Valoració del Pacte Nacional de l'Habitatge

Per Espai Jove de la Intersindical-CSC

Valoracions de la branca juvenil de la Intersindical-CSC davant la signatura del principatí Pacte Nacional de l'Habitatge el passat octubre.

Després d’un llarg estira i arronsa parlamentari aquest octubre s’ha aprovat el Pacte Nacional de l’Habitatge al Principat de Catalunya, signat pel govern tripartit amb el suport de Ciudadanos- Partido de la Ciudadania, i una trentena d’entitats i organitzacions.

Tal com se’ns informa, el Pacte assegura la construcció de més pisos de protecció oficial, d’ajudes a la rehabilitació d’habitatges, la mobilització de nou sòl per a habitatge protegit o bé la millora de la situació per a diferents col·lectius de risc (gent gran, persones sense sostre, persones amb problemes de mobilitat...). Aquestes mesures, que en total afecten a 835.000 habitatges, estan pressupostades en 8.221 milions d’euros per als propers 10 anys. Certament, parlem de xifres considerables.

Des de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC, volem donar a conèixer la nostra valoració d’aquest acord, si bé entenem que abans és necessari fer un seguit de reflexions.

Al llarg dels darrers anys, i especialment des de tombants de segle, l’accés a un habitatge ha esdevingut una prioritat degut a una cultura especulativa i una deixadesa de totes les administracions que han permès l’enriquiment d’uns quants a costa dels interessos de la immensa majoria de la població catalana. Així doncs, entenem i reconeixem la importància de legislar en aquesta matèria, per tal de reconduir tot el mal fet amb anterioritat, si bé per això és necessari reconèixer on es troba la problemàtica.

Al nostre entendre, aquest acord parteix d’un anàlisi de la situació que no compartim. Així, nosaltres no considerem que el principal problema sigui la manca d'habitatge, sinó la situació de mercadeig a la que hem arribat amb un bé de primera necessitat i suposadament un dret constitucional. En d’altres paraules, el problema per accedir a un habitatge no té perquè equivaldre a que manquin habitatges.

Un fet que, com dèiem anteriorment, rau en un seguit de despropòsits dels quals n’hi ha molts responsables i que han tingut importants conseqüències, la més important de totes la manca de sòl de titularitat pública, degut al boom constructor, als problemes de liquiditat de les administracions, a l’especulació i a la normalització de les requalificacions del sòl amb finalitats lucratives. Progressivament, els capitals d’inversió en aquest sector, les grans constructores i altres actors interessats en el pastís han anat condicionant l’acció del poder polític.

Aquesta realitat ha tingut importants conseqüències, que destaquen sobretot amb l’encariment de preus del sòl i del metre quadrat, en la devaluació dels pisos de lloguer degut a aquests preus, en la potenciació dels crèdits hipotecaris i en l’auge de l’existència d’habitatges tancats o en mala conservació, amb intencionalitat especulativa. Dit d’una altra manera, l’accés a un habitatge en condicions ha anat esdevenint un luxe per a molts i moltes, i ha transformat absolutament les pautes de comportament de la població, especialment a un seguit de col·lectius, com ara les persones amb rendes baixes, els i les joves o la gent gran. Hipoteques de per vida, habitatges massificats, necessitat d’ajudes familiars o l’extensió de la figura del “pis d’estudiants” com una nova espècie d’unitat familiar en són conseqüències, agreujades per la  precarietat laboral i la desprotecció pública.

Tot i això, a nivell macro hi ha hagut un creixement desmesurat del sector de la construcció, amb importants efectes sobre el PIB estatal. Aquest efecte ha estat tan important com per condicionar l’economia catalana (suposa un 14% del PIB en el cas principatí, i una xifra superior a la resta dels Països Catalans sota administració espanyola), que tard o d’hora patirà les conseqüències d’una crisi del sector, que ara mateix representa el 20% de l’ocupació. Tot plegat, conforma el que Europa ha anomenat “Milagro Español”, sense aturar-se a pensar en la corrupció que ha comportat, en la destrucció del territori i en el volum de l’intolerable precarietat que s’hi amaga darrere (subcontractació, sinistralitat, explotació de persones “sense papers”).

La “cultura del totxo”, doncs, ha suposat una aixeta de diners que ha apartat l’administració de la seva responsabilitat de garantir el dret a l’habitatge, en bona part perquè també se n’ha beneficiat a costa de la venda i especulació del sòl. El preu del sòl i l’increment de preus han provocat que l’habitatge protegit esdevingui una fita testimonial, ja que el cost d’aquests habitatges es manté escandalosament elevat per a les famílies, amb un poder adquisitiu real cada vegada menor (una pèrdua d’un 52% estatal segons l’OCDE al llarg de la darrera dècada).

Curiosament, és als darrers temps que s’anuncien indicis de “desacceleració”, i el preu del metre quadrat de compra sembla que s’estanca en diferents poblacions catalanes. Costa cada vegada més vendre les noves construccions i per tant el sector avisa de la seva problemàtica.

És en aquest sentit que nosaltres qüestionem la lògica del Pacte Nacional de l’Habitatge, sustentat en uns per a nosaltres incomprensibles estudis demogràfics que alerten de la necessitat de 400.000 habitatges més per als propers anys, pel qual es justifiquen els 160.000 habitatges de protecció oficial i la voluntat de mobilitzar sòl per a 250.000 habitatges més. Cal afegir que posar al mercat 62.000 habitatges actualment desocupats o bé apujar els increments dels ajuts directes a 140.000 llars completen les grans mesures del pla.

En primer lloc, critiquem l’extensió de la figura dels Pactes Nacionals, en aquest cas negociat a la baixa a darrera hora per tal d’incloure-hi a les constructores i a CiU (sense sort) cosa que suposà la pèrdua de llençols en la darrera bugada.

Un dels llençols perduts justament fa referència a les mesures de mobilització del sòl, ja que les promotores privades han aconseguit endurir-ne les condicions, de tal manera que, ja d’entrada, caldrà posar en dubte les possibilitat de disposar d’aquests terrenys.

En segon lloc, considerem que no té cap mena de sentit impulsar, signar i/o aplaudir un acord que encara no va acompanyat del projecte de llei sobre el Dret a l’Habitatge, i que tant debat, generalment de forma malintencionada, suscità mesos enrere.

A nivell concret, aquest fet afecta molt directament a la possibilitat de forçar l’ocupació dels pisos buits. Lluny de la literatura escrita sobre suposades expropiacions de pisos, el cert és que aquesta mesura difícilment tirarà endavant i es complirà, posant en un nou compromís les xifres previstes en aquest pla. Cal, doncs, ser escèptics fins que no disposem del contingut definitiu de la llei.

En tercer lloc, recelem de la cultura del totxo com dèiem anteriorment. Si bé és cert que existeix un problema greu amb l’habitatge, no creiem que l’erari públic hagi de servir per a pagar promocions d’habitatge protegit tot mantenint a les empreses del sector. Cal recordar que l’Estat espanyol presenta unes esgarrifoses xifres de construcció de nous habitatges al llarg dels darrers anys, pel que entenem que no podem optar per la política de seguir urbanitzant

En quart lloc, segueix fomentant-se excessivament les actuacions relatives a les ajudes a la compra, quan al nostre entendre caldria aprofitar mesures com aquestes per invertir la tendència i recuperar la figura de l’habitatge de lloguer. Alimentar els crèdits hipotecaris en la societat actual suposa mantenir la mateixa situació.

Per tot plegat, considerem que aquesta és una mesura que de ben segur beneficiarà a moltes famílies, però que nosaltres no podem valorar positivament, en tant que seguirà perjudicant-ne a moltes d’altres que no tinguin la sort de veure’s afavorides. La política d’habitatge requereix de mesures encara més decidides per recuperar la titularitat pública del sòl, fomentar el lloguer i perseguir l’especulació. I evidentment, requereix de mesures transversals que incideixin en el món del treball i les condicions de vida de la classe treballadora. El problema de l’habitatge és només una de les múltiples cares que mostra la precarietat, i al nostre entendre considerem que aquesta no s’arregla tan sols amb ajudes econòmiques a fons perdut.

Des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC pensem que la obligació del sindicalisme nacional i de classe passa per la defensa dels interessos de la classe treballadora, fet que ens porta a buscar mesures resolutives a la situació que provoca que en ple segle XXI sigui cada vegada més difícil tenir garantides un seguit de necessitats bàsiques.

Cal, doncs, que les administracions reverteixin les desigualtats existents avui per avui, i això difícilment passarà establint acords amb aquells sectors que els provoquen, ni esperant alterar els preus del mercat a força d’invertir-hi diners públics.