Per Xavier Monge, membre de la CUP de Barcelona

Llegeixo estupefacte la notícia publicada a Llibertat.cat sobre la reforma de l’Impost de Successions, amb una divertida –i enganyosa- imatge on diu “No successions, contra l’espoli fiscal”. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest impost, quelcom molt útil per desviar l’atenció sobre els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, la crisi econòmica, etc. S’han dit moltes bajanades per justificar-ne la supressió però de tot plegat només hi ha dues opcions coherents. La primera és la liberal, aquella que defensa la dreta, també la dreta socialdemòcrata, és clar, que consisteix en reduir els impostos al màxim per afavorir tant l’estalvi com el consum i que els diners es quedin en mans privades i no públiques, que per això la propietat privada és un dret humà més important que el de la vida. L’altre, la d’esquerres, que és la que defensa que aquell que no s’ha treballat ni un cèntim ha de pagar per allò que li plou del cel. Plantejats els dos extrems de manera un tant barroera i un tant còmica –que no enganyosa-, passem a fer un anàlisi més detallat sobre el tema.

No és espoli, és autogovern autonòmic

Parlar d’espoli fiscal amb aquest impost és, senzillament, una estupidesa. En alguns casos es fa per pura ignorància, en molts d’altres, la majoria, amb tota la mala llet i destilant una demagògia insultant. L’Impost de Successions està cedit, tant a nivell normatiu com de recaptació, a les comunitats autònomes. Així doncs, és cada parlament autonòmic qui decideix si el manté, el puja, el baixa o l’elimina. Les conseqüències de la seva decisió les assumirà la pròpia comunitat, ja que només afecta als seus ingressos, aquí no hi ha ni caixa comuna, ni rànquing de comunitats ni res de tot això. L’impost és nostre i nosaltres ens el quedem.

De fet, el què seria inacceptable és una reforma com la que es va fer amb l’Impost del Patrimoni per part del Govern de l’Estat, deixant amb una font d’ingressos menys a les autonomies, reforma descaradament neoliberal i que l’Estat ja es planteja modificar per reinstaurar el tribut (vegeu l’article escrit per a La Fàbrica aquí http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/74391).

Qui pagarà els serveis públics?

La tendència a reduïr la pressió fiscal de manera continua ha estat una de les més desvergonyides accions que socialdemòcrates i liberals han dut a terme les darreres dècades. Desmobilitzada la classe obrera i caigut el bloc socialista clàssic ja no calia seguir amb el teatre de les prestacions socials, els serveis públics i el repartiment mínim de la riquesa. Corregir els defectes del mercat? Però si el mercat no té defectes! Patacada, òstia als morros i crisi al canto. El capitalisme és així i ho serà sempre, fins que caigui o el fem caure.

Sanitat, educació, transport públic, renda bàsica, atenció a la dependència, prestacions socials, pensions, polítiques d’igualtat i una llarga llista de coses que no es paguen soles. Les reduccions d’impostos suposen disminució d’ingressos, i a menys ingressos menys despesa possible. I quan la tisora del capital entra a la res pública comencem a tremolar. Ja no queda cap sector estratègic per privatitzar, l’ofensiva se centra ara en mercantilitzar els serveis públics i cap se n’escapa, ni l’ensenyament, ni la sanitat, ni els transports, ni la dependència.

O repartim la riquesa o repartirem el patiment

Cal tenir en compte que el concepte d’herència és força, per no dir del tot, contrarevolucionari. En un model social i econòmic basat en la igualtat, el treball i la justícia cadascú ha d’aportar a la comunitat allò que amb el seu treball i esforç pugui en funció de les seves capacitats. D’altra banda, cada persona haurà de rebre segons les seves necessitats. Si fem un altre plantejament estarem parlant de moltes coses però no, al meu entendre, del socialisme que el nostre país necessita. En una societat (i estat) socialista, el concepte d’herència hauria, o bé de desaparèixer, o bé canviar força.

Ara per ara no estic en contra de que els fills, les parelles i altres persones properes puguin rebre en herència el patrimoni d’aquells que ens deixen. Ara bé, no tot s’hi val. Plantejar l’impost de successions com el peatge de la mort és un exemple de la demagògia de la dreta. En primer lloc cal tenir en compte que una cosa és heretar uns estalvis i l’habitatge familiar i l’altra és heretar múltiples propietats, empreses, grans dipòsits, etc. Tampoc és el mateix que cada un dels fills heredi un pis o que un sol hereu s’endugui un bon grapat de propietats. Tampoc és el mateix heretar l’empresa o l’explotació agricola familiar que heretar les 40% d’accions del Banco Santander. Plantejar que és el mateix és absurd.

L’heretament de les grans fortunes és una de les eines per perpetuar l’explotació i per garantir l’acumulació de capital en poques mans. La riquesa no es transmet per mèrits propis sinó per dret de sang o fins i tot per voluntat de l’explotador. Ara bé, intentar canviar la concepció legal d’herència ara mateix suposa modificar la Constitució, és força absurd que sigui l’Esquerra Independentista i anticapitalista qui ho plantegi (si obrim el meló que no sigui només per això). Així doncs ens haurem de plantejar quina és l’opció de política fiscal que més s’adequa a una concepció ètica i solidària de la propietat, a una funció social de la propietat privada i a una defensa de la propietat pública i col•lectiva dels sectors estratègics i dels mitjans de producció.

Algunes veritats del càlcul de l’Impost de Successions

En primer lloc cal destacar algunes particularitats de l’Impost que s’amaguen quan es fan comparatives sobre què passa a cada comunitat autònoma, tot distorsionant la realitat. Per exemple, sobre l’habitatge habitual del causant (el difunt), hi ha una reducció de 95% sobre el valor, el què equival a que aquest no tributarà a la pràctica. A més a més hi ha quatre tipus de cridats a heretar, a alguns dels quals se’ls aplica una reducció: els descendents menors de 21 anys són els més bonificats, i després els majors de 21 anys juntament amb els cònjuges o parelles de fet, seguits d’altres parents. Quan no hi ha cap relació de parentiu no hi ha bonificació. També hi ha reduccions que sovint arriben al 100% sobre pòlisses d’assegurança, les que bonifiquen a persones amb malalties o dependència, etc.

En segon lloc es tracta d’un impost progressiu. Com major és el valor d’allò que es rep, major és el percentatge que s’haurà de pagar a Hisenda. A més a més, també es té en compte el patrimoni preexistent de qui hereta a través d’una taula amb uns coeficients multiplicadors que van augmentant a mesura que creix el patrimoni preexistent i s’allunya el grau de parentiu. Un descendent o cònjuge amb menys de 400.000 euros de patrimoni propi no tindrà cap recàrrec i si té entre 400.000 i 2.007.400 euros només s’aplicarà un coeficient del 1,05 sobre la base. Tenen en compte aquestes circumstància a l’hora de fer les comparatives segons la comunitat autònoma? La resposta és que no, evidentment.

Agafant l’exemple publicat a l’article de Llibertat.cat, en què es calcula una herència de 250.000 euros, anem a mirar la situació més habitual. És a dir, que els 250.000 euros són el valor d’un pis, tota l’herència que deixen a la seva filla única. Doncs els resultat és que haurà de pagar 148’40 euros i no pas els 41.000 que diuen. Si a més a més hi ha una part que s’ajudica al vidu o vidua, tant en propietat com en usdefruit, o si aquest habitatge encara té part de préstex hipotecari pendent, no haurà de pagar ni un cèntim. Així que demagògia i càlculs descontextualitzats, els mínims.

Què fem amb l’Impost de Successions?

1. Fugir de les comparacions absurdes per tot el què ja s’ha explicat anteriorment i dissenyar una política fiscal pròpia basada en la justícia social.

2. No plantejar la reducció generalitzada de l’Impost i molt menys la seva supressió. El què cal fer és una revisió i millor distribució de les escales i dels supòsits de reducció i bonificació d’una banda, i de recàrrecs per l’altra. D’aquesta manera assolirem un sistema més just en funció del cabal hereditari i del patrimoni preexistent.

3. En els casos de “vacances fiscals”, cal establir mecanismes de control, correcció i persecució del frau fiscal i de l’elusió fiscal fraudulenta. Plantejar suprimir l’impost perquè moltes fortunes l’eviten amb mecanismes fraudulents, legals o no, és un insult a qui contribueix amb el seu esforç i treball a les arques públiques. El què cal és mà dura contra les grans fortunes que defugen l’impost.