La proposta, que començarà a l'explanada exterior del teatre abans de traslladar-se a l'interior de la sala, adopta el format d'una gala teatral, musical i audiovisual per revisitar la destrucció de Xàtiva després de la Guerra de Successió. L'espectacle utilitza el personatge de LAIA, una intel·ligència artificial que assumeix el control de l'acte commemoratiu, per establir paral·lelismes entre la manipulació dels relats històrics i els nous mecanismes de producció i consum d'informació en l'era digital.

El regidor de Cultura, Alfred Boluda, ha explicat que l'objectiu és recordar la data de l'incendi de la ciutat «no des de la nostàlgia del passat sinó a partir del present que vivim i del futur que volem construir», reivindicant la capacitat de Xàtiva per renàixer després d'un dels episodis més traumàtics de la seua història.

La gala combinarà humor, crítica política, música en directe i participació ciutadana per abordar qüestions com la desinformació, la propaganda, la banalització del dolor o la saturació informativa. Segons els seus creadors, l'espectacle evolucionarà progressivament des d'una aparent exhibició tecnològica cap a una reivindicació de la cultura compartida i de la memòria construïda col·lectivament.

La producció està dirigida i interpretada per Lucía Aibar, Victoria Mínguez i Ramón Rodenas, membres de Teatre de l'Abast, amb text de l'historiador i filmmaker xativí Àlex Gutiérrez Taengua i música original de Carles Rodenas. El cartell ha estat realitzat per Carles Taengua.

Ramón Rodenas ha avançat que enguany «hi haurà diverses sorpreses, noves dinàmiques i una combinació d'espais molt interessants», i ha remarcat que la proposta posa l'accent en un context marcat per la saturació informativa, que sovint dificulta comprendre la realitat que ens envolta.

Les entrades seran gratuïtes i numerades, i es podran retirar a la taquilla del Gran Teatre els dies 9, 16 i 19 de juny, en horari de 12.00 a 14.00 hores i de 17.00 a 19.00 hores. Cada persona podrà recollir un màxim de quatre invitacions.

La crema de Xàtiva de 1707 continua sent un dels episodis més emblemàtics de la memòria històrica valenciana. La destrucció de la ciutat, ordenada per Felip V després de la derrota austracista a Almansa, i el seu posterior canvi de nom per San Felipe, s'han convertit en un símbol de la repressió borbònica i de la pèrdua de les institucions i llibertats pròpies del Regne de València. Més de tres segles després, la commemoració manté viva la reflexió sobre la memòria, la identitat i la capacitat de resistència d'un poble que va saber renàixer de les seues cendres.

Damià del Clot, advocat i ex-batlle de Vilassar de Mar, i Albert Calls, periodista, han investigat les circumstàncies del crim i publiquen Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme (Pòrtic, 2026). Hi han deixat constància, fruit d’una investigació rigorosa, del seu caràcter polític que posa en evidència la trama feixista a la comarca del Maresme. Gens casual si tenim en compte que, mentre escric aquesta ressenya, ha saltat l’escàndol de la convocatòria d’un acte d’ultradreta a Santa Susanna, en una finca privada de la mateixa comarca.

Un crim polític, com van insistir el fiscal i el jutge instructor –a qui els autors entrevisten–, en el judici en què va ser condemnat Durán, contra el que es va desprendre de la sentència, que minimitzava aquest fet. Una lògica –la del tribunal condemnatori– que es deu al caràcter marginal de les tres vícitimes. Si no fos que els autors de l’acte criminal els apliquessin la seva pròpia llei, vigent durant la dictadura, de «vagos y maleantes». Ho tenia clar –entre d’altres testimonis recollits– Robert Manrique, de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), entitat que els inclou en la seva llarga llista de crims de caràcter polític, «com a exemples de víctimes del terrorisme que no eren reconegudes com a tals» –diuen els autors, que no van poder consultar el sumari del judici a causa de la llei franquista de secrets ofícials.

Els autors aprofundeixen en la relació de Durán amb la caserna de la guàrdia civil d’Argentona, on va estar tot el dia després del crim. I fan palès el dubte sobre l’origen de les armes utilitzades: bé d’algun agent de la caserna, bé d’un arsenal que podia haver estat ocult a Can Vinyamata, una finca propietat de Hans Breuer, un nazi fugit d’Alemanya que s’havia acollit a la protecció de les autoritats franquistes. I remarquen que el crim va tenir lloc l’any 1980, dos anys abans del cop d’estat del 23F del 1981.

«En el context –diuen– d’una Transició poc pacífica i molt violenta». «Tenint en compte el context i els fets –afegeixen–, Salvador Durán encaixava amb el perfil d’un «esquadrista» al més pur estil de la violència de carrer desplegada pels Camises Negres de Mussolini o els pistolers de la Falange durant els anys trenta del segle XX. Era un fervent seguidor de la doctrina de la dialèctica dels puños i les pistoles».

Entre els diversos interrogants per als quals els autors no tenen resposta –i hi aventuren conjectures diverses– n’hi ha un de clau: on és ara Durán? És viu? Va sobreviure a l’atemptat que va patir quan un altre reclús, a la presó de Lleida, el va agredir amb un instrument punxant l’11 de març del 1986? Ingressat llavors a l’UVI de l’Hospital Provincial de Lleida, els autors en perden la pista. I els lectors amb ells.

A destacar, encara, les referències de Damià del Clot i Albert Calls a diverses fonts periodístiques, entre les quals una de prou significativa: el setmanari El Maresme. La qual cosa, una vegada més, avala el paper transcendental que té la premsa comarcal en aquell període. Com ho és el fet que Durán fos un lector reconegut del diari colpista El Alcázar.

La convocatòria, prevista per a les 9.30 hores, vol visualitzar la pressió del professorat i de la comunitat educativa en un moment clau de les negociacions. Els sindicats insisteixen que, malgrat alguns avenços produïts durant les darreres setmanes, les propostes presentades fins ara pel Govern valencià continuen sent insuficients per donar resposta al conjunt de reivindicacions plantejades.

Entre les demandes del sector hi ha la reducció de ràtios, l'increment de plantilles, la millora de les condicions laborals, més inversió en l'ensenyament públic i garanties per a la qualitat educativa. Les organitzacions sindicals també reclamen compromisos concrets i calendaris d'aplicació que permetin traduir els acords en mesures efectives.

La concentració arriba l'entrada de la cinquena semana de vaga indefinida i mobilitzacions arreu del País Valencià, que han comptat amb un ampli seguiment entre el professorat. Els convocants esperen que la pressió al carrer contribueixi a desbloquejar unes negociacions que consideren decisives per al futur immediat de l'escola pública valenciana.

La protesta ha estat convocada per STEPV-Intersindical Valenciana, CCOO Educació i UGT Serveis Públics, que mantenen la crida a la mobilització mentre no s'assoleixi un acord global que permeti posar fi al conflicte.

Actualment, l'illa compta amb prop de 114.000 places turístiques, de les quals unes 54.000 corresponen a hotels i apartaments i unes 60.000 a habitatges destinats a l'allotjament turístic, tant amb llicència com sense. La plataforma assenyala que el nombre de visitants ha augmentat prop d'un 80% en els darrers quinze anys, una evolució que ha incrementat la demanda d'allotjament i ha afavorit la conversió de nombrosos habitatges en negocis turístics.

Les impulsores de la campanya alerten que aquesta situació provoca una pressió creixent sobre el mercat residencial, encarint els preus i dificultant que moltes persones puguin viure a l'illa. També denuncien que la necessitat de mà d'obra vinculada al sector turístic conviu amb la manca d'habitatges assequibles per als treballadors i treballadores.

Un altre dels aspectes que preocupa és la concentració de la propietat immobiliària. Segons dades del Cadastre citades per Via Menorca, a l'illa hi ha 2.724 habitatges en mans de propietaris amb onze o més immobles, una situació que, segons la plataforma, contribueix a l'especulació i a la mercantilització de l'habitatge.

La campanya també posa el focus en l'augment de les segones residències i en la reducció progressiva dels habitatges destinats a residència habitual. Si l'any 2011 prop del 70% dels habitatges de Menorca eren principals, una dècada més tard aquest percentatge ha disminuït de manera significativa, mentre creixen els usos turístics i estacionals.

Davant aquest escenari, Via Menorca reclama un debat profund sobre el futur de l'illa i defensa la necessitat de replantejar un model econòmic que considera insostenible. Les organitzadores de la mobilització sostenen que Menorca és un territori limitat i que no pot continuar basant el seu desenvolupament en un creixement turístic permanent, mentre augmenten les dificultats per accedir a l'habitatge i mantenir unes condicions de vida dignes per a la població resident.

L'acte ha reunit alumnat, famílies, docents i simpatitzants de la xarxa educativa nord-catalana en una celebració que ha combinat activitats lúdiques, actuacions i espais de trobada. Durant la jornada, els organitzadors han posat en valor la tasca que desenvolupa La Bressola des de fa més de mig segle per garantir la transmissió del català a les noves generacions.

La festa ha coincidit amb la commemoració dels 50 anys de La Bressola, una efemèride que arriba en un moment especialment significatiu per al futur de la llengua a Catalunya Nord. Diversos representants de l'entitat han destacat que el projecte educatiu continua sent una eina fonamental per a la normalització del català en un territori on la llengua ha patit dècades de minorització.

Entre les personalitats presents hi havia el president de La Bressola, Guillem Nivet, així com representants institucionals i del món cultural. Durant els parlaments es va reivindicar el paper de l'escola en català com a espai de cohesió social, transmissió cultural i construcció col·lectiva de futur.

Des de l'entitat es va recordar que La Bressola s'ha consolidat com un referent de la immersió lingüística a Catalunya Nord i com una experiència educativa reconeguda arreu dels Països Catalans. Els organitzadors també van aprofitar la jornada per agrair el suport de les famílies, del voluntariat i de totes les persones que, al llarg de cinc dècades, han contribuït a fer créixer el projecte.

La celebració s'emmarca en un any especialment intens per a la defensa de la llengua catalana, en què diferents entitats culturals i educatives han alertat dels reptes que afronta el català tant a Catalunya Nord com a la resta dels Països Catalans. En aquest context, la festa de La Bressola ha esdevingut també una mostra de confiança en la capacitat de la societat civil per mantenir viva la llengua i projectar-la cap al futur.

Segons els resultats provisionals, un 82,2% de les persones enquestades asseguren que estarien disposades a secundar una vaga general per abaixar per llei els preus de l’habitatge. Només un 7,7% s’hi mostren contràries, mentre que un 10,2% expressen dubtes o no responen.

El suport és igualment elevat davant la possibilitat d’una vaga general per garantir que els salaris augmentin al mateix ritme que la inflació: un 81,8% de les persones consultades hi donen suport.

L’enquesta també mostra un ampli consens en relació amb diverses mesures per combatre l’augment del cost de la vida. Un 91,2% es declara favorable a limitar per llei els preus dels lloguers i de l’habitatge, un 89% defensa establir topalls als preus dels productes bàsics com els aliments o l’energia, i un 93,2% reclama que salaris i pensions s’actualitzin d’acord amb la inflació.

Pel que fa a l’impacte de la situació econòmica, un 69,9% dels enquestats afirmen haver hagut de renunciar a despeses a causa de l’augment del cost de la vida. D’aquests, un 31% asseguren que les retallades han afectat necessitats bàsiques com l’alimentació o el transport.

La iniciativa ha mobilitzat prop de 1.800 voluntaris, que han recorregut carrers, places i domicilis de 42 municipis catalans per recollir l’opinió de la ciutadania. Fins a les cinc de la tarda s’havien processat 9.527 respostes vàlides, d’un total superior a les 10.000 enquestes iniciades.

La campanya està impulsada per la Plataforma per una Feina i una Casa Dignes, formada per diverses organitzacions sindicals i d’habitatge, entre les quals el Sindicat de Llogateres de Catalunya, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, la CGT, la CNT, la COS, la IAC i la La Intersindical-CSC, entre d’altres.

Cristina Alier, veïna de Cerdanyola i una de les impulsores de la campanya, ha explicat que la iniciativa va sorgir davant la impossibilitat de continuar gaudint d'un espai natural que considera essencial per al benestar de la població. "Ja són sis mesos i pesa molt físicament i mentalment", ha afirmat. Alier defensa que les mesures de prevenció s'haurien de concentrar en les explotacions ramaderes i els seus accessos, i no pas en prohibir l'entrada als veïns que simplement volen caminar o practicar esport a la muntanya.

Les reivindicacions dels participants van més enllà de l'accés recreatiu. Molts denuncien l'impacte que el tancament està tenint sobre la salut física i mental de la població, especialment entre persones que utilitzaven habitualment Collserola per caminar, córrer o anar en bicicleta. També alerten de les conseqüències per a activitats tradicionals del territori, com la Marxa Infantil de Sant Cugat, que enguany podria veure alterat el seu recorregut habitual.

Entre els participants hi havia veïns de Cerdanyola, Sant Cugat i Ripollet. Javier Bermejo, de Cerdanyola, qüestionava que es permetin determinades activitats dins l'espai restringit mentre es manté la prohibició per a les famílies. Enric Morell, de Sant Cugat, reivindicava el dret de la ciutadania a gaudir d'un espai natural que considera una "meravella". Per la seva banda, Àngel, de Ripollet, reclamava una solució urgent després de mesos de restriccions.

Un dels assistents més destacats va ser l'exalcalde de Cerdanyola, Carles Escolà, que va criticar la manca de coherència de les restriccions actuals. Segons Escolà, s'han permès nombroses excepcions difícils d'explicar mentre es manté la prohibició d'accés per a la ciutadania. També va recordar que la pesta porcina africana no representa un risc per a la salut humana, sinó principalment per al sector porcí, i va defensar que les mesures de control haurien de recaure sobre les empreses afectades i no sobre la població.

La polèmica es va intensificar el mes passat arran de l'autorització del rodatge de la pel·lícula The Last Druid, protagonitzada per Russell Crowe, en terrenys de l'antic camp de golf de Can Sant Joan, dins l'àrea afectada per les restriccions. Tot i que el projecte va acabar sent aturat per incompliments de les mesures exigides, molts veïns consideren contradictori que es permetin activitats excepcionals mentre es manté vetat l'accés habitual al medi natural.

Els promotors de la campanya reclamen una obertura progressiva i segura dels accessos a Collserola i insisteixen que protegir la salut pública també implica preservar el benestar físic i emocional de la ciutadania. Per això demanen mesures més proporcionades, centrades especialment en el control dels entorns ramaders i dels accessos vinculats a les explotacions porcines, i no en la prohibició generalitzada de l'ús recreatiu de la muntanya.

Unes 200 persones desafien el tancament de Collserola amb una caminada popular: «Fa 6 mesos que no podem fer salut» https://t.co/lZyJ8PiUZN@parcncollserola @mossos #collserola

— Notícies de Barcelona (@noticiesdebcn) June 6, 2026

Després de vint dies lectius de mobilitzacions, només s’ha signat parcialment l’acord referit a les retribucions salarials, amb el suport d’ANPE i CSIF, mentre que STEPV, CCOO i UGT continuen reclamant millores en aquest àmbit i mantenen discrepàncies sobre altres punts, especialment pel que fa al valencià i les condicions laborals.

La nova proposta presentada per la Generalitat contempla una inversió superior als 3.300 milions d’euros fins al 2029. Entre les mesures destacades hi ha la reducció progressiva de les ràtios, amb un màxim de 18 alumnes per aula al primer cicle d’Infantil, 22 al segon cicle i 28 a Batxillerat. També preveu la incorporació de milers de nous docents i la posada en marxa del Pla EduClima, destinat a climatitzar tots els centres educatius valencians.

Els sindicats han valorat positivament alguns dels avenços quantitatius de la proposta, però insisteixen que encara hi ha aspectes insuficients i que caldrà consultar el professorat abans de prendre una decisió definitiva. Durant els pròxims dies, les organitzacions sindicals sotmetran el document a debat intern amb la mirada posada en la reunió convocada per dilluns vinent.

Mentrestant, les mobilitzacions continuen als carrers. L’acampada de docents a la plaça de la Mare de Déu de València s’ha consolidat com un dels símbols del conflicte, mentre el curs escolar entra en la seua recta final sense una solució acordada. Els sindicats no descarten que el conflicte es puga allargar fins al setembre si no es produeixen avenços significatius en les pròximes negociacions.

Ahir va iniciar-se una acampada indefinida a la plaça de la Marededéu de València per pressionar la Conselleria d'Educació a negociar a la #VagaEducació
Via @diarilaveucat https://t.co/7UNs7H4NgK

— Joan Canela (@JoanCanela) June 2, 2026

La marxa ha recorregut diversos carrers del centre històric de la ciutat, des de la plaça de Sant Agustí fins a les Torres de Serrans, passant per l'avinguda de l'Oest, el carrer Cavallers i la plaça de Manises, davant del Palau de la Generalitat.

Els manifestants han reivindicat mesures efectives per garantir el dret a l'habitatge i han denunciat l'augment dels preus dels lloguers, l'expulsió del veïnat dels barris populars i l'impacte de l'especulació sobre el teixit social de la ciutat.

Abans de l'inici de la manifestació, una columna procedent del barri de Russafa ha desplegat una pancarta davant l'edifici del número 42 del carrer Cuba amb el missatge «davant l'especulació», sumant-se així a les accions de denúncia vinculades a la protesta.

L'ambient de la mobilització ha estat festiu i reivindicatiu, amb consignes reclamant polítiques públiques que posin fi a la mercantilització de l'habitatge i garanteixin el dret a viure als barris.

La manifestació pel dret a l'habitatge a València. Milers de persones posant en evidència l'enorme contradicció entre els interessos del capital i els seus gestors i els drets de la ciutadania a un habitatge digne!
Ni gent sense casa ni cases sense gent! pic.twitter.com/3UUWvmPg0T

— Decidim (@Decidim_) June 6, 2026

Ens manifestem a València contra el negoci de l'habitatge.

➡️ Comunicat de la Federació d'Associacions Veïnals de València: https://t.co/tSt93h7wa3 pic.twitter.com/vZe6eIoolC

— Federació d'Associacions Veïnals de València (@FedVeinalVLC) June 6, 2026

Els promotors alerten d'una ofensiva creixent de l'extrema dreta contra els professionals de la informació i els mitjans de comunicació. Segons el manifest, les campanyes d'assetjament digital, els assenyalaments públics i la difusió de discursos de desconfiança cap al periodisme s'han convertit en una estratègia sistemàtica per desacreditar la funció social dels mitjans i erosionar la qualitat democràtica.

Entre els signants hi ha periodistes com Mònica Terribas, Xavier Graset, Txell Feixas, Manel Alías, Laura Rosel, Vicent Partal, Núria Cadenes, Agnès Marquès i Empar Marco, entre d'altres.

El text defensa que l'autocrítica és necessària dins la professió, però rebutja que aquesta pugui ser utilitzada per justificar els atacs organitzats contra els mitjans. En aquest sentit, reivindica el periodisme com una eina imprescindible per a la construcció de societats lliures, crítiques i ben informades.

El manifest també reclama a les institucions mecanismes efectius de protecció davant l'assetjament digital i exigeix responsabilitats a les plataformes tecnològiques que amplifiquen o monetitzen discursos d'odi contra professionals de la informació.

La iniciativa ha rebut el suport de mitjans com VilaWeb, La Directa, El Temps, CRÍTIC, dBalears, Sàpiens o Ràdio Arrels, així com d'entitats de la societat civil com Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear.

Amb el lema «Sense periodisme no hi ha democràcia», els impulsors fan una crida a construir un front comú en defensa de la llibertat d'informació, la qualitat democràtica i el dret de la ciutadania a rebre informació rigorosa i contrastada.

Seria un error analitzar per separat una sèrie de fets que, estudiats en conjunt, ens mostren el que ha estat una política clara, premeditada i constant de desmantellament del sistema educatiu; planificada al servei de determinades elits, inspirada per un neoliberalisme i un classisme sense escrúpols, i ordida amb la complicitat de personatges foscos i intel·lectualment mediocres elevats a la categoria de gurús pel conjunt d’institucions i entitats que constitueixen la màfia educativa del país.

Cada canvi de color polític en la Conselleria no ha fet sinó corroborar l’existència quasi immutable d’un sottogoverno conformat per acèrrims defensors d’aquestes polítiques al servei d’interessos privatius provinents, majoritàriament, de l’entramat mafiós abans citat, que compta amb el vist-i-plau del conjunt de forces polítiques autonomistes (PSC, ERC, Junts, PP i Comuns) i que és qui acaba dictant el gruix de l’acció de govern: des dels constants i estupiditzants canvis curriculars, fins a les escandaloses inversions en pantalles i ordinadors; des de la imposició de presumptes innovacions didàctiques i pedagògiques (sovint aberrants), fins a la precarització del personal docent i l’augment exponencial de la càrrega burocràtica; des dels plans d’estudis contraris al coneixement científic i a la cultura general de les facultats d’educació, fins a la màniga ampla amb les universitats privades i el manteniment d’una doble línia d’escolarització, veritable arrel de la segregació a través de l’escola privada i concertada…

En aquest context, la revolta dels docents esdevé una revolta estructural, imprescindible, i que en una societat madura hauria d’haver estat protagonitzada ja fa anys pel conjunt de les classes populars, les principals afectades per aquest programa de desculturització classista d’una escola pública que les elits del país i els seus aliats pretenen convertir en una simple fàbrica de mà d’obra de reserva, un viver per a un futur «precariat social» incapacitat per entendre el món creat pel capitalisme, i el paper subsidiari i alienat que se li reserva.

Tan sols la vocació i el voluntarisme d’uns docents maltractats laboralment ha anat impedint el col·lapse del sistema educatiu, però sembla clar que ja s’ha acabat el bròquil!

La revolta ha tingut també una altra gran virtut: posar al descobert el paper que històricament juga el sindicalisme del règim, blindat en els «Pactos de la Moncloa» de 1977, pels quals l’estat i els poders fàctics consagraven UGT i CCOO com a sindicats «representatius» a canvi de la seva implicació a fons en la desmobilització de la classe treballadora, i en el sabotatge contra tota forma d’auto-organització obrera. En el cas de l’educació catalana, el fet que UGT i CCOO no arribin ni al 22% de vots (en un model de representativitat sindical fet a la seva mida, ja que allunya l’elecció de delegats de la realitat dels centres de treball, promou l’abstenció i afavoreix les grans «marques») ha acabat de fer evident el seu paper quintacolumnista al servei del poder establert.

Com hem arribat fins aquí?

En la fase d’expansió del capitalisme, i especialment a Catalunya on aquest tenia un fort caràcter industrial i comercial que requeria d’un gruix important de població formada i capacitada en diferents àmbits, l’escola pública (una gran conquesta de les lluites socials i una conseqüència de les polítiques socialdemòcrates de contenció del comunisme), esdevenia alhora un ascensor social mitjançant el qual un nombre important de membres de la classe treballadora podien accedir a feines qualificades i millorar les seves condicions de vida, i un espai de socialització del coneixement, on el conjunt de filles i fills d’aquestes classes populars anaven construint les seves interpretacions del món on vivien, formant-se així com a ciutadania crítica.

Això canvia dràsticament a partir de la dècada dels 90 del segle passat a partir de dos fets determinants:

En primer lloc, la caiguda del bloc soviètic que porta les elits occidentals a proclamar d’una manera tant eufòrica com innocent «la fi de la història» (Fukuyama) i que «la lluita de classes ha acabat i hem guanyat nosaltres» (OCDE). La conseqüència immediata és la implantació generalitzada del programa neoliberal assajat la dècada anterior per Reagan, Thatcher i Pinochet, que implica el desballestament dels serveis públics a partir de la negativa dels rics a pagar impostos.

Immediatament després, (i com a negació radical de les proclames anteriors), el capitalisme occidental entra en regressió, castigat per la pèrdua inexorable de taxa de guany i posteriorment per la puixança de les potències emergents. A Catalunya, cal afegir que els acords d’adhesió a la UE van relegar el nostre territori a un paper econòmicament subsidiari de l’eix franco-alemany. Passem d’un capitalisme industrial que necessitava de polítiques paternalistes, a un de bàsicament especulatiu i rendista, basat en la subocupació, la precarització i el negoci basat en l’explotació privada de les necessitats vitals (habitatge, sanitat, energia… i educació).

Tant l’escola com el paper del mestre tal i com havien estat concebuts des dels seus orígens esdevenen tant una nosa per a les elits que ja no volen mà d’obra qualificada, sinó una extensió del precariat en les màximes condicions d’ignorància possibles; com una amenaça per a una determinada casta extractiva (formada per polítics professionals, tècnics, càrrecs de confiança, directors d’institucions i fundacions, etc) que viu d’uns diners públics minvants i no vol competència a l’hora de percebre’ls.

Comença aleshores l’ofensiva per a la desculturització de les classes populars, fonamentada en dos pilars: D’una banda la vulgarització dels productes culturals a través, en un inici, de la televisió privada, per passar posteriorment a l’univers de plataformes, xarxes socials, etc. D’altra banda la «desculturització de l’escola», amb un exèrcit d’experts que passen de dir que «el coneixement per part del mestre és necessari, però no suficient» (és a dir, no n’hi ha prou amb saber, sinó que cal saber transmetre, cosa certa), a proclamar de manera infame que no és ni tan sols necessari, perquè «el coneixement no es transmet, sinó que l’adquireixen els alumnes sols» o, en la fase més avançada de degradació postmoderna, que «el coneixement, com a tal, no existeix».

L’aberració és monumental, ja que en l’origen dels conceptes que ara anomenem educació, aprenentatge, o ensenyament es troba en la necessitat dels humans, que a diferència de la resta de mamífers havien evolucionat apostant el seu futur i la seva existència bàsicament a l’ús del cervell i a la transmissió de coneixements. Això requeria de persones (mestres) i posteriorment institucions (escoles) especialitzades en la transmissió de coneixement i la formació dels seus cadells, que a diferència dels d’altres espècies, necessitaven períodes d’aprenentatge llarguíssims per assolir coneixements complexos més enllà dels dictats per la simple intuïció o observació.

De la mateixa manera es va passar de la necessària crítica a l’ensenyament estrictament memorístic i descontextualitzat, a la criminalització de la memòria (quan necessitin alguna cosa, ja la buscaran) fins a extrems que impossibiliten tant la construcció d’uns coneixements sòlids, com l’adquisició d’unes mínimes habilitats lingüístiques i numèriques que permetin a l’estudiant interpretar el món que l’envolta i comunicar-se de manera intel·ligible.

El darrer pas en aquest procés de deconstrucció escolar va ser posar l’accent en un suposat «benestar emocional» de l’alumnat i no pas en la seva formació com a ciutadà crític. (En una línia diametralment oposada al pensament materialista que diu que si a la feina et maltracten, no vagis al psicòleg, ves al sindicat!). El resultat ha estat el més absolut dels desastres, ja que no només ha caigut el nivell cultural d’infants i adolescents, sinó que, com era d’esperar, s’han disparat exponencialment els problemes de salut mental, tant entre els estudiants com entre els docents.

Cal apuntar que a Catalunya, l’origen d’aquesta farsa es troba en la necessitat de justificar un estalvi de plantilles, quan un govern convergent va decidir que no calia que els mestres fossin especialistes en res (tret d’anglès i música) per, d’aquesta manera, poder-los moure allà on calgués i tapar forats. S’iniciava així el llarg camí d’una ideologia basada en l’apologia de la ignorància que acabaria desdibuixant el paper del docent i reduint la percepció de l’escola, de l’institut, i fins i tot d’algunes facultats, com a simples espais on deixar la canalla entretinguda; expedint, això sí, unes titulacions tant abundants com insignificants.

Paral·lelament, allò que es va vendre com a solució temporal a la manca d’oferta pública, la concertació de centres privats, ha acabat justificant-se i eternitzant-se amb la cantarella de la llibertat d’elecció de les famílies, consolidant de facto una doble xarxa educativa que es troba en l’arrel de la segregació escolar. Més encara, quan la seva inviabilitat ha resultat manifesta, els governs de torn, enlloc d’apostar per un progressiu pas cap a la titularitat pública (i/o l’extinció), no han dubtat en injectar-hi els milions necessaris, que són negats a la xarxa pública. La impresentabilitat del govern Illa ha arribat al súmmum en anunciar en dos dies seguits el pacte de la vergonya per a la pública, i la pluja de milions a la privada; i amb unes setmanes d’antelació la creació de 700 noves places universitàries de medicina, totes en universitats privades.

Per no allargar-nos excessivament en aquest tema que requeriria de tot un llibre, apuntarem només quatre coses:

• Hi ha qui ha fet molts calers amb aquest negoci. Empreses d’activitats en el lleure que exploten els seus treballadors sovint sense formació, emprenedors d’una tant suposada com falsa innovació educativa que han col·locat els seus productes (sovint nefastos) en escoles i instituts, empreses tecnològiques que han aconseguit adjudicacions milionàries per a dotacions d’instruments i materials que s’han demostrat nocius per a l’aprenentatge dels infants i adolescents, acadèmies de repàs privades, bufets privats de salut mental que fan l’agost davant la saturació del servei públic, institucions i fundacions que ofereixen serveis «externalitzats» d’atenció social i educativa… És aquest engranatge que constitueix el nucli dur de la màfia educativa1 i qui dicta les polítiques a seguir.

• Si a l’escola no s’ensenya, només aprèn qui ve ensenyat de casa. El programa desculturitzador eixampla les diferències socials i és profundament segregador. Darrera de conceptes aparentment innocus (autonomia de centres, currículums flexibles…) es poden amagar veritables projectes d’exclusió social basats en el codi postal o els prejudicis ètnics. De manera anàloga, si el servei públic de salut mental està saturat, hi ha estudiants que necessiten una ajuda que no tenen i altres que, pagant, la tenen encara que potser no la necessitin.

• L’únic punt que per alguns pseudoprogres va justificar l’aprovació de la LEC no s’ha complert mai: La despesa total en educació a Catalunya, lluny del 6% del PIB marcat per la llei, s’ha situat de mitjana al voltant del 3,8%. Si mirem l’execució real de les inversions en equipaments i la planificació d’inversions necessàries, el panorama és desolador. L’escola catalana està massificada, molts edificis estan obsolets, i, per acabar-ho d’adobar l’aplicació de l’escola inclusiva ha estat una estafa monumental a les famílies afectades i al conjunt de la societat: en la línia d’educació low cost, s’han tancat escoles d’educació especial que feien molt bé la seva funció i no s’ha dotat el conjunt del sistema dels recursos humans i materials necessaris per acollir aquest alumnat. I, per acabar, afegim la cirereta: els professionals de l’educació catalans estan entre els pitjors pagats de l’estat i se’ls pressuposa la realització d’un nombre ingent d’hores extres no retribuïdes!

• En aquest context de precarització, massificació, desinversió i segregació, parlar de normalització lingüística és una fal·làcia. Les ràtios d’alumnes, els precaris programes d’acollida, i la inexistent formació sòcio-lingüística d’un professorat mal pagat i eternament qüestionat fan impossible normalitzar la llengua en els ambients on es troba més minoritzada.

El sindicalisme a l’educació: sortir de l’atzucac, esdevenir un exemple

Com ja hem apuntat abans, el sistema de representació sindical del professorat és terriblement pervers, ja que respon a l’esquema de representativitat política parlamentària. Els treballadors voten, per demarcacions, unes llistes de representants a unes juntes de personal buides de contingut. En funció dels vots obtinguts, s’adjudiquen un nombre de representants sindicals «alliberats» (ho poden ser a mitja jornada), que no tenen perquè ser els membres de la llista presentada. També, d’aquesta manera proporcional, s’adjudiquen els representants en la mesa sectorial, encarregada de les negociacions amb el Departament.

En resum, ja sigui per voluntat expressa, ja sigui per incapacitat operativa, la tònica general és la desconnexió entre els sindicats i els centres de treball, de manera que els sindicats són percebuts sovint, per bona part del personal docent, com una simple gestoria o un lloc de consulta de dubtes laborals; la participació en les eleccions sindicals és escassa (un 38% el 2023). D’aquesta manera, les mobilitzacions en el sector acostumen a ser reactives (contra la LEC, contra les retallades, contra les agressions perpetrades per Cambray i Aragonès…), i aleshores pot ser que s’activi una figura extraoficial, l’enllaç sindical, el membre del claustre que actua com a enllaç.

Doncs bé, la situació és tan greu, que en les mobilitzacions d’enguany aquesta dinàmica sovint rovellada s’ha vist superada per l’auto-organització dels docents en assemblees de centre, assemblees territorials, etc, cosa que explica l’èxit de les mobilitzacions de la tercera setmana de març. Les mobilitzacions contra les Cambrayades van suposar un exercici de gimnàstica revolucionària i un aprenentatge i presa de consciència que ara ha trobat la via d’expressar-se en plenitud. La traïció (no per esperada, menys traïció) de CCOO i UGT va acabar de fer la resta, portant la indignació a l’extrem.

Com ja hem dit, UGT és pràcticament irrellevant en l’àmbit educatiu (tot i tenir, per llei, representació a la mesa sectorial que no li correspondria per vots) i CCOO era percebut com una assessoria on tramitar jubilacions, etc. Tot i així, la marca obtenia al voltant d’un 16% dels vots.

A l’altra banda de la barricada, al costat dels treballadors de l’educació hi trobem una amalgama de sindicats: USTEC —majoritari, sovint percebut com a sindicat oficial, de serveis o unitari, sense ser ben bé cap de les tres coses—, SPS —fort a secundària, ja que tot i els seus orígens corporativistes, fou el primer en copsar el profund malestar docent i en denunciar la degradació a les aules—, CGT —que s’ha anat consolidant com a referent mobilitzador i ha superat algun deix espanyolista del passat— i la Intersindical —qui, després de la crisi post-procés, ha sabut interpretar bé el moment i reconnectar amb les demandes del professorat—).

Malgrat algunes diferències (per exemple entre USTEC i SPS pel que fa a model educatiu, o pel caire ideològic fortament marcat tant en el cas de la Intersindical —l’únic sindicat obertament independentista— com de la CGT, més laxe en USTEC i, més confús en SPS), tots quatre han estat capaços de pactar un full de ruta i canalitzar, de moment, les demandes del professorat. El fet d’haver coincidit en la necessitat d’impulsar assemblees de base, d’informar conjuntament sobre l’evolució de les negociacions i de consultar realment al professorat respecte els temps, el fons i la forma, obren la porta a l’esperança.

Aquest exemple d’unitat en el sindicalisme de combat i de confrontació en l’àmbit educatiu ens marca, al nostre entendre, l’estratègia a seguir en moltes lluites socials i laborals: la unitat des de la base, identificant clarament els objectius, responent a les demandes reals i aïllant tant com sigui possible els agents de l’enemic. La construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes, requereix, en primer terme, d’un sindicat independentista i de combat, i en segon terme, d’una estratègia de lluita que ajudi a consolidar espais unitaris d’auto-organització obrera i a arraconar el sindicalisme del règim.

I ara què?

Cal agrair als treballadors de l’educació d’aquest país (com també els de la sanitat en el seu àmbit) que hagin posat al centre del debat polític la necessitat d’un gir copernicà en les polítiques públiques si volem construir una societat que garanteixi drets fonamentals per al conjunt de la ciutadania. Ara toca, no només expressar el suport a llurs reivindicacions i mobilitzacions, sinó, i sobretot, organitzar i mobilitzar el conjunt de les classes populars en defensa d’aquests drets fonamentals.

I la primera batalla serà guanyar la guerra psicològica iniciada de manera brutal pels qui en Ramon Barnils va anomenar encertadament «els mercenaris del segle XXI»: el pseudoperiodistes en nòmina del règim, que en el cas que ens ocupa ja han començat la seva campanya intoxicadora i criminalitzadora tant des de mitjans públics (Ustrell a la CCMA, Nierga a 2Cat), com des del patufet de l’espanyolisme escrit en català i sostingut a cop de subvenció, el Diari Ara (el mateix que —recordem-ho— es va negar a publicar anuncis de l’1 d’Octubre, i que ha participat recentment en la campanya de l’establishment —tant barroera com fracassada— per mirar de retornar el Barça als temps de la foscor i el provincianisme.

Davant la xerrameca que ens ve al damunt, cal unir esforços per defensar amb rotunditat un programa clar de redreçament del sistema educatiu, basat en la construcció d’un servei públic de qualitat i prestigi, que formi ciutadans cultes i crítics de manera igualitària, abandonant els models lowcost i les foteses postmodernes. I aquest sistema, necessàriament, ha de reconèixer amb paraules i amb fets, la tasca dels seus treballadors.

Ens cal aplicar un programa que contempli tant les inversions necessàries, com la reestructuració general dels plans d’estudi, la formació dels docents i llurs expectatives promoció professional. Necessitem un model que es fonamenti en una única línia d’escolarització i que elimini realment la segregació, posant els recursos allà on calgui i no on determinin lobbies i interessos privatius. Calen unes línies d’actuació elaborades a través de l’experiència real dels docents i de l’anàlisi rigorosa de resultats, i no de la xerrameca de suposats experts al servei d’opacs interessos. I cal, sobretot, exigir transparència i rendició de comptes a polítics i càrrecs de confiança, depurant de manera radical les responsabilitats pels desastres acumulats.

En clau nacional, el somni de l’autonomisme de presentar una Catalunya pacificada i submisa se n’ha anat en orris. L’educació, la sanitat, l’habitatge i el transport públic, (allò que cínicament era qualificat com «el que interessa a la gent») han col·lapsat o estan a punt de fer-ho. I, després de la ressaca post-procés, el nostre poble ha començat a despertar i a mobilitzar-se, de nou, cada vegada amb més força.

Cal seguir, doncs, retroalimentant consciència, organització i mobilització per assentar les bases d’un projecte polític de masses realment emancipador. Tornem als carrers, organització i lluita!

Notes

La jornada ha començat amb tres columnes de manifestants procedents de diferents punts del país. Una de les accions més destacades ha estat el tall de la ronda del Litoral durant més de dues hores, així com l'ocupació de la seu dels Serveis Territorials d'Educació al Barcelonès per part de membres de la CGT, la COS i la Intersindical.

Segons els sindicats, la mobilització ha aplegat unes 90.000 persones, mentre que la Guàrdia Urbana n'ha xifrat l'assistència en 15.200. Els convocants insisteixen que el conflicte va més enllà de les qüestions salarials i denuncien una situació d'«emergència educativa» marcada per les ràtios elevades, la manca de recursos i l'excés de burocràcia.

Coincidint amb la manifestació, USTEC, CGT, Intersindical i COS han anunciat una nova jornada de vaga per al 9 de juny, coincidint amb la visita del papa Lleó XIV a Catalunya i amb el primer dia de les Proves d'Accés a la Universitat (PAU). Els sindicats han reclamat al Departament que reprengui les negociacions amb el comitè de vaga, mentre que la consellera d'Educació, Esther Niubó, ha reiterat que «el moment de la negociació s'ha acabat» i ha defensat el preacord com un marc «suficient i realista» per millorar el sistema educatiu.

Per la seva banda, el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, ha demanat que la visita papal es desenvolupi amb normalitat i ha reclamat als sindicats que no la «instrumentalitzin», tot defensant el dret a la protesta i la llibertat d'expressió.

La mobilització d'aquest divendres tanca el cicle de vagues iniciat les darreres setmanes, però el conflicte entre una part important del professorat i el Departament d'Educació continua obert.

La manifestació unitària es dirigeix cap al Parlament de Catalunya. La nova jornada de vaga educativa ha arrencat amb una acció a les oficines dels serveis territorials d’Educació del Barcelonès.

🔗https://t.co/OMWbjyFOwq

📸@Chichiflesky pic.twitter.com/1kclsr4trh

— Directa (@La_Directa) June 5, 2026

Sota el lema «De festejaires en sem un poc», la Bressolada reivindicarà la tasca de La Bressola en la promoció de la llengua i la cultura catalanes a Catalunya Nord. La celebració començarà amb l'espectacle «La Festa Major de La Bressola», protagonitzat pels alumnes dels diferents centres, que presentaran les cançons creades durant el curs.

Un dels moments més destacats serà la interpretació de «Serà meua la llengua», una composició de l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís creada en homenatge als cinquanta anys de La Bressola, amb la participació de l'Orchestra Fireluche i dels alumnes.

La programació inclou també una trobada de colles geganteres de Perpinyà, el Soler, Argelers de la Marenda i Sant Hipòlit de la Salanca, actuacions dels Castellers del Riberal i dels Pallagos del Conflent, així com tallers i jocs tradicionals preparats pels alumnes dels col·legis. La jornada culminarà amb un concert de rumba catalana a càrrec del grup Els Delai Music.

Durant tota la tarda hi haurà parades de menjar i beguda, una mostra d'entitats nord-catalanes, venda de marxandatge i diverses activitats vinculades al cinquantenari de l'associació. També es podrà adquirir el vi especial de la Bressolada 2026, elaborat enguany per la cooperativa Laure de Nyls.

Els actes s'iniciaran oficialment aquest divendres 5 de juny amb la inauguració institucional al Col·legi La Bressola – Mas Rosselló de Canet de Rosselló, on intervindran representants de La Bressola, dels Amics de La Bressola i de diverses institucions nord-catalanes i catalanes.

La Bressolada s'ha consolidat al llarg dels anys com una de les principals cites de defensa i promoció de la llengua catalana a Catalunya Nord, i enguany esdevindrà també una celebració especial de mig segle d'història de La Bressola.

El Col·lectiu de Dones dels Països Catalans critica igualment l'actitud de la Conferència Episcopal Espanyola envers la llengua catalana, que vincula a una herència històrica marcada pel suport majoritari de la jerarquia eclesiàstica al franquisme. Tot i això, reconeix la tasca de nombrosos membres del clergat que treballen a favor del català arreu dels Països Catalans.

Finalment, el comunicat expressa el desig que el pontificat de Lleó XIV contribueixi també a avançar cap a una major igualtat entre homes i dones dins l'Església catòlica. El col·lectiu considera que, malgrat els canvis graduals que ha experimentat la institució al llarg del temps, encara persisteixen diferències significatives en el paper que hi exerceixen les dones i reclama una evolució més decidida en aquest àmbit.

Segons el manifest, Catalunya viu una situació de deteriorament ambiental marcada per la pèrdua accelerada de biodiversitat, l'augment de les emissions contaminants, la crisi hídrica, el col·lapse en la gestió dels residus i l'expansió d'un model urbanístic i turístic que consideren insostenible. Les entitats alerten que la desaparició del Departament de Medi Ambient ha contribuït a agreujar aquests problemes i ha deixat les polítiques ambientals sense la capacitat necessària per afrontar els reptes derivats de la crisi climàtica.

El moviment ecologista carrega especialment contra el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables a Catalunya (PLATER), que considera orientat a facilitar grans projectes especulatius en sòl rústic en comptes d'afavorir la generació distribuïda i de proximitat. També denuncia la manca de mesures efectives per protegir la biodiversitat, reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle i impulsar una mobilitat sostenible basada en el transport públic.

Entre les reivindicacions recollides al document també hi ha una nova política de gestió de l'aigua centrada en la reducció de la demanda i la reutilització de les aigües regenerades, una reforma profunda del model de residus, la limitació de l'expansió urbanística, un canvi en el model agroindustrial i ramader i una revisió del model turístic, que les entitats consideren responsable d'una forta pressió sobre el territori i els recursos naturals.

El manifest també rebutja l'ampliació de l'aeroport de Barcelona-El Prat pels seus impactes sobre el delta del Llobregat i reclama una moratòria de noves infraestructures viàries d'alta capacitat fins al 2030 per prioritzar la millora del transport públic ferroviari i per carretera.

Les entitats signants conclouen que Catalunya es troba davant una situació de «decadència i col·lapse ambiental» i exigeixen un canvi de rumb en les polítiques públiques, amb la recuperació d'una Conselleria de Medi Ambient i Transició Ecològica que situï la defensa del territori, la biodiversitat i la qualitat de vida de la ciutadania al centre de l'acció de govern.

 

https://www.youtube.com/@EcologistesdeCatalunya
https://www.youtube.com/playlist?list=PLpm5fYzAuSW_uh_FFV8DRtl0qCx7J9Ac0

PCDV 2.0 - Salvem la Vall https://www.youtube.com/watch?v=q2N1CAlk-sw&list=PLpm5fYzAuSW_uh_FFV8DRtl0qCx7J9Ac0&index=20&pp=iAQB

PCDCollserola https://www.youtube.com/watch?v=L5K7qcXTBH0&list=PLpm5fYzAuSW_uh_FFV8DRtl0qCx7J9Ac0&index=9&pp=iAQB

https://mail.google.com/mail/u/0/#inbox/FMfcgzQgMLxHgKJklbNhtnNzTQMLCNGb?projector=1

https://mail.google.com/mail/u/0/#inbox/FMfcgzQgMLxHgKJklbNhtnNzTQMLCNGb?projector=1

La formació fa seva la conclusió principal de l'informe elaborat per Docents en Lluita sobre la viabilitat pressupostària de les reivindicacions educatives, que sosté que existeix marge econòmic suficient per reduir ràtios, ampliar plantilles, reforçar l'atenció a la diversitat, millorar les infraestructures educatives i recuperar poder adquisitiu per al professorat.

Segons Decidim, el debat no és una qüestió de manca de recursos sinó de prioritats polítiques. En aquest sentit, denuncia que mentre es rebutgen mesures en favor de l'escola pública es mantenen altres partides pressupostàries que no responen a les necessitats socials més urgents.

La formació també vincula el conflicte educatiu amb l'infrafinançament que pateix el País Valencià. Segons assenyala, l'espoli fiscal i l'elevat endeutament de la Generalitat limiten la capacitat d'inversió en serveis públics essencials com l'educació, la sanitat o els serveis socials.

Per aquest motiu, Decidim defensa que la mobilització educativa ha posat damunt la taula un debat més ampli sobre el model de finançament, la gestió dels recursos públics i la necessitat de disposar de més capacitat de decisió sobre els recursos generats al País Valencià.

L'organització conclou que la defensa de l'ensenyament públic va més enllà de les reivindicacions laborals i educatives i esdevé també una reivindicació de justícia social, finançament just i sobirania democràtica.

La força de la Patum no rau només en les comparses, en el tabal o en el salt dels Plens. La seva força rau en una comunitat que la reconeix com una part essencial d'ella mateixa. No és un espectacle que es contempla des de fora. És una experiència que es viu, es transmet i es comparteix.

En una època marcada per la uniformització cultural, per la velocitat de les modes i per una certa tendència a convertir-ho tot en producte de consum, la Patum continua reivindicant una altra manera d'entendre la vida col·lectiva. No necessita reinventar-se cada any per justificar la seva existència. Li n'hi ha prou amb continuar sent fidel a una memòria compartida que passa de pares a fills i d'avis a nets.

Potser per això desperta tanta adhesió. Perquè recorda que hi ha realitats que no poden ser explicades només amb criteris d'eficiència, rendibilitat o oportunitat. Hi ha vincles que neixen de la història, de la llengua, de la cultura i de la voluntat de continuar formant part d'una mateixa comunitat.

La pluja d'enguany ha estat només una anècdota. Una més entre moltes altres. El primer foc dels Plens ha tornat a il·luminar la plaça i el tabal ha tornat a marcar el ritme d'una festa que ha sabut travessar els segles sense perdre la seva ànima.

I potser aquesta és la millor resposta davant d'aquells que, de manera més o menys explícita, consideren que les identitats col·lectives, les cultures populars o les llengües pròpies són simples relíquies del passat.

La Patum ens recorda exactament el contrari.

Que hi ha pobles que continuen caminant perquè saben d'on venen.

I que mentre un poble sigui capaç de reunir-se al voltant del foc, de la música i de la memòria compartida, hi haurà tempestes que podran mullar la festa, però mai no podran apagar-la.

🟢🔴 Així ha sonat Els Segadors a la plaça Sant Pere de #Berga durant #laPatum

📽️@ArnauOlympus pic.twitter.com/7DFzuKXGna

— NacióDigital (@naciodigital) June 4, 2026

La reunió està prevista per aquest divendres a les dues del migdia a la Conselleria d'Educació. Segons ha explicat la mateixa Ortí, l'objectiu és "ajudar a desbloquejar" una situació que manté oberta una de les crisis més importants que ha afrontat el sistema educatiu valencià en els darrers anys.

Abans d'intervenir a la comissió de pressupostos de les Corts Valencianes, la consellera ha reiterat que no es planteja abandonar el càrrec malgrat les peticions de dimissió formulades pels sindicats i pels grups de l'oposició. "No em plantejo dimitir", ha afirmat davant els mitjans, insistint en la necessitat de mantenir oberta la via del diàleg.

Paral·lelament, milers de docents han tornat a manifestar-se aquest dijous pels carrers de València en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català. La protesta, emmarcada en la quarta setmana de vaga indefinida, ha comptat també amb la participació d'un grup de bombers municipals, del consorci provincial i de bombers forestals, que s'han sumat a la mobilització sota el lema "L'educació també salva vides".

Les mobilitzacions continuen mentre els sindicats mantenen que les seves reivindicacions van molt més enllà de les qüestions salarials. El professorat reclama més recursos per a l'ensenyament públic, reducció de ràtios, millores laborals i la retirada de diverses mesures impulsades pel govern valencià.

Tot i el conflicte obert, Ortí ha defensat l'acord salarial signat amb els sindicats ANPE i CSIF, que preveu un increment progressiu de fins a 200 euros mensuals en el complement específic del professorat fins al 2028. La consellera ha insistit que el Consell no renunciarà a aquest acord ni tampoc modificarà la Llei de Llibertat Educativa, una de les qüestions més contestades pels sindicats en vaga.

La titular d'Educació també ha presentat els pressupostos del seu departament per al 2026, que ascendeixen a 7.749 milions d'euros, un 6,2% més que l'any anterior. Entre les mesures anunciades hi ha 32 milions d'euros per a la climatització dels centres educatius, prop de 230 milions per al Pla Edificant, noves inversions en educació inclusiva i un increment de les ajudes universitàries.

Malgrat aquests anuncis, la comunitat educativa manté la pressió al carrer. La reunió de divendres serà clau per determinar si s'obre una nova etapa de negociació o si, per contra, el conflicte entra en una nova fase de confrontació coincidint amb l'inici de la cinquena setmana de vaga indefinida.

? Els docents de l'escola pública del País Valencià ixen al carrer per una educació pública, de qualitat i en català

4? Quatre setmanes de vaga indefinida per la millora de l'educació pública

? Lluitar també és educar! pic.twitter.com/SDixIP5fte

— CUP Països Catalans (@cupnacional) June 4, 2026

?Una nova manifestació de docents recorre hui València, a la qual s'ha sumat un grup de bombers de l’Ajuntament, del consorci i forestals sota el lema "L’educació també salva vides".

??Gerardo Vaquero, bomber: "Venim a donar suport als professors, els devem molt".… pic.twitter.com/DavVSzOYRB

— À Punt NTC (@apuntnoticies) June 4, 2026

El resultat arriba després de setmanes de mobilitzacions i vagues convocades per diferents sindicats i assemblees docents, que consideren insuficients les millores recollides en el preacord. Mentre es desenvolupava la consulta, les protestes no s'han aturat. Ahir les mobilitzacions es van concentrar al Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre, i aquest dijous han continuat a les comarques de Ponent, l'Alt Pirineu i l'Aran.

La jornada de vaga a Ponent ha tingut com a acció més visible el tall de l'autovia A-2 a l'altura de Tàrrega, on prop de 200 docents s'han mobilitzat per reclamar més recursos per a l'escola pública i denunciar la situació que viu el sistema educatiu català. Abans, els manifestants també havien tallat la carretera C-14, en una acció coordinada per donar visibilitat al conflicte.

Els sindicats i col·lectius convocants sostenen que el preacord posa l'accent en les millores salarials però deixa sense resposta reivindicacions que consideren essencials, com la reducció de ràtios, més recursos per a l'escola inclusiva, la recuperació del poder adquisitiu, el reforç de les plantilles i l'aturada del tancament de línies públiques.

Després de conèixer-se els resultats, la portaveu d'USTEC, Iolanda Segura, ha reclamat al Departament d'Educació que reobri les negociacions i ha admès que existeix un malestar profund entre el professorat. El sindicat majoritari ha fet una crida a participar en les noves mobilitzacions i ha anunciat que consultarà la seva afiliació sobre els passos a seguir.

Per la seva banda, la consellera d'Educació, Esther Niubó, ha defensat el contingut del preacord i ha assegurat que el Govern manté el compromís de desplegar les mesures pactades. Tot i això, ha anunciat una ronda de contactes amb les organitzacions sindicals davant l'escenari obert després de la consulta.

La pròxima cita serà aquest divendres, amb una nova jornada de vaga convocada a tot Catalunya. El rebuig majoritari al preacord i la continuïtat de les mobilitzacions indiquen que el conflicte educatiu continua obert i que el tram final del curs estarà marcat per la pressió del professorat per aconseguir noves millores laborals i més recursos per a l'ensenyament públic.

📢Per manifestació, afectacions al trànsit al voltant de Tàrrega

⚫️A2 tallada a Anglesola -> BCN i a Tàrrega -> Lleida
🔴Retenció a l'N-II a Tàrrega -> Lleida i a Vilagrassa -> Tàrrega pic.twitter.com/VyD7Ib6zY7

— 3CatInfo Equip Viari (@3CatInfoViari) June 4, 2026

Segons denuncien les residents, la propietat aplica de manera sistemàtica contractes de lloguer de temporada i incorpora clàusules abusives als contractes vigents, una situació que, segons expliquen, les manté en una situació permanent d'inestabilitat residencial.

Lucas, portaveu del bloc, assegura que les pràctiques de l'empresa "aboquen les veïnes a la inestabilitat" i denuncia que molts dels contractes inclouen clàusules que podrien ser nul·les. Tot i això, considera especialment greu l'ús generalitzat dels lloguers de temporada, una fórmula que permet evitar les garanties associades als contractes d'habitatge habitual.

Segons el Sindicat d'Habitatge de l'Eixample, la propietat prioritza perfils de llogaters joves i estudiants als quals ofereix contractes inferiors a un any i amb rendes superiors als límits establerts per l'índex de referència del lloguer a Catalunya.

La denúncia arriba en un context en què els lloguers de temporada han esdevingut una de les principals vies per esquivar la regulació dels preus de l'habitatge. Segons dades citades pel sindicat, durant l'any 2025 prop del 74% dels anuncis de lloguer publicats corresponien a aquesta modalitat, mentre que gairebé un terç dels habitatges ofertats no tenien caràcter habitual o permanent.

Les veïnes recorden que la reforma aprovada el desembre de 2025 va introduir noves limitacions als lloguers de temporada i d'habitacions, establint que la temporalitat només es pot justificar per motius concrets i excepcionals. Malgrat això, consideren que encara és aviat per valorar l'efectivitat real de la normativa.

Sota el lema "Nosaltres no estem de temporada", les residents del bloc han decidit organitzar-se col·lectivament amb el suport del Sindicat d'Habitatge de l'Eixample. Les seves principals reivindicacions passen per eliminar els lloguers de temporada a l'edifici i regularitzar els contractes existents com a habitatges habituals.

El col·lectiu assegura que continuarà impulsant accions per denunciar aquestes pràctiques i reclamar estabilitat residencial per a totes les persones que viuen al bloc del carrer Rosselló.

La família afectada, amb quatre fills menors, havia perdut l'habitatge arran d'una execució hipotecària vinculada a la crisi econòmica de 2008. Segons denuncia el sindicat, el desallotjament es va produir enmig d'un ampli dispositiu policial i de moments de gran tensió entre els agents i les persones que intentaven impedir l'execució de l'ordre judicial.

L'organització assegura que durant l'operatiu van ser detinguts tres menors d'edat, entre els quals una de les filles de la família desnonada. A més, les protestes veïnals que es van produir posteriorment al barri haurien acabat amb cinc noves detencions.

Arran dels fets, el Sindicat d'Habitatge de Mataró va convocar una assemblea oberta al barri de Cerdanyola que, segons l'entitat, va reunir més d'un centenar de persones. Durant la trobada, els assistents van compartir la seva preocupació per la situació social i habitacional que viu el barri i van reivindicar la necessitat d'enfortir l'organització col·lectiva per fer front als desnonaments i a la precarietat.

En un comunicat posterior, el sindicat va respondre a les declaracions de l'alcalde de Mataró, David Bote, i va atribuir la situació dels barris populars de la ciutat a les polítiques impulsades pel PSC des de les diferents administracions. L'organització considera que la crisi de l'habitatge, l'augment dels lloguers i els desnonaments recurrents són conseqüència de la manca de mesures efectives per garantir el dret a l'habitatge.

El Sindicat d'Habitatge també denuncia el que considera una resposta desproporcionada per part dels Mossos d'Esquadra i critica l'aposta de les administracions per les polítiques de seguretat en lloc d'abordar les causes socials de la pobresa i l'exclusió residencial.

Segons l'entitat, barris com Cerdanyola pateixen una situació límit marcada per les rendes baixes, l'encariment de l'habitatge i la vulnerabilitat social. Per aquest motiu, reclama polítiques que garanteixin l'accés a l'habitatge i rebutja el que considera una criminalització de la pobresa i de les famílies afectades per l'emergència habitacional.

Davant aquesta situació, una quarantena de veïnes i militants del Sindicat d'Habitatge de Badalona van ocupar el passat 2 de juny les oficines de Bialto, al passeig de Gràcia de Barcelona. L'empresa és l'encarregada de gestionar la cartera immobiliària de Strain Investments. Amb aquesta acció, els participants volien forçar l'obertura d'una negociació que donés resposta a les demandes dels més de 150 llogaters afectats.

L'acció va coincidir amb una de les jornades de vaga educativa convocades a Catalunya. Les afectades van aprofitar el context de mobilització social per donar visibilitat al seu conflicte i denunciar públicament les pràctiques del fons immobiliari. Mentre es produïa una primera reunió amb un dels directors de Bialto, els llogaters organitzats van participar en la manifestació i van intervenir davant centenars de participants per explicar la seva situació.

Segons informa el Sindicat d'Habitatge de Badalona, la pressió sostinguda durant els darrers mesos ha permès arrencar un primer compromís per part de Bialto. La gestora hauria expressat la seva disposició a iniciar una taula de negociació amb els llogaters organitzats i a reconèixer el sindicat com a interlocutor en el conflicte.

Malgrat aquest pas, les afectades es mostren prudents. Des del sindicat recorden que la negociació només ha estat possible gràcies a l'organització col·lectiva i a la mobilització dels veïns.

La portaveu del Sindicat d'Habitatge de Badalona, Gisela Bermúdez, ha afirmat que «qualsevol avenç real dependrà de la capacitat d'organització i mobilització col·lectiva». En aquest sentit, ha assegurat que la propietat només ha acceptat seure a parlar després de la pressió exercida pels llogaters i ha advertit que caldrà mantenir la mobilització perquè la taula de negociació es concreti i doni resposta efectiva a les reivindicacions plantejades.

1.500 enquestadores recorreran els carrers del país
A 48 hores de la mobilització, ja hi ha més de 1.500 persones voluntàries inscrites al web enscostalavida.org/participa, que es dividiran en 50 punts de trobada arreu del país. En arribar, aquests voluntaris rebran una formació específica per recollir les impressions del veïnat de cada localitat.

La jornada es tancarà amb un acte final a Barcelona, a les 18:30h de la tarda, on també es convidarà a participar altres entitats i organitzacions, com ara associacions de veïns o sindicats del món de l’educació. En l’acte, també es donaran a conèixer els resultats provisionals de la macroenquesta, que s’hauran centralitzat en una plataforma digital.
.
La Macroenquesta arribarà a 37 municipis de Catalunya, i a la ciutat de Barcelona es desplegarà en 13 punts diferents. Detaquen punts com el de l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Tarragona, Reus, Vilanova i la Geltrú, Girona, Sabadell, Moià, Mataró, Manresa, Palafrugell, Cornellà, Cerdanyola, Gavà i moltes altres viles i ciutats de tot el país.
.
L'objectiu: construir la vaga general

La iniciativa de la macroenquesta del cost de la vida sorgeix de la campanya ‘Viure ens costa la vida’, impulsada per onze sindicats laborals i d’habitatge que han creat recentment la Plataforma per una Feina i una Casa Dignes: el Sindicat de Llogateres de Catalunya, la Confederació Sindical d'Habitatge de Catalunya (COSHAC), el Sindicat d'Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), la CGT, la CNT, la COS, la IAC, La Intersindical-CSC, Cobas i Solidaritat Obrera.

L'anàlisi de la conjuntura que fan els organitzadors és clara: la classe treballadora viu una ofensiva sostinguda on el cost de l'habitatge ja supera el 50% dels ingressos de moltes llars i els beneficis empresarials baten rècords mentre els salaris queden estancats.

Després de les vagues històriques de la comunitat educativa i de mobilitzacions per l'habitatge on han participat centenars de milers de persones, la macroenquesta vol ser la primera passa per socialitzar la proposta d'una vaga general que aturi la producció i permeti avançar de debò en el dret a l’habitatge i l’augment dels salaris. L’objectiu és escoltar quina és la opinió del poble català sobre aquestes qüestions i conèixer si, majoritàriament, la gent està disposada a participar d’una vaga general d’aquestes característiques.

L'entitat considera especialment revelador que, davant un esdeveniment excepcional com la visita del pontífex, les administracions siguin capaces d'incrementar significativament la capacitat del sistema. Segons assenyala, aquest fet demostra que existeix marge per reforçar el servei també en condicions normals.

Davant aquesta situació, la Favb ha formulat tres demandes principals. En primer lloc, reclama informació clara, actualitzada i accessible per a la ciutadania durant els dies de les afectacions, així com mecanismes de resposta ràpida davant possibles canvis d'última hora. L'organització també ha ofert la seva col·laboració per ajudar a difondre aquesta informació als barris.

En segon lloc, defensa que les administracions i les empreses promoguin el teletreball durant els dies de la visita per reduir desplaçaments innecessaris i minimitzar la pressió sobre la xarxa de transport públic.

Finalment, la federació veïnal planteja el debat de fons sobre el model de mobilitat de la ciutat. La Favb considera injustificable que només en situacions extraordinàries es pugui incrementar fins a un 65% la freqüència del transport públic mentre la resta de l'any els usuaris han de suportar un servei sovint saturat.

Per aquest motiu, l'entitat reclama que els reforços anunciats es transformin en millores estructurals i permanents que permetin garantir una mobilitat digna, segura i eficient. "Barcelona no necessita reforços excepcionals. Necessita un transport públic a l'altura de les necessitats de les seves veïnes", conclou el comunicat.

La mobilització ha començat a la Rambla Nova i s'ha dirigit fins als serveis territorials d'Educació, on s'ha celebrat una roda de premsa. Posteriorment, els manifestants han recorregut diversos carrers de la ciutat fins a la riba del Francolí, on s'han organitzat un vermut popular i una assemblea per debatre els pròxims passos del moviment.

Segons dades facilitades pel Departament d'Educació, la vaga ha tingut un seguiment del 12,39% al Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, amb informació recollida del 93,61% dels centres amb personal afectat. Es tracta de la tercera jornada d'aturades territorials convocades després del preacord assolit divendres entre la Conselleria i els sindicats majoritaris, després de les mobilitzacions celebrades a les comarques gironines, la Catalunya Central i el Barcelonès. La convocatòria s'adreçava al personal docent i laboral dels centres públics i del Departament d'Educació, tot i que també hi estaven cridats altres col·lectius —com personal de centres d'altres titularitats, de neteja, cuina o monitoratge— dels quals l'administració no disposa de dades de seguiment.

Durant la concentració, els convocants han defensat el vot contrari al preacord i han reclamat mantenir les mobilitzacions. Carlos Alcalde, portaveu de les assemblees de docents del Camp de Tarragona, ha assegurat que l'actual context de mobilització representa una oportunitat per aconseguir avenços més importants en les negociacions amb el Departament.

Entre les reivindicacions destacades hi ha la reducció de ràtios, més recursos per a l'escola inclusiva i una millora de les condicions laborals del professorat. Diversos docents han denunciat que les mesures previstes en el preacord no garanteixen els recursos necessaris per atendre adequadament la diversitat de l'alumnat ni resolen els problemes estructurals dels centres educatius.

El preacord contempla increments salarials progressius, noves dotacions per a l'escola inclusiva, l'ampliació de càtedres de secundària i la recuperació de deutes vinculats als sexennis. Tot i això, no incorpora compromisos sobre la reducció de ràtios, una de les principals demandes que han impulsat les mobilitzacions de les darreres setmanes.

La consulta entre el professorat finalitza aquest dijous i el seu resultat marcarà el futur immediat del conflicte educatiu. Mentre USTEC i Professors de Secundària demanen avalar el pacte, CGT, Intersindical, COS i altres organitzacions aposten per rebutjar-lo i continuar la mobilització per obtenir noves concessions del Govern.

Els sindicats convocants han convocat una manifestació a València a les 11 hores, amb inici a la plaça de l'Ajuntament i recorregut fins a les Torres de Serrans. A Alacant, la mobilització tindrà lloc a les 18.30 hores. La jornada coincideix també amb el segon dia de vaga a l'ensenyament concertat, fet que amplia l'abast de les protestes al conjunt de la comunitat educativa valenciana.

Paral·lelament, diverses associacions de famílies han començat a organitzar accions de suport a la protesta. Entre aquestes destaca l'«Acampada per l'escola pública» convocada per l'AFA de l'Escola Pare Català de València. L'activitat inclourà tallers, activitats familiars, elaboració de pancartes i una concentració davant del centre educatiu per mostrar el suport a les reivindicacions del professorat.

La mobilització coincideix amb l'acampada indefinida que els docents mantenen des de dilluns a la plaça de la Mare de Déu de València, convertida en un dels principals símbols de la protesta. Els participants han anunciat que mantindran l'ocupació de la plaça però facilitaran la celebració dels actes del Corpus, una de les festes més emblemàtiques de la ciutat.

En un comunicat fet públic aquest dimecres, el col·lectiu ha expressat la seva voluntat de dialogar amb els responsables de la Festa Grossa per garantir el desenvolupament normal de les celebracions. Tot i això, han deixat clar que l'acampada continuarà mentre la Conselleria d'Educació no accepti obrir una negociació efectiva sobre les demandes del sector.

Els docents remarquen que respecten una tradició que enguany commemora els 700 anys d'història, però insisteixen que la resolució del conflicte és a les mans de la Conselleria. Segons afirmen, només consideraran assolit un dels objectius principals de la protesta quan la consellera Carmen Ortí accepti reunir-se amb el professorat i els sindicats en unes condicions que permetin avançar cap a acords reals.

El col·lectiu denuncia la manca de respostes satisfactòries per part de l'administració i reclama més recursos per a l'ensenyament públic, reducció de ràtios, millores en les infraestructures educatives, reforç de la inclusió i una aposta decidida pel valencià com a llengua pròpia de l'escola.

Mentrestant, la plaça de la Mare de Déu continua sent l'epicentre de la protesta. Els docents la defineixen com un espai compartit des d'on articular les necessitats i les reivindicacions de tota la comunitat educativa valenciana.

La vaga continua sense una solució a la vista. Els sindicats han convocat noves jornades de vaga els dies 10 i 17 de juny, amb concentracions previstes a València, Alacant i Castelló. Professorat i famílies asseguren que mantindran la pressió fins que la Conselleria assumeixi les seves reivindicacions i obri una negociació que permeti desbloquejar el conflicte.

Segons denuncia el Sindicat d'Habitatge Socialista de Catalunya, el fons NAD ha impulsat una estratègia de pressió sobre els inquilins de diversos edificis de la ciutat, entre els quals el Bloc Papallona i el Bloc Sant Agustí. L'organització assegura que els veïns han patit amenaces, desnonaments i diverses formes de pressió per abandonar els seus habitatges.

El sindicat també denuncia que les obres de transformació d'alguns pisos en espais de coliving haurien afectat elements patrimonials del Bloc Papallona, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) per l'Ajuntament de Barcelona. Segons l'entitat, un informe elaborat per una experta acreditaria danys en elements decoratius protegits de l'edifici.

La campanya arriba en un moment de forta tensió entre la propietat i els veïns. En les darreres setmanes s'han produït diversos intents de desnonament, entre els quals el de l'Olalla, executat fa dues setmanes, així com altres procediments que han estat aturats gràcies a la mobilització veïnal i sindical.

El Sindicat d'Habitatge Socialista acusa tant l'Ajuntament de Barcelona com la Generalitat d'haver facilitat l'entrada de fons d'inversió en el mercat residencial i considera que les administracions no han actuat amb prou contundència per protegir els inquilins afectats.

Els impulsors del manifest defensen que la solució passa per garantir la renovació dels contractes de lloguer de totes les famílies afectades. Al mateix temps, reivindiquen mesures més ambicioses per limitar l'activitat dels grans tenidors i evitar que l'habitatge continuï sent objecte d'especulació financera.

Les entitats han convocat la ciutadania el pròxim 10 de juny a les sis de la tarda als voltants de la Sagrada Família, coincidint amb els actes vinculats a la visita del pontífex. Els punts concrets de la convocatòria es donaran a conèixer pròximament.

Segons les organitzacions convocants, la mobilització vol aprofitar la projecció internacional de la visita papal per mostrar al món l'anhel de llibertat de Catalunya, defensar la llengua i la cultura catalanes i denunciar el que consideren un intent d'espanyolització de la figura d'Antoni Gaudí.

Les entitats recorden que l'arquitecte de la Sagrada Família va mantenir un compromís ferm amb la llengua i la cultura catalanes i subratllen que la seva projecció universal no es pot desvincular de les seves arrels nacionals. En aquest sentit, reivindiquen el seu llegat coincidint amb els actes del centenari de la seva mort i amb la benedicció de la torre de Jesús del temple barceloní.

La convocatòria arriba després que l'arquebisbat de Barcelona rebutgés la petició formulada per l'ANC i Òmnium Cultural, amb el suport de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, perquè la senyera fos present a la Basílica de la Sagrada Família durant la visita papal.

En una carta adreçada al cardenal Joan Josep Omella, els presidents de l'ANC i Òmnium, Josep Vila i Xavier Antich, havien defensat la conveniència de visualitzar la vinculació històrica, cultural i nacional entre Catalunya, Antoni Gaudí i la Sagrada Família. La petició va ser denegada per l'arquebisbat al·legant el protocol habitual i el caràcter litúrgic i commemoratiu de l'acte.

Les entitats lamenten aquesta negativa, que consideren un intent de desvincular la relació entre Gaudí, la Sagrada Família i la realitat nacional catalana. Així mateix, recorden que la llengua pròpia de Catalunya és el català i reclamen al Vaticà i a la Conferència Episcopal Espanyola que tinguin en consideració aquesta realitat cultural i nacional durant la visita de Lleó XIV.

La mobilització s'emmarca en les diverses iniciatives impulsades les darreres setmanes per reclamar una presència plena del català i un reconeixement explícit de la identitat nacional catalana en els actes vinculats a la visita papal i a la commemoració del centenari de la mort d'Antoni Gaudí.

La iniciativa arriba després de mesos de mobilitzacions impulsades per La Intersindical, CGT i Àbacos contra el conveni laboral municipal signat per CCOO, UGT i CSIF. Els sindicats crítics consideren que l'acord consolida la precarietat en diversos serveis, manté ràtios insuficients i incorpora mesures que rebutgen una part dels treballadors municipals.

Des de finals de 2025, el conflicte s'ha traduït en vagues, concentracions i manifestacions en diferents àmbits municipals. Les protestes han afectat especialment els serveis socials, els serveis de feminismes, les oficines d'atenció ciutadana, les escoles bressol i els punts d'informació i atenció a les dones, entre altres sectors.

La Intersindical destaca que la pressió sostinguda de la plantilla va contribuir a forçar la celebració d'un plenari extraordinari a l'Ajuntament de Barcelona el passat 29 de maig. En aquella sessió, la majoria de l'oposició va aprovar instar el govern municipal a reprendre les negociacions amb els representants dels treballadors.

Paral·lelament, el sindicat també va traslladar el conflicte a la Sindicatura de Greuges de Barcelona, que va instar l'Ajuntament a impulsar un "diàleg efectiu" per desbloquejar la situació i afavorir una sortida negociada al conflicte.

Ara, amb l'arribada del cas al Congrés, Compromís demana al Govern espanyol si té coneixement de la conflictivitat laboral existent a l'Ajuntament de Barcelona, si ha mantingut contactes amb les parts implicades i si considera necessari impulsar mecanismes de mediació per facilitar una resolució del conflicte.

Mentrestant, La Intersindical assegura que mantindrà la mobilització. El sindicat ja ha anunciat noves protestes coincidint amb la visita del papa Lleó XIV a Barcelona, prevista per al 9 de juny, i amb la sortida del Tour de França el pròxim mes de juliol.

Segons el delegat sindical Miquel Rubio, el conflicte afecta no només les condicions laborals de la plantilla, sinó també el model de serveis públics de la ciutat. Per aquest motiu, reclama al govern de Jaume Collboni que obri una negociació real amb els comitès de vaga i adverteix que les mobilitzacions continuaran mentre no hi hagi avenços.

La causa afecta dos activistes vinculats a la lluita pel dret a l'habitatge que s'enfronten a peticions de sis anys de presó cadascun. Els fets es remunten a l'any 2020, quan van participar en la defensa d'un bloc ocupat al carrer Olzinelles, al barri de la Bordeta de Barcelona.

La nova suspensió se suma a una llarga cadena d'ajornaments que han marcat aquest procediment judicial. Segons denuncien els col·lectius de suport als encausats, la reiteració de les suspensions genera una situació d'incertesa i desgast personal que s'allarga des de fa anys.

El cas té l'origen en les mobilitzacions impulsades per diversos col·lectius pel dret a l'habitatge per evitar el desallotjament d'un immoble ocupat que allotjava persones sense alternativa residencial. Arran d'aquells fets es va obrir una investigació que ha acabat portant dos activistes davant dels tribunals.

La sisena suspensió del judici arriba precisament quan s'havien tornat a mobilitzar entitats i col·lectius de suport per denunciar el que consideren una nova mostra de criminalització dels moviments socials vinculats a la defensa del dret a l'habitatge.

Segons la informació publicada pel mitjà Directa, la no compareixença de tres dels quatre agents policials convocats ha obligat novament a ajornar una vista que ja acumula diversos intents fallits de celebració.

Les i els docents hem fet hem fet vaga i cada dia hem deixar d’ingressar no menys de 120 euros, però alhora hem omplert els centres educatius i els seus voltants de cartells, tríptics, enganxines i pancartes, hem decidit no fer feina fora del nostre horari com sortides, colònies o graduacions, hem fet reunions, assemblees, piquets i totes les formes possibles que en una feina qualsevol pren un conflicte laboral. Hem parlat com mai de la nostra feina i ens hem adonat, un cop més, de la força que tenim quan estem junts, quan estem juntes, quan esdevenim col·lectiu.

És clar que també han aparegut els inevitables esquirols, gent incapaç de pensar en ningú que no siguin ells i elles mateixes, que sempre s’aprofiten de tots els avenços però mai hi posen un gra d’arròs en res que no sigui ells i elles mateixes. Deixo aquests exemplars humans per a un altre article amb tots els detalls i continuo.

A multitud de centres educatius s’han creat, reviscolat o donat continuïtat a assemblees docents o de centre que han esdevingut autèntiques garants d’una lluita que ha estat tan assembleària (és a dir democràtica) com radical (encaminada a canviar-ho tot i no només a posar pedaços). Hem debatut i ens hem adonat de multitud de coses que no se saben si no se’n parla. I feia molt que no parlàvem així...

És clar que no tot ha estat bonic, perquè des del principi sabíem que hi hauria qui ens vendria per un grapat de monedes i no van tardar a sortir els menjagambes que, per apuntalar el Govern del PSC o per apuntalar-se ells mateixos van intentar fer veure que, tot i ser minoritaris (ccoougt tenen el 20% de representació), feien un gran "pacte de país" i tancaven el tema. La resposta va ser furibunda. El "tema" només es tancaria quan tothom ho decidís, no a toc de xiulet. En votacions de tot el col·lectiu docent, el seu pacte de les gambes va ser desautoritzat, tot i que ells continuen xuclant cap i bigotis...

La lluita va desencallar el tancament del Govern i després ens va deixar clar que només es perden les batalles que s’abandonen. Vam fer una setmana de vaga i després vam anunciar 14 dies més (cinc per docent) i els vam finançar amb els diners que els gambistes deien que havien aconseguit amb el seu pacte. El cert és que els diners els havíem aconseguit els que vam fer vaga, perquè sense nosaltres (la majoria) res no hi hauria hagut.

Més de 1.200 escoles i instituts van dir que no farien sortides ni colònies i els voltants del PSC i ERC van començar a tremolar. Les vagues continuaven i vam tallar tota Catalunya durant sis o set hores, vam tancar Montserrat...

Finalment, un dia després del que s’havia pronosticat, va arribar el pacte, ara amb Ustec i Aspec, i això és el que ara haurem de votar. CGT i la Intersindical se n’han desmarcat, tal com CNT i COS, que no tenen representació. Jo hi votaré en contra, perquè crec que està bé que guanyem alguna cosa però cal que guanyem molt més, sobretot en baixada de ràtios, de 0 a 3 anys i PAE. Penso també que cal una clàusula que controli la pujada de l’ipc i que en quatre anys no tornem a perdre-hi .

Aquestes mobilitzacions educatives han estat molt diferents a totes les anteriors. Les assemblees docents i la CGT, que s'ha multiplicat per dos durant aquestes mesos, han dotat el moviment d’un atreviment i una radicalitat que han acabat fent seure el Govern i l’han portat a cedir. És clar que no sols, però també. I ho dic i ho escric perquè si féssim cas de la premsa on entendríem res del que ha passat, ja que en ella només hi sortia el nom de la Ustec. Cada guany que ara tinguem, malgrat jo hi voti en contra, és obra de totes i cada una de les persones que durant mesos hem lluitat a primera fila fent vaga, amb l’acció directa no violenta, amb la desobediència i l’organització constant i continuada.

Crec que com a CGT no hem de signar aquest acord però tinc clar que l’autoorganització de la classe obrera educativa ha crescut i creixerà més i penso que si continuem així arribarà un moment que la CGT serà majoritària a l’Educació d’aquest país (a Infantil, Primària i Secundària, 0-3, PAE, Universitats, Laborals, etc.). Serà un moment en què ho podrem tot i, per fer-ho, cal que ens preparem.

Per a això ara ens cal un discurs complex. Som dipositaris, amb tots els altres que han lluitat, dels guanys obtinguts, que existeixen i són conseqüència de no deixar de tensar la corda en cap moment. Però, alhora, som dipositaris del que de veritat volem que no és una altra cosa que un canvi total en l’educació d’aquest país, amb una educació plenament pública, amb mitjans i que situï de veritat l’alumnat al centre. Per això calen recursos de veritat i arribar al 6% dedicat a Educació i ni un euro a cap privada, es digui privada directament o concertada. Fa massa decennis que aboquem quantitats ingents de diners a negocis capellanescos sobretot en forma d’escoles i cal situar aquest debat també en el centre. I per a això, crec que ara cal votar que no.

Ara bé, votar que no no vol dir anar a la vaga l’endemà. És clar que molta gent està esgotada i més que desgastar-nos més en vagues que podrien esdevenir no tan potents com les que hem fet fins ara, crec que cal pensar i fer. Crec que podem deixar les vagues previstes de banda, si decidim anar a la vaga abans d’acabar el curs, i centrar-nos en dos esdeveniments: la visita del papa i el pas del Tour. O això o anar a la indefinida a l’octubre.

És clar que cal fer molta feina, molta més feina però, sobretot, no aturar-nos a barallar-nos amb qui tenim al voltant i teixir tantes complicitats com calgui per avançar en tot allò que ens uneix amb qui sigui... sempre que no sigui feixista. Cal donar poder a les assemblees per tal que la democràcia entri als centres i esdevingui, tal com ha estat, norma comuna. I, sobretot, cal construir un model educatiu que necessita debat, aportacions divergents i de tota mena, més debat i consensos. Si realment volem construir un món nou, l’escola n’ha de ser el centre i si ho sabem i ho compartim, fem-ho!

Les entitats han anunciat que lliuraran la carta al pare abat de Montserrat, Manel Gasch, amb la voluntat que la faci arribar personalment al Sant Pare durant la seva estada al país.

En el text, les organitzacions expressen el seu agraïment per la visita papal i remarquen la profunda vinculació d'Antoni Gaudí amb la llengua, la cultura i la nació catalanes. En aquest sentit, demanen explícitament que el català tingui una presència destacada durant els actes oficials, especialment en la benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, com a mostra de respecte cap a la societat catalana i al llegat de l'arquitecte.

Les entitats recorden que Gaudí va desenvolupar la seva obra arrelat a la realitat cultural i nacional de Catalunya i consideren que la projecció universal de la seva figura no es pot desvincular de les seves arrels catalanes.

La carta també expressa preocupació per la situació que viu actualment la llengua catalana i assenyala que Catalunya continua reclamant el reconeixement del dret a l'autodeterminació dels pobles, d'acord amb els principis dels drets humans i amb la doctrina social de l'Església catòlica.

Les organitzacions signants afirmen que la visita de Lleó XIV representa una oportunitat per transmetre un missatge de respecte cap a la llengua i la identitat nacional de Catalunya. Per aquest motiu, consideren que el català ha d'ocupar el lloc que li correspon en uns actes vinculats a una de les figures més universals de la cultura catalana.

Més enllà del contingut de la carta, les entitats també denuncien els intents de l'Estat espanyol i de la Conferència Episcopal Espanyola d'utilitzar la visita papal i la figura d'Antoni Gaudí com a instruments d'espanyolització i de negació de la realitat nacional catalana.

La iniciativa se suma a les veus que, en les darreres setmanes, han reclamat una presència plena i normalitzada del català en tots els actes relacionats amb la visita del pontífex i amb la commemoració de l'Any Gaudí.

L’acte ha combinat una conversa amb l’alcalde de Girona i cap de llista de Guanyem Girona a les eleccions municipals de 2027, Lluc Salellas i Vilar, i una intervenció final per compartir balanç i reptes de futur. En la conversa hi han participat tres veïns i veïnes de la ciutat: la Txell, de Sant Narcís; en Frankie, de la Devesa; i la Isabel, de l’Eixample, que han aportat mirades diferents sobre Girona a partir de qüestions vinculades al dia a dia i als principals reptes dels pròxims anys.

Durant la seva intervenció, Salellas ha defensat que aquests tres anys han servit per posar Girona en marxa després d’un període d’estancament i recuperar una ciutat amb ambició transformadora.

L’alcalde ha situat l’habitatge com una de les principals apostes polítiques de Guanyem des de l’entrada de la formació al consistori l’any 2019 i ha reivindicat haver contribuït a canviar el rumb de les polítiques d’habitatge després de més de quinze anys sense promocions d’habitatge assequible a la ciutat. En aquest sentit, ha defensat que Guanyem va situar l’habitatge al centre del debat polític primer des de l’oposició i ara des del govern.

Salellas ha destacat que aquest canvi ja es comença a materialitzar amb noves promocions d’habitatge assequible, la compra d’habitatges per ampliar el parc públic i mesures per garantir l’ús social i veïnal de l’habitatge com la regulació dels habitatges d’ús turístic. Actualment, ha remarcat, hi ha 770 habitatges en marxa i 800 més previstos per als pròxims anys.

L’alcalde també ha reivindicat haver desencallat projectes que la ciutat feia més d’una dècada que esperava i haver iniciat una nova etapa de transformació urbana que marcarà els anys que venen. En aquest sentit, ha destacat projectes com el nou Trueta, la plaça Espanya, la plaça Catalunya, el carrer Barcelona, el carrer de la Creu, el Pla de Barris al Pont Major, la coberta de Fontajau o la passera Cristina Cervià.

Salellas ha defensat que aquests anys també han servit per avançar cap a una ciutat que prioritzi les persones i millori la vida quotidiana als barris, amb actuacions vinculades a la recuperació d’espai públic per a les persones, nous espais de trobada i convivència, i entorns escolars més segurs, saludables i jugables.

L’alcalde ha reivindicat també una manera de governar centrada en Girona i en les necessitats del dia a dia, apostant per una ciutat connectada amb el seu entorn, amb ambició de capital i amb voluntat de preservar allò que la fa singular. En aquest sentit, ha defensat una Girona plena de vida, que reforci el català, els barris i el sentiment de pertinença i que no acabi convertida en una ciutat grisa, resignada i sense projecte col·lectiu.

«Fa tres anys ens vam presentar amb una idea molt clara: fer un govern centrat en Girona i en millorar la vida de la seva gent. Una ciutat amb més habitatge, amb espai públic per a les persones i pensada per viure-hi. Avui aquest canvi ja està en marxa i ara toca consolidar aquest canvi», ha afirmat.

En aquest sentit, Guanyem Girona ha fixat l’horitzó a les eleccions municipals de 2027 després d’haver anunciat el passat mes d’abril la candidatura de Lluc Salellas i Vilar per revalidar l’alcaldia aconseguida l’any 2023. La formació ha defensat que l’objectiu és consolidar el canvi iniciat des del govern municipal i continuar millorant la vida dels gironins i gironines.

«Hem demostrat que Girona pot avançar i que els canvis són possibles. Ara toca consolidar aquest canvi perquè la ciutat continuï transformant-se i no es torni a aturar».

D'una banda, un jutjat de Barcelona ha suspès temporalment el desnonament d'Ivan Giesen, veí del carrer Ramon Turró del barri del Poblenou, que estava previst per a aquest divendres. Segons el Sindicat de Llogateres, la propietat, l'empresa Maramca SL, no hauria complert l'obligació legal d'oferir un procés d'intermediació previ amb el llogater afectat, requisit exigit als grans tenidors per la legislació vigent en matèria d'habitatge.

L'entitat destaca que Giesen resideix al mateix habitatge des de l'any 1999 i que ha pagat més de 140.000 euros en lloguers durant aquests vint-i-cinc anys. Malgrat haver intentat negociar reiteradament una renovació contractual, assegura que no ha rebut cap proposta per part de la propietat.

El sindicat també denuncia possibles irregularitats en la finca on viu el llogater. Segons explica, l'immoble estava obligat a destinar diversos pisos a Habitatge de Protecció Oficial, però hi ha indicis que alguns habitatges s'estarien llogant a preus molt superiors als que permetria aquesta qualificació.

Pel que fa a l'Hospitalet de Llobregat, el Sindicat de Llogateres ha desconvocat la concentració prevista davant l'Ajuntament després dels compromisos adquirits pel consistori amb la Ioanna i la seva família, que es trobaven en risc de perdre l'allotjament temporal on resideixen.

Segons l'organització, els serveis socials municipals s'han compromès a garantir que la família no quedarà al carrer mentre no disposi d'una alternativa residencial estable. També s'ha acordat reforçar l'acompanyament social i permetre que les persones usuàries dels serveis socials puguin assistir a les reunions acompanyades per persones de confiança.

El Sindicat de Llogateres valora positivament aquests compromisos, però adverteix que el cas de la Ioanna no és una situació aïllada. L'entitat denuncia que moltes famílies de l'Hospitalet continuen patint problemes d'accés a l'habitatge, discriminació, vulnerabilitat residencial i manca de protecció institucional.

L'organització assegura que continuarà fent seguiment dels dos casos i reclama canvis estructurals en les polítiques d'habitatge per garantir el dret a una llar digna i evitar nous desallotjaments.

En un comunicat fet públic aquest dimarts, l'entitat considera que la decisió va més enllà d'una qüestió protocol·lària i té una forta càrrega simbòlica. La CAL recorda que la Sagrada Família és l'obra més universal d'Antoni Gaudí, però també una de les màximes expressions de la cultura catalana, i sosté que reduir-hi la presència del català significa invisibilitzar una part fonamental de la identitat de l'arquitecte i del país.

L'entitat subratlla que Gaudí va viure i treballar en català i que va mantenir un compromís ferm amb la llengua i la cultura catalanes al llarg de tota la seva vida. Per aquest motiu considera "incomprensible" que, en un esdeveniment de projecció mundial centrat en la seva obra més emblemàtica, la llengua catalana no ocupi el lloc que li correspon.

La CAL defensa que "cap criteri d'universalitat no pot justificar la subordinació de la llengua pròpia del país" i argumenta que la universalitat de l'obra gaudiniana neix precisament de les seves arrels catalanes.

Davant d'aquesta situació, l'organització ha fet una crida pública a Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, les entitats culturals, educatives i cíviques, així com a les institucions catalanes, perquè expressin conjuntament el seu desacord i exigeixin una presència plena del català en tots els actes oficials vinculats a la visita papal.

La coordinadora conclou que la defensa del català no és una qüestió folklòrica, sinó de drets lingüístics, respecte cultural i reconeixement nacional. "La Sagrada Família parla al món des de Catalunya. I la veu de Catalunya és el català", afirma el comunicat.

L’aplicació de la llei d’amnistia: automàtica a alguns amb penes i treballs a la resta

Organitzacions, partits i entitats han denunciat de forma reiterada una aplicació desigual de la llei. La principal causa d’aquesta trista realitat és que la llei s’està aplicant de forma desigual, tal com ha denunciat Alerta Solidària en reiterades ocasions en els darrers anys. Concretament, s’han concedit, ara com ara, 403 amnisties, 158 a policies, n’hi ha pendents de resoldre 104 i se n’han denegat 157, totes elles a manifestants.

Per tant, mentre les amnisties pels manifestants, els sectors independentistes i els líders polítics han costat suor i un esforç ingent (només cal veure als represaliats de l’operació Judes o als líders d’Esquerra Republicana i de Junts), a l’altre costat, als agents policials i representants de l’Estat se’ls ha aplicat de forma extensiva i quasi automàtica. Fins i tot, s’ha arribat a amnistiar un agent dels Mossos d’Esquadra que es va dedicar a espiar a sindicats, organitzacions i partits durant mesos falsejant la seva identitat.

Aquest seria el balanç pràctic i resultadista de l’aplicació d’aquesta llei, però no el balanç de fons, el que es fixa en les conseqüències polítiques de la seva aprovació en el panorama polític català, tot seguit intentaré fer-ne unes pinzellades:

Objectius i conseqüències de la repressió; quan la repressió et fa perdre l’objectiu

Als manuals antirepressius i a les primeres formacions antirepressives hi ha un element que defineix com un dels punts claus de la lluita antirepressiva: no perdre mai de vista els motius pels quals s’ha produït la repressió, no substituir mai l’objectiu de la lluita per un objectiu secundari, instrumental i, per tant, no posar per davant fer front a la repressió als motius pels quals hem estat represaliats.

Durant anys, hem vist com en moltes lluites, s’ha passat de parlar del motiu de la protesta - independència, ecologisme, drets laborals, etc. - per acabar parlant quasi exclusivament de drets, llibertats i d’aturar la repressió. Un mal endèmic que ens porta a perdre de vista els nostres objectius polítics i oblidant-nos precisament de per què tenim, per exemple, una causa judicial oberta. Això és, sense cap mena de dubte, el que ha passat en els darrers anys amb el procés d’alliberament nacional del nostre poble, que ha passat de ser l’objectiu central d’una majoria de la societat catalana a quedar relegat a ser una víctima més de la repressió. 

La raó és que en el moment que la reivindicació independentista passa en segon terme i es posa per davant l’alliberament de les persones preses, el retorn de l’exili i la fi de la repressió contra milers i milers de persones (demandes absolutament legítimes) es perd el rumb, la iniciativa i l’objectiu central de la lluita i, el que és més perillós, es regala a l’Estat, el mànec de la paella, la possibilitat de controlar els temps i acabes embolicat en una teranyina, perdut en un laberint.

Amb aquesta nova realitat, l’Estat treu la seva cara més “amable” en forma del Govern “més progressista” de la història. Ara, ell és qui vetlla per la teva persona i està disposat a guarir ferides i buscar solucions polítiques a la repressió exercida, mai a les reivindicacions polítiques que l’han originat. Una estratègia més de desviar l’atenció i centrar tot el debat i el compàs polític a aquestes propostes en l’àmbit antirepressiu. 

I així s’ha desenvolupat el guió, amb un paper perfectament orquestrat per totes les parts, amb un poder judicial i uns sectors de la caverna fent tot el possible per impedir-ho. El més greu de tot, és que l’Estat ha aconseguit guanyar el pols, traient del centre la qüestió principal que l’havia desestabilitzat: l’avenç en el procés d’alliberament nacional català. 

Un nou escenari, que ha marcat els temps polítics, les legislatures, les aliances i els suports, fent necessari estabilitzar governs, per tal d’assolir l’esperada amnistia. Una amnistia que sempre està apunt de fer-se efectiva, aquest cop si, i que en un futur permetria “posar el comptador a zero” de la repressió. Una “solució” que mai acaba d’arribar del tot, però que necessita estabilitat perquè sigui possible (d’estabilitat en el Govern de l’Estat i en la legislatura) i, per tant, que no passi res, per tal que res dificulti que pugui seguir el seu camí. 

Objectius i conseqüències de la repressió: el paper de les persones represaliades

Una segona qüestió que també s’explica en els manuals i les formacions antirepressives és la importància de les persones represaliades, però, sobretot, el paper que han de jugar en les lluites i les mobilitzacions polítiques. De fet, un exemple clar el podem veure en l’esquerra abertzale i com han gestionat la qüestió dels lideratges i les direccions polítiques quan han patit repressió.

En aquest sentit, una qüestió essencial pels moviments transformadors i revolucionaris és evitar que les persones represaliades marquin el rumb i els temps polítics mentre pateixen la repressió. No és una qüestió personal és una qüestió política, és la incompatibilitat que generen els efectes de la repressió amb la capacitat de liderar un moviment polític, són les contradiccions, que sempre afloren, entre fer avançar un moviment polític i la repressió que es pateix.

En cap cas es posa en qüestió la vàlua de les persones represaliades, sinó que s’adverteix sobre la necessitat de preservar-les, posar-les en segon terme quan cau damunt d’elles tot el pes de la repressió. Tal com ja he mencionat les contradiccions i incompatibilitats són més que evidents i també han quedat paleses, més que mai, en els darrers dos anys en clau catalana.

Aquest ha estat un altre dels elements essencials que està passant factura al moviment d’alliberament nacional català, que sumat al factor anterior suposa un còctel destructiu per l’independentisme. 

Objectius i conseqüències de la repressió: perdre la iniciativa, anar a remolc

Un tercer element central és la pèrdua de l’agenda pròpia dels moviments i les lluites, la pèrdua de dinàmica de lluita i la caiguda en el cicle destructiu de l’acció - reacció davant la repressió.

El moviment no avança, es defensa, la lluita no avança, retrocedeix i les mobilitzacions, malgrat que al principi continuen sent molt potents, són completament reactives, només responen a noves agressions de l’Estat. Per tant es deixa de banda la lluita de fons, i es passa a centrar la pràctica totalitat dels esforços en reaccionar a les noves agressions repressives que fan retrocedir cada cop més.

Aquest és el cicle que vam viure en els darrers anys del procés en les mobilitzacions contra les sentències del procés, avui en dia encara vigents per l’empresonament de Pablo Hasél (5 anys després encara empresonat), o en resposta a l’Operació de Judes (encara pendents de judici i sobretot des si se’ls aplicarà la llei d’amnistia). 

Un cicle que tot i haver quedat tapat per les escalades de respostes massives i potentíssimes al carrer, cada cop s’apaga més, cada cop normalitza més el fet repressiu i, sobretot, cada cop, mobilitza i desperta menys adhesions. 

Objectius i conseqüències de la repressió: transformar la societat perquè res canviï

I finalment, anem a l’objectiu principal de la repressió, que no és altre que transformar la societat, combatre “l’enemic intern” i aturar-lo, transformant-lo perquè renunciï als seus anhels i esperances. I en el cas del procés d’alliberament nacional català aquesta conseqüència també és evident: la repressió, i la gestió que n’hem fet, ha aconseguit transformar un subjecte actiu, organitzat, esperançat i mobilitzat, el poble català; en un subjecte reactiu, inercial, carregat d’odi i desmobilitzat i, sobretot, sense esperança.

Aquestes són algunes de les lliçons i conseqüències polítiques dels dos anys de l’aprovació de la llei d’amnistia i, sobretot, de la gestió antirepressiva que ha fet el moviment d’alliberament nacional català. L’esperança no està perduda, però és important prendre consciència d’una de les principals mancances d’aquest moviment per evitar tornar a caure de nou en els mateixos paranys. 

El futur que sense cap dubte ens donarà un nou cicle de lluita i mobilitzacions per l’alliberament del nostre poble, ja que les contradiccions de l’estat que ens van dur a l’1 i al 3 d’octubre del 2017 continuen intactes. El que toca ara és aprendre d’aquests errors essencials en l’enfocament antirepressiu i deixar-los enrere. Sobretot cal saber trobar nous camins per fer avançar la lluita i un cop topem de nou amb l’Estat, perquè passarà, millorar les eines i estratègies davant les seves urpes, i així, poder continuar endavant, fins al final, en el procés d’alliberament nacional del nostre poble.

La protesta ha començat a primera hora del matí amb dues bicicletades que han recorregut Barcelona i han culminat amb el bloqueig dels accessos a la Casa Batlló. Posteriorment, els manifestants han tallat el passeig de Gràcia i s'han concentrat davant l'edifici modernista abans de participar en una manifestació que ha recorregut el centre de la ciutat des del Palau Robert fins a la seu del Consorci d'Educació de Barcelona.
Segons els sindicats convocants, la marxa ha aplegat unes 8.000 persones, mentre que la Guàrdia Urbana ha rebaixat la participació a prop d'un miler de manifestants.

Les organitzacions convocants critiquen que el preacord se centri principalment en aspectes salarials i no aprofundeixi en qüestions que consideren fonamentals, com l'increment de recursos per a l'escola inclusiva, la reducció de les ràtios o les mesures per fer front a la creixent càrrega de treball dels centres educatius.

La portaveu de CGT Ensenyament, Íngrid Chavarría, ha assegurat que el sistema educatiu es troba en una situació "d'emergència educativa" i ha advertit que el preacord no aporta nous recursos per a l'escola inclusiva. En la mateixa línia, Laia Fonts, de la Intersindical, ha lamentat la manca de concreció sobre la reducció de les ràtios, mentre que la COS considera que el pacte només ofereix "molles" i no dona resposta a la crisi educativa actual.
La mobilització coincideix amb la consulta oberta al professorat per ratificar o rebutjar el preacord signat el passat 29 de maig. Les votacions es mantindran obertes fins dijous i, en cas que s'imposi el "no", els sindicats s'han compromès a impulsar una vaga indefinida abans de finalitzar el curs escolar.

Mentrestant, el calendari d'aturades continua dividint el front sindical. USTEC-STEs i Professors de Secundària han desconvocat algunes de les vagues territorials previstes aquesta setmana, mentre que CGT, Intersindical i COS mantenen les convocatòries al Tarragonès, les Terres de l'Ebre, Lleida i l'Alt Pirineu. La jornada del 5 de juny resta pendent del resultat de la consulta al professorat.

"Això no és inclusió,
ens esteu enganyant,
és un augment de ràtios,
amb molt més personal."

Docents en vaga convocats per la CGT, la Intersindical i la COS munten taules i cadires a les portes de la Casa Batlló en protesta contra el preacord https://t.co/A9BQcJNYAw pic.twitter.com/VQ3AeH1Ezk

— 3CatInfo (@3CatInfo) June 2, 2026

Un nou desnonament executat aquest dimarts al barri de Cerdanyola, a Mataró, ha acabat amb moments de gran tensió, l'ús de projectils de foam per part dels Mossos d'Esquadra i la detenció de tres menors d'edat, segons ha denunciat el Sindicat d'Habitatge de Mataró.

La família afectada, formada per dos adults i quatre fills menors, havia perdut l'habitatge arran d'un procés d'execució hipotecària iniciat després de la crisi econòmica de 2008. Durant l'operatiu, diverses persones van intentar impedir el desnonament, fet que va comportar una important presència policial.

Segons el Sindicat d'Habitatge, els Mossos d'Esquadra van utilitzar pistoles de foam contra les persones concentrades durant el dispositiu. L'entitat denuncia que l'actuació policial va provocar ferits i que diversos menors van haver de ser traslladats a centres hospitalaris amb lesions de diversa consideració.

Després de l'execució del desnonament, familiars, veïns i persones solidàries es van concentrar davant les dependències de Serveis Socials. En aquest context, els Mossos d'Esquadra van detenir tres menors d'edat, entre els quals hi havia una de les filles de la família desnonada. Segons les fonts del sindicat, les persones detingudes són estudiants dels instituts Santa Anna i Mar Mediterrània.

El Sindicat d'Habitatge de Mataró emmarca aquests fets en una situació d'emergència habitacional que considera especialment greu al barri de Cerdanyola. L'organització recorda que només aquesta setmana afronta quatre procediments de desnonament a la ciutat i denuncia que moltes famílies viuen en una situació de precarietat estructural.

La portaveu del sindicat, Bruna Malpesa, ha assegurat que "els desnonaments, la precarietat i l'especulació estan deteriorant greument les condicions de vida i la convivència al barri" i ha criticat que la resposta de les administracions sigui, al seu entendre, "més policia i més repressió".

Arran dels fets, el Sindicat d'Habitatge de Mataró ha convocat una assemblea oberta aquest dimarts a les sis de la tarda al Parc de Can Tunyí. L'objectiu de la trobada és analitzar el que ha succeït durant el desnonament, compartir experiències i organitzar noves respostes col·lectives davant la situació habitacional que viu el barri.

La formació republicana ha comparegut aquest dilluns per valorar la situació creada arran del projecte de transformació del Riuet. La regidora Jennifer Macia ha explicat que el grup municipal s'ha reunit amb representants de la plataforma ciutadana i ha participat en les accions informatives desenvolupades els darrers dies. Segons ha assenyalat, existeix una preocupació real entre els veïns per la transformació d'un espai que forma part de la història, la identitat i la memòria col·lectiva de Coma-ruga.

Macia ha destacat que la plataforma no només expressa una inquietud legítima, sinó que també ha elaborat propostes i alternatives per preservar millor els valors socials, històrics i ambientals del Riuet. Per aquest motiu, ha reclamat al govern municipal que escolti aquestes aportacions i obri espais de diàleg amb la ciutadania.

Per la seva banda, el portaveu de Som Poble-ERC i cap de l'oposició, Albert Rovira, ha afirmat que el principal problema no és només el resultat final de les obres, sinó la manera com s'ha gestionat el projecte. Rovira ha denunciat que, des de la seva presentació l'any 2022, no s'ha impulsat cap procés de participació ciutadana ni cap espai de debat real amb els veïns.

Segons el dirigent republicà, el cas del Riuet no és un fet aïllat, sinó que respon a una manera de governar que l'executiu municipal de PSC i PP ha repetit en diferents àmbits. En aquest sentit, ha comparat la situació amb altres controvèrsies recents com el canvi del model de recollida de residus, la reforma de la riera, la gestió de l'aparcament de les Bòbiles o la implantació de les zones blaves als nuclis marítims.

Som Poble-ERC ha volgut deixar clar que no qüestiona els fons europeus Next Generation ni la necessitat de preservar els espais naturals del municipi, però sí la manca de participació i de diàleg que, al seu entendre, ha acompanyat el desenvolupament del projecte.

La formació ha reclamat al govern municipal que es reuneixi amb la plataforma Recuperem la Bocana del Riuet de Coma-ruga i estudiï les propostes plantejades per preservar els valors patrimonials, històrics i identitaris d'aquest espai emblemàtic del litoral vendrellenc.

La comunitat educativa ha demostrat una capacitat d’organització, resistència i autoorganització extraordinària. Els sindicats de l’ensenyament, les assemblees, els comités de vaga, les coordinadores, els piquets informatius, les xarxes de suport mutu, la resposta a l’agressió policial i les mobilitzacions sostingudes han generat una experiència col·lectiva que transcendeix les reivindicacions immediates. Milers de persones han comprovat en la pràctica que només l’organització popular permet defensar drets i disputar decisions als poders polítics i econòmics.

Per això, més enllà dels resultats concrets que puguen obtenir-se a curt termini en la negociació, la comunitat educativa ja ha guanyat estratègicament.

Ha guanyat perquè ha trencat el relat oficial que presentava la degradació de l’ensenyament com un procés inevitable. Ha guanyat perquè ha situat l’educació pública al centre del debat polític. Ha guanyat perquè ha generat una consciència col·lectiva molt superior a la que existia abans de la vaga. I ha guanyat perquè ha tornat a demostrar que el poble valencià conserva una enorme capacitat de mobilització quan identifica clarament una injustícia i uns objectius compartits.

La solidaritat de les famílies ha estat especialment significativa. Malgrat les incomoditats que inevitablement provoca una vaga indefinida, una part molt important de mares, pares i tutors han entés que el professorat no lluita únicament per les seues condicions laborals. Lluita per unes aules menys massificades, per una atenció educativa de més qualitat, per una escola més inclusiva i per garantir oportunitats reals per a l’alumnat de les classes populars. 

Aquesta comprensió mútua entre treballadors i treballadores de l’ensenyament i les famílies constitueix una de les principals victòries polítiques de la mobilització.

Les reivindicacions sindicals són, de fet, extraordinàriament moderades i perfectament assumibles: reducció de ràtios, incorporació de més personal docent i equips pedagògics, estabilitat laboral, recuperació del poder adquisitiu, disminució de la burocràcia i defensa de l’ensenyament en valencià. No hi ha cap privilegi corporatiu en aquestes demandes. Són les condicions mínimes necessàries perquè el sistema educatiu públic puga complir la seua funció social. 

Tanmateix, la Generalitat Valenciana ha optat per una estratègia de confrontació i desgast. El govern del PP, utilitzant a Vox com a excusa, intenta presentar el conflicte només com una qüestió pressupostària o corporativa quan, en realitat, el problema de fons és profundament polític i ideològic. 

La degradació de l’escola pública no és només una conseqüència accidental de les dificultats financeres conjunturals. És també el resultat d’un model que prioritza sistemàticament la iniciativa privada i concertada.

Dins d’un marc de dependència econòmica i política, es tendeix a reservar una part important dels recursos i les oportunitats educatives als sectors socials més pròxims als centres de poder, mentre la majoria social veu limitades les seues possibilitats de promoció col·lectiva. L’educació deixa així de ser una eina d’emancipació per convertir-se, massa sovint, en un mecanisme de reproducció de les desigualtats.

L’Estat espanyol és hui una de les excepcions europees pel pes extraordinari que manté l’ensenyament concertat. Mentre bona part dels sistemes educatius europeus han reforçat la centralitat de l’escola pública, a l’Estat espanyol s’han consolidat durant dècades mecanismes de transferència de recursos públics cap a centres privats sostinguts amb diners públics.

Les dades mostren que l’ensenyament concertat escolaritza una proporció d’alumnat molt superior a la mitjana europea. Aquesta realitat no és neutra. Té conseqüències directes sobre la segregació social, la igualtat d’oportunitats i la cohesió comunitària. 

Mentre es repeteix el discurs de la “llibertat d’elecció”, es construeix un sistema dual on una part significativa de l’alumnat queda concentrada en la xarxa pública, sovint amb menys recursos dels necessaris.

Aquesta aposta estructural per la concertada no és exclusiva de la dreta. I ací apareix una contradicció que convé assenyalar. Una part de les esquerres de fidelitat espanyola que hui expressen el seu suport a la vaga educativa van governar durant anys sense revertir els mecanismes fonamentals que han afavorit el creixement de la concertada i la progressiva mercantilització educativa. Durant els governs progressistes es van mantenir privilegis estructurals de la xarxa concertada, es van consolidar dinàmiques privatitzadores i no es va abordar de manera decidida la recuperació de la centralitat de l’escola pública. 

Al País Valencià, a més, aquestes limitacions es van combinar amb una defensa insuficient de la llengua pròpia i amb polítiques que, malgrat les diferències evidents respecte de la dreta més espanyolista, tampoc no van situar la reconstrucció nacional valenciana al centre del projecte educatiu.

La vaga actual també posa en evidència aquestes contradiccions. Perquè defensar l’escola pública valenciana implica defensar alguna cosa més que un model de gestió. Implica defensar un instrument fonamental de cohesió social i nacional. I l’escola és un dels pocs espais capaços de garantir simultàniament igualtat d’oportunitats, transmissió cultural i construcció de ciutadania crítica.

Per això resulta especialment rellevant que la defensa de l’ensenyament en valencià haja esdevingut una reivindicació àmpliament compartida, fins i tot per sectors de la comunitat educativa que no tenen encara el valencià com a llengua habitual. Aquest és un dels aspectes més importants de la mobilització. 

Quan persones castellanoparlants, famílies procedents de la immigració o sectors tradicionalment allunyats del valencianisme assumeixen la defensa de la llengua pròpia com una causa democràtica i de justícia social, s’està produint un salt qualitatiu i quantitatiu en la consciència nacional. 

No es tracta d’una adhesió identitària abstracta. És la comprensió pràctica que sense una llengua pròpia viva no hi ha igualtat cultural, ni cohesió social, ni capacitat de decidir col·lectivament el futur.

La consciència nacional no apareix normalment a través de discursos teòrics. Es construeix en els conflictes socials reals. Quan la població identifica que els atacs contra la llengua formen part del mateix projecte que degrada els serveis públics, precaritza les condicions laborals i afebleix la capacitat d’autogovern, la qüestió nacional deixa de ser percebuda com una reivindicació minoritària per convertir-se en una necessitat col·lectiva.

Per això aquesta vaga ha connectat amb altres lluites que han recorregut el País Valencià durant els darrers anys. 

Aquesta vaga enllaça amb les mobilitzacions del sector agrari contra la ruïna del camp i la dependència alimentària; amb les reivindicacions dels i les professionals dels serveis socials; amb les lluites pel dret a l’habitatge davant l’especulació immobiliària i la turistificació; amb la defensa de la sanitat pública universal i de qualitat; i amb la indignació provocada per la gestió criminal de la dana. No es tracta de conflictes aïllats, sinó de manifestacions diverses d’un mateix malestar de fons. Totes aquestes lluites expressen la consciència cada vegada més estesa que les necessitats de la majoria social valenciana continuen subordinades als interessos d’una minoria privilegiada i a un model de dependència política i econòmica sostingut per l’espoliació fiscal i l’infrafinançament estructural que pateix el País Valencià.

Per això la vaga educativa no és un episodi aïllat. Forma part d’un procés més ampli de presa de consciència social, de classe i nacional. Una consciència encara desigual, contradictòria i en construcció, però cada vegada més visible. La comunitat educativa ha demostrat que és possible resistir, organitzar-se i construir alternatives. 

Ara el repte és que aquesta experiència continue transcendint el sector educatiu i siga capaç d’estendre’s a molts altres àmbits de la societat valenciana. La coordinació entre lluites socials, laborals i nacionals és probablement la principal tasca del moment.

Perquè el que està en joc ja no és només el futur de l’escola pública. És la capacitat del poble valencià per defensar els seus drets socials, la seua llengua, els seus serveis públics i la seua dignitat col·lectiva. És a dir, la capacitat de decidir democràticament el seu futur. 

I aquesta és una batalla que afecta tothom. Perquè sense escola pública no hi ha possibilitat real d’igualtat. Sense valencià no hi ha poble. I sense un poble conscient, organitzat i capaç de defensar els seus interessos col·lectius no hi ha futur digne, ni justícia social, ni llibertat nacional.