Editorial de L'Accent núm. 181.

Poques expressions hi ha més clares de la disparitat d'interessos entre els treballadors i el capital que les lleis laborals. Aquestes normes estableixen el terreny de joc i les regles que demarcaran les possibilitats d'actuació de cada treballador i cada empresari, establiran que pot reclamar cada un, i sobretot, quina part del resultat del treball li correspon a cada part, és a dir, com es reparteix el pastís de la producció de l'empresa.

Editorial de L'Accent núm. 182.

La sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut d'Autonomia del Principat no és un simple accident en el camí ni fruit d'un moment especial, sinó que és un pas més en el camí marcat pel nacionalisme espanyol per assimilar la nació catalana.

Per Jordi Muñoz. Publicat a la secció "El Rasclet" de L'Avui+El Punt el 12 de juliol de 2010.

Esdeveniments com la manifestació de dissabte es presten molt fàcilment al fet que des de tribunes mediàtiques i polítiques se'n facen segones i terceres lectures, que cadascú intente portar l'aigua al seu molí i s'acabe desfigurant el sentit de tot plegat. Aquesta vegada serà més difícil: el que es va veure dissabte a Barcelona és seriós.

Per Marcel Casellas. Publicat al seu bloc l'11 de juliol de 2010.

La veritat és que les batusses dels setanta les feien més emotives, les manifestacions.

Avui, però, he aconseguit participar en una manifestació legalment organitzada sense abaltir-me d'aborriment.

Per Francesc Ribera "Titot", membre de la CUP de Berga. Publicat al seu bloc el 6 de juliol de 2010.

El nou Estatut -insistiré encara que no calgui- no m'interessa en absolut. Crec raonadament que no és altra cosa que un contracte de submissió a Espanya.
L'Esquerra Independentista vam ser els primers de dir -quan Pasqual Maragall en suggeria la redacció- que un nou estatut no duria més autogovern sinó tot el contrari: buscaria el perfecte encaix de la nació catalana a l'Estat espanyol i això consolidaria el model de govern únic i administració descentralitzada, és a dir, Espanya decideix, Catalunya executa. Desenganyem-nos: no hi ha govern si no hi ha sobirania.

Per Adam Majó, membre de la CUP de Manresa. Publicat al seu bloc el 7 de juliol de 2010.

Uns senyors anomenats Tribunal constitucional han redactat un escrit que sembla que posa fi a un dels processos més previsibles del llarg contenciós catalano-espanyol, el de la actualització del règim estatutari que lliga a aquest país amb aquell regne.

Per Juli Cuéllar, membre de la CUP de Mataró. Publicat al seu bloc en el 3 de juliol de 2010.

Fa vuit anys, en un reportatge del programa Entrelínies de TV3 els independentistes projectàvem una imatge residual, juvenil i mancada de fites. Però, com que érem joves i alegres... sabíem que, com a mínim, la nostra lluita serviria per reconvertir la merda en fems.

Qui ho havia de dir!  Avui l'independentisme és l'opció que ocupa la centralitat del debat polític i social, ja no és una qüestió d'edat o d'un determinat partit i de fet, les enquestes demostren que hi ha independentistes en totes les franges d'edat i a tots els partits.

Per Isabel Pallarès. Secretària general de la Intersindical-CSC. Publicat a El Triangle.

Després de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, hi ha discrepàncies sobre la magnitud d’allò retallat. Per uns, s’ha mantingut la major part del text i, pels altres, l’esquinçada ha estat considerable. I, segons el color polític de qui en fa la lectura i els interessos electorals que defensa, cada opció és millor o pitjor. Personalment, crec que la retallada és greu i inassumible, en especial pel fet que l’Estatut que vam votar en referèndum ja era insatisfactori. Tanmateix, si hi ha consens en alguna cosa és en la repercussió sociològica d’aquesta sentència. L’independentisme no només s’ha normalitzat, sinó que creix sense parar.

Per Joan Sebastià Colomer. Publicat a la secció "Paper de Vidre" d'Opinió de L'Accent núm. 181.

L'Avui i el seu equip de hooligans d'Israel han tornat a deixar-me bocabadat. A l'article de Joan B. Culla del 24 de juny, "Mediatització d'una tragèdia", no cal buscar-hi perles amagades. És just quan fa el posat equànim que comença a ensenyar el llautó fent així: "l'acció militar israeliana que avortà el propòsit de l'anomenada Flotilla de la Llibertat d'arribar a Gaza constituí un cúmul d'errors desastrosos amb un resultat injustificable des del punt de vista de les pèrdues humanes, i catastròfic per a la imatge i els interessos del mateix Estat d'Israel".

Entrevista a Marc Sallas i Batlle publicada el 5 de juliol a Gara. Per Txente Rekondo.

Marc Sallas i Batlle va ser cap de llista de la Candidatura d'Unitat Popular en els comicis de 2000 i actualment és portaveu nacional d'aquesta formació que, conformada per gent de sensibilitats diferents dins de l'esquerra independentista i col.lectius de l'àmbit local, busca posar fi a «vint anys de mentides» de l'autonomisme per fer passos seriosos cap a la construcció nacional.

Per Vicent Partal. Publicat a Vilaweb el 5 de juliol de 2010.

N'hi ha que creuen que anar dissabte a la manifestació serà una manera de defensar l'estatut. Supose que és una rèmora del passat, quan l'independentisme era marginal. Però ara que podem demostrar al carrer que al país hi ha una nova majoria seria poc sensat de deixar passar el fet que aquesta serà la manifestació de l'independentisme, si nosaltres ho decidim.

Per Miquel Andreu. Publicat al seu bloc el 22 de juny de 2010.

Ignoro -i vull ignorar- què va portar aquella incipient Comissió Organitzadora Nacional, nascuda arran de la consulta d’Arenys de Munt i integrada per noms solvents, a diluir-se pràcticament abans de començar. El fet és que des de ben aviat la majoria d’integrants se’n va tornar a casa i només en van quedar Alfons López Tena, per una banda, i Uriel Bertran i altres, per una altra, i amb la plataforma de càrrecs electes Decidim.cat una mica entremig.