mantenint-nos dividits i enfrontats, per tal d'aconseguir les engrunes
més grosses del plat dels "amos" de Madrid i de Paris)… ens diuen, que
les xifres de l'atur, mostren una milloria… segur? I que a més, a les
persones treballadores aturades que no reben cap subsidi els hi
donaran... 420€!!! ... a qui?, per quant de temps?...
Ara bé, i no seré jo qui descubrisca res de nou, ja que d'açò ja s'ha escrit molt, moltíssim, però a partir de setembre preparem-nos, perquè la dinàmica dels esdeveniments indica que l'augment de l'atur durant aquesta tardor i l'hivern vinents seran exponencials de nou (parem-nos només a mirar la situació d'indústries com la del taulell, la pedra natural, l'automòbil, etc.), tot ben adobat amb la Nova Reforma Laboral que els "socialistos" del PsoE, els buròcrates antiobrers de CCOO i l'UGT, i la CEOE, ja tenen enllestida i fins i tot possiblement signada (malgrat els "paripés" publicats a la premsa oficial sobre el “trencament” del “diàleg social”), només a l'espera del moment oportú per presentar públicament aquest nou monstre que han parit des de les seues podrides entranyes.
Amb aquesta nova reforma laboral, només ens confirma allò que, amb l'aprovació de la darrera reforma (aprovada també pel PsoE en 2006), des de la COS vam anomenar el procès de "Reforma Laboral Permanent", com a garant legal i jurídic del procès de precarització accelerat i ja sense aturador que pateix el conjunt de la classe treballadora de tot l'estat espanyol, però que de forma especialment virulenta i brutal estem patint als Països Catalans al sud de l'Albera.
I en la línia del que déiem en la mateixa època, en el nostre document "Per un nou model sindical del segle XXI als Països Catalans":/ … el procès de precarització brutal que pateix la nostra classe, junt amb el procès paral·lel de privatització i mercantilització dels serveis públics i desmantellament definitiu del mal anomenat "estat del benestar", ens portarà inexorablement en uns pocs anys a una situació més pròpia de la que patien els nostres vesavis a finals del s.XIX i primers del s.XX… davant de tot plegat, ens cal recuperar les formes organitzatives amb les que es va dotar la nostra classe en aquell moment, adaptades a la nostra actualitat… formes i models organitzatius i de lluita que guiaren la nostra classe als punts més elevats de lluita i consecució d'objectius de tota la nostra història com a classe i com a poble…/
Bé… davant d'aquestes paraules, es pot comprovar com el desenvolupament històric dels fets ens ha mostrat com teníem raó (dissortadament, ja que això significa un increment inhumà de la misèria i el patiment de desenes de milers de companyes i companys arreu del nostre país, i de centenars de milions arreu del món) Però per a què volem aquesta raó? La situació actual no és precisament la més idònia ni per anar arreu posant-se "medalletes", plantant-se amb "raons", etc., ni per voler tirar pel dret determinades accions en solitari i en plan /kamikaze/.
Moltíssima gent que s'anomena d'esquerres, fins i tot "revolucionària", porta mesos, quan no anys, criticant la manca de conciència del conjunt de la classe treballadora, arribant, els més agossarats, a negar la pròpia existència actual dels i de les treballadores com a classe social històrica diferenciada, amb excuses com la manca de participació del conjunt de les persones treballadores en les organitzacions de classe i combatives, la baixíssima sindicalització existent al nostre país (quan històricament sempre havíem tingut una de les taxes d'afiliació sindical més elevades del conjunt de l'estat espanyol i de tota Europa), l'abstencionisme electoral (quan no directament el vot a la dreta més espanyolista), o la gairebé nul·la participació en les mobilitzacions que contra la crisi han vingut convocant-se arreu dels Països Catalans des de la tardor de 2008.
Realment tot açò és una mostra de la desaparició de la conciència de classe? O simplement és la conseqüència de 30 anys (personalment, jo diria molts més… si més no, des del maig de 1937) d'indefinicions, d'indecisions a l'hora de treballar i organitzar-se, de dogmatismes i sectarismes diversos, quan no directament de traïcions a la nostra classe?
Caldria preguntar-se què és la "conciència de classe", no?... Eixa conciència no és quelcom mecànic, segons el qual, les persones treballadores, pel fet de ser-ho, s'hagen d'afiliar a un sindicat, participar de les mobilitzacions que es convoquen "pel seu bé", o militar a les organitzacions revolucionàries… Personalment entenc que no és així, sinó que la consciència és quelcom més profund, i fins i tot menys "conscient" del que el seu nom indicaria… Qui haja treballat a una fàbrica, o a un tall d'obra, hi treballe, o simplement tinga un contacte quotidià amb eixe entorn (no des d'una cadira de "buròcrata" sindical, sinó des de la realitat de qualsevol barri popular del nostre país), i tinga una miqueta de capacitat d'abstracció i observació, podrà veure com, enmig de totes les incoherències socials, de les contradiccions provocades pel sistema i la ideologia capitalista i burgesa dominant (en forma, en massa ocasions, de masclisme, racisme, consumisme, insolidaritat, por, homofòbia, etc.), poden veure's detalls del que ha estat, és i serà la consciència de classe. O és que no hi ha proves arreu de comportaments solidaris inesperats? De respostes veïnals per defensar famílies en situació de desnonament? D'aparéixer el cotxe del patró amb les rodes punxades arran d'un acomiadament? De l'assalt a la seu de la NISSAN enmig d'una manifestació convocada pels sindicats grocs CCOO i UGT? Del sorgiment "espontani" d'assemblees d'aturats i altres col·lectius semblants, sense la participació de cap "avantguarda" organitzada en la seua formació?
Companys i companyes, la consciència de classe no ha mort, ni ha desaparegut… no pot fer-ho perque és quelcom inherent a la condició de la nostra classe, producte dels condicionants socioeconòmics en els quals ens veiem immersos i forçats a viure. I segons el procés de precarització augmente, eixa consciència, podria començar a superar el pes del fardell que soporta des de fa més de 70 anys, el fardell de les contradiccions que el sistema ens imposa per mantenir-nos esclaus i dividits… simples cargols, arandeles o xavetes del seu mecanisme de crear riquesa per ells, a costa de desfer-nos com a éssers humans.
Però atenció! De la mateixa forma que he dit (en condicional), que el procés de precarització, de pauperització, de misèria generalitzada i creixent, podria fer florir i reaparèixer el bo i millor d'eixa consciència de classe, d'eixa solidaritat, eixe procès també pot produir l'efecte contrari… el de l'agreujament de les contradiccions que ens imposa el sistema, amb el conseqüent augment de la violència, del masclisme, del racisme… en una paraula, la presa del poder oficial, i sense amagar-se darrere de cap façana "democràtica", del més pur feixisme (el que ja passa a la Itàlia del "papi-xulo" Berlusconi)
I ací és on les persones actives en les lluites d'alliberament (personal, social i nacional), tenim una responsabilitat enorme. La responsabilitat de dotar-nos de les bases i les estructures necessàries per poder organitzar eixa resposta popular, d'eines de resposta i creació d'alternatives reals, des dels nostres centres de treball, barris i/o pobles. Fins ara, hem estat nosaltres, des de sindicats petits diversos, organitzacions i col·lectius de base i locals, organitzacions polítiques, plataformes, etc., les que hem estat portant endavant eixes mobilitzacions… però amb quines bases? Si som sincers, podrem veure que malgrat la pujada de participació i l'esperançadora reacció de la tardor de 2008, a la primavera de 2009, pocs mesos després, la gent ja estava cansada, i ja la mateixa militància no veia gens clar sota quins preceptes, bases ideològiques i organitzatives, etc., es feia tota eixa feina, per obtenir uns resultats tan minsos, amb tant poca participació, etc.
I dins d'aquest quadre, apareix algun sindicat dient que vol convocar una Vaga General a nivell estatal per fer front a la crisi… I no és que n'estiga en contra, en absolut… la vaga general és la principal arma de lluita social, política i econòmica de la nostra classe. Ara bé, precisament per això, eixa arma ha de saber-se usar correctament, en el seu moment just i adient, com una forma d'augmentar la dinàmica de lluita… i no per fer-se una foto, guanyar protagonisme, o ves a saber el què.
I ara ens trobem en un procès de lluita creixent?, o encara només ens trobem a les beceroles d'eixa dinàmica de lluites que podria crear les bases idònies per una vaga general? (i no a nivell estatal, que no estaria malament, sinó fonamentalment a nivell nacional dels Països Catalans, repetisc, un dels territoris ocupats per l'estat espanyol més afectats per aquesta crisi) Jo crec que no, que no existeixen encara les condicions idònies per eixa vaga combativa (i ja ni parlem al nostre país) Eixa forma de fer les coses (més pròpia de CCOO i de la UGT que no del teixit social combatiu), només pot significar una nova derrota… i una derrota que tindria greus conseqüències, no només pel conjunt de la nostra classe, sinó fonamentalment per l'estat anímic (i per tant, de la capacitat de resposta i acció) de les bases militants de la majoria d'organitzacions anticapitalistes, combatives i alliberadores del nostre país.
En aquests moments, una vaga "general" convocada en aquestes condicions només podria servir per cremar encara més a les bases militants, ja de per si "tocades" arran dels darrers esforços mobilitzadors per una banda, i també per l'afectació personal que produeix la crisi sobre moltes i molts de nosaltres, treballadors també… Perque qui crega realment que una vaga general convocada en les condicions actuals, tal i com alguns volen convocar unilateralment per la propera tardor, portarà a desenes de milers de treballadors als carrers, i que això tindrà una continuitat i augment creixent de les lluites, crec humilment que s'equivoca.
De la mateixa manera que creure que la crisi, de forma mecànica i/o "natural", significarà un augment de la capacitat de lluita, etc., i "per se" generarà les condicions necessàries per una canvi radical de societat (el canvi que totes i tots volem)
Només si ens hi posem des de ja a planificar el treball, a crear calendaris i plans organitzatius concrets, a coordinar les lluites i les respostes des de baix cap a dalt (i no a l'inrevés com realment es preten amb aquesta vaga, malgrat totes les bones intencions que hi ha al darrere), a organitzar el teixit social combatiu existent, i creant-ne de nous, i sobre tot, coordinant-nos des de baix, podrem preparar el terreny per a eixir reforçats d'aquesta crisi, com a moviment i com a experiència viva, per tant dinàmica, de la lluita per l'alliberament de gènere, de classe i nacional als Països Catalans… i poder així tenir les condicions necessàries de mínims per plantejar amb garanties d'èxit, eixes vagues que ens ajudaran a assolir els nostres objectius.
Hem de reforçar el paper de les assemblees d'aturats, facilitant la seua politització, de forma autònoma, però en coordinació amb les estructures combatives que ens anem dotant. Creant coordinadores unitàries de lluita a les nostres comarques i pobles. Potenciant la Xarxa de Solidaritat Obrera dels Països Catalans proposada per la COS des de fa més de 3 anys. Creant noves estructures unitàries arreu, que ajuden a coordinar esforços des de baix. Creant caixes de resistència, borses de treball, potenciant el treball comunitari i contra l'exclusió social, buscant formes d'atenció i servei als companys i companyes en situacions greus d'atur, deutes… i cada vegada més, fins i tot de fam. I potenciant el treball polític i ideològic en aquests espais, com a forma de reforçar eixe procès d'afloriment i de treure a la superfície eixa consciència de classe de la que parlava en un primer moment.
Amb això, que és bastant més difícil i dur, però molt més satisfactori a mig i llarg termini, podrem començar a bastir els veritables fonaments pel nostre alliberament com a persones, com a classe i com a poble, des de la constitució d'un contrapoder popular dels Països Catalans, real, implantat i amb capacitat de resposta, d'acció en base als objectius que ens hi marquem com a col·lectivitat, i de reacció davant la lògica repressiva de l'estat arran d'aquest procès organitzatiu i de lluita.
Realment crec que paga la pena intentar-ho… i com deia el gran Miquel Martí i Pol, posem-nos-hi, "que tot està per fer, i tot és possible"
Ara bé, i no seré jo qui descubrisca res de nou, ja que d'açò ja s'ha escrit molt, moltíssim, però a partir de setembre preparem-nos, perquè la dinàmica dels esdeveniments indica que l'augment de l'atur durant aquesta tardor i l'hivern vinents seran exponencials de nou (parem-nos només a mirar la situació d'indústries com la del taulell, la pedra natural, l'automòbil, etc.), tot ben adobat amb la Nova Reforma Laboral que els "socialistos" del PsoE, els buròcrates antiobrers de CCOO i l'UGT, i la CEOE, ja tenen enllestida i fins i tot possiblement signada (malgrat els "paripés" publicats a la premsa oficial sobre el “trencament” del “diàleg social”), només a l'espera del moment oportú per presentar públicament aquest nou monstre que han parit des de les seues podrides entranyes.
Amb aquesta nova reforma laboral, només ens confirma allò que, amb l'aprovació de la darrera reforma (aprovada també pel PsoE en 2006), des de la COS vam anomenar el procès de "Reforma Laboral Permanent", com a garant legal i jurídic del procès de precarització accelerat i ja sense aturador que pateix el conjunt de la classe treballadora de tot l'estat espanyol, però que de forma especialment virulenta i brutal estem patint als Països Catalans al sud de l'Albera.
I en la línia del que déiem en la mateixa època, en el nostre document "Per un nou model sindical del segle XXI als Països Catalans":/ … el procès de precarització brutal que pateix la nostra classe, junt amb el procès paral·lel de privatització i mercantilització dels serveis públics i desmantellament definitiu del mal anomenat "estat del benestar", ens portarà inexorablement en uns pocs anys a una situació més pròpia de la que patien els nostres vesavis a finals del s.XIX i primers del s.XX… davant de tot plegat, ens cal recuperar les formes organitzatives amb les que es va dotar la nostra classe en aquell moment, adaptades a la nostra actualitat… formes i models organitzatius i de lluita que guiaren la nostra classe als punts més elevats de lluita i consecució d'objectius de tota la nostra història com a classe i com a poble…/
Bé… davant d'aquestes paraules, es pot comprovar com el desenvolupament històric dels fets ens ha mostrat com teníem raó (dissortadament, ja que això significa un increment inhumà de la misèria i el patiment de desenes de milers de companyes i companys arreu del nostre país, i de centenars de milions arreu del món) Però per a què volem aquesta raó? La situació actual no és precisament la més idònia ni per anar arreu posant-se "medalletes", plantant-se amb "raons", etc., ni per voler tirar pel dret determinades accions en solitari i en plan /kamikaze/.
Moltíssima gent que s'anomena d'esquerres, fins i tot "revolucionària", porta mesos, quan no anys, criticant la manca de conciència del conjunt de la classe treballadora, arribant, els més agossarats, a negar la pròpia existència actual dels i de les treballadores com a classe social històrica diferenciada, amb excuses com la manca de participació del conjunt de les persones treballadores en les organitzacions de classe i combatives, la baixíssima sindicalització existent al nostre país (quan històricament sempre havíem tingut una de les taxes d'afiliació sindical més elevades del conjunt de l'estat espanyol i de tota Europa), l'abstencionisme electoral (quan no directament el vot a la dreta més espanyolista), o la gairebé nul·la participació en les mobilitzacions que contra la crisi han vingut convocant-se arreu dels Països Catalans des de la tardor de 2008.
Realment tot açò és una mostra de la desaparició de la conciència de classe? O simplement és la conseqüència de 30 anys (personalment, jo diria molts més… si més no, des del maig de 1937) d'indefinicions, d'indecisions a l'hora de treballar i organitzar-se, de dogmatismes i sectarismes diversos, quan no directament de traïcions a la nostra classe?
Caldria preguntar-se què és la "conciència de classe", no?... Eixa conciència no és quelcom mecànic, segons el qual, les persones treballadores, pel fet de ser-ho, s'hagen d'afiliar a un sindicat, participar de les mobilitzacions que es convoquen "pel seu bé", o militar a les organitzacions revolucionàries… Personalment entenc que no és així, sinó que la consciència és quelcom més profund, i fins i tot menys "conscient" del que el seu nom indicaria… Qui haja treballat a una fàbrica, o a un tall d'obra, hi treballe, o simplement tinga un contacte quotidià amb eixe entorn (no des d'una cadira de "buròcrata" sindical, sinó des de la realitat de qualsevol barri popular del nostre país), i tinga una miqueta de capacitat d'abstracció i observació, podrà veure com, enmig de totes les incoherències socials, de les contradiccions provocades pel sistema i la ideologia capitalista i burgesa dominant (en forma, en massa ocasions, de masclisme, racisme, consumisme, insolidaritat, por, homofòbia, etc.), poden veure's detalls del que ha estat, és i serà la consciència de classe. O és que no hi ha proves arreu de comportaments solidaris inesperats? De respostes veïnals per defensar famílies en situació de desnonament? D'aparéixer el cotxe del patró amb les rodes punxades arran d'un acomiadament? De l'assalt a la seu de la NISSAN enmig d'una manifestació convocada pels sindicats grocs CCOO i UGT? Del sorgiment "espontani" d'assemblees d'aturats i altres col·lectius semblants, sense la participació de cap "avantguarda" organitzada en la seua formació?
Companys i companyes, la consciència de classe no ha mort, ni ha desaparegut… no pot fer-ho perque és quelcom inherent a la condició de la nostra classe, producte dels condicionants socioeconòmics en els quals ens veiem immersos i forçats a viure. I segons el procés de precarització augmente, eixa consciència, podria començar a superar el pes del fardell que soporta des de fa més de 70 anys, el fardell de les contradiccions que el sistema ens imposa per mantenir-nos esclaus i dividits… simples cargols, arandeles o xavetes del seu mecanisme de crear riquesa per ells, a costa de desfer-nos com a éssers humans.
Però atenció! De la mateixa forma que he dit (en condicional), que el procés de precarització, de pauperització, de misèria generalitzada i creixent, podria fer florir i reaparèixer el bo i millor d'eixa consciència de classe, d'eixa solidaritat, eixe procès també pot produir l'efecte contrari… el de l'agreujament de les contradiccions que ens imposa el sistema, amb el conseqüent augment de la violència, del masclisme, del racisme… en una paraula, la presa del poder oficial, i sense amagar-se darrere de cap façana "democràtica", del més pur feixisme (el que ja passa a la Itàlia del "papi-xulo" Berlusconi)
I ací és on les persones actives en les lluites d'alliberament (personal, social i nacional), tenim una responsabilitat enorme. La responsabilitat de dotar-nos de les bases i les estructures necessàries per poder organitzar eixa resposta popular, d'eines de resposta i creació d'alternatives reals, des dels nostres centres de treball, barris i/o pobles. Fins ara, hem estat nosaltres, des de sindicats petits diversos, organitzacions i col·lectius de base i locals, organitzacions polítiques, plataformes, etc., les que hem estat portant endavant eixes mobilitzacions… però amb quines bases? Si som sincers, podrem veure que malgrat la pujada de participació i l'esperançadora reacció de la tardor de 2008, a la primavera de 2009, pocs mesos després, la gent ja estava cansada, i ja la mateixa militància no veia gens clar sota quins preceptes, bases ideològiques i organitzatives, etc., es feia tota eixa feina, per obtenir uns resultats tan minsos, amb tant poca participació, etc.
I dins d'aquest quadre, apareix algun sindicat dient que vol convocar una Vaga General a nivell estatal per fer front a la crisi… I no és que n'estiga en contra, en absolut… la vaga general és la principal arma de lluita social, política i econòmica de la nostra classe. Ara bé, precisament per això, eixa arma ha de saber-se usar correctament, en el seu moment just i adient, com una forma d'augmentar la dinàmica de lluita… i no per fer-se una foto, guanyar protagonisme, o ves a saber el què.
I ara ens trobem en un procès de lluita creixent?, o encara només ens trobem a les beceroles d'eixa dinàmica de lluites que podria crear les bases idònies per una vaga general? (i no a nivell estatal, que no estaria malament, sinó fonamentalment a nivell nacional dels Països Catalans, repetisc, un dels territoris ocupats per l'estat espanyol més afectats per aquesta crisi) Jo crec que no, que no existeixen encara les condicions idònies per eixa vaga combativa (i ja ni parlem al nostre país) Eixa forma de fer les coses (més pròpia de CCOO i de la UGT que no del teixit social combatiu), només pot significar una nova derrota… i una derrota que tindria greus conseqüències, no només pel conjunt de la nostra classe, sinó fonamentalment per l'estat anímic (i per tant, de la capacitat de resposta i acció) de les bases militants de la majoria d'organitzacions anticapitalistes, combatives i alliberadores del nostre país.
En aquests moments, una vaga "general" convocada en aquestes condicions només podria servir per cremar encara més a les bases militants, ja de per si "tocades" arran dels darrers esforços mobilitzadors per una banda, i també per l'afectació personal que produeix la crisi sobre moltes i molts de nosaltres, treballadors també… Perque qui crega realment que una vaga general convocada en les condicions actuals, tal i com alguns volen convocar unilateralment per la propera tardor, portarà a desenes de milers de treballadors als carrers, i que això tindrà una continuitat i augment creixent de les lluites, crec humilment que s'equivoca.
De la mateixa manera que creure que la crisi, de forma mecànica i/o "natural", significarà un augment de la capacitat de lluita, etc., i "per se" generarà les condicions necessàries per una canvi radical de societat (el canvi que totes i tots volem)
Només si ens hi posem des de ja a planificar el treball, a crear calendaris i plans organitzatius concrets, a coordinar les lluites i les respostes des de baix cap a dalt (i no a l'inrevés com realment es preten amb aquesta vaga, malgrat totes les bones intencions que hi ha al darrere), a organitzar el teixit social combatiu existent, i creant-ne de nous, i sobre tot, coordinant-nos des de baix, podrem preparar el terreny per a eixir reforçats d'aquesta crisi, com a moviment i com a experiència viva, per tant dinàmica, de la lluita per l'alliberament de gènere, de classe i nacional als Països Catalans… i poder així tenir les condicions necessàries de mínims per plantejar amb garanties d'èxit, eixes vagues que ens ajudaran a assolir els nostres objectius.
Hem de reforçar el paper de les assemblees d'aturats, facilitant la seua politització, de forma autònoma, però en coordinació amb les estructures combatives que ens anem dotant. Creant coordinadores unitàries de lluita a les nostres comarques i pobles. Potenciant la Xarxa de Solidaritat Obrera dels Països Catalans proposada per la COS des de fa més de 3 anys. Creant noves estructures unitàries arreu, que ajuden a coordinar esforços des de baix. Creant caixes de resistència, borses de treball, potenciant el treball comunitari i contra l'exclusió social, buscant formes d'atenció i servei als companys i companyes en situacions greus d'atur, deutes… i cada vegada més, fins i tot de fam. I potenciant el treball polític i ideològic en aquests espais, com a forma de reforçar eixe procès d'afloriment i de treure a la superfície eixa consciència de classe de la que parlava en un primer moment.
Amb això, que és bastant més difícil i dur, però molt més satisfactori a mig i llarg termini, podrem començar a bastir els veritables fonaments pel nostre alliberament com a persones, com a classe i com a poble, des de la constitució d'un contrapoder popular dels Països Catalans, real, implantat i amb capacitat de resposta, d'acció en base als objectius que ens hi marquem com a col·lectivitat, i de reacció davant la lògica repressiva de l'estat arran d'aquest procès organitzatiu i de lluita.
Realment crec que paga la pena intentar-ho… i com deia el gran Miquel Martí i Pol, posem-nos-hi, "que tot està per fer, i tot és possible"
LLibertat.cat 23.08.09
