeu sopar al Terra d'Escudella i mentre endrapeu uns calamars farcits, podeu endinsar-vos en les revoltes pageses medievals, en les bullangues urbanes del segle XIX o en l'impressionant obrerisme de principis del XX.
-Sobre l’exposició expliqueu que els membres de la Jamància (revolta social del segle XIX) portaven una paella al coll per «fregir poderosos». Vosaltres també els fregiu des dels vostres fogons?
Els fregim, els estofem, els escudellem, els ofeguem, els guisem, els bullim, els triturem, els trinxem, els confitem... O almenys això és el que intentem. De totes maneres, no recomanem cuinar-los de veres, ja que poc es podria aprofitar d'ells, donarien mal gust a les viandes i de ben segur els plats resultants serien de mal digerir.
-Veurem aviat algun article teu d’opinió “gastronòmica” per a llibertat.cat?
Buf! Això d'escriure i, a més, dir coses interessants porta molta feina. Quan tingui un raconet, no dubteu de la meva participació. Mestrestant, podeu llegir els escrits a www.tdk.cat.
