El 29 de maig del 2005, els ciutadans i ciutadanes de la República francesa votaren la proposta de constitució Europea a la que donaven suport els dos grans partits representats a l’Assemblea nacional. No obstant això, el No assolí un 55% dels vots emesos i, com sabreu, el projecte se n’anà en orris. El 13 de juny de l’any 2008 els habitants d’una altra república, la d’Irlanda, pogueren pronunciar-se sobre l’anomenat tractat de Lisboa, que comptava amb el suport obert i entusiasta del 80 % dels membres del parlament d’aquest mutilat país. Tot i així, un altre cop, el 54 % dels votants s’hi oposà i, novament, un determinat procés d’integració a Europa es veigué aturat.
Són tres exemples que demostren el què d’altra banda és força evident, que en qüestions de fons, d’estat, només preguntant directament als ciutadans d’un determinat territori podem esbrinar que és el què realment en pensen. Les eleccions a òrgans representatius diversos depenen de molts altres factors, conjunturals i vinculats a l’acció concreta de govern, i no són en absolut concloents alhora de saber què és el què opinem la gent en relació a assumptes estructurals i de molt més calat. Tot això ho sap tot-hom qui segueix més o menys la política i hi ha reflexionat una mica. Ho sap també el secretari general del PSC, en José Montilla, que menteix quan afirma (la setmana passada un altre cop) que els catalans i catalanes ja ens pronunciem sobre qüestions de país quan votem a les eleccions al parlament i que, per tant, no necessitem referèndums de cap mena. Menteix pèrquè sap perfectament que si l’any que ve es preguntés en un referèndum vinculant i en un entorn de respecte a les decisions democràtiques, si optàvem o no per la independència de la nació catalana, la seva opció, el No, no tindria la majoria garantida. Però és que d’això es tracta, precisament, d’acceptar la voluntat majoritària encara que no coincideixi amb la pròpia opció.
La obstinació del PSC a oposar-se al dret a decidir els situa, inevitàblement, al costat del PP i en línia amb la tradició imperialista i antidemocràtica del nacionalisme espanyol contemporani.
