Documentació
Consideracions per Cecilia Vergnano
Per Manuel Delgado. Publicat al seu bloc el 26 de jul¡ol de 2010.
Cecilia:
M'agradaria explicar una cosa. Perdona si et sembla un rotllo, però és que em va deixar preocupat el que em vas dir com de passada fa uns dies ... No et nego que hi ha al nacionalisme conservador alguna analogia, però en el que et insistia és que el nacionalisme no és una unitat ideològic i que el nacionalisme "no és", "es fa servir". Aquí hi ha la qüestió, a Catalunya, per exemple, la tradició històrica ha vinculat intensament el catalanisme, fins i tot en les seves variants independentistes, amb l'esquerra revolucionària, i no ara, sinó des de la pròpia aparició dels partits i organitzacions marxista-leninistes en els anys 20.
Per Paul A. Baran. Traduït i publicat per La Fàbrica el 20 de juliol de 2010.
 Aquest text, Publicat a The Manchester School, el gener de 1952. posà potser per primera vegada sobre la taula algunes de les qüestions que avui dia l'esquerra dels països de la perifèria se segueix plantejant –o es torna a plantejar. Creiem que conserva prou interès per què La Fàbrica l'haguem traduït i el publiquem, coincidint enguany amb el centenari del naixement de l'autor.
Per Antonio Galeote. Publicat al seu bloc el 16 de juliol de 2010.
 La
polèmica provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l'Estatut de Catalunya ha provocat un clar desplaçament dels esquemes
nacionalistes catalans cap a zones més properes a l'independentisme.
Aquesta sentència ha deixat molt clar que l'encaix de Catalunya a
l'actual estructura territorial i jurídica espanyola és inviable. És a
dir, és inviable si entenem que a Catalunya hi ha un important impuls
identitari cap a la seva consideració com una nació.
|
Jordi Vera favorable que les les fortaleses de Vauban siguin patrimoni històric de la Humanitat
|
|
|
 4.10.07 Jordi Vera sempre és una deu inesgotable de sorpreses. La darrera és la seva posició favorable que la Unesco declari les fortaleses militars de Vilafranca del Conflet i Montlluís, patrimoni històric de la humanitat.
Els seus arguments són parcialment semblants als del director de la Unesco a la Catalunya, Agustí Colomines, també favorable al projecte. Segons Vera, es tracta d'un posicionament "pràgmàtic" més que pas un sí crític.
En unes declaracions fetes el passat 15 de setembre a NetTVCat Catalunya-nord (NTVC CN), Jordi Vera comença afirmant que "el projecte de classificació d'aquests dos vilatges és un projecte de tot França.", la qual cosa implica que el líder de CDC considera que la Catalunya Nord és tout court França. Comptat i debatut, aquesta és una mostra evident de com el pas de l'independentisme al regionalisme no és una simple qüestió de tàctica, sinó que acaba afectant la visió del món (regionalista, per descomptat) que traspua el seu discurs.
Tot seguit diu que "està a favor del nostre abast de poder influenciar-lo [el projecte] en un sentit en un altre". El pragmatisme regionalista sempre actua amb mateix modus operandi: com que es descarta l'oposició frontal als projectes de l'Estat ocupant, l'acció política (els regionalistes en diuen estratègia) es redueix a aconseguir unes quantes engrunes que la justifiquin. Tant se val que en darrer terme aquesta política reforci l'Estat; en el cas que ens ocupa la declaració d'aquestes fortaleses com a patrimoni històric de la humanitat servirà per glorificar l'excels passat de "la France".
És la vella cançó del peix al cove convergent que ha portat l'autonomisme a cul-de-sac.
En aquesta qüestió hauríem de parlar d'un peixet al cove, perquè la raó (pragmàtica) de Vera per acceptar el projecte de l'Estat francès no és sinó el fet que va ser sol·licitar pel "batlle de Montlluís, per ajudar a fer una sala de memòria de la identitat i la història catalana. I em va semblar un fet positiu que en el marc aquest de classificació de la Unesco la nostra història fos posada endavant". Ja se sap que una sala municipal podrà contrarestar la interpretació històrica que d'aquestes fortaleses faran tots els aparells de propaganda d'un Estat com el francès.
Com a bon pragmàtic en estat pur, Vera parteix de l'statu quo i, per tant, de la ideologia dominant, que considera immutable i evidentment no té cap intenció de modificar. Així, en la part final de les seves declaracions no s'està d'afirmar que com que "la majoria de la població nord-catalana no sent com a propi oposar-se a això i per tant no és un element que militi en contra de la classificació d'aquestes dues ciutats". No cal dir que amb plantejaments aquests encara hi hauria esclaus i esclaves al nostre país o a les dones se'ls impediria estudiar a la Universitat.
I per acabar d'arrodonir aquestes declaracions tan sucoses, ens obsequia amb un argument final a favor del projecte de l'Estat francès basat en una suposada oposició (sic) entre Catalunya Nord i la plana del Rosselló: "Acabaré en aquí. Per tant, jo des del punt de vista d'habitant de l'alta muntanya, em sento més solidari amb els habitants i els responsable i elegits locals del territori de Perpinyà, perdó de Catalunya Nord, que no pas amb oposants que hi pugui haver a la plana de Rosselló".
|
|
L'Anàlisi
|
Eufòria o fàstic, el Mundial de Sud-Àfrica està provocant tota mena d'emocions arreu del món relacionades amb el món del futbol i amb les banderes que hi participen.
Des d'una òptica independentista revolucionària el fàstic neix en veure com els ocupants polítics del nostre país exhibeixen a bombo i plateret i sense enrojolar-se ni sentir cap mena de vergonya uns símbols imperialistes, tacats de sang -tal com apunta la imatge-, feixistes. Però independentment de que hi jugui la selecció enemiga, hem de rebutjar el Mundial de Sud-àfrica només per això, o hi ha més motius?
|
|
Llegeix més...
|
|
Entrevista
|
 Torrent
1982; naix una nova veu. Una veu que silencia el feixisme i les
injustícies, que encén la flama d'un poble i d'un País alienat,
maltractat i destruït. És la veu del canvi. La veu de la vida, de
l'amor, de la justícia, del País... És la veu de Pau Alabajos. Junt
a la veu, naix també una ment crítica i desperta, inquieta i
pensativa, una ment amb les idees clares per a les necessitats del
seu País. És una ment que sap fins on pot arribar i com s'han de
fer les coses. És una ment necessària per a viure, o més bé,
sobreviure en un País de lladres i especuladors. Una veu tendra i
fràgil que colpeja i trenca amb el silenci. Cançó d'autor barrejada
amb sensacions i idees innovadores.
(Entrevista realitzada per Nere Cabareda i Serrano)
|
|
Llegeix més...
|
|
Memòria històrica
Aquest article va ser publicat originalment a la revista Lluita
(portaveu d' IPC) del núm. 114 del desembre de 1984,
i reeditat fa pocs anys en versió digital per la web El
Talp. L'article recupera la figura del militant Jaume Compte i Canelles, que junt a Manuel Gonzàlez Alba van impusar el Partit Català Proletari ( PCP, anteriorment E stat Català-Partit Proletari, evolució marxista del tradicional Estat Català).
|
|
|
de la barra de navegació fins la icona de la pàgina principal (casa).
