Un dels moments destacats de la jornada serà la participació dels Castellers de Lleida, que aixecaran un pilar a la plaça Sant Joan, reforçant el simbolisme col·lectiu de la diada.

L’acte central inclourà també la lectura del manifest i diverses intervencions, en un ambient reivindicatiu però festiu que vol fer visible la defensa del català des del carrer.

La jornada culminarà amb el concert del grup Sexenni, que posarà el punt final a una mobilització que apel·la a la implicació popular sota el lema “La llengua ens uneix”.

L’arribada de la flama del Correllengua a Lleida forma part d’un recorregut més ampli que travessa els Països Catalans, des de la Catalunya Nord fins a l’Alguer, amb l’objectiu de reforçar el compromís col·lectiu amb la llengua catalana en un context de creixents dificultats per al seu ús social.

Amb aquesta jornada, Lleida esdevé un punt de trobada entre reivindicació, cultura i comunitat, en una mobilització que vol situar la llengua al centre de la vida pública.

Des del Casal Jaume I de Fraga, Francesc Ricart ha reivindicat la necessitat de fer visible la realitat lingüística del territori: “Els de la Franja volem eixir a la foto, volem que ens hi compten, perquè fa molt temps que la nostra llengua viu una situació d’emergència extrema, agreujada per una Administració clarament adversa”.

En la mateixa línia, José Ramon Noguero, del Moviment Franjolí, ha defensat la participació com una oportunitat per reivindicar la llengua pròpia: “Seria impossible que el Moviment Franjolí es perdés aquesta oportunitat de fer palès que la nostra manera de parlar mereix un lloc al món, agermanats amb la resta de persones que també la parlen”.

També des de l’Associació Cultural l’Encenall han remarcat el caràcter col·lectiu de la mobilització. Àngel Soro ha afirmat que sortiran “a representar els conciutadans de la Franja que creuen que la llengua de Josep Galan mereix ser defensada de qualsevol intent de fer-la indigna”. Per la seva banda, el responsable de la secció esportiva, Gerard Juanós, ha fet una crida a la participació: “El 21 d’abril correrem amb la força del Correllengua Agermanat, que abraçarà el territori de nord a sud”.

La flama del Correllengua Agermanat s’encendrà aquest diumenge 19 d’abril a Prada, a la Catalunya Nord, i es bifurcarà en dues rutes: una cap als Pirineus i l’interior fins a Lleida, i una altra passant per Perpinyà, Girona i Barcelona. Ambdues confluiran a Tarragona abans de continuar cap a les Terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes, fins arribar a l’Alguer el 5 de maig.

Segons la portaveu de la campanya al Principat, Anna Roselló, aquest recorregut simbolitza “una llengua compartida que travessa fronteres administratives i que es defensa des del carrer i la cultura popular”.

El Correllengua Agermanat es consolida així com una mobilització de país que combina reivindicació lingüística, cultura i participació popular, en un context marcat per les amenaces a l’ús social del català en diversos territoris.

📢 L'ALTAVEU

"Ens hem adherit formalment a l’edició d’enguany, mostrant el reconeixement i el suport al Correllengua Agermanat i pel que pot significar per a l’autoestima i l’impuls del català a les Terres de Ponent".https://t.co/cxBojyS6f5

✍️ @FrancescRicart2

— Lo Pregó de la Franja (@pregodelafranja) April 19, 2026

En aquest sentit, la CUP ha reivindicat el sentit polític de la diada de Sant Jordi, advertint dels intents de buidar-la de contingut nacional: «Sant Jordi és una Diada que ha de servir per reivindicar la cultura i les lletres catalanes. I és que davant dels intents constants de desnacionalitzar aquesta jornada, nosaltres tenim clar que reivindicar una cultura nacional i autocentrada és més necessari que mai».

La mobilització també s’estén al País Valencià. En relació amb el 25 d’Abril, la formació ha anunciat que participarà en les mobilitzacions a València i ha fet una crida a omplir els carrers “per la construcció d’uns Països Catalans lliures i independents”. En aquest marc, denuncien una “ofensiva” contra la llengua i la identitat, amb exemples com la modificació de topònims o els canvis en el currículum educatiu.

A més, la CUP ha vinculat aquesta situació amb el context polític internacional, criticant el paper del govern espanyol: «Cal construir un País Valencià internacionalista davant d’un govern espanyol que parla del no a la guerra però que manté la base de Bétera, una peça clau de l’estructura de l’OTAN».

Amb aquesta doble apel·lació —a la defensa de la llengua i a la mobilització popular arreu dels Països Catalans—, la CUP vol reforçar el caràcter combatiu de les diades culturals i situar el carrer com a espai central en la lluita pels drets lingüístics i nacionals.

Increïble!!!! Som a la Seu d’Urgell🔥 pic.twitter.com/m5x3ESKpme

Increïble!!!! Som a la Seu d’Urgell🔥 pic.twitter.com/m5x3ESKpme

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 20, 2026

No ens ATURA RES!!!!!!!!! pic.twitter.com/AEIwGoVOvV

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 20, 2026

🧵SEGUEIX LA FLAMA DE LA LLENGUA!

Començam a Bellver amb unes imatges i activitats que no oblidarem mai❤️

👇En aquest enfilall us anirem mantenint informats de la FLAMA 2 🏃‍♀️❤️‍🔥⭐️ DE BELLVER A OLIANA pic.twitter.com/ZR8eEUhyGU

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 20, 2026

🔥 Avui amb el @Correllengua_, a Girona 🏃🏾‍♂️‍➡️🏃🏽‍♀️‍➡️

Visca la llengua i visca els Països Catalans!

El @Correllengua_ que unirà els PPCC, com els uneix la llengua i el sentiment d’una nació que vol i serà lliure, ha arribat a Girona pic.twitter.com/EbMl8TQfaJ

— Non Casadevall i Sala (@noncasadevall) April 20, 2026

Avui la flama dorm a Girona🙌
Quin dia més mogudet, el d’avui. Demà més i millor!🏃‍♀️‍➡️❤️‍🔥 pic.twitter.com/RSBoyTSDCy

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 20, 2026

Posicionament i accions: CUP - Som poble hem donat suport constant a les entitats en defensa del territori que, des de 2023, reclamen l’obertura immediata del camí de ronda. El govern municipal del PSC i els Comuns ha anunciat un acord amb el propietari (l’exdictador del Kazakastan Nursultan Nazarbayev) que planteja un nou traçat alternatiu. Tanmateix, aquest projecte requereix la redacció i aprovació prèvia d’un Pla especial urbanístic abans de poder obrir el camí. CUP - Som poble denunciem que aquest nou acord només serveix per allargar el tancament d’un camí públic, afavorir els interessos del propietari i ajornar-ne la reobertura, sense establir cap data concreta. A més, no s’ha informat del cost públic que comporta el manteniment del nou traçat proposat. No entenem com el govern municipal prioritza els interessos d’un propietari que ha privatitzat un camí públic per sobre de l’interès general i de la demanda reiterada dels veïns i veïnes de Lloret de Mar, que fa anys que en reclamen l’obertura.
Per aquest motiu, la CUP - Som Poble ha presentat un escrit al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya denunciant l’incompliment de la sentència i sol·licitant que requereixi a l’administració la seva execució immediata, amb la reobertura del camí públic original.
Antecedents: L’any 2009, el propietari de Can Juncadella va signar un conveni amb l’Ajuntament de Lloret de Mar per tancar temporalment el camí de ronda per fer-hi millores i reobrir-lo posteriorment. Tanmateix, va incomplir l’acord i el va acabar tancant i privatitzant. El conflicte es va judicialitzar i, el 2016, el Tribunal Contenciós Administratiu de Girona va declarar el camí d’ús públic. Després de diversos recursos, el 2023 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va ratificar definitivament la sentència, confirmant la titularitat pública del tram a Can Juncadella i la seva inclusió a l’Inventari de Camins del POUM. Malgrat això, el govern municipal sorgit de les eleccions de maig de 2023 (PSC, Junts i Comuns) va iniciar una nova negociació amb el propietari per reobrir el camí.

L’acte ha comptat amb la participació d’Enric Cassú, investigador de la Universitat de Girona; Raquel Díaz, membre d’Espigoladors; Adrià Auladell, membre de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial; i Sergi Cot, regidor d’Acció Climàtica per Guanyem Girona.

Durant la sessió, Guanyem ha defensat que l’alimentació ha de tornar a ser una qüestió central de política pública. En aquest sentit, Adrià Auladell ha reforçat a la formació alertant de les contradiccions del sistema actual: «Mentre la compra s’encareix i la pagesia s’empobreix, hi ha qui fa negoci amb l’alimentació. Cal garantir preus justos i el dret a l’alimentació ha de ser una prioritat com ho és la sanitat o l’educació».

També s’ha subratllat que aquest debat no parteix de zero, sinó que a Girona ja s’estan impulsant polítiques concretes des del govern municipal. Enric Cassú ha posat en valor algunes d’aquestes iniciatives: «El projecte de reaprofitament alimentari a les escoles, amb les neveres d’aprofitament alimentari, és un bon començament per avançar cap a la sobirania alimentària».

En la mateixa línia, el regidor Sergi Cot ha reivindicat l’estratègia impulsada des de l’Ajuntament per reduir el malbaratament i avançar cap a un model més just: «Amb l’estratègia “Menys malbaratament, més sobirania”, a Girona impulsarem iniciatives com les neveres de profit per aprofitar els excedents dels menjadors escolars i l’espigolament per reduir el malbaratament alimentari».

L’acte també ha servit per posar en valor la feina que entitats i projectes del territori ja estan fent en aquesta direcció. Raquel Díaz ha destacat la col·laboració amb la ciutat des de l'entrada de Guanyem al govern: «Fa tres anys que treballem conjuntament a Girona. Aquest mes, a Montjuïc, espigolarem prunes i, des d’Espigoladors, en farem productes per donar-los una segona vida».

Durant el debat s’ha posat de manifest que el sistema alimentari actual presenta desequilibris estructurals importants, com la pèrdua de pagesia, la dependència de grans cadenes de distribució o el malbaratament alimentari. Davant d’això, Guanyem defensa la necessitat de reforçar la producció local, impulsar circuits curts de comercialització i millorar la coordinació entre tots els actors implicats.

La formació també ha insistit en la necessitat de treballar en clau d’àrea urbana, connectant Girona amb els municipis del seu entorn per construir un sistema alimentari més resilient i arrelat al territori.

Amb aquest acte, Guanyem Girona reafirma el seu compromís de continuar impulsant, des del govern, polítiques que avancin cap a la sobirania alimentària i que contribueixin a millorar la vida de la gent.

 

La plataforma neix de la necessitat de donar una resposta unitària a l’ofensiva contra les condicions de vida de la classe treballadora. Tot i els discursos oficials que parlen de rècords macroeconòmics i polítiques d’habitatge, les entitats participants denuncien que la precarietat és l’única realitat tangible a les llars: salaris estancats, beneficis empresarials històrics i uns preus de lloguer que fan impossible una vida digna.

Camí cap a la Vaga General

L’anunci principal de la roda de premsa ha estat la voluntat d'aturar-ho tot. Els portaveus han destacat que, després de les vagues històriques a l'educació, les revoltes de la pagesia, les mobilitzacions històriques al voltant del dret a l’habitatge i la primera vaga de lloguers contra LaCaixa, el següent pas natural és la confluència en una vaga general que paralitzi l'activitat per posar la vida al centre. 

Isi Sáez, coportaveu de la plataforma, ha declarat: "L'aliança entre els qui defensem el sostre i els qui defensem la feina és avui més imprescindible que mai. L'ofensiva contra les nostres vides no s'atura a la porta de la feina, ens persegueix fins a casa amb lloguers abusius i desnonaments. Si no ens garanteixen una casa i una feina dignes, serem nosaltres qui aturarem l’economia. Caminem cap a la vaga general perquè res pot continuar igual”

Per la seva banda, Rubén Páez, també portaveu de la plataforma, ha emfatitzat la força de la unitat: "Les vagues no es convoquen per decret des d'un despatx, s'organitzen des de cada assemblea i cada lloc de treball. Avui fem una crida a tot el teixit social a sumar-se a aquest procés. El proper 1 de maig serà el primer gran avís: o es tradueix la millora de la productivitat en millors salaris i menys jornada, o el conflicte està servit.". L’1 de maig, de fet, serà la data de la primera mobilització convocada des de la plataforma. La manifestació començarà a les 17:30 h a la Plaça de Canonge Rodó de Barcelona. 

Un programa de mínims per a una vida digna

La Plataforma ha presentat vuit demandes per frenar l'empobriment de la població:

JORNADA LABORAL DE 35 HORES SETMANALS

PROHIBICIÓ DE LES HORES EXTRAORDINÀRIES ESTRUCTURALS: Reduir la jornada significa repartir el treball i combatre l’atur, millorar la salut, la qualitat de vida i la conciliació.

AUGMENT DE L’SMI I LES PENSIONS MÍNIMES FINS ALS 1.500 €. El salari mínim ha de garantir condicions de vida dignes. Avui no ho fa.

VINCULAR L’AUGMENT DELS SALARIS A L’IPC: Per una part molt important de la població treballadora, el lloguer o hipoteca absorbeixen entre el 40% i el 60% dels ingressos, però la seva ponderació en l’IPC és insuficient, generant una distorsió entre inflació oficial i cost real de la vida.

BAIXADA PER LLEI DELS PREUS DE LLOGUER. S’han de vincular els preus a la realitat salarial de la classe treballadora.

ESTABILITAT HABITACIONAL. L’accés a l’habitatge no pot estar sotmès a la incertesa permanent. Exigim contractes indefinits i la prohibició de desnonaments sense alternativa.

FI DE L’ESPECULACIÓ I LIMITACIÓ DE L’ACAPARAMENT D’HABITATGES. Els pisos i les cases han de servir per viure-hi. Cal prohibir totes les compres d’habitatge amb finalitat especulativa i recuperar els pisos buits o destinats a altres usos.

DRETS SINDICALS EN HABITATGE. Reclamem el reconeixement dels sindicats d’habitatge com a interlocutors legítims, així com la protecció efectiva del dret d’organització i de vaga de lloguers.

Unitat d’acció

La Plataforma està impulsada inicialment per les organitzacions del moviment per l’habitatge —la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC), el Sindicat de Llogateres de Catalunya (SLC), el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC) i la PAH— i pels sindicats laborals —CGT, CNT, COS, IAC, Intersindical-CSC, Co.Bas i Solidaritat Obrera.

A partir d'aquesta mateixa setmana, s'obrirà un procés d’adhesió per a més sindicats, col·lectius feministes, entitats veïnals, ecologistes, organitzacions juvenils i associacions de famílies (AFA) per eixamplar la base social d’aquesta campanya.

L'estrena del web de la plataforma i la mobilització prevista per a l'1 de maig marquen l’inici d’un calendari de conflicte que busca, tal com han deixat clar els portaveus de la plataforma, "recordar que som la gent treballadora qui fa funcionar el món".

Benvolguts/des,

Us volem comunicar que seguint la nostra línia de recuperació de la memòria nacional, combinant la investigació, la divulgació i el reconeixement dels qui han treballat per la llibertat de Catalunya, aquests dies vinents propers al 28 d’abril del 1936, dia en el qual fa noranta anys els germans Miquel i Josep Badia queien assassinats a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació, els volem ressituar.

No es tracta només de fer recerca històrica, sinó de projectar els resultats d'aquesta recerca de manera efectiva, comunicativa i transversal. Aquesta metodologia ha permès que moltes figures, fets i organitzacions —fins fa poc invisibles— hagin estat recuperades, reconegudes i incorporades com a nous referents i icones de lluita i dignitat.

Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora, tots dos es van significar en la defensa nacional de Catalunya i van caracteritzar-se per un comportament valent i coratjós en tot moment, allunyat del tacticisme polític i de la por a les represàlies.

De fet, Miquel Badia encarna com pocs patriotes l’amor a la pàtria i la voluntat decidida de lliurar-ho tot en defensa de la llibertat de Catalunya. A causa d’aquestes conviccions va patir presó i exili, i va ser difamat de manera infatigable abans i després de la seva mort. Fidel servidor del president Francesc Macià, va ocupar diversos càrrecs al govern de la Generalitat i a les organitzacions nacionalistes del primer terç del segle XX. Des de la Comissaria General d’Ordre Públic va perseguir el pistolerisme i la violència sectària de manera implacable, fet que el va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista, a més de ser un dels líders destacats de la insurrecció independentista dels Fets d'Octubre de 1934.

En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció, coneixedors que les autoritats havien retirat la pistola a Miquel Badia, fent impossible que aquest es pogués defensar.

Josep Badia va ser assassinat pel sol fet d’acompanyar el seu germà. No era un objectiu de l’escamot homicida, però també va rebre un tret letal quan va intentar, fraternalment i heroica, socórrer el seu germà.

Tots dos van ser enterrats en un acte de patriotisme civil multitudinari i els actes de record i homenatge es van multiplicar arreu del país. Per exemple, l’actual plaça Francesc Macià de la ciutat de Barcelona va ser batejada amb el seu nom fins que, ja sota el règim d’ocupació franquista, va passar a dir-se plaça Calvo Sotelo.

Just tres mesos després del seu assassinat, començava l’alçament feixista del general Franco, amb el suport de Hitler i Mussolini, i just serien els militants independentistes entrenats per Miquel Badia, i els que enquadrats a Estat Català (refundat en un congrés realitzat al CADCI de Barcelona el tercer cap de setmana de maig del 1936) tindrien entre les seves files quaranta-tres baixes (entre morts i ferits).

Immediatament els seus homes, participarien en l’alliberament de Mallorca, passarien per l’Escola Popular de Guerra, integrant entre moltes d’altres les unitats com la Columna Macià-Companys, la Columna Volant, o el Regiment Pirinenc.

Aquests independentistes organitzats després d’agafar el camí de l’exili l’any 1939, continuaren lluitant contra el feixisme i el nazisme, organitzant el primer nucli resistent i les rutes de la llibertat, salvant les vides dels que s’escapava per les nostres fronteres, col·laborant amb els serveis secrets aliats constituïts dins les files del Front Nacional de Catalunya, o d’Estat Català.

Noranta anys després, esperant el reconeixement encara:

Ja és hora que els germans Badia rebin l’homenatge que es mereixen. És hora que les ciutats, viles i pobles del nostre país comencin a dedicar carrers i places als nostres herois nacionals, tal com es fa a la resta de països en memòria dels seus lluitadors.

El dia 28 d’abril de 2011 (fa quinze anys), Reeixida + Comissió Centenari de l’estelada, engegà el manifest en favor d’un carrer o plaça per als germans Badia a Barcelona i a Torregrossa. En ell vuitanta intel·lectuals, diputats, historiadors i periodistes demanaven que els germans Badia tinguin un carrer a Barcelona i Torregrossa, i reclamàvem una placa que recordi al lloc del doble assassinat... Entre els signants hi havia el monjo de Montserrat Hilari Raguer, Salvador Cardús, Josep-Maria Terricabras, Miquel Calçada, Elisenda Paluzié... Explicitàvem l’exemple de lleialtat a les llibertats de Catalunya i a les seves institucions, i explicàvem que el seu enterrament va ser un dels actes més multitudinaris d’aquell funest any 1936 i que l’actual plaça de Francesc Macià va ser batejada amb el seu nom fins a l’entrada de les tropes del general Francisco Franco, tres anys després.

El Priorat com a metàfora d’un país desequilibrat i sotmès a una mirada centralista. L’escriptora i activista Roser Vernet ho diu clar: “Hi ha territoris que som invisibles”. I no és una metàfora innocent, sinó una denúncia directa d’un model de país que margina, simplifica i explota els espais allunyats dels centres de poder.

En una entrevista que travessa paisatge, política i memòria, Vernet desmunta el relat oficial sobre el territori. Critica un sistema que ha construït una “postal” de país —Pirineu, costa, paisatges verds— mentre condemna altres zones, com el Priorat, a la perifèria simbòlica i material. Aquesta jerarquia no és casual: és política. I té conseqüències clares —despoblament, manca d’inversions i imposició de projectes extractius i infraestructures no desitjades.

“Tenim governs que valoren més la façana i el benefici immediat que la riquesa natural, la cultura i la gent”, denuncia. Una lògica que, segons Vernet, respon a un model econòmic que prioritza l’agroindústria, l’explotació intensiva i la rendibilitat a curt termini, en detriment de les formes de vida arrelades i sostenibles.

Davant d’això, el Priorat es reivindica com a espai de resistència. La candidatura a Patrimoni Mundial de la UNESCO no és, per Vernet, un objectiu en si mateix, sinó una eina per qüestionar la gestió política del territori i posar sobre la taula un model alternatiu: un paisatge viu, construït per la gent, basat en la diversitat, la petita escala i l’equilibri amb el medi.

Però la crítica va més enllà del territori. Vernet també carrega contra la política institucional i la deriva dels partits: “Han deixat de ser instruments de canvi per convertir-se en estructures que es protegeixen a si mateixes”. En aquesta línia, lamenta que el Procés independentista no hagi servit per bastir un projecte de país amb contingut real: “La presó i l’exili no es poden tolerar, però amb ‘performances’ tampoc no anirem enlloc”.

La seva aposta és clara: construir des de baix, des dels territoris, amb dinàmiques assembleàries i comunitàries. Un model que, diu, és replicable i que podria esdevenir base d’un projecte nacional alternatiu si es volgués escoltar.

En aquest context, Vernet també reivindica el paper de les dones en el món rural, sovint invisibilitzat, però clau en la resistència i la continuïtat del territori.

El diagnòstic és contundent: el problema no és només que hi hagi territoris invisibles, sinó que aquesta invisibilitat forma part d’un sistema que ordena el país en funció dels interessos d’uns pocs. I, davant d’això, el Priorat no només resisteix: proposa.

Entre el 1977 i el 1982, les germanes Eva Serra (traspassada el juliol del 2018) i Blanca Serra (traspassada divendres), militants de l’independentisme d’esquerres, van ser detingudes per la policia espanyola en quatre ocasions, soles o en ràtzies contra l’independentisme organitzat. Les acusacions eren de distinta naturalesa. El febrer del 1977: associació i propaganda il·legals; juliol del 1980: suposades relacions amb ETA; desembre del 1981: suposada participació en activitats de Terra Lliure; març del 1982: ultratge a la nació espanyola per portar una pancarta amb el lema “Independència” en una manifestació contra la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic [LOAPA].

D’aquí poc, farà un any que Blanca Serra va ser citada a declarar davant la Fiscalia per a depurar responsabilitats sobre les tortures físiques, psicològiques, morals i per raó de gènere a què va ser sistemàticament sotmesa. Cal recordar que, l’octubre de 1977, quan els nous partits i sindicats monàrquics van signar els pactes de la Moncloa, que ajudaven a estabilitzar el postfranquisme, s’hi va introduir el delicte de tortura. Fa pocs dies, Blanca Serra encara va comparèixer quatre hores davant la Fiscalia per assabentar-se que s’havia arxivat el cas per impossibilitat de trobar-ne els responsables. I encara va tenir temps de veure publicada la història del PSAN-Provisional que va confegir amb el company de lluita Carles Benítez. Un dia abans de morir-se encara preguntava si en Llach es tornaria a presentar a les eleccions de l’ANC.

El 4 de gener de 1977 es va proclamar la llei per a la reforma política (aprovada en referèndum el 15 de desembre), que liquidava les corts franquistes i obria el procés de transició de la dictadura a la monarquia. La fita va estar presidida per la matança d’obrers a Vitòria i l’atemptat feixista de Montejurra, en 1976; i el gener del 1977, va tenir lloc la matança d’advocats laboralistes d’Atocha. L’independentisme organitzat havia fet campanya contra el referèndum de desembre del 1976, en condicions de severa clandestinitat, perquè no hi havia llibertats d’expressió ni de manifestació, omplint les bústies de crides a no participar-hi.

El diumenge 9 de gener de 1977, al vessant nord de Collserola, unes dues-centes persones van desbordar els guàrdies de seguretat que custodiaven una planta asfàltica i es van apoderar del control de les instal·lacions. Amb la col·laboració de mans expertes, i l’esforç de molta més gent, van aconseguir desmuntar amb maces i cordes les instal·lacions i els dipòsits. Aquella fàbrica que, contravenint la legalitat de l’època, havia estat instal·lada al costat de blocs de cases per subministrar material a la construcció de grans infraestructures, com els cinturons de ronda, mai més tornà a contaminar aquells barris als confins de la ciutat.

Entretant, el règim començava a legalitzar partits i sindicats, però deixava de banda republicans, independentistes i organitzacions comunistes al marge del PCE, legalitzat durant la Setmana Santa del 1977, abans d’unes eleccions legislatives que havien de garantir el futur ordre constitucional i propiciar la transició a Catalunya amb la dissolució de l’Assemblea de Catalunya i el retorn de Josep Tarradellas. El maig del 1977, Eva Serra i Joan Oliver van anar a la Complutense de Madrid a fer un míting per demanar l’abstenció en les eleccions legislatives; i a la tardor, amb Francesc Espinet, Josep Lluís Gómez-Mompart, Francesc Navarro, Mar Fontcuberta, Enric Marín i Joan-Manuel Tresserras van escriure, sota el nom d’Equip Contracorrent, el treball Fet nacional català i lluita de classes, 1939-1977.

Entre el novembre del 1976 i el febrer del 1977, l’independentisme d’esquerres organitzat havia participat solidàriament, per mitjà dels seus contactes amb advocats del Col·lectiu Ronda i de militants del Baix Llobregat, en la lluita dels treballadors de la Roca de Gavà. Aquests van imposar l’autoorganització obrera de base com a òrgan de direcció, a la manera dels corrents obrers autònoms i anticapitalistes que trencaven amb CCOO –controlats pel PSUC–; i la participació popular en solidaritat amb els vaguistes, reprimits per la policia i per escamots de l’extrema dreta. El judici per acomiadament improcedent va tenir lloc el 22 de gener, acompanyat per tres jornades de solidaritat i aturades en 35 fàbriques al Baix Llobregat. La Diada del 1977 va aplegar l’històric milió de manifestants i, a Sant Boi, Jordi Carbonell va pronunciar el famós i visionari dictum: “Que la prudència no ens faci traïdors”.

En aquest context social i polític es produïa la primera detenció de les germanes Serra. A Catalunya, el règim no es podia permetre que trontollés el transformisme franquista ni que hi hagués el mínim contacte entre consciència d’alliberament nacional i moviment obrer. Cal no passar per alt la lluita als (i pels) Països Catalans de l’independentisme d’esquerres organitzat en plena “batalla de València”, propiciada des del 1977 per la UCD, amb la col·laboració, una vegada més, del PSOE, que va donar carta de naturalesa política –i no solament, sinó que també el va armar– al blaverisme.

El 1978 l’independentisme d’esquerres organitzat va crear el Comitè Català contra la Constitució espanyola mentre es començava a reunir la comissió d’estudi de l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia. Si es recupera l’arxiu, es troben uns quants papers d’una encesa actualitat, entre d’altres, el núm. 61 de “Lluita”, l’òrgan del PSAN-provisional, datat del març del 1978. En aquella època, un petit grup mantenia contactes amb els “provisionals”, entre ells, Eva, Blanca i Josep de Calassanç “Cala” Serra, per crear el Comitè contra la Constitució espanyola i encetar la campanya contra la seva aprovació. L’esmentat exemplar de “Lluita” és significatiu per la connexió profunda i sostinguda que revela al si de l’independentisme d’esquerres al voltant d’uns eixos que formen part de les pràctiques actuals.

En l’article de coberta, s’hi denuncia la Constitució espanyola pel seu “caràcter continuista, antiobrer i anticatalà”, per “la consagració de les formes d’explotació del capitalisme monopolista… en total antagonisme amb els interessos dels treballadors… opressora de les nacions sotmeses a l’Estat espanyol”, i per “l’escandalós continuisme respecte als aspectes més negatius de l’estat franquista”. L’1 d’abril de 1978 apareixia el primer butlletí del Comitè adreçat a l’opinió pública, titulat “El poble treballador contra la ‘Constitución Española’”, on, després d’afirmar que “som una nació” i que “els catalans –tots els que vivim a Catalunya i els Països Catalans no som espanyols”, es diu que “aquesta és una constitució contra la nació catalana”, “una constitució contra els treballadors”, i “una constitució contra les llibertats del poble”. En aquesta direcció, el primer butlletí del Comitè (1 d’abril del 1978), convidava el nostre poble a “aprendre que aquesta vegada no és cert que valgui més això que res. No és hora de conformar-nos amb retocs de façana que deixen els fonaments de l’opressió tal com estan avui… No s’hi val de pensar que demà farem sentir la nostra veu per anar més enllà, que demà exigirem un Estatut que ens convingui (i quin Estatut, si la Constitución nega les autonomies reals i no reconeix l’existència de les nacions?)”. Tot plegat, de rigorosa actualitat… al cap de 45 anys i un Primer d’Octubre. Poca cosa si es compara amb “les raons comunistes del sí a la constitució” –difòs pel PSUC– el punt 3 del qual propagava que “la constitució estableix la unitat d’Espanya i el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre elles”.

El Comitè va publicar un segon butlletí (“Una constitució contra els treballadors, una constitució contra la nació catalana”) i va donar aixopluc a una “Comissió sindical del comitè català contra la Constitució espanyola”, formada per militants d’UGT, CCOO, CNT, COLL, SOC, CSUT i independents, que es comprometia a organitzar un acte públic sobre “La constitució, el moviment obrer i la llibertat sindical”, i s’adheria a la manifestació convocada per PSAN-P, COAS, POUM, OIC i l’Assemblea de Catalunya, el 10 de novembre de 1978, a la plaça Urquinaona de Barcelona, sota el lema “Per la democràcia, per les plenes llibertats nacionals, en solidaritat amb el poble basc, contra la constitució i el nou pacte social”. En aquells moments, sota el pretext de la lluita contra el “terrorisme”, s’havia convocat una manifestació a Barcelona que era, de fet, el preludi de la campanya oficial pro-Constitució espanyola que s’havia d’aprovar en referèndum el mes de desembre.

El març del 1979 es van crear els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans per defensar-se de la repressió desfermada per una policia i una judicatura franquistes fins al moll de l’os, mentre s’aprovava, amb la participació de franquistes com Carlos Sentís i Laureano López Rodó, l’estatut de Sau, que desnaturalitzava el del 1932, reivindicat per l’Assemblea de Catalunya, i que, al seu torn, era el resultat de la desnaturalització per les corts republicanes del de Núria, aprovat en un referèndum per un 99% de votants; i al cap d’un any, arran de les primeres eleccions autonòmiques de març de 1980, Independentistes d’Esquerres, que havia succeït el PSAN-Provisional –on militaven Eva i Blanca Serra– va fer campanya per l’abstenció. Al cap de quatre mesos, totes dues eren novament detingudes en una ràtzia que advertia el catalanisme contra qualsevol temptació de superar l’ordre constitucional. Aquells dies, segons els titulars de l’Avui, Jordi Pujol, flamant primer president de la Generalitat, declarava que tot el país havia d’aprendre a parlar català i castellà. No fou en va el toc d’atenció del règim postfranquista al catalanisme d’ordre i peix al cove.

Tortures sistemàtiques

Les detencions i tortures del juliol del 1980 a Eva i Blanca Serra –la gent de base les anomenava “les germanes”– a la Puerta del Sol van transcórrer –com les dels acusats pels casos Bultó i Viola, perseguits a sang i foc pel responsable de l’atemptat de la sala de festes Scala, Rodolfo Martín Villa– entre la hipòcrita petició a l’estat-botxí que aclarís els estralls causats pels seus sicaris-torturadors i l’espès silenci que es va escampar llargament i extensament entre la classe política autonomista. D’aquí a mirar cap a una altra banda, només hi havia un pas: en serien mostra les tortures consentides pel jutge Garzón el 1992 per a imposar la pax olímpica i l’assalt a la redacció d’El Temps a Barcelona. Set mesos després del juliol del 1989, i també a la Puerta del Sol, setanta policies van torturar a mort Joxe Arregi: dos dels seus botxins van ser condemnats i, després d’un circuit de recursos entre jutjats, van ser indultats pel govern de Felipe González el 1990, i un d’ells encara va ser comissari en cap a Tenerife amb Rodríguez Zapatero.

Sobre la ràtzia contra l’independentisme del desembre del 1981, cal destacar que era l’any del Manifest dels 2300 (gener) contra la llengua catalana, precedent intel·lectual (mai casual) de l’autocop d’estat joancarlista del 23 de febrer; de l’atemptat de Terra Lliure contra Jiménez Losantos; de la matança dels tres nois que anaven a un casament a Almeria, perquè la Guàrdia Civil els va confondre amb militants d’ETA; de l’atemptat de l’extrema dreta, amb explosius, a la casa de Joan Fuster l’11 de setembre; de la citada LOAPA, finalment aprovada el juny del 1982, amb l’entusiasta participació del PSOE-PSC a fi de preparar el seu accés al poder i desenvolupar amb els GAL la criminalitat d’estat sense empatx.

És en tots aquests contextos de crisi i repressió, de submissió i rebel·lia, de lluita aferrissada i de recerca de noves formes organitzatives, del lligam de l’alliberament nacional amb la lluita social, i de la seva incardinació amb la situació internacional de pobles i nacions sense Estat, que cal entendre aquelles detencions aparentment “arbitràries”, però inserides en una estratègia de criminalització de la dissidència independentista que va tornar a la càrrega, si mai va defallir, a partir del Primer d’Octubre, i que perdura fins ara mateix. I que caldrà tenir ben present quan, tard o d’hora, es reprengui l’obligat camí que va obrir aquella generació de patriotes. Van cometre errors, és clar, i n’hi haurà que pensaran que els seus ideals d’alliberament eren fantasies, o que les seves formes de lluita eren temeràries davant una dictadura sanguinària, convertida en monarquia corrupta, amb la complicitat d’empresaris i polítics catalans massa convençuts que Vicens Vives i Josep Pla tenien raó amb el seu possibilisme –no: en tenien la resignació.

No van ser batalles perdudes, com es pot comprovar ara i aquí, sinó llavors que van anar fructificant amb penes i treballs –CDR, Urquinaona, Tsunami, marxes contra les sentències, lluita contra la repressió…– i que els Serra, entre molts més, van entomar com uns patriotes i uns lluitadors socials. La seva energia, lucidesa i fidelitat han d’ajudar a tirar del carro que tantes forces –ara i abans– pugnen per fer encallar. Però, com va deixar escrit un insigne historiador a propòsit de les classes treballadores angleses, aquelles patriotes van viure temps de greus trastorns socials que molts no val voler veure o que van girar els ulls cap a l’altre costat. Les seves aspiracions d’alliberament eren vàlides en termes de la seva pròpia existència; i si de cas van ser víctimes de la Història, continuarien, si algú gosava condemnar les seves vides, essent-ne víctimes. Però, de víctimes, elles no se’n van sentir mai: i aquest és el seu triomf. Walter Benjamin diu en un dels seus aforismes sobre la Història: “Articular històricament el passat no significa saber realment com va ser. Significa apoderar-se d’un record tal com llampegueja en l’instant d’un perill […]. A cada època, cal tractar d’arrabassar novament la tradició al conformisme que està a punt de sotmetre-la […] i ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si aquest venç”. La lluita dels germans Serra anava en aquesta direcció lligant pensament, acció i organització al servei de la memòria mai extingida de les classes populars de la nació catalana.

 

 

 

El punt de partida va ser divendres a la tarda, amb marxes simultànies des de Sallent, Santpedor i Callús que van confluir en un campament situat en un prat a tocar de la masia Cal Filosa. Més d’un miler de persones hi van passar la nit, convertint l’espai en un centre d’organització amb tallers, xerrades i concerts, mentre continuaven arribant activistes d’arreu dels Països Catalans i també de l’Estat francès.

Dissabte va ser el dia clau. Al matí, centenars de persones van enfilar-se al runam salí del Cogulló de Sallent, una de les imatges més simbòliques del conflicte, on van desplegar un mosaic amb el missatge “Prou Sal”. Paral·lelament, un grup d’activistes va desmuntar trams de la via ferroviària que transporta material des de la mina de Súria fins al port de Barcelona, en una acció directa per interrompre l’activitat logística de l’empresa.

Al mateix temps, una marxa lenta va tallar la C-16 i la C-25 durant prop de dues hores. La mobilització va culminar al barri de l’Estació de Sallent amb un homenatge a les més de 800 veïnes desallotjades l’any 2009 a causa dels efectes de la mineria.

El dispositiu policial dels Mossos d’Esquadra va ser visible des de l’inici. Divendres ja es van produir controls i identificacions als accessos dels municipis, i dissabte un helicòpter va sobrevolar constantment l’acampada. Tot i això, les accions es van desenvolupar amb capacitat de coordinació i mobilització sostinguda.

El rerefons del conflicte és profund. Revoltes de la Terra denuncia l’impacte ambiental de dècades d’activitat minera al Bages, especialment la salinització dels rius Llobregat i Cardener per l’acumulació de runams salins. Aquest impacte ja va ser reconegut judicialment el 2015, en una sentència que condemnava directius de l’empresa i acreditava la contaminació d’aqüífers, fonts i sòls agrícoles.

Els col·lectius convocants també assenyalen la dimensió política i internacional del conflicte. Denuncien els vincles d’ICL amb l’Estat d’Israel i la seva relació amb la indústria militar, i han coordinat la mobilització amb col·lectius de solidaritat amb Palestina, tot fent una crida al boicot.

La protesta, però, també ha generat controvèrsia. El tall d’un cable de telecomunicacions durant les accions va deixar sense servei diverses poblacions del Bages i el Solsonès durant hores. Diversos càrrecs institucionals han criticat l’afectació a la població, mentre que des del moviment es defensa la necessitat d’elevar la pressió davant la inacció institucional.

Amb aquesta mobilització, el Bages torna a situar-se al centre del debat sobre els límits del model extractiu i el paper de les grans empreses en el territori. Una nova onada de protesta que beu directament de l’experiència recent de l’acampada de Mont-roig del Camp, ara fa un any, contra el projecte de fàbrica de bateries de Lotte, i que apunta a la consolidació d’un cicle de lluites ecologistes amb vocació de continuïtat i creixement.

Tornen aquests dies a la càrrega les esquerres espanyoles, espanyolistes i espanyolitzades de bracet d’un historiador vanitós, un pinxo amb ínfules i una venedora de fum. Aprofitant la “bassa d’oli” catalana, com diu Eduardo Mendoza, volen reproduir l’enèsima submissió a la dinàmica de l’estat espanyol, que consideren per definició la ròtula de qualsevol projecte polític. I ho fan amb els instruments típics dels enemics de les classes populars catalanes, és a dir, arrabassant-los la memòria de la pròpia experiència i despullant-les de la possibilitat d’esdevenir el subjecte polític que reclama el moment històric. Ara, comencem pel començament. Si les classes populars catalanes, aplegades per fer l’1-O, haguessin de mesurar la força de les classes populars espanyoles per la mobilització solidària contra la repressió de l’estat, en aquella ocasió, i fins avui mateix (per via interposada: què fan, si no, els mossos, multant gent pel mer fet d’aplegar-se en un espai públic?; què fan, si no, Parlon i Trapero mentint al parlament?: per cert, de traca i mocador el paper dels mitjancers de Junts en la posada en escena de l’emblanquiment de la senyora consellera d’Interior), el balanç final és d’una pobresa aclaparadora. La pretesa bona voluntat de les esquerres “alternatives” –a l’empara, a casa nostra, de “sobiranistes” i falsos independentistes– no representa de cap manera una alternativa política a res que no signifiqui transfondre sang al malmès sistema circulatori espanyol, com ja van fer el 15-M. La possibilitat de fer pactes generals o autonòmics políticament viables és una fantasia de politòlegs i una jugada de tafurs, que amaguen contínuament l’ou: Catalunya té una dinàmica pròpia, al marge de l’estat i de les seves autonomies, i l’espanyolisme alternatiu no té crèdit a Catalunya.

La separació entre vida quotidiana i vida política, que els “sobiranistes” volien resoldre amb el ciment de la república, ignora olímpicament els mecanismes de mobilització i organització de masses necessaris per a fer-ho possible. Un fet que demana, sense embuts, una insurrecció general democràtica i popular, no atorgada per cap estat ni proclamada des de cap congrés o parlament, ni resolta en eleccions constitucionals, sinó feta des de baix econòmicament, socialment, políticament i, és clar, nacionalment. Però d’això no en parlaven, els “sobiranistes”, ni en parlen, ni en parlaran: ells sempre pensen a buidar la carcassa de l’estat i instal·lar-s’hi, una volta netejat l’interior, com els crancs ermitans, per viure de la magna rifeta mentre els nens juguen al TikTok. Una visió merament teòrica que necessita un miracle perquè sigui possible a Espanya. L’exemple de Sumar, un apèndix ficat en els rengles del govern de l’estat, és la mesura del pa que s’hi dóna quan la política resta tancada als salons dels passos perduts.

Tot seguit del manifest citat, alguns politòlegs van agafar-ne la torxa i, amb bones maneres, desafiaven l’independentisme a baixar a l’arena per fer el que ells anomenaven una “aliança plurinacional sobiranista”. Començaven reconeixent que el problema es diu “estat”; que tothom qui no en té en vol un; i que tant pot servir per a fer justícia com per a negar-la en termes de desigualtat i privilegis. Però no esmentaven allò que interessa en aquests verals, allò que, tant si volen com si no, determina la política de l’estat per a “pacificar” Catalunya: la possibilitat d’alliberament d’una nació sense estat per a posar fi, precisament, a la desigualtat i els privilegis que li imposa un estat opressor –el qual, diguem-ho de passada, correria el risc d’esfondrar-se en tant que autoritat territorial suprema i faria entrar els espanyols en el túnel dels pobles sense estat… No pas per casualitat, doncs, arran de l’1-O, el poble espanyol republicà o monàrquic, unitari, federal o confederal, restava mut, o, per empitjorar la cosa, acomiadava els seus guàrdies civils al crit de “¡A por ellos!”. Perquè és el poble espanyol, i no cap altre, que sosté la base hegemònica de l’estat en termes nacionals, i que necessita la raó d’estat per a sobreviure. Per aquest motiu, l’1-O significava l’alteritat al projecte de les esquerres espanyoles, espanyolistes i espanyolitzadores, el fantasma sempre eludit per incòmode, el fantasma que, ara i aquí, sobrevola qualsevol anàlisi i opció política enfront de l’estat i que s’ha de fer desaparèixer de la memòria. Nosaltres, els independentistes, podem dir molt alt i clar que els primers deures republicans i populars ja els vam fer. I ben car que ens costa, mentre una altra gent fa veure que l’ignora amb el pretext que no va reeixir d’entrada (com si enlloc s’haguessin assolit immediatament els canvis profunds de la història), amb la intenció de dissimular la seva identificació amb la raó d’estat espanyola –higienitzada, pasteuritzada, uperitzada: en una paraula, tancada en aquella UCI on s’idolatra l’estat dins una atmosfera falsament inerta. Ells en diuen combatre el feixisme, però jo en diria arreglar l’estat postfranquista, que sempre s’enrosca quan troba davant seu l’antagonisme; però, si hi insisteixen, caldrà que recordin que el feixisme només es liquida amb la revolució o la guerra.

Aquells politòlegs “sobiranistes” també denunciaven la “paradoxa independentista” que, segons ells, consisteix en el fet que “per sortir de l’estat, primer caldrà canviar les estructures de poder fàctic, especialment el poder judicial”. És a dir, que si no ens posàvem a ajudar els pobles de l’estat a canviar les coses –menystenint-ne, doncs, l’afiliació espanyola profunda–, nosaltres sols no ens en sortiríem. D’això en podríem dir un calc involuntari de les tesis del final de la història en clau espanyola, perquè, segons aquest punt de vista, no hi hauria cap més alternativa que la “democratització” de l’estat. I no hi cabria, atesa la confiança dels “sobiranistes” en unes altres nacions i pobles de l’estat, un procés com el que va representar l’1-O a Catalunya? Ah, no, això resta fora de focus: és un particularisme secessionista, una forma de nacionalisme excloent, un moment històric fora de la història… Perquè, és clar, al marge de l’estat –de l’estat espanyol, s’entén–, no s’hi pot fer res: tot és particularista, disgregador, anacrònic… atès que la unitat profunda ja la representa aquell estat. En aquest punt, els politòlegs sobiranistes, que no són ingenus, esdevenen uns hipòcrites de laboratori.

Però no són pas babaus: s’adonen de què significa, històricament, intentar fer pactes amb espanyols, però que preguntin a l’esperit de Carrasco i Formiguera o a l’esperit de Macià; que regirin actes del congrés de diputats republicà quan hi hagué la discussió de l’estatut; que llegeixin l’abans i el després de Núria… Res de res de res. Imposicions de l’estat, acotament de caps, dinàmica republicana pròpia a Catalunya, aixecament, guerra civil i franquisme. (Si no resseguim aquest cicle, invocar pactes amb els espanyols és pura retòrica acadèmica, car s’oblida que, en l’intermedi entre monarquia i república, l’exèrcit africanista ja afusellava a Jaca, el desembre del 1930, els capitans republicans Galán i García Hernández.) Amb aquests antecedents al cap (o no), els “sobiranistes” tombaven la truita política i passaven a demanar una posició moral, un acte d’honradesa a qui volgués pactar: es tractaria de ser sincers, “sense trampes retòriques del tipus ara és l’hora d’aturar el feixisme, no podem deixar que governi la dreta, amb la crisi ara no toca el tema nacional, etc.” (els subratllats eren seus). Que no ha arribat a ploure, des d’aleshores! Mentre dissenyaven tractes i pactes, a l’esquerra espanyola, espanyolista i espanyolitzadora li ha pujat a les barbes el feixisme, que no ha sabut combatre al carrer, i ara es tractaria d’ajudar-la, una vegada més, a defensar Madrid contra… Vox, quan no poden ni desallotjar una Isabel Ayuso de la seva comunitat autònoma! Ja és ben galdós, en un afer en què la primera prova d’honradesa, per part de les esquerres espanyoles sobiranistes, fóra reconèixer que a Catalunya hi tenen la pedra de toc, l’exemple genuí d’una moral política de masses, l’estratègia democràtica disruptiva enfront de l’estat… Però, no: ara cal que l’independentisme oblidi què ha fet, on va arribar, i, sobretot, que no intenti fer res de nou que no impliqui reformar Espanya. L’altra cara de la lluna de la taula de diàleg, com si diguéssim. O el retorn del peix al cove.

Acabo amb una pregunta retòrica: els “sobiranistes” i independentistes fal·laços creuen que l’1-O va ser un “error”? Si creuen que la irrupció de les masses en la democratització de la vida pública, preàmbul d’una república catalana, va ser un error, esperem-ne anàlisis rigoroses; però si admeten que aquell moment històric representa el pas que calia fer per començar a alliberar-ho tot, potser que hi posem nom, etiqueta, lema: una “insurrecció democràtica i popular”, que hauria de servir d’exemple a tots els pobles de l’estat, perifèrics o buidats, si volguessin canviar les bases del seu estat.

Les eleccions han comptat amb una participació de 2.322 socis i s’han desenvolupat en un context de baixa competència, ja que s’han presentat menys candidatures que places disponibles en diversos blocs. Només hi ha hagut pugna real en el bloc nacional i en el de les Comarques Gironines.

El nou secretariat es constituirà pròximament i haurà d’escollir la nova direcció de l’entitat, inclosa la presidència. Paral·lelament, el debat sobre una possible refundació de l’ANC, impulsat per alguns sectors, marcarà el futur immediat de l’organització.

La mobilització, convocada per entitats del Camp de Tarragona i també d’Aragó, ha recorregut els carrers de la ciutat fins a la plaça del Mercadal, on s’ha llegit un manifest contrari a la repotenciació de l’actual línia elèctrica. El projecte preveu triplicar la seva potència i construir una nova infraestructura de 180 quilòmetres, amb torres de fins a 55 metres d’alçada, que afectarien 28 municipis.

Els col·lectius opositors denuncien l’impacte ambiental, paisatgístic i agrari de la MAT, així com el model energètic que representa. “El territori ni necessita ni vol la MAT”, ha afirmat el portaveu de la plataforma No a la MAT, Axel Baiget, qui ha recordat que s’han presentat més de 14.000 al·legacions contra el projecte.

Les entitats també qüestionen que aquesta infraestructura respongui a una transició energètica justa i alerten que pot convertir el territori en una gran zona productora d’energia al servei d’altres àrees. En canvi, defensen un model basat en la proximitat entre producció i consum.

La protesta ha evidenciat el creixent suport social i institucional a la causa, amb adhesions de municipis de diverses comarques afectades. Els opositors asseguren que mantindran la pressió mentre esperen la resolució de les al·legacions presentades.

Sempre, defensant la terra! Sempre, amb el poble!
I avui el poble ha dit ben fort NO A LA MAT Escatrón-els Aubals-la Secuita!
Aquest no és el nostre model de renovables!https://t.co/JivHZnvRVf pic.twitter.com/jGXE4yThCT

— Unió de Pagesos (@uniopagesos) April 18, 2026

El calendari d’aturades arrenca el 20 d’abril amb una vaga parcial de 18.00 h a 20.45 h. L’endemà, 21 d’abril, s’ha convocat una vaga de 24 hores que comptarà amb el suport d’altres àmbits municipals com Bressol, l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS), les Oficines d’Atenció Ciutadana (OAC) i Feminismes. A partir del 25 d’abril, les mobilitzacions es convertiran en vaga de 24 hores cada dissabte.

Entre les principals reivindicacions del col·lectiu hi ha la millora de les condicions laborals, amb horaris que permetin la conciliació, el reconeixement professional i salarial, i el reforç de les plantilles. Denuncien jornades irregulars, caps de setmana constants i una manca de flexibilitat que impacta directament en la vida personal de les treballadores.

També reclamen que es reconegui el paper fonamental de les biblioteques com a servei públic essencial, sovint desbordat per funcions socials que van més enllà de l’àmbit estrictament bibliotecari. En aquest sentit, exigeixen protocols específics per afrontar situacions de vulnerabilitat i violències.

Les treballadores critiquen igualment la gestió del Consorci de Biblioteques de Barcelona, que consideren “nefasta”, amb manca de negociació col·lectiva, plantilles sota mínims i externalització de serveis. Segons denuncien, aquesta situació deteriora tant la qualitat del servei com les condicions laborals.

Amb el lema “Estimem les nostres biblioteques, defensem-les”, el col·lectiu fa una crida a la ciutadania a donar suport a les mobilitzacions i a seguir el canal informatiu de CGT Catalunya per conèixer-ne l’evolució. 

A Catalunya Nord, la catalanitat és progressivament esborrada de l’espai públic. No és només una qüestió de desús: és la negació sistemàtica de la llengua com a realitat viva, reduïda a símbol o a peça de museu.

A les Illes, els obstacles a l’ensenyament en català i la discriminació lingüística evidencien un retrocés que afecta els fonaments mateixos del sistema educatiu. La llengua és qüestionada allà on hauria de ser garantida.

A la Catalunya estricta, la pressió judicial contra el català com a llengua vehicular a l’escola no és un fet menor: és un atac directe al mecanisme principal de transmissió lingüística i cohesió social.

A la Franja de Ponent, el català queda relegat a un segon terme, sense reconeixement efectiu ni protecció institucional. Sobreviu, però no és estructural.

I al País Valencià, l’ofensiva va més enllà de l’ús: apunta al mateix corpus cultural. El fet de voler arraconar els clàssics de la literatura del conjunt del domini lingüístic és un intent de fragmentar, desconnectar i debilitar la continuïtat cultural.

No són episodis aïllats. És una dinàmica compartida: fer del català una llengua opcional. I quan una llengua esdevé opcional, deixa de ser necessària. I quan deixa de ser necessària, desapareix.

El català no és només una llengua: és una manera de ser al món. És la forma com anomenem la realitat, com la pensem, com ens hi relacionem. És memòria, és cultura, és comunitat.

Per això, sense llengua no hi ha país. No hi ha subjecte col·lectiu, no hi ha continuïtat, no hi ha projecte.

I és precisament en moments com aquest quan cal passar de la diagnosi a l’acció. Defensar la llengua no és només una idea: és una pràctica col·lectiva. És omplir els carrers, fer-la visible, fer-la necessària.

El Correllengua Agermanat, que recorrerà el Països Catalans i les mobilitzacions de Sant Jordi per la Llengua no són actes simbòlics: són espais de reafirmació i de futur. Són la prova que, malgrat tot, la llengua encara té qui la defensa i la fa viure.

Perquè el català no és una opció, és la nostra manera de ser al món. I això, o es defensa, o es perd.

La mobilització, convocada per UGT, ha aplegat personal de diverses marques presents a l’illa, com Inditex (Zara, Zara Kids, Zara Home, Oysho), Mango i el grup Tendam, entre altres empreses del sector.

Segons el sindicat, el preacord signat a nivell estatal no té en compte la realitat econòmica de territoris com les Illes. Denuncien que la proposta d’homogeneïtzar salaris a tot l’Estat durant els pròxims tres anys pot traduir-se, en la pràctica, en una congelació salarial.

La portaveu de les treballadores ha advertit que aquesta mesura és “inviable” en un context com el d’Eivissa, marcat per un alt cost de la vida: «Si el preu de la vida puja, el sou ha de pujar. No ens el poden congelar».

UGT reclama que el conveni s’adapte a les particularitats del territori i garanteixi unes condicions laborals dignes per a les plantilles del sector.

Els alcaldes critiquen que no han rebut cap comunicació clara sobre l’estat de les obres ni els terminis de restitució del servei. Mentrestant, els usuaris es veuen obligats a fer trajectes amb múltiples transbordaments en autobús i tren per arribar a Reus, Tarragona o Barcelona, en una situació que qualifiquen d’“inacceptable”.

A la problemàtica del servei s’hi suma la degradació de les instal·lacions, especialment a l’estació de Móra la Nova, on el consistori ha hagut d’intervenir per mantenir l’entorn davant la manca d’actuació. Denuncien que el servei ha retrocedit fins a nivells propis “dels temps de les màquines de vapor”.

Per pressionar la Generalitat i Adif, els municipis impulsaran un front institucional amb altres alcaldies de la Ribera d’Ebre, Terra Alta i Priorat per exigir informació transparent, un calendari d’execució i la recuperació d’un servei ferroviari digne, amb freqüències adequades.

Segons Adif, la línia continua operativa per a mercaderies però amb limitacions de velocitat de fins a 30 km/h en alguns trams, fet que va obligar Renfe a suspendre el servei de passatgers. Les obres se centren en la reparació de talussos i terraplens afectats pel temporal de gener.

El ministre de Transports, Óscar Puente, va anunciar recentment que al juny es podrien eliminar aquestes limitacions, però encara no hi ha una data concreta per a la represa del servei de viatgers. Els alcaldes reclamen que la situació es resolgui amb urgència per garantir una mobilitat digna al territori.

La jornada de dissabte començarà a les 10.30 h amb la concentració de balladors, músics i participants de la dansada a les portes de la Casa de Cultura. Tot seguit, una cercavila recorrerà el carrer Montcada fins a la plaça de Sant Francesc, on a les 11.30 h tindrà lloc l’acte institucional.

L’acte central inclourà actuacions de dansa tradicional a càrrec del Grup de Danses Socarrel i la Colla de dolçainers i tabaleters La Socarrà. Un dels moments més destacats serà la lectura del manifest, que enguany anirà a càrrec de l’escriptor i professor Xavier Serra, membre de Plataforma per la Llengua. Posteriorment, intervindrà l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà.

La commemoració continuarà amb l’ofrena d’una corona de llorer al monument dels maulets, amb la participació de la Muixeranga de Xàtiva, que protagonitzarà també el castell de cloenda junt amb la Colla La Socarrà, posant el punt final a l’acte institucional.

La jornada es tancarà amb l’espectacle familiar El monstre Petorro, una proposta que combina música, narració i humor per a tots els públics. L’actuació tindrà lloc al pati de la Casa de Cultura (accés per l’Albereda) i serà gratuïta.

La programació continuarà diumenge 26 d’abril a les 12.00 h, amb l’actuació de danses “De castell a castell” davant del Gran Teatre, a càrrec de l’Escola de Danses de Xàtiva i del Grup de Danses i Cançons de Castalla.

El regidor de Cultura, Alfred Boluda, ha destacat que «no es tracta d’un homenatge nostàlgic», sinó d’un acte amb plena vigència política i cultural: «La lluita d’ahir encara està ben present, com amb les agressions contra la nostra llengua. Recordem el passat per exigir un present i un futur més lliure, més just i més valencià».

Cap a les 9 h, els manifestants han accedit al recinte firal en una acció sorpresa, aconseguint situar-se a pocs metres de l’estand militar. Un cop allà, han fet sentir el seu rebuig amb crits i consignes, denunciant el que consideren una normalització inacceptable de la presència de les forces armades en entorns educatius i lúdics.

Des de les organitzacions convocants es defensa que l’Expojove hauria de ser un espai cívic, formatiu i lliure de qualsevol expressió de militarisme. En aquest sentit, denuncien que la presència de l’exèrcit suposa una forma de promoció de valors violents entre la joventut.

L’acció ha estat definida pels seus impulsors com “potent en el plantejament, rebel en el principi, valenta en essència i radicalment democràtica”, i s’emmarca en una línia de mobilitzacions sostingudes contra la presència militar en espais públics.

Cal recordar que la participació de l’exèrcit a la fira de Girona havia estat prohibida anteriorment per l’Ajuntament. No obstant això, arran d’una demanda interposada pels militars, la justícia va acabar donant-los la raó. La resolució judicial estableix que poden assistir a la fira sempre que no ho facin uniformats, fet que impedeix a les institucions vetar completament la seva presència.

La CACGi i l’AJC han reafirmat la seva voluntat de continuar mobilitzant-se per denunciar la presència de l’exèrcit en espais juvenils i defensar models de societat allunyats del militarisme i la monarquia.

Convocada per la Comissió de la Dignitat i Assemblea de Persones Represaliades, la mobilització vol denunciar la impunitat de les tortures i vexacions comeses durant el franquisme i la continuïtat d’aquesta manca de reparació en l’actualitat.

L’acte comptarà amb testimonis de víctimes i familiars, com el de Pedro Alfonso Barrena Ruiz —que serà recordat per la seva filla, Pepi Barrena Rodríguez— i el d’Anna Sallés i Bonastre. Sota el lema “Testimonis, memòria contra la impunitat”, els organitzadors volen posar veu a les víctimes i reforçar la denúncia pública.

Reclam per un centre de memòria

Entre les principals reivindicacions, els convocants exigeixen el tancament de la comissaria i la seva transformació en un centre d’interpretació i memòria de la repressió. També reclamen la identificació i denúncia dels responsables de les tortures, així com el reconeixement de les víctimes.

La concentració s’inscriu en una llarga sèrie de mobilitzacions periòdiques davant aquest espai, convertit en símbol de la repressió policial durant el franquisme i posteriorment.

Amb consignes com “No ens aturarem” i “No ens aturaran”, els organitzadors fan una crida a la participació per continuar exigint justícia i posar fi a la impunitat.

Inici a Prada, a la tomba de Pompeu Fabra

La jornada inaugural tindrà lloc a Prada, al costat de la tomba de Pompeu Fabra. Els actes començaran a les 9.30 h amb una ofrena floral, lectura de manifestos i actuacions culturals. Un cop encesa, la flama es dividirà en dos recorreguts: un en direcció a Perpinyà i l’altre cap a la Cerdanya.

A l’acte s’hi preveu la presència del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila.

Relleus populars i parada a Bulaternera

Des de Prada, la flama avançarà amb relleus populars, especialment en bicicleta. L’organització adverteix que el tram cap a la Cerdanya és exigent físicament, mentre que el recorregut cap al Riberal està pensat també per a la participació familiar.

A Bulaternera es farà una aturada amb lectura de manifest i un dinar popular abans de reprendre el recorregut per carreteres secundàries.

El rugbi porta la flama a Perpinyà

L’arribada a Perpinyà tindrà un fort component simbòlic i esportiu. La flama entrarà pel pont dels Aviadors fins a l’estadi Gilbert Brutus, on jugadors dels Dracs Catalans agafaran el relleu.

Posteriorment, a Aimé Giral, es llegirà un manifest i es faran activitats familiars, abans que jugadors de l’USAP transportin la flama fins al Castellet. Des d’allà, continuarà el recorregut en bicicleta cap a Vilanova de Raó, el Voló i la Jonquera.

Una crida a la participació

L’organització anima la ciutadania a participar en qualsevol dels trams o a sortir al carrer per saludar el pas de la flama. També ha habilitat un web per coordinar els relleus i garantir la presència de voluntaris a tot el recorregut.

Amb el lema “Sí a la llengua!”, el Correllengua Agermanat es proposa convertir aquesta acció en un gran acte col·lectiu de reivindicació i cohesió als Països Catalans.

ACTE CENTRAL A PERPINYÀ🏃‍♀️❤️‍🔥

🗓️ El 19 d’abril arribarà la flama a Perpinyà per marcar un abans i un després. Veniu a veure-la ✨

📍Aimé Giral

Una sola veu, una sola llengua!❤️‍🔥

🕖 A partir de les 15.30 h #Correllengua #Correllengua2026 #Perpinyà #SíALaLlengua #culturacatalana pic.twitter.com/pA1ycFMGSw

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 15, 2026

Les entitats asseguren que l’oposició al projecte és “contundent i clara”, després d’haver recollit més de 14.400 al·legacions contra una infraestructura impulsada per Red Eléctrica.

La mobilització començarà a les 11 h a la plaça de la Llibertat de Reus i avançarà fins a la plaça del Mercadal, amb la participació de columnes de tractors, vehicles i motos. Segons els organitzadors, serà la primera protesta conjunta amb presència de territoris com la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat, el Camp de Tarragona i el Matarranya.

La jornada combinarà el caràcter reivindicatiu amb activitats festives, com actuacions castelleres, gegants i sardanes, amb la voluntat de fer una mobilització “pacífica i familiar”.

Impacte ambiental i model energètic en qüestió

El projecte preveu repotenciar una línia existent de prop de 200 quilòmetres, passant dels 220 kV als 620 kV, amb torres de fins a 50 metres d’alçada. Les entitats alerten que aquesta ampliació tindrà un fort impacte paisatgístic i ambiental, així com conseqüències sobre la pagesia i possibles afectacions a la salut.

A més, denuncien que la infraestructura respon a interessos energètics privats i no a una necessitat real de descarbonització del territori.

Suport ampli i via judicial oberta

La plataforma ha recollit milers d’adhesions de particulars, empreses i entitats, incloent-hi denominacions d’origen com Montsant, Terra Alta i Priorat, així com diversos ajuntaments i consells comarcals.

Les entitats es mostren confiades que podran aturar el projecte, com ja ha passat en intents anteriors. Tot i això, no descarten recórrer als tribunals si les al·legacions presentades no prosperen.

La portaveu de la plataforma, Cinta Galiana, ha recordat que el projecte forma part de l’acord d’investidura de Salvador Illa, però ha denunciat que actualment es troba “com congelat”.

Segons la proposta, el tren-tram connectaria municipis com Roquetes, Tortosa, Campredó, l’Aldea, Amposta i Alcanar, i seria “el més econòmic” dels projectes ferroviaris previstos a Catalunya.

Beneficis per al conjunt del territori

Des de la plataforma defensen que, tot i que el traçat se centra en el Baix Ebre i el Montsià, la infraestructura beneficiaria també comarques com la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Argumenten que ajudaria a descongestionar el transport per carretera i a multiplicar les inversions al territori.

“Demanem als ajuntaments que aprovin aquesta moció i pressionin la Generalitat perquè tot això comenci a moure’s”, ha insistit Galiana.

Avaluació positiva dels nous horaris de l’Avant

En paral·lel, Trens Dignes ha valorat positivament els nous horaris del tren Avant entre Tortosa i Barcelona, en funcionament des de Setmana Santa. El servei del matí s’ha avançat a les 6.00 h, fet que permet arribar a Barcelona-Sants abans de les 8.00 h, mentre que el tren de tornada s’ha fixat a les 17.50 h.

El portaveu i usuari Daniel Gil ha destacat que aquests canvis “faciliten la conciliació familiar” i permeten arribar a temps a la feina, als estudis o a visites mèdiques.

Tot i això, la plataforma reclama millores en el tram entre l’Aldea i Tortosa, on denuncien que el temps de trajecte ha augmentat a causa d’un encreuament amb un tren regional.

Crítiques a la manca d’intermodalitat

Finalment, l’entitat ha criticat la construcció d’un baixador de busos a l’enllaç de l’AP-7 a l’Aldea en lloc d’una estació intermodal al costat de l’estació de tren.

Galiana ha qualificat aquesta decisió de “contrasentit i absurd”, ja que separa en uns dos quilòmetres els serveis ferroviaris i d’autobús. En aquest sentit, la plataforma reclama recuperar la proposta d’una estació intermodal que millori la connectivitat i l’eficiència del transport públic a les Terres de l’Ebre.

L’efemèride recorda el 29 de maig de 1926, quan l’obra, amb música d’Amadeu Vives, es va interpretar per primera vegada al Palau de la Música Catalana. Aquesta commemoració s’inscriu dins els actes de l’Any Alcover, que recorda el centenari de la mort del poeta.

A través d’una carta adreçada a la comunitat educativa, l’OCB proposa que els centres —tant públics com privats i concertats— organitzin la interpretació de l’himne als patis o espais comuns. L’entitat planteja l’activitat no només com un acte simbòlic, sinó també com una eina pedagògica per treballar continguts de literatura, música i història a les aules.

En aquest sentit, la iniciativa convida a aprofundir en el significat de l’obra i el seu valor col·lectiu, tot reforçant la llengua catalana com a element de cohesió social a Mallorca i entre les noves generacions.

Per facilitar la coordinació, l’OCB ha habilitat un espai web amb recursos didàctics, informació sobre la història de la composició i un mapa amb les convocatòries a cada municipi. La jornada compta amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics i del Consell de Mallorca.

L’entitat ha fet una crida als equips directius i al professorat perquè s’impliquin en la iniciativa i contribueixin a fer d’aquesta commemoració un moment compartit per tota la comunitat educativa i el conjunt de la societat mallorquina.

La convocatòria principal tindrà lloc a Barcelona, amb inici a les 19 h a la plaça Universitat. La marxa recorrerà el centre de la ciutat fins a la plaça Urquinaona, continuarà per Via Laietana i finalitzarà davant de l’Estació de França, on es farà l’acte de cloenda.

Aquest comptarà amb la participació del poeta Carles Rebassa, guardonat amb el Premi Sant Jordi de novel·la, així com de l’influenciador Daniel Herrera (SucceDani), el cantautor i president de l’Assemblea Nacional Catalana Lluís Llach, i Isidora Sáez. L’acte serà presentat per la periodista Laura Aznar i la drag queen Jèssica Pulla, i inclourà una mostra de glosa a càrrec de les Glosadores de Gràcia.

En paral·lel, en algunes ciutats la mobilització coincidirà amb el Correllengua Agermanat, amb el qual s’ha coordinat per fer una Diada conjunta. És el cas de Tortosa, on la protesta coincidirà amb l’arribada de la flama del Correllengua.

La convocatòria arriba després d’una campanya intensiva de difusió, amb encartellades arreu del territori i la implicació de més d’una vintena d’influenciadors que han elaborat vídeos per promoure la mobilització. Els organitzadors preveuen una participació elevada en aquesta jornada reivindicativa.

Pel que fa a les convocatòries, les mobilitzacions tindran lloc a:

• Barcelona: 19 h, plaça Universitat
• Girona: 19 h, davant de Correus
• Reus: 19 h, carrer Salvador Espriu
• Tortosa: 19.30 h, plaça del Carrilet
• Manresa: 19 h, plaça Neus Català
• Igualada: 19.30 h, plaça de Cal Font 

 

L’informe, adreçat al Comitè per l’Eliminació de la Discriminació Racial, assenyala que aquesta discriminació afecta àmbits clau com els drets culturals, civils, polítics i econòmics. Entre els elements identificats hi ha la discriminació lingüística, la normalització del discurs d’odi contra els catalans, el lawfare i l’aplicació irregular de la llei d’amnistia de 2024.

També posa el focus en les restriccions a la participació política i a la societat civil, el cas conegut com a Catalangate i el que considera una discriminació econòmica persistent, amb infrafinançament en serveis públics i infraestructures. Segons les entitats impulsores, totes aquestes qüestions conformen una dinàmica estructural que limita la capacitat del poble català per preservar la seva llengua i cultura i participar en igualtat en els processos democràtics.

El document expressa igualment preocupació per la manca de compromís de l’Estat espanyol amb els mecanismes internacionals de drets humans. Denuncia que la situació catalana ha estat sovint omesa en els informes oficials i que les recomanacions prèvies d’organismes internacionals han tingut una aplicació limitada, fet que, segons les entitats, posa en dubte la voluntat de l’Estat de complir plenament les seves obligacions.

El CERD, organisme de l’ONU encarregat de vetllar pel compliment de la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Racial, defineix la discriminació com qualsevol distinció basada en l’origen nacional o ètnic que impedeixi l’exercici dels drets humans en igualtat de condicions. En aquest sentit, recorda que ja va demanar informació sobre la situació dels pobles català i basc els anys 1974 i 1979, tot i que l’Estat espanyol ha negat reiteradament que la Convenció sigui aplicable al cas català.

Per contra, l’UNPO defensa que el poble català constitueix un grup diferenciat amb llengua pròpia, continuïtat històrica i identitat cultural específica, elements que encaixen amb els criteris de protecció de la Convenció. A més, recorda que, segons els estàndards internacionals, la identificació d’un grup protegit s’ha de basar en l’autodefinició i no en el reconeixement estatal.

L’informe es fonamenta en conclusions de diversos mecanismes internacionals, incloent-hi decisions del Tribunal Europeu de Drets Humans i informes d’organitzacions com Amnistia Internacional i Citizen Lab, que, segons els autors, apunten cap a un patró global de discriminació estructural.

Davant d’això, les organitzacions reclamen al CERD que insti l’Estat espanyol a adoptar reformes immediates i estructurals. Entre les mesures proposades hi ha la protecció efectiva dels drets lingüístics, la reforma del Codi Penal per evitar-ne un ús indegut, l’aplicació coherent de la llei d’amnistia, la lluita contra el discurs d’odi i la correcció de les desigualtats econòmiques i d’infraestructures que afecten Catalunya.

L’estudi, que analitza els continguts de mitjans com TV3, Catalunya Ràdio, el 33, Betevé i RAC1, indica que la cultura creada en llengua catalana va ocupar entre el 40% i el 60% del temps dedicat als continguts culturals, mentre que si s’hi suma la producció d’autors catalans en altres llengües, la presència s’eleva fins a una franja d’entre el 57% i el 84%.

En l’àmbit informatiu, TV3 lidera la presència de cultura catalana i en català amb un 50,7% del total de continguts culturals, seguida de Betevé (45,7%), RAC1 (44,9%) i Catalunya Ràdio (43,7%). Pel que fa als programes, el canal 33 encapçala el rànquing amb un 57,8%, molt a prop de TV3 (57,3%) i Catalunya Ràdio (53,8%).

Pel que fa específicament a la música, els continguts sobre música en català arriben gairebé al 73% al canal 33, mentre que a Betevé i RAC1 se situen entre el 30% i el 40%.

Tot i aquestes dades positives, l’informe alerta de mancances en altres àmbits culturals. El conseller del CAC Enric Casas ha destacat la presència “estable i fonamental” de la cultura als mitjans, però ha lamentat les dificultats per trobar espais específics per a la literatura en català, especialment a TV3.

L’estudi conclou que, malgrat el pes rellevant de la llengua pròpia en els continguts culturals, encara hi ha desequilibris que evidencien la necessitat de reforçar determinats àmbits, com el literari, dins l’ecosistema mediàtic català.

La convocatòria arriba en un context de creixent debat sobre el paper d’ICL al territori. Tal com s’ha fet ressò La Directa, la companyia ha consolidat una forta implantació a Catalunya, amb importants inversions industrials i logístiques, com la terminal portuària del port de Barcelona inaugurada el 2020, que ha multiplicat la seva capacitat exportadora de potassa.

Aquesta presència econòmica s’ha combinat amb una notable influència al teixit social del Bages, a través de patrocinis i col·laboracions amb entitats culturals, esportives i educatives. No obstant això, en els darrers mesos aquesta relació s’ha vist erosionada per la pressió social: institucions com el Kursaal de Manresa o la UManresa han trencat vincles amb l’empresa pels seus lligams amb la situació a la Franja de Gaza.

Les entitats convocants assenyalen també l’impacte ambiental de l’activitat minera, especialment les conegudes “muntanyes de sal”, com a símbol d’un model extractiu qüestionat al territori.

Amb aquesta mobilització, Revoltes de la Terra i Boicot ICL volen situar al centre del debat tant les conseqüències ecològiques de l’activitat d’ICL com les seves implicacions polítiques i ètiques en el context internacional actual.

319 anys amb una llengua i cultura perseguida, menystinguda i anorreada.

319 anys també de resistència. Una resistència de vegades latent, de vegades ferotge, però sempre present. Una resistència que ens ha permés arribar fins ací, com a poble i cultura minoritzat, però encara viu. Una resistència que ha hagut de suportar l’absolutisme monàrquic dels Borbons,  també la més ferotge dictadura que va omplir els cementeris i sobretot les cunetes de milers de persones afusellades pel delicte de defensar la llibertat, o simplement pel fet de viure.

I hem continuat resistint durant els darrers 48 anys amb el règim del 78, que ens van vendre com a bàlsam de Fierabràs i ha resultat que només era oli de colza per a empassar-nos la llei de punt final, l’amnistia per totes aquelles persones que havien torturat i estat còmplices de la dictadura així com per al rentat de cara de les fortunes de l’IBEX 35 i de les 400 famílies que continuen imposant els designis d’aquest estat podrit i corrupte que hui ens castiga a tots i totes en els cossos de les preses i presos polítics i en el de les persones exiliades.

Malgrat la resistència, heroica resistència de la qual podem sentir legítim orgull, la situació del nostre poble, en tant que poble diferenciat, es troba molt en precari.

Aquesta precarietat és la que ens impulsa cada dia, en cada lluita social o cultural, que en el fons també són lluites nacionals, fins que pugem recuperar el nostre irrenunciable Dret a Decidir.

Per això, aquest 25 d'abril, esperem poder comptar amb tu a les 11:30 al museu de la rajoleria de Paiporta.

Inscriu-te a l'acte polític i el dinar (També bus des del Sud):
https://www.peldretadecidir.com/index.php/25-d-abril-2026

Les paraules de la diputada en seu parlamentària que s'han difós a les xarxes socials, ha alertat que els centres educatius “queden sols davant dels tribunals” davant les sentències i pressions judicials que afecten el model lingüístic.

“Hi ha una ofensiva constant i feroç contra l’escola catalana”, afirma Castillejo, que critica la manca de suport institucional i qüestiona el paper del PSC en aquest context.

El missatge recupera també unes paraules de Blanca Serra i Puig: “El català no és una opció, és la nostra manera de ser al món”, en defensa del paper central de la llengua en el sistema educatiu.

La CUP emmarca aquestes declaracions en el debat obert sobre el futur del català a l’escola, marcat per la judicialització del model d’immersió i les tensions polítiques al voltant de la seva aplicació.

«Hi ha una ofensiva constant i feroç contra l'escola catalana: els centres educatius queden sols davant dels tribunals. I què fa el PSC? Alinear-se amb la dreta espanyolista», @PlrCastillejo.

"El català no és una opció,
és la nostra manera de ser al món"
Blanca Serra i Puig pic.twitter.com/RbLd9ZFLqm

— CUP Països Catalans (@cupnacional) April 15, 2026

Les missives han estat signades pel secretari general de la CUP, Non Casadevall, i la portaveu nacional, Su Moreno, i s’han enviat en català a dirigents com Claudia Sheinbaum, Yamandú Orsi, Luiz Inácio Lula da Silva, Cyril Ramaphosa i Gustavo Petro.

En la carta, la CUP defensa el compromís internacionalista del poble català i presenta la independència com una aportació a la lluita global “per l’alliberament i la sobirania dels pobles”. “La nostra aposta és clara: contribuir a un món de pobles lliures a través de l’exercici de la nostra pròpia autodeterminació i des d’un compromís ferm amb l’antiimperialisme”, afirmen.

El text també reivindica el referèndum de l’1 d’octubre i denuncia la resposta de l’Estat espanyol, que qualifica de repressiva: “violència contra els votants, persecució dels líders polítics i socials i suspensió de l’autonomia amb la dissolució del Parlament”.

Amb aquestes cartes, la CUP emplaça els dirigents internacionals a aprofitar la seva estada a Barcelona per “conèixer de prop la realitat dels Països Catalans” i establir vincles amb un poble que, asseguren, “vol ser un actor polític ple en l’escena internacional”.

L’acte, organitzat per Poble Lliure i Edicions del 1979, tindrà lloc al carrer Elisi, 20, al barri d’Hostafrancs, i comptarà amb la presència de l’autor, que aprofundirà en els principals eixos del llibre.

L’obra aborda els casos en què el dret a l’autodeterminació s’ha aplicat a Europa més enllà del context colonial clàssic. En aquest sentit, Jaile analitza situacions en què aquest dret s’ha invocat davant vulneracions de drets humans o quan la voluntat democràtica expressada per una majoria ha estat ignorada o bloquejada.

Publicat el novembre de 2025, el llibre inclou un pròleg d’Iñaki Gil de San Vicente i epílegs d’Aureli Argemí i Elisenda Paluzie. Amb 205 pàgines i format de 14 × 21 cm, es presenta com una eina d’anàlisi per entendre els límits i les potencialitats del dret a decidir en el context actual.

La presentació s’emmarca en el debat obert sobre l’autodeterminació als Països Catalans i vol contribuir a dotar de marc teòric i exemples pràctics un dels conceptes centrals del pensament polític contemporani.

La mesa, que encetava el calendari de negociació de la plataforma reivindicativa sindical, ha estat presidida pel director general de Personal, Pablo Ortega. No hi han assistit ni el secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy, ni la consellera, Carmen Ortí, fet que ha estat durament criticat pels sindicats.

Durant la sessió, Ortega ha afirmat que no es poden negociar increments salarials fins a la modificació dels pressupostos a la tardor. També ha assegurat que la Conselleria disposa de tres propostes d’augment retributiu, però s’ha negat a compartir-les amb la representació sindical.

Davant aquesta situació, STEPV ha exigit la presència directa de la consellera a la mesa i ha denunciat la manca de voluntat negociadora. Segons el sindicat, el calendari plantejat —de quatre mesos— és “inacceptable” i ha reclamat compactar-lo per tancar els acords abans de la primera setmana de maig, sense obtenir resposta.

Fonts de la Conselleria han indicat que Carmen Ortí es trobava a la festivitat de la Santa Faç d’Alacant, però posteriorment s’ha comunicat que es reunirà amb els sindicats dilluns a la tarda.

Malgrat aquesta convocatòria, STEPV es mostra escèptic i adverteix que la situació pot desembocar en una vaga indefinida, que el sindicat ja prepara des de fa setmanes i que es va abordar en l’assemblea del 14 d’abril.

En paral·lel, STEPV, CCOO i UGT han anunciat la convocatòria d’una nova assemblea la setmana vinent per valorar l’estat de la negociació i decidir possibles mobilitzacions.

Segons l’entitat, aquestes disposicions obliguen, entre d’altres, a utilitzar el castellà en documentació tècnica, tràmits administratius o serveis econòmics. En el conjunt del 2025, el nombre de normes d’aquest tipus va ascendir fins a 185, fet que evidencia, segons Plataforma per la Llengua, una “tendència estructural” de discriminació.

Una part significativa de la normativa analitzada no és d’origen estatal: 20 de les 34 normes del primer trimestre provenen de la Unió Europea i 3 tenen abast internacional. Tot i això, l’entitat assenyala que l’efecte discriminatori és atribuïble a l’Estat espanyol, pel seu marc legal i per la manca de reconeixement del català.

En aquest sentit, tres reglaments de les Nacions Unides sobre homologació de components de vehicles exigeixen que les instruccions es facilitin en “l’idioma del país” on es comercialitzen. A l’Estat espanyol, aquesta expressió s’interpreta com una referència exclusiva al castellà, cosa que exclou de facto el català.

També en l’àmbit europeu es mantenen limitacions. Un acord entre Espanya i el Comitè Econòmic i Social Europeu permet l’ús del català en les comunicacions i al plenari, però amb fortes restriccions: cal avisar amb set setmanes d’antelació, la disponibilitat no està garantida i l’Estat assumeix els costos de traducció. L’entitat considera que aquestes condicions evidencien un tracte desigual respecte del castellà.

A escala interna, diverses normes continuen reproduint o ampliant aquest desequilibri. Algunes disposicions ignoren la cooficialitat de les altres llengües, mentre que d’altres imposen directament l’ús del castellà, com en el cas de requisits documentals en l’àmbit portuari o criteris formatius en estudis professionals.

Per a Plataforma per la Llengua, aquesta situació és conseqüència directa del marc constitucional del 1978, que estableix el castellà com a llengua obligatòria a tot l’Estat i limita el reconeixement de la resta de llengües a àmbits territorials. Aquesta desigualtat, asseguren, té efectes que traspassa fronteres i condiciona també la normativa europea i internacional.

L’entitat conclou que les diferències en el tractament de les llengües responen a “una ideologia antiigualitària” i adverteix que la producció constant de normativa discriminatòria perjudica la salut i el futur del català.

un dels denunciants es la Fundació Peretti, i l altre es el Batlle Robert Vila, es trist i lamentable que un batlle independentista, s alii amb l enemic, amb el neofranquisme pur i dur per perseguir i castigar a altres independentistes, en Robert s ha aliat amb la monarquia, amb la Guàrdia Civil i amb els jutges neofeixistes per atacar nos a tots nosaltres, al País sencer.

En Robert Vila es articep i protagonista de dues crisis internes simultànies al mateix temps dins l independentisme, el primer es sobre el nostre cas del tema monàrquic, el segon cas és coparticep amb la divisió que ha creat a la mateixa ERC a la ciutat de Girona, partint el partit en dos, originant una guerra civil i un gravíssim conflicte intern dins ERC, la magnitud de la tragedia es insoportable i intolerable, i es un cas únic i irrepetible.

Al senyor Robert Vila te una llarga llista d agravis, per convivència, col.laboracio i traiduiria amb l enemic, només exposarem un, la Coordinadora ha presentat mocions Antimonàrquiques i republicanes, a 9 municipis de terres Gironines, a tota arreu, siguin els municipis tant d ERC, CUP o JUNTS, s ens han obert les portes, i tothom alcaldes i regidors ens han ajudat entusiasmada ment fen posible la seva aprovació, l únic municipi on hem tingut problemes, es a Sant Martí Vell, dit batlle va torpedinar dues vegades la moció, quan es va veure obligat a realitzar la al tercer Ple, i degut a la nostra pressió, el seu grup vergonyosament es va abstenir, i es va aprovar gràcies al vot dels dos regidors de Sompoble-Cup, i en Robert Vila encara ara te la barra de dir que Sant Martí Vell es antimonarquic gràcies a ell.

Es un polític, sense escrúpols, sense ànima, sense cor, vendria a la mateixa casa reial si sortís un. millor postor, i el seu únic Deu són els diners i el poder, recordem que fa unes setmanes es va pujar escandalosament el sou en un ajuntament de poc més de 200 habitants.

Els tres membres, perseguits ara per la justícia espanyola gràcies al Robert Vila, es mostren ferms en la lluita per asolir la República, en Joan Sibill ja ha anat a declarar, en David Padres ha manifestat públicament en un vídeo que no pujarà al cotxe policial si no es enmanillat, per demostrar les contradiccions del sistema que ens oprimeix, i en Quim Tell manifesta també en el mateix video, que ni tans sols anirà a declarar a la policia com acte de desobediència total, tots el militants de la Coordinadora seguim dempeus i en lluita per les nostres llibertats.

Segons Poble Lliure, aquesta nova ofensiva s’emmarca en una dinàmica més àmplia “liderada per polítics, jutges i aparells de l’Estat” que busca erosionar la catalanitat. En aquest context, critiquen que Mendoza hagi menystingut Sant Jordi en favor d’un “Dia del libro” desvinculat de la realitat cultural catalana, i remarquen que mai no ha publicat obra en català.

Pel que fa a Mariscal, l’organització interpreta les seves declaracions com un intent de vincular la llengua catalana amb les elits, en una línia que qualifiquen de “lerrouxista”. També recorden la seva trajectòria vinculada a institucions governades pel PSC i el situen dins d’un relat que, segons denuncien, pretén desconnectar la llengua de les classes populars.

Davant d’aquest escenari, Poble Lliure adverteix que aquestes “martingales” s’intensificaran a mesura que s’acosti el 23 d’abril i fa una crida a la mobilització. En concret, convida la ciutadania a participar en les convocatòries de la Plataforma Sant Jordi per la Llengua i a “omplir els carrers de llibres, roses i compromís amb la llengua”.

Amb el lema “Per Sant Jordi, rosa, llibre i mani”, s’han convocat mobilitzacions a diverses ciutats del país:

• Barcelona: 19 h, plaça Universitat
• Girona: 19 h, davant de Correus
• Reus: 19 h, carrer Salvador Espriu
• Tortosa: 19.30 h, plaça del Carrilet
• Manresa: 19 h, plaça Neus Català
• Igualada: 19.30 h, plaça de Cal Font

L’entitat situa la mobilització en un context que qualifica de regressió de drets, amb atacs a la llengua, la cultura i les tradicions, així com al feminisme, el col·lectiu LGTBI, el territori, l’habitatge i els serveis públics. La presidenta d’ACPV, Anna Oliver, ha denunciat que el govern valencià impulsa polítiques que desmantellen avenços i ha defensat que “a cada agressió cal donar resposta”.

La presentació de la convocatòria ha comptat amb la participació de representants d’entitats com la Unió de Llauradors, València no està en venda, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció i la Coordinadora d’Associacions per a la Memòria Democràtica. Totes han coincidit a assenyalar problemàtiques com la crisi del camp, l’emergència habitacional, els efectes de la DANA i els atacs a la memòria democràtica, i han instat a participar en la manifestació.

La protesta tindrà lloc a les 18.00 h a la plaça de Sant Agustí i es planteja com un espai de reivindicació col·lectiva davant el que consideren una ofensiva política i social. Al llarg del dia, ACPV també celebrarà els Premis 25 d’Abril i diverses activitats culturals prèvies.

El cartell d’enguany, obra del dissenyador Carles Ubeefe, recupera l’estètica del cartellisme de combat valencià i simbolitza, segons els seus creadors, la resistència col·lectiva davant l’auge de l’extrema dreta.