Sota el títol «La banda sonora de la Catalunya Nord», el periodista Joaquim Vilarnau repassa en el número 398 de la revista aquesta commemoració i el projecte musical que l’acompanya.

El disc dels cinquanta anys de La Bressola recull quinze cançons que formen part del repertori tradicional nord-català, en una producció de Pep Saula i Arnau Grabolosa. Hi participen artistes de diferents generacions i procedències dels Països Catalans, entre els quals Julien Leone, La Maria, Maig, Maria Hein, Vittara, Agathe Castel, Mama Dousha, Alosa, Sexenni, Renaldo & Clara, Triquell, Mar Pujol, Ferran Palau, Maxime Cayuela i Pascal Comelade.

El nou número d’Enderrock, que ja es troba als quioscos, té com a protagonistes de portada Mar Pujol i Ivette Nadal. La cantautora de Prats de Lluçanès presenta aquesta tardor el seu segon disc llarg, D’aquesta aigua no en beuré, mentre que Ivette Nadal prepara la publicació d’I això serà tot.... La revista conversa amb totes dues sobre els nous treballs.

L’edició també recupera un altre aniversari lligat a la memòria cultural i política del país amb «Els recitals de la llibertat», un article de Joaquim Vilarnau sobre Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra.

Entre els altres continguts hi ha reportatges i entrevistes dedicats a Artur Blasco, Los Sara Fontan, Pepet i Marieta, Sara Roy, Jaç Voraç i b1N0, així com informació sobre els Premis Ovidi 2026 i els tres finalistes del Sona9: Beni Dolores, Orella d’Ós i Pla Moguda.

El número 398 d’Enderrock, corresponent al setembre de 2026, ja està disponible en paper i en format digital.

Aquest mes de setembre es compleixen 15 anys des de la posada en marxa del moviment de la PAH GIRONA a comarques gironines. I amb motiu d’aquesta efemèride, llancem un toc d’alerta a la desesperada sobre la greu situació que s’ha anat acumulant i que no es podrà resoldre sense polítiques molt i molt decidides que responguin a la situació amb un pla d’emergència per part de totes les administracions i també per part de la societat que ha de deixar d’utilitzar l’habitatge com a un bé per especular. 

La situació és tan greu que el feixisme està creixent i s’alimenta a l’Estat Espanyol sobretot de la manca de dret a l’habitatge, que afecta ja a sectors cada cop més amplis de la societat

Històricament, el feixisme i els autoritarismes no entren mai trencant les parets amb tancs. Entren de manera molt més subtil, aprofitant-se de les esquerdes que deixa un Estat quan incompleix els seus pactes fonamentals amb la ciutadania. A l’Estat Espanyol, l’esquerda més profunda i dolorosa és la violació sistemàtica de l'article 47 de la Constitució: el Dret a l’Habitatge. Quan la llar deixa de ser un refugi segur i esdevé un bé inassolible, el teixit democràtic es podreix i s'obre la porta a discursos de mà dura, odi al vulnerable i populisme reaccionari.

De la crisi hipotecària al desnonament invisible: el balanç de dues dècades de sagnia residencial

La memòria col·lectiva de la crisi financera del 2008 està indissolublement lligada a la imatge de les comitives judicials, els furgons policials i les veïnes posant els seus cossos per aturar desnonaments. Les persones que hem aturat desnonaments des dels moviments socials tenim incrustats als records moments molts durs impossibles d’oblidar.

En aquests moments, a comarques gironines ja pràcticament ni les PAHs ni altres moviments ja no s’aturen a la porta els desnonaments a causa de l’esgotament de la lluita, a la pèrdua de força per motius que més endavant analitzem i també per la baixada molt gran de presència als mitjans i a l’enduriment de les conseqüències d’aturar desnonaments a través de la Llei Mordassa.

Prop de dues dècades després, el discurs polític oficial insisteix que el pitjor de la tempesta ja ha passat, recolzant-se en unes estadístiques judicials que mostren descensos. No obstant això, una mirada profunda a les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a la realitat dels carrers, dels Serveis Socials, oficines d’Habitatge municipals, a la Taula d’Emergències de la Generalitat i a les noves dades d’impagaments d’hipoteques, revelen que el problema no s'ha solucionat; simplement ha mutat cap a una violència habitacional més silenciosa, burocràtica i invisible.

Un dret suposadament contemplat sobre el paper a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia, però vulnerat a la pràctica

Aquesta realitat de vulnerabilitat xoca frontalment amb el marc normatiu de Catalunya. L'Article 26 de l'Estatut d'Autonomia és contundent a l'hora de protegir la ciutadania: «Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d'establir per llei un sistema de mesures per garantir aquest dret». Així mateix, l'Article 137 atorga a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d'habitatge.

Tot i que les lleis i l'esperit de l'Estatut dissenyen teòricament una xarxa de seguretat per als col·lectius desafavorits, l'evidència judicial dels darrers quasi 20 anys, demostra que les garanties estatutàries han topat sistemàticament amb les lògiques del mercat immobiliari, la negligència o manca de voluntat política i les limitacions i topalls per d’un sistema judicial, que en gran part està dirigit encara a dia d’avui pel règim del 78 que el van deixar “lligat i ben lligat”

Més enllà del marc legal de l'Estatut, la gran paradoxa habitacional de l'Estat espanyol batega en el mateix nucli de la seva Carta Magna. L’Article 47 de la Constitució Espanyola proclama solemnement que «tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat» i encomana als poders públics promoure les condicions necessàries per fer-lo efectiu, impedint expressament l'especulació. No obstant això, la realitat jurídica rebaixa dràsticament l'optimisme del text: en estar ubicat dins del capítol dels "principis rectors de la política social i econòmica" i no pas en el dels "drets fonamentals", l'Article 47 no és exigible directament davant d'un jutge per aturar un desallotjament. Per a un llogater de Girona, de Salt o de qualsevol altre població de les nostres comarques, a les portes del desnonament, la Constitució esdevé així un títol declaratiu desarmat davant la duresa dels procediments civils d'execució forçosa sense alternatives habitacionals per part de les administracions ni tampoc al mercat lliure. 

El pecat original: L’onada hipotecària (2008-2013) a la desmobilització de la lluita

L'esclat de la bombolla immobiliària l'any 2008 va agafar l'Estat espanyol sense cap xarxa de protecció i les administracions van decidir rescatar als bancs i abandonar a les persones i famílies. Entre el 2008 i el 2013, el motor dels desnonaments van ser les execucions hipotecàries. Famílies que havien comprat un habitatge en ple deliri financer impulsat pel sistema bancari capitalista, es van quedar a l'atur a causa del contagi a l’Estat Espanyol de la crisi de les “subprimes” causada pels Estats Units i també per una legislació d'origen vuitcentista i  van perdre la casa, mantenint una gran majoria bona part del deute amb el banc. Uns deutes que els bancs han externalitzat a través de fons voltors i fons de titulitzacions, per treure’ls dels seus apunts comptables.

En aquesta primera fase, l'Estat va acumular centenars de milers de procediments judicials. Catalunya es va situar ràpidament a l'epicentre de la crisi. Va ser l'època de les grans mobilitzacions de les PAHs, les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca, que van néixer teoricament per contrarestar la desesperança legal absoluta dels afectats. El moviment de la PAH es va posar en marxa l’any 2009 a Barcelona i va arribar a la demarcació de Girona el mes de setembre de 2011, quan es va presentar en una roda de premsa al Col.legi de Periodistes. Però els interessos per posar en marxa partits polítics per part d’alguns dels lideratges amb més poder dins del moviment, com el d’Ada Colau, la majoria de les PAHs van quedar controlades i desmobilitzades per l’acció dels nous partits Comuns i Podemos, que volien arribar a tenir càrrecs polítics i no rebre pressió del moviment social que els van servir de trampolí per aconseguir càrrecs polítics. 

La metamorfosi del conflicte: El drama del lloguer (2014-2019)

A partir del 2014, el perfil del desnonament va canviar radicalment. Amb un parc d'habitatges que havia passat de les mans de les famílies als balanços dels bancs i, posteriorment, a fons d'inversió internacionals (els anomenats fons voltor), el mercat del lloguer es va encendre.

L'any 2013, el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) va començar a desglossar els llançaments, obligat pel clam social. Els següents anys,  les dades van confirmar el gir de guió: els desnonaments per impagament de lloguer (regulats per la Llei d'Arrendaments Urbans, LAU) van passar a representar més del 70% del total. Només en el període fins al 2019, l'Estat espanyol va registrar oficialment 684.385 desnonaments. El districte judicial de Girona, que engloba municipis d'alta vulnerabilitat com Salt, va reflectir fidelment aquesta realitat, consolidant una mitjana d'entre 1.000 i 1.400 llançaments anuals en l'àmbit provincial.

La trampa estadística de la postpandèmia (2020-2025)

L'arribada de la Covid-19 el 2020 va forçar l'aprovació de l'anomenat "escut social" i de successives moratòries estatals per frenar els desallotjaments de famílies vulnerables. Sobre el paper, les xifres oficials van començar a caure de forma dràstica, un fet que el màrqueting polític va córrer a penjar-se com una medalla.

No obstant això, les dades amaguen dues grans esquerdes:

El col·lapse dels jutjats: La davallada de llançaments executats respon, en gran part, a la lentitud crònica de la maquinària judicial, agreujada per vagues de funcionaris, manca de personal crònica i organitzacions internes que no acaben de funcionar. Els casos es pausen, però no desapareixen. Al sistema judicial també li va bé la despossessió lenta de la classe treballadora, perquè la pressió sigui gradual i no causi un esclat social. 

El repunt invisible en origen: L'any 2025 es va tancar amb una baixada de l'11% en els desnonaments executats a l'Estat (25.540 casos), però en paral·lel, les execucions hipotecàries iniciades es van disparar un 35,6% (31.416 noves demandes). És a dir, la pressió dels grans tenidors als jutjats ha tornat a prémer l'accelerador, preparant una borsa de futurs desnonaments que s'executaran quan s'aixequin els dics de contenció legals.

A l'asfíxia judicial s'hi suma el "desnonament invisible": milers de famílies que abandonen les seves llars de manera silenciosa davant la impossibilitat de pagar pujades de lloguer inassumibles o per la recepció d'un burofax de no-renovació. Aquestes persones marxen abans que s'iniciï el procés judicial per por a les costes econòmiques i no surten a les estadístiques del CGPJ. És per això que està augmentant arreu l’amuntegament de persones en habitatges: pisos patera, famílies senceres en una sola habitació, pisos llogats per habitacions a preus impossibles, infrahabitatges, persones que viuen en cotxes, furgonetes, tendes de campanya o directament al carrer, màfies que ocupen habitatges buits i cobren a les persones desesperades, entre d’altres fenòmens que s’estan patint des de fa anys a causa de la impossibilitat d’accedir a un habitatge en condicions dignes. 

L’escut català a prova: Lloguers de temporada i topalls

Davant d'aquest escenari, Catalunya ha intentat fer valdre la seva competència exclusiva sobre habitatge. L'aplicació del topall de preus i l'ofensiva legislativa catalana per regular de forma estricta els contractes de lloguer de temporada i d'habitacions han marcat un punt d'inflexió. Aquestes normatives busquen tancar l'escletxa legal que utilitzaven molts propietaris per esquivar la LAU, apujant preus sense control i forçant l'expulsió dels llogaters quan s'acabaven els mesos de contracte fraudulent.

Tot i que aquesta regulació dóna noves eines de defensa als col·lectius socials i posa traves a l'especulació immediata, el seu impacte real en els desnonaments és de doble tall. Per un costat, ofereix un paraigua legal penalitzant el frau; per l'altre, genera una forta reacció del sector immobiliari, que respon retirant habitatge del mercat de lloguer tradicional o endurint els requisits de solvència, la qual cosa acaba barrant el pas directament a les famílies amb menys recursos.

Com s'encara el futur? Els reptes immediats

El panorama actual situa la qüestió de l'habitatge en una cruïlla històrica. El futur immediat es defineix per tres vectors clau:

L’efecte tap judicial: Les moratòries i els frens temporals tenen data de caducitat. Els col·lectius pel dret a l'habitatge advertim des de fa temps que, si no es basteix un parc d'habitatges públics de lloguer social d'emergència i de lloguers assequibles per a una bona part de la societat, la resolució dels milers de casos encallats als jutjats pot provocar una nova onada de llançaments massius.

La ineficàcia de les regulacions estatals i catalanes: La Llei pel Dret a l'Habitatge estatal i  les lleis del Parlament de Catalunya -desfetes pel Tribunal Constitucional, no ho oblidem!- no ha aconseguit rebaixar la pressió en zones tensades. La proliferació de noves formes de lloguer desregulat i les picaresques de mercat capitalista expulsen la població local dels nuclis urbans sense que l'estadística judicial en pugui seguir el rastre de forma immediata. Segons l'estadística del CGPJ, la demarcació global de Girona s'ha situat de manera reiterada en els primers llocs de tot l'Estat en taxa de desnonaments per cada 100.000 habitants.

La cronificació de l'exclusió: En territoris com el Partit Judicial de Girona (on s'acumulen més de 8.500 llançaments des de 2013), la problemàtica ja no és només la pèrdua de la llar, sinó l'exclusió d'arrel. La població vulnerable es veu abocada a un circuit d'infrahabitatge, amuntegament o ocupació en precari, convertint l'Estatut i de la Constitució en una burla, en paper rebregat sense sentit, pel que fa a l’habitatge.

Gairebé dues dècades després del crac del 2008, Espanya i Catalunya continuen tenint una assignatura pendent estructural. Celebrar una baixada en les estadístiques dels jutjats és, com a mínim, una temeritat política perquè el foc de l'emergència habitacional segueix cremant, només que ara ho fa de forma silenciosa i sense el focus mediàtic i quasi ni polític. 

La desprotecció en xifres: La realitat dels desnonaments

L'asfíxia no és una percepció abstracta, sinó una realitat diària mesurable. Les dades oficials del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) revelen el drama de milers de llars:

Desnonaments constants: Tot i les mesures de contenció amb les lleis que diuen promoure el dret a l’habitatge, a l’Estat Espanyol es van executar 27.564 desnonaments l'any 2024; el 2025 el nombre total de desnonaments va ser de 25.540. I les dades del primer trimestre de 2026 continuen registrant milers de llançaments: 4.005. 

Lloguers impossibles: El 74,5% dels desnonaments actuals es deuen a l'impagament del lloguer, fet que demostra que el problema ja no és l'accés a la propietat, sinó la impossibilitat física de pagar els preus abusius del mercat mensual.

Acumulació històrica: Amnistia Internacional recorda que Espanya ha superat els 500.000 desnonaments en la darrera dècada, una sagnia social sense precedents a l'Europa comunitària.

Quan una família és expulsada de casa seva o viu amb l’ai al cor, perd la fe en les institucions democràtiques. És el moment precís en què l’extrema dreta, o sigui la porta d’entrada al feixisme, ofereixen respostes falses, fàcils i violentes a problemes estructurals profunds.

L'especulació voraç i la inflació del sòl

Paral·lelament als desnonaments, l'especulació campa al seu aire amb total impunitat. Segons les últimes dades de l'Índex de Preus d'Habitatge (IPV) de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el preu de l'habitatge ha registrat increments històrics.

Pujada rècord: El preu de l'habitatge es va disparar un 12,9% interanual a l'inici de l'any, marcant la pujada més bèstia registrada des del pic de la bombolla immobiliària de l'any 2007.

Segona mà prohibitiva: Les cases de segona mà van experimentar una remuntada del 13,5%, asfixiant definitivament qualsevol opció d'emancipació per als joves i classes treballadores.

El negoci de fons: Com han denunciat treballs periodístics de recerca —com documentals emesos a RTVE per Carles Tamayo—, grans fons d'inversió han adquirit edificis sencers per multiplicar-ne el preu, expulsant de manera directa els veïns de tota la vida. I això mateix s’està extenent també als habitatges disseminats. 

Com connecta el feixisme amb la manca d'habitatge?

La despossessió genera un estat permanent d'ansietat, ràbia i desesperació. El feixisme no necessita inventar la fúria; només necessita canalitzar-la cap als bocs expiatoris equivocats, manipulant la desesperació. 

La cortina de fum de l'alarmisme: En lloc de focalitzar el debat públic en el fet que el preu de l'habitatge supera els màxims històrics de la bombolla, la gran majoria dels sectors mediàtics de caràcter reaccionari bombardegen la població amb un alarmisme desmesurat cap a la "okupació" o la "inquiocupació". Així es desvia l'atenció de l'especulació dels bancs, dels fons voltor, la manca de mesures polítiques efectives i es criminalitza la pobresa. A través de la publicitat, que és una autèntica gota malaia que ens taladra els cervells, sectors com el de les alarmes estan fent l’agost perpetu. . 

La substitució de la justícia per la força: L'absència de polítiques públiques d’habitatge eficients és un camí aplanat a empreses privades de coacció que actuen al límit de la llei (o directament fora d'ella). Això legitima la idea feixista que la violència privada i el desallotjament extrajudicial són més efectius que els drets humans i les garanties judicials.

El trencament del pacte social: Si treballar 40 hores setmanals ja no garanteix un sostre on viure, ni tampoc fer-ho 50, 60 o més hores setmanals, la democràcia es buida de contingut real. Quan la ciutadania sent que les lleis només protegeixen el gran capital, se sent temptada per l'ordre autoritari que promet falsament protegir el "ciutadà nacional" enfront dels "altres" (immigrants, col·lectius vulnerables, minories).

Conclusió:

Garantir el dret a l’habitatge ha deixat de ser només una mesura d’assistència social o de protecció als col·lectius vulnerables; avui és, en essència, una qüestió de supervivència democràtica. Que un de cada tres infants o adolescents a casa nostra es trobi en situació de pobresa és la mostra més cruenta de com les noves generacions estan pagant el preu d'una crisi habitacional sostinguda en el temps. Mentre el sòl i la llar continuïn essent tractats com un actiu de casino, i les institucions permetin l’expulsió sistemàtica de la ciutadans dels seus propis barris, estarem alimentant el terreny on arrela el feixisme.

Aquest feixisme no necessita un cop d'estat per imposar-se; s'instal·la silenciosament cada vegada que un fons d'inversió o una entitat bancària desnona una família per especular amb lloguers turístics o de luxe. Però també penetra quan un particular decideix apujar desorbitadament les rendes del pis o pisos que té llagats o retirar el seu immoble del mercat residencial per derivar-lo al lloguer de temporada o per habitacions, prioritzant el lucre immediat per sobre de la funció social de la propietat. Aquesta dinàmica deixa una societat fracturada, desprotegida i que camina en la direcció de la barbàrie. En aquest escenari, l'argument de "jo faig el que vull amb el que és meu" no és només una mostra de insolidaritat, sinó una pulsió profundament perillosa que dinamita el sentit de comunitat. Com adverteix el refranyer, tal faràs, tal trobaràs, si continuem transitant aquest camí, el col·lapse social arrossegarà el 99% de la població. Negar-se a veure que l'esfondrament col·lectiu acabarà afectant tothom —fins i tot els qui avui es creuen fora de perill— és caure de ple en la tragèdia de la faula de la granota i l'escorpí: autodestruir-se per incapacitat de refrenar la pròpia naturalesa voraç. 

• OEA com a ministeri de colònies ianqui, còmplice de tots els cops d’estat a Amèrica Llatina
• Les revolucions no s’exporten, les fan els pobles
• El deure de tot revolucionari és fer la revolució

Seguidament, es passa a la tertulieta de sobretaula on el públic valora que, canviant determinada informació i percentatges, es tracta d’un document que continua essent plenament vigent. Sobretot, davant la conjuntura actual d’ofensiva imperialista a Amèrica Llatina.

Si l’OEA és el ministeri de colònies ianqui, Hollywood n’és el ministeri de guerra psicològica. Es parla sobre l’agenda mediàtica ben dissenyada que hi ha per atacar constantment a Cuba —que li sobra amb orgull sobirania i dignitat—, ignorant sistemàticament del bloqueig multidimensional i extraterritorial imposat unilateralment contra aquest poble. Va començar, precisament quan el 1962 van ser aïllats diplomàticament a Punta del Este (Uruguai) i que any rere any amuntega noves mesures i es torna més cruel fins arribar al grau de genocidi silenciat i assetjament medieval actual. Aquest control mediàtic, fa que al parlar de Cuba saltin totes les alarmes immediatament, fins i tot entre bona part l’esquerra —que se sent més còmoda amb altres causes—. Cal que la militància i organitzacions revisin què estan fent amb una migrada solidaritat amb la Revolució cubana quan, precisament, aquesta és més necessària que mai. Es poden fer coses ben senzilles de fer en funció de les possibilitats de cadascú.

No hem d’assumir ni comprar el marc mental de l'enemic, es pot defensar tranquil·lament la Revolució cubana i el dret a l'autodeterminació i a la sobirania del poble cubà, sense haver d’entrar en les complexitats i debats interns que pertanyen a la decisió del mateix poble cubà sense cap mena d’ingerència. La solidaritat internacionalista és això: defensar aquests drets alhora que es respecten. Això, per aquells que hi volen aprofundir, no vol pas dir deixar de ser crítics analitzant cert paternalisme estatal —aquest no ho ha de fer tot i els beneficis que presta han de ser retornats a la societat en la mesura del possible—, que es generi una nova classe social que trenca amb el principi d’igualtat social, l’obertura d’Internet i les xarxes socials amb la consegüent homogeneïtzació cultural, d’expectatives consumistes i individualisme rampant que eliminen de l'ordre del dia paraules com compromís, responsabilitat i confiança... seran els propis cubans els que gestionaran tots aquests desafiaments - van ser algunes de les reflexions dels participants.

L’estratègia desinformativa mediàtica imperialista utilitza el microscopi pel que fa a Cuba, mentre empra el telescopi per esdeveniments molt greus que haurien de ser noticiables en relació amb Amèrica Llatina - Abya Yala. Aquestes qüestions, les quals gairebé cap mitjà dels Països Catalans s’ha fet ressò i és molt poc conegut, han centrat la darrera part de la sessió (si una centèsima part del que hi està passant succeís a Cuba seria portada destacadíssima). S’està aplicant tot un Pla Còndor 2.0 per reforçar l’extrema dreta que ha arribat al govern a través del control de les juntes electorals i la manipulació de les xarxes socials. A Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia s’està donant carta blanca a la policia perquè actuï amb impunitat, es prohibeixen manifestacions i persegueixen els partits d’esquerra, i es vigilen i enjudicien les comunitats crítiques de residents a l'exterior. No hem de caure en la trampa que és cosa de quatre dirigents estrafolaris, sinó que és el nou programa imperialista per continuar espoliant els recursos naturals del continent —cosa ja denunciada per la “La segona declaració de l’Havana” fa prop de sis dècades i mitja—.

Les fotografies expliquen gairebé tant com la crònica. Una plaça desbordada, carrers plens, senyeres, pancartes i gent arribada d’arreu. En una de les imatges es pot llegir «Prou opressió. Autodeterminació». Era la imatge d’un poble que, després de quaranta anys de dictadura, recuperava massivament el carrer.

Però aquell Onze de Setembre no es pot llegir amb els ulls d’avui ni presentar-lo simplement com la primera gran Diada de la democràcia. La democràcia encara no havia arribat.

Franco havia mort feia menys d’un any. Els aparells de l’Estat franquista continuaven dempeus i qualsevol manifestació pública depenia de prohibicions, autoritzacions i negociacions. La celebració de Sant Boi havia estat negociada amb el Govern Civil de Barcelona i la seva autorització representava, en definitiva, una concessió d’un poder que durant dècades havia perseguit qualsevol expressió pública de les reivindicacions nacionals catalanes. I, tanmateix, el país anava molt més de pressa que les concessions del poder.

Un 1976 amb l’horitzó encara obert

Sant Boi formava part d’un 1976 d’una extraordinària efervescència política, social i cultural. Era l’any del desplegament del Congrés de Cultura Catalana, que pensava la reconstrucció nacional en el conjunt dels Països Catalans. Era l’any del naixement del diari Avui. Era un moment en què els Països Catalans tenien una presència política i cultural molt més viva i en què les reivindicacions nacionals s’entrellaçaven amb les lluites obreres, veïnals, socials i culturals.

I aquell Onze de Setembre coincidia amb la recta final de la Marxa de la Llibertat.

Sota el lema «Poble català, posa’t a caminar», la Marxa havia recorregut aquell estiu pobles i comarques desafiant prohibicions, controls, identificacions i detencions. No era només una mobilització reivindicativa. Representava un exercici d’insubmissió: ocupar l’espai públic sense esperar que el poder franquista concedís prèviament el dret a fer-ho.

Aquí trobem una de les contradiccions més reveladores d’aquell 1976: Sant Boi havia estat negociat i autoritzat. La Marxa de la Llibertat havia practicat la desobediència. Però totes dues expressions sorgien d’un mateix país que recuperava el carrer.

«Que la prudència no ens faci traïdors»

Entre les intervencions d’aquell Onze de Setembre, una frase de Jordi Carbonell travessaria els anys: «Que la prudència no ens faci traïdors.» La frase no es pronunciava des de la comoditat de saber què passaria després. Era una advertència formulada quan la sortida del franquisme encara estava en disputa.

La prudència era comprensible. El dictador havia mort, però la dictadura conservava els seus aparells coercitius. La repressió continuava existint. Carbonell advertia, però, del perill que aquella prudència deixés de ser una necessitat tàctica i acabés convertint-se en renúncia política.

Perquè mentre el poble empenyia, les forces polítiques majoritàries començaven a orientar aquell impuls cap a l’horitzó de la reforma.

No cal atribuir a les cent mil persones de Sant Boi un únic projecte polític que no tenien. Tampoc no cal posar retrospectivament la paraula independència allà on el reportatge de Canigó no la posa. Cal, simplement, escoltar què deia aquell carrer.

I aquell carrer parlava de llibertats polítiques i nacionals, d’amnistia i d’Estatut, però també d’autodeterminació. I ho feia en un país on la Marxa de la Llibertat acabava de demostrar que una part de la societat no estava disposada a esperar que les llibertats fossin concedides des de dalt. La qüestió començava a ser, doncs, què es faria amb tota aquella força acumulada.

Quan recordar també vol dir demanar responsabilitats

Cinquanta anys després, el perill és convertir Sant Boi en una fotografia amable de la Transició: una gran manifestació unitària que conduïa inevitablement cap al retorn de la Generalitat, l’Estatut i el sistema autonòmic. Però el Canigó del 18 de setembre de 1976 ens retorna a un moment molt més obert. El desenllaç encara no estava escrit.

I és aquí on la memòria no pot limitar-se a commemorar. També ha de preguntar què se’n va fer d’aquella força popular, qui va contribuir a canalitzar-la cap a la reforma i qui va advertir que aquell camí comportava renúncies. No van faltar veus que ho denunciessin. Lluís Maria Xirinacs dedicaria bona part de la seva obra a analitzar críticament la Transició i les responsabilitats de les forces polítiques que, des de l’oposició, van acabar acceptant els límits de la reforma pactada amb els hereus polítics i institucionals del franquisme. Però aquella denúncia havia començat abans de la mort del dictador.

L’execució de Salvador Puig Antich, el març de 1974, havia mostrat fins on estava disposat a arribar el règim. Aquell mateix any, el sector que constituiria el PSAN-Provisional expressava amb el mateix nom de «provisional» la necessitat de preparar-se per a la crisi que s’acostava, davant la perspectiva que la desaparició del dictador no comportés necessàriament la ruptura amb el franquisme. La qüestió no era esperar que arribés la democràcia, sinó preparar-se políticament per a l’embat que havia de venir.

La reforma, però, s’acabaria imposant. Vindrien els pactes, la Constitució de 1978, els Pactes de la Moncloa. els estatuts d’autonomia i la consolidació d’un nou marc polític que deixava fora l’exercici del dret d’autodeterminació. Però això no significà que desaparegués l’altre fil.

Un fil que no es va trencar

Durant els anys vuitanta, una part de l’independentisme va continuar defensant allò que la reforma havia deixat fora: la Indepedència, els Països Catalans i la ruptura amb l’Estat esoanyol. Aquell independentisme va tenir encerts, errors i contradiccions, i va patir una repressió considerable. Però va contribuir a evitar que el nou marc autonòmic fos acceptat com el punt final de les aspiracions nacionals catalanes. Aquest fil continuaria durant dècades, transformant-se, ampliant-se i incorporant noves generacions i noves formes de mobilització. Fins que l’1 d’Octubre de 2017 milions de persones van tornar a situar l’exercici de l’autodeterminació i la desobediència al centre de la política catalana.

L’1 d’Octubre no va ser una repetició de 1976. Però tampoc no va sorgir del no-res. Va ser possible també perquè durant quaranta anys hi hagué persones, moviments i organitzacions que no van donar per tancat allò que la Transició havia volgut donar per resolt. Per això recordar Sant Boi cinquanta anys després no hauria de servir només per celebrar aquella gran manifestació.

La memòria combativa també obliga a recuperar les cruïlles, les renúncies i les responsabilitats. A recordar qui va administrar i frenar l’impuls popular per encaixar-lo en els límits de la reforma, però també qui va advertir d’aquell perill i va continuar preparant el camí per als embats que vindrien després. Aquell Onze de Setembre de 1976, davant de cent mil persones, Jordi Carbonell ho havia resumit en una frase: «Que la prudència no ens faci traïdors.»

Cinquanta anys després, la seva força rau precisament aquí: no és només una frase per recordar. És una advertència sobre les renúncies, una exigència de responsabilitats i una crida a no donar mai per acabat el camí que un poble encara vol continuar.

Un dels primers actes independentistes del dia 11 serà organitzat per la Fundació Reeixida a les 11:00h on rememorarà la ruta que van seguir el primers detinguts un Onze de Setembre de 1901 sortint del carrer Copons  fins a Arc de triomf (on es feien ofrenes a l'estàtua de Rafael Casanova des de finals del segle XIX) per a repetir els seus passos, acompanyats per familiars i tothom que es vulgui sumar.

A les 11:30h el partit Alhora farà un homenatge al General Moragues al Pla de Palau i a les 12:00h a Antoni Gaudí a l’església dels Sants Just i Pastor (Riera de Sant Just, 1) on va ser detingut el 1924 per negar-se a parlar castellà a un policia que li barrava l'accés a la missa-homenatge als patriotes catalans morts el 1714.

El tradicional míting independentista del Fossar de les Moreres (que aquest any fa 113 anys) iniciarà l'acte polític a les 12:00h amb salutacions internacionals d'Eric Simoni portaveu de Nazione (Còrsega) i Brenda Wanabo representant del FLNKS (Front d'Alliberament Nacional Canac Socialista).  A més a més s'espera la intervenció de Lluís Puig, conseller de Cultura a l'exili i director de la Casa Macià.

 

Aquest incident no és un fet aïllat, sinó que es repeteix just una setmana després dels fets del passat diumenge 30 d'agost. En aquella ocasió, la policia ja va impedir una acció similar impulsada per un grup d'activistes independentistes al·legant que calia disposar de permisos específics de mobilitat i gestió de la via pública per poder penjar símbols i pancartes sobre la carretera. A més, els agents van procedir a la identificació d'alguns dels participants i van aturar la iniciativa argumentant que no se n'havia informat prèviament.

Tanmateix, la versió policial d'aquesta suposada obligació legal ha estat fortament qüestionada des de la mateixa setmana passada. Consultat sobre el cas, l'advocat Pep Cruanyes va remarcar que és una "rotunda falsedat" que s'hagi de demanar permís o informar de res quan es tracta d'un acte d'exercici del dret a la llibertat d'expressió que reuneix menys de 20 participants, tal com estableix la reglamentació vigent.

Malgrat el marc legal recordat pels juristes, la pressió policial sobre les accions reivindicatives al Pont de Santa Cristina s'ha tornat a fer palesa aquesta tarda amb la presència combinada dels dos cossos policials.

La Intersindical ha presentat una demanda davant dels jutjats socials de Barcelona contra el Consorci de Biblioteques de Barcelona per haver deixat d'aplicar unilateralment part de les condicions laborals vigents de la plantilla, una decisió que, segons el sindicat, afecta prop de 400 treballadors i treballadores.

La demanda sosté que el Consorci ha deixat sense efecte diversos drets laborals, socials i sindicals recollits en l'acord d'adhesió signat el 2022 a les condicions de treball de l'Ajuntament de Barcelona. La Intersindical defensa que aquest acord continua vigent mentre no sigui substituït per un de nou.

El conflicte s'emmarca en la negociació d'un nou acord laboral després de l'aprovació del marc 2025-2028 de l'Ajuntament. Després de tretze reunions sense acord, la representació dels treballadors va convocar una vaga indefinida per denunciar el bloqueig de les negociacions. Segons la demanda, el Consorci va respondre comunicant que deixaria d'aplicar determinats drets i que reduiria garanties sindicals, entre les quals el crèdit horari i la representació sindical.

La Intersindical considera que aquestes mesures constitueixen una modificació substancial de les condicions de treball sense seguir els procediments legals i que vulneren els drets fonamentals de llibertat sindical i de vaga. El sindicat acusa el Consorci d'haver utilitzat la pèrdua de drets com a instrument de pressió per forçar un acord en la negociació.

La demanda també qüestiona les clàusules que es pretenen aplicar a les noves contractacions, ja que exclourien part dels drets reconeguts fins ara per la negociació col·lectiva. Segons el sindicat, això comportaria substituir progressivament els acords col·lectius per pactes individuals i afeblir la representació sindical.

Per tot plegat, La Intersindical demana al jutjat que declari nul·les les mesures adoptades, restitueixi íntegrament les condicions laborals i sindicals anteriors al conflicte i reconegui la vigència de l'acord col·lectiu fins que sigui substituït per un nou acord negociat.

El grup considera que el municipi té un gran potencial turístic, cultural, comercial i social, però adverteix que una mala gestió i la manca de planificació poden acabar perjudicant-lo. Segons Som Poble-ERC, l’increment de població i de pressió sobre els serveis durant l’estiu és previsible i, per tant, els problemes que es repeteixen any rere any no es poden considerar excepcionals.

Entre les principals crítiques, assenyala les deficiències del nou sistema de recollida de residus, amb acumulacions i males olors especialment als nuclis marítims, i les mancances d’accessibilitat a les platges, algunes de les quals no s’han començat a corregir fins al final de la temporada.

Som Poble-ERC també alerta de la situació de la Policia Local, amb més de sis mesos d’hores extraordinàries pendents de pagament i denúncies d’una elevada acumulació d’hores extres per part d’alguns agents.

Un altre dels punts centrals del balanç són els aiguats i les inundacions als nuclis marítims. El grup recorda que es tracta d’un problema recurrent i reclama actuacions preventives. També demana explicacions pels desperfectes a la bocana del Riuet de Coma-ruga poques setmanes després del seu tancament.

Per a Som Poble-ERC, aquests episodis reflecteixen una manera de governar que «massa sovint arriba tard als problemes». Davant d’això, reclama més planificació, prevenció i transparència i defensa que els grans projectes municipals no poden deixar en segon terme el funcionament quotidià dels serveis públics.

«Transformar el Vendrell també és cuidar-lo i fer que funcioni cada dia», conclou el grup municipal.

Aquesta extensió em sembla adequada per a una notícia breu: conserva els quatre fronts de la denúncia —residus, accessibilitat, seguretat i inundacions— sense reproduir tot el comunicat.

La mobilització començarà el dimecres 9 de setembre, a les 19.30 h, amb la tradicional pujada a la Torre de la Petita per renovar-hi l’estelada. La sortida es farà des de la plaça de Santa Magdalena.

El gruix dels actes tindrà lloc l’endemà, dijous 10 de setembre. A les 19.30 h, la plaça Nova del carrer Harmonia acollirà un acte polític amb Dani Cornellà, diputat de la CUP al Parlament de Catalunya.

Posteriorment, a les 20.45 h, es farà l’encesa de torxes i començarà la 19a Marxa de Torxes per la Independència, que recorrerà els carrers de Berga des de la plaça de Santa Magdalena fins a la plaça dels Països Catalans.

La jornada acabarà a partir de les 22 h, ja a la plaça dels Països Catalans, amb una botifarrada popular i l’actuació musical de Jacob Comellas.

L’Esquerra Independentista del Berguedà fa una crida a la ciutadania a participar en els diferents actes i a tornar a omplir els carrers de Berga de torxes, en una mobilització que, després de dinou edicions, s’ha consolidat com una de les cites independentistes habituals de la vigília de la Diada a la ciutat.

Programa

Dimecres 9 de setembre

• 19.30 h — Pujada a la Torre de la Petita per renovar l’estelada. Sortida des de la plaça de Santa Magdalena.

Dijous 10 de setembre

• 19.30 h — Acte polític amb Dani Cornellà, diputat de la CUP. Plaça Nova del carrer Harmonia.
• 20.45 h — Encesa de torxes i inici de la Marxa de Torxes per la Independència. De la plaça de Santa Magdalena a la plaça dels Països Catalans.
• 22 h — Botifarrada popular i actuació musical amb Jacob Comellas. Plaça dels Països Catalans.

Organitza: Esquerra Independentista del Berguedà.

Jo mantindria «19a Marxa de Torxes per la Independència» al titular: dona continuïtat històrica a la convocatòria i permet que el lector vegi de seguida que no es tracta simplement d'un acte puntual de la Diada.

La mobilització, liderada per l’ANC, compta amb el suport actiu d’Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. La convocatòria vol relacionar les reivindicacions nacionals amb els principals conflictes socials que viu el país: la situació de l’educació i la sanitat, el col·lapse de Rodalies, l’emergència lingüística, la crisi de l’habitatge i les dificultats de la pagesia.

Segons el plantejament polític de la Diada, aquests problemes no són realitats aïllades, sinó que comparteixen una mateixa limitació: la manca de plena sobirania i de capacitat per decidir sobre els recursos i les polítiques del país. D’aquí que la convocatòria presenti la independència no només com un objectiu nacional, sinó com l’eina necessària per construir un futur millor.

Present i Futur, dues columnes que confluiran

A Barcelona, aquesta idea es representarà físicament amb dues columnes, Present i Futur, que sortiran a les 17.14 h des de dos punts diferents i confluiran a la plaça de Catalunya, on els actes a l’escenari començaran a les 18.15 h.

La columna Present sortirà de la Gran Via amb el carrer de Casanova i representarà la Catalunya que «no es resigna»: les lluites socials, nacionals i cíviques que avui mantenen viu el país. La columna Futur, que partirà de Via Laietana a l’altura de la plaça de la Catedral, simbolitzarà el país que es vol construir: una Catalunya lliure, amb serveis públics dignes, una economia al servei de les persones, una llengua viva, un territori respectat i plena capacitat de decisió.

A la columna Present hi haurà, entre altres, les entitats convocants, representació internacional, territorials de l’ANC de fora del Barcelonès i les sectorials de salut, gent gran, represaliats i juristes. A la columna Futur s’hi concentraran les territorials del Barcelonès, les sectorials de dones, bombers, docents, llengua i pagesia, així com col·lectius juvenils, els CDR i Meridiana Resisteix.

Mobilitzacions també a Girona i Amposta

La Diada també es desplegarà a Girona i Amposta. A Girona hi haurà una única columna, Present i Futur, que sortirà a les 17.14 h de la plaça de Catalunya i arribarà fins a la Copa, on l’acte polític començarà a les 18.15 h.

A Amposta, en canvi, també hi haurà dues columnes. La Present sortirà a les 16.30 h del carrer Sebastià Juan Arbó amb el carrer Itàlia i la Futur ho farà a les 16.50 h de l’avinguda Santa Bàrbara amb el carrer Elisabets. Les dues confluiran al pont penjant abans de l’acte final a la plaça de Santa Susanna.

Amb aquesta estructura, l’ANC vol convertir la Diada en una trobada entre les lluites que avui mantenen el país dempeus i el futur que es vol construir. El dossier ho sintetitza amb una frase que resumeix el sentit de les dues columnes: «De la lluita d’avui neix la llibertat de demà».

Els organitzadors han remarcat la importància d'aquest acte perquè les organitzacions del PSAN fundacional i l’MDT són conegudes, però no n'és pas tant el PSAN-Provisional ni IPC, el llibre "La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional" de Blanca Serra i Carles Benítez (Edicions del 1979) s'ha realitzat justament amb l'objectiu de posar en valor que l’independentisme combatiu ve de lluny i ha tingut lluitadors que han dedicat tota la seva vida al necessari alliberament de la nostra nació i classe, un autèntic exercici de memòria contra el silenciament que ens imposen des dels llibres de text als mitjans de comunicació.

En aquest sentit, el MHP Quim Torra, fent honor a la seva experiència com a editor, ha fet una dissecció molt completa del llibre en la seva intervenció. Ha reconegut que no coneixia la història del PSAN-P i n'ha destacat diversos aspectes d'aquella generació d'independentistes que en aquella època ja van denunciar que l'anomenada transició espanyola, la qual va ser "més aviat una restauració" i ha enumerat les diverses operacions d'estat que apareixen explicades en el llibre com l'operació del retorn Tarradellas o el foment del blaverisme i el regionalisme per afeblir el projecte dels Països Catalans.

El PSAN-Provisional va posar sobre la taula una paraula central: independència, que ho va canviar tot. Era l'independentisme contra la família catalanista. El catalanisme, tot i que supera en molts aspectes el regionalisme, permet la construcció de l’Estat espanyol. El catalanisme cau en el parany, malgrat els 300 anys d'ocupació, de creure que l'estat espanyol és reformable. En canvi, l’independentisme no és el mateix que el catalanisme, n’és la superació, només té un sol objectiu: la ruptura amb l’Estat espanyol a partir de la qual podrem començar a plantejar-nos els canvis que ens interessi fer.

Al seu torn, Carles Benítez, un dels autors conjuntament amb Blanca Serra, ha insistit que el llibre havia de ser un acte de memòria per donar a conèixer aquella part de la nostra història a les noves generacions. Per aquella generació de joves que havia començat la lluita sota el franquisme, l'assassinat de Puig Antich va ser un punt d'inflexió i es va veure clar que hi havia en marxa un procés de reforma i no pas de ruptura democràtica amb la dictadura. I van analitzar que el partit que necessitaven aleshores no existia i decidiren impulsar el PSAN provisional. Ha destacat la important ebullició que hi havia l'any 1976 amb la Marxa per la Llibertat, l'impuls del Congrés de Cultura Catalana i fins i tot la important manifestació al Prat de Llobregat contrària a desviar el curs del riu.

És un llibre de combat que també vol animar a la mobilització davant l’intent d’ofensiva ideològica que l’Estat espanyol organitzarà per l’aniversari de la Constitució espanyola de 1978 i el blanqueig de la transició/transacció espanyola com un procés ideal i exemplar, quan no va representar cap mena de ruptura —com sí es va fer a Portugal— sinó una nova restauració borbònica amnistiadora del franquisme –memòria històrica és més que posar una plaqueta testimonial a Via Laietana, és homenatjar les persones represaliades i jutjar els repressors perquè episodis com aquells no es tornin a repetir— ha puntualitzat.

Homenatge a Blanca Serra i a Carles Benítez

Dani Cornellà, en nom de Poble Lliure, ha dedicat unes paraules de record als autors del llibre d'Edicions del 1979 i ha fet entrega del guardó de La Fulla d'Arbúcies.

Carles Benítez, visiblement emocionat, ha volgut fer extensiu aquell record i aquell homenatge a tots els companys que apareixen al llibre, molts dels quals han hagut de fer sacrificis enormes en moments molt difícils i durs, i n'ha destacat els noms de Fèlix Goñi i Joan Rocamora.

Durant l'acte s'ha recordat els companys Pep Musté i Teresa Putellas els qui divendres van ser homenatjats a Montesquiu en un acte organitzat per Omnium Cultural.

L'independentisme es mou en l'acció

"La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional" és un llibre de combat que també vol animar a la mobilització davant l’intent d’ofensiva ideològica que l’Estat espanyol organitzarà per l’aniversari de la Constitució espanyola de 1978 i el blanqueig de la transició/transacció espanyola com un procés ideal i exemplar, quan no va representar cap mena de ruptura.

L'independentisme es mou en l'acció. No fa seguidisme i pretén la radicalitat contrària a qualsevol reforma política que perpetuï l’opressió del subjecte polític i nacional dels Països Catalans. Una lliçó important que ens enduem de l’acte d’avui és que cal desemmascarar el catalanisme disfressat d’independentisme.

En marxa la presentació de La Revolució Pendent d'@edicionsdel1979 a @museuarbucies.

Comença la seva intervenció el President @QuimTorraiPla, qui insisteix la crítica a la restauració borbònica de 1978. Ha destacat la importància dels independentistes que van plantar-hi cara. pic.twitter.com/c9DfDTrDvz

— Poble Lliure Nord-Oriental (@PobleLliure_NOr) September 5, 2026

Al llibre, s'enumeren diverses operacions d'estat per frenar la ruptura: el retorn de Tarradellas i el foment del blaverisme per afeblir el projecte nacional dels Països Catalans. pic.twitter.com/EbuYdVWhwa

— Poble Lliure Nord-Oriental (@PobleLliure_NOr) September 5, 2026

Carles Benítez: "L'assassinat de Puig Antich va marcar un punt d'inflexió. Va quedar clar que hi havia en marxa una operació de reforma política sense ruptura amb el franquisme". pic.twitter.com/vtJQ8r6A6T

— Poble Lliure Nord-Oriental (@PobleLliure_NOr) September 5, 2026

@danicornella en nom de @Poble_Lliure fa un homenatge a Blanca Serra i Puig, Carles Benítez i a tota aquella generació de lluitadors independentistes dels Països Catalans. pic.twitter.com/aksqru5Otk

— Poble Lliure Nord-Oriental (@PobleLliure_NOr) September 5, 2026

La parada permetrà acostar novament el pensament i el llegat polític de Xirinacs a les persones que participin en els actes de la Diada, en un espai especialment carregat de significació històrica com és el Fossar de les Moreres.

La Fundació ha agraït la col·laboració dels Amics del Memorial 1714, que faciliten els actes que se celebren durant aquesta jornada al Fossar. Llibertat.cat també hi serà present amb una parada pròpia.

El dia abans, quatre marxes de torxes fins al Born

La vigília de la Diada, dijous 10 de setembre, Barcelona acollirà la Marxa de Torxes, amb quatre columnes procedents de Mar, Muntanya, Llobregat i Besòs.

Les quatre marxes, que simbolitzaran les quatre barres de la senyera, recorreran diferents punts de Barcelona fins a confluir al Born a les 21 h.

La iniciativa entronca amb una tradició de marxes de torxes que es va estendre pel país a partir de la Marxa dels Vigatans, iniciada a Vic el 2003, i que amb els anys ha convertit la vigília de la Diada en una jornada de memòria i reivindicació independentista.

L’Onze de Setembre a la tarda, a les manifestacions

Després dels actes del matí al Fossar, la jornada de l’11 de setembre continuarà a la tarda amb les manifestacions de la Diada convocades a Barcelona, Girona i Amposta sota el lema «Hi soc. Hi som. Independència!».

Enguany tornarà a formar-se un bloc de persones represaliades i d’advocats i advocades, darrere una pancarta pròpia dedicada a les persones represaliades.

Els participants en aquest bloc estan convocats a les 16.45 h en cadascuna de les tres mobilitzacions: a Gran Via amb Casanova, a Barcelona; plaça de Catalunya, a Girona, i carrer de Sebastià Joan Arbó, a Amposta.

D’aquesta manera, les activitats queden ben diferenciades: les torxes il·luminaran Barcelona la nit del 10 de setembre; l’endemà al matí, el Fossar recuperarà el llegat de Xirinacs, i a la tarda la reivindicació es traslladarà als carrers amb les manifestacions de la Diada.

Sota el lema «Homenatge a Blanca Serra i Puig» i amb la frase «Independència. Bon viatge a les guerreres, que al seu poble van ser fidels», les jornades volen recuperar les diferents dimensions d'una llarga trajectòria de militància pels Països Catalans.

Les activitats començaran el 14 de setembre, de 19 a 20 h, al local de l’ANC de les Corts, al carrer Caballero, 65, amb una exposició fotogràfica dedicada als 60 anys de lluita i activisme de Blanca Serra als Països Catalans. La presentació anirà a càrrec de Pilar Rabeque i Lluís Brunet.

La defensa de la llengua i l’alliberament nacional

El 16 de setembre, també de 19 a 20 h, el mateix espai acollirà l’acte «Blanca Serra, un referent en la defensa de la llengua catalana», amb la participació de Llenguaferits i Enric Larreula, organitzat per la Comissió de la Llengua de les Corts.

L’endemà, 17 de setembre, l’homenatge es traslladarà a l’Ateneu Popular de les Corts, al carrer Galileu, 253. L’acte estarà dedicat a Blanca Serra i el seu compromís amb l’alliberament nacional dels Països Catalans.

En aquest marc es presentarà el llibre La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional (1974-1980), amb la participació de Carles Benítez, coautor de l’obra amb Blanca Serra, i de l’escriptor Julià de Jòdar. L’acte està organitzat conjuntament per l’Ateneu Popular de les Corts i la CUP les Corts.

La presentació tindrà una significació especial dins de l’homenatge, ja que La revolució pendent recull una part de la història política que Blanca Serra no només va estudiar i explicar, sinó que va viure directament com a militant, i permet recuperar la memòria d’una generació de l’independentisme que durant els anys setanta va plantejar la ruptura amb el franquisme des d’una perspectiva d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Acte central el 19 de setembre

La setmana culminarà dissabte 19 de setembre, de 10.30 a 17 h, als Jardins de Magalí, amb l’acte central de l’homenatge, impulsat conjuntament per les entitats i organitzacions amb les quals Blanca Serra havia mantingut una vinculació política, social i cultural.

Els diferents actes permetran així reconstruir una trajectòria de sis dècades de militància, des de la defensa de la llengua catalana fins a l’independentisme, passant per la lluita feminista, el compromís amb els moviments populars i la defensa dels Països Catalans.

L’homenatge de les Corts vol ser, d’aquesta manera, alguna cosa més que un record personal: una reivindicació del llegat polític de Blanca Serra i Puig i de la continuïtat de les lluites a les quals va dedicar bona part de la seva vida.

La convocatòria començarà a les 19.30 h a la plaça Malaret i vol convertir l’espai en un punt de trobada de l’independentisme local, combinant la reivindicació política amb activitats lúdiques i música.

Durant la jornada hi haurà una actuació en directe de Les Begudes, així com venda de samarretes i marxandatge de l’Assemblea. També s’hi oferiran entrepans, begudes i barbacoa.

La «ManiFesta» comptarà, a més, amb la participació d’Irídia.

La presència de Josep Vila permetrà situar la trobada en el context polític de la Diada de 2026 i de les mobilitzacions independentistes convocades per a l’Onze de Setembre.

Amb aquesta iniciativa, l’ANC de Sant Just vol escalfar motors de cara a la Diada i fer-ho des de l’àmbit local, unint mobilització, reivindicació independentista i trobada popular sota el missatge que l’Assemblea ha impulsat enguany: «Hi soc. Hi som. Independència».

Els actes començaran dimecres 9 de setembre, a les 19.30 h, amb una pujada a la Torre de la Petita per renovar-hi l’estelada. La comitiva sortirà de la plaça de Santa Magdalena.

L’endemà, 10 de setembre, la jornada començarà també a les 19.30 h amb un acte polític a la plaça nova del carrer Harmonia, que comptarà amb la participació de Dani Cornellà, diputat de la CUP al Parlament de Catalunya.

Torxes pels carrers de Berga

A les 20.45 h es farà l’encesa de les torxes a la plaça de Santa Magdalena i començarà la 19a Marxa de Torxes per la Independència, que recorrerà els carrers de la ciutat fins a arribar a la plaça dels Països Catalans.

La convocatòria culminarà a les 22 h amb una botifarrada popular i una actuació musical de Jacob Comellas a la mateixa plaça.

Amb aquesta nova edició, la Marxa de Torxes del Berguedà tornarà a ocupar els carrers de Berga en les hores prèvies a l’Onze de Setembre, mantenint una convocatòria que durant gairebé dues dècades ha vinculat la Diada amb la reivindicació independentista i la defensa dels Països Catalans.

I ací és on em ve al cap una paraula que els valencians hauríem de tindre més present: “molls”. El 1626, quan els valencians protestaren perquè les Corts es convocaven a Montsó, fora del Regne, el comte-duc d’Olivares donà una explicació que encara fa una mica de vergonya: “Tenemos a los valencianos por más muelles”. Més tous. Més fàcils de doblegar. Joan Fuster recuperaria després aquella història per parlar de la nostra proverbial “blanesa”. I el més curiós és que no era només l’opinió dels de fora: el dietarista valencià Joan Porcar ja parlava dels “molls i folls de valencians”. Quatre segles després, de vegades, fa la impressió que continuem fent mèrits perquè no ens retiren el títol.

La pregunta que Àgueda Micó va fer al parlament de l’altiplà és molt senzilla: “Els valencians hem d’acceptar els trens de fa vint-i-tres anys que ja no vol Madrid?”. Jo encara en faria un parell més, de preguntes: si són tan bons, per què no continuen rodant per Madrid? I si Madrid necessita trens nous perquè els seus són insuficients, per què nosaltres hem d’entendre com una modernització allò que allí és una substitució? Renfe diu que són trens amb més capacitat i que permetran millorar el servei. Pot ser. Però una cosa és aprofitar material que encara funciona i una altra és presentar com una renovació per a València allò que acaba d’eixir de Madrid. Els trens poden estar perfectament i nosaltres podem continuar sent els de sempre.

I el que em resulta encara més difícil d’entendre és el silenci dels socialistes valencians. El PSPV, que cada vegada costa més distingir del PSOE, no sembla trobar-hi cap inconvenient. Més aviat al contrari: defensa la decisió i demana que no s’exagere. I jo em pregunte: per a què volem valencians socialistes a Madrid si, quan arriba una decisió que afecta directament els valencians, no sabem ni qui són? Per a què els volem allí si no diuen res? Si ara, amb 41 trens de segona mà, tampoc tenen res a dir, què han d’anar a fer a Madrid? A votar? Potser és això el que volia dir Olivares quan parlava dels “molls”. Que els valencians no protestem mai i sempre estem disposats a entendre que amb les molles ho tenim bé i, fins i tot, les agraïm. Després de tants anys de Rodalia arribant tard —jo, quan la gastava més, me’n vaig passar a l’stop—, cancel·lant serveis i deixant-nos en l’estació amb cara d’idiota, potser encara celebrarem que el tren només tinga vint anys. No sé si els trens de segona mà són un greuge, una decisió tècnica, una broma o, ja que som “molls”, una manera de tocar-nos el tendre. El que sé és que no és el mateix renovar la flota que portar-nos trens de segona mà d’un altre lloc. Mon pare sempre em deia que m’ho comprarà tot nou de trinca, que vell ja es faria. Si Madrid estrena i València hereta, i els nostres representants callen (no tots, però sí: els del PSPV, de la mateixa manera que callarien els del PP, si estigueren en el govern de Madrid) potser el problema no són només els trens. Segurament el problema és que, quatre-cents anys desprès d’Olivares, encara ens prenen per “molls”.

Aquest plantejament ha estat conegut posteriorment com la doctrina de la «violència ambiental»: la possibilitat d’atribuir transcendència penal a la participació d’una persona en una mobilització pel context intimidatori o violent creat pel conjunt, encara que no se li pugui atribuir individualment una acció violenta concreta.

Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans posa un límit clar a aquesta interpretació. Estrasburg remarca que els tribunals espanyols no van atribuir cap acció violenta concreta als quatre demandants i recorda que una persona no perd la protecció del dret de reunió pacífica perquè altres participants en una manifestació protagonitzin episodis de violència.

El TEDH admet que algunes de les conductes dels manifestants podien resultar intimidatòries o molestes per als diputats, però considera que perseguir-los, increpar-los o cridar consignes no constituïa, en els casos examinats, violència ni incitació a la violència. Per això conclou que imposar-los tres anys de presó va ser una resposta desproporcionada i susceptible de provocar un efecte dissuasiu sobre l’exercici del dret de protesta.

La qüestió té una dimensió especialment significativa perquè conceptes semblants als utilitzats en la sentència d’«Aturem el Parlament» van tornar a aparèixer posteriorment en la causa contra el procés independentista. La resolució del 2015 es va convertir així en un precedent controvertit sobre la manera d’interpretar la intimidació i la violència en mobilitzacions col·lectives.

Quinze anys després dels fets, Estrasburg estableix un principi especialment rellevant per al dret de protesta: la responsabilitat penal no es pot construir simplement a partir de l’ambient d’una manifestació ni traslladar a una persona els actes violents comesos per tercers. Cal valorar la seva conducta concreta i preservar la protecció de qui participa pacíficament en una mobilització.

La sentència d’Estrasburg considera desproporcionades les penes de tres anys de presó que el Tribunal Suprem va imposar als quatre activistes després de revocar l’absolució dictada inicialment per l’Audiència Nacional. El TEDH conclou que es va vulnerar el dret de reunió i manifestació, protegit per l’article 11 del Conveni Europeu de Drets Humans, interpretat conjuntament amb la llibertat d’expressió de l’article 10.

Un dels elements més significatius de la resolució és que el tribunal europeu remarca que a cap dels quatre demandants no se li va atribuir cap acció violenta concreta. Estrasburg considera que les seves actuacions, encara que poguessin resultar intimidatòries o molestes per als diputats, no van constituir actes de violència ni incitació a la violència.

El TEDH també adverteix que la duresa de les penes imposades podia tenir un efecte dissuasiu sobre el dret de protesta, tant per als mateixos condemnats com per al conjunt de la ciutadania a l’hora de participar en manifestacions i en el debat públic.

Quinze anys de recorregut judicial

La mobilització «Aturem el Parlament, no deixarem que aprovin retallades» va envoltar el Parlament de Catalunya en plena onada de protestes del 15-M. L’Audiència Nacional va absoldre inicialment la majoria dels acusats, però després dels recursos presentats per la Fiscalia, la Generalitat i el Parlament, el Tribunal Suprem va acabar condemnant vuit manifestants. Quatre d’ells van portar posteriorment el cas davant la justícia europea.

Les penes de presó dels quatre demandants no es van arribar a executar i van acabar prescrivint el 2024, després d’anys d’espera per la resolució de les peticions d’indult. Malgrat donar-los la raó en la vulneració de drets, el TEDH no els ha concedit la indemnització de 15.000 euros que reclamaven.

La resolució d’Estrasburg posa així punt final, quinze anys després dels fets, a un llarg recorregut judicial i qüestiona la resposta penal aplicada contra quatre manifestants que no havien protagonitzat accions violentes, tot reafirmant la protecció del dret de protesta, reunió i llibertat d’expressió.

Des de les nacions sotmeses i espoliades i des dels interessos de les classes populars, no podem acceptar aquest marc. Però tampoc podem caure en el marc de la dreta, que converteix les persones migrants en el problema i la frontera en l’únic espai de debat. Tots dos relats tenen una altra funció: ocultar els problemes reals de la majoria de la població. L’espoliació econòmica i l’infrafinançament, l’habitatge, el cost de la vida, la precarietat laboral, el deteriorament dels serveis públics, la violència patriarcal, la crisi climàtica o el Dret a Decidir dels pobles desapareixen de l’agenda mentre la immigració l’ocupa tota.

El nostre enfocament ha de començar per una pregunta prèvia: per què milions de persones es veuen obligades a abandonar els seus països? La crisi de Ceuta no comença a la frontera; la frontera és el lloc on es fa visible un problema amb arrels més profundes. No es poden entendre les migracions sense parlar del colonialisme, de l’espoli de recursos, de la subordinació de les economies africanes, del deute i del neocolonialisme. Ni Europa ni l’Estat espanyol en són espectadors innocents. I nosaltres, com a pobles ocupats i espoliats, ho podem entendre perfectament. Per això, una política progressista no pot limitar-se a gestionar l’arribada quan ja són davant la frontera; ha de plantejar-se què cal canviar perquè cap persona no haja d’abandonar la seua terra per viure amb dignitat. Cal defensar, alhora, el dret a emigrar i el dret a no haver d’emigrar.

La dreta i l’extrema dreta tenen un relat conegut: la immigració és l’explicació de tots els problemes, des de l’habitatge fins a la inseguretat. És un relat fals. Els problemes d’habitatge són resultat d’un model econòmic especulatiu; la precarietat laboral respon a un mercat que necessita mà d’obra vulnerable; la degradació dels serveis públics és conseqüència de decisions polítiques que prioritzen les privatitzacions. Centrar el debat en les persones migrants suposa convertir les víctimes d’un sistema injust en responsables dels seus efectes.

Però la resposta tampoc pot ser donar un xec en blanc a Sánchez per por de l’extrema dreta. La pregunta no és només qui pot impedir que governe, sinó quin projecte de societat estem construint mentre ho intentem. Aquesta pregunta ens obliga, especialment al País Valencià, a parlar dels problemes que realment condicionen la vida de la gent i que cap dels dos relats vol situar al centre.

No podem parlar de futur, de cohesió social ni de polítiques d’acollida sense parlar del finançament, o millor dit, de qui i com gestiona els recursos que generem. Perquè el País Valencià continua patint un sistema que l’esprem fiscalment i limita la capacitat de les seues institucions per garantir els serveis. Cal posar damunt la taula tres qüestions inseparables: la fi de l’espoliació fiscal, la condonació d’un deute acumulat en bona part per un finançament injust i, per tant, il·legítim, i un canvi profund del model que garantisca els recursos necessaris i avance cap a la plena capacitat de decidir sobre allò que generem.

Parlar de finançament és parlar d’escoles, hospitals, serveis socials, habitatge públic, transport, política territorial i mediambiental, i també de la capacitat per planificar una acollida digna a les persones nouvingudes. Sense planificació no hi ha país. I ací apareix una altra qüestió que no podem eludir: la responsabilitat del Govern de la Generalitat. Seria un error atribuir tots els problemes a Madrid i oblidar les decisions pròpies. El País Valencià pateix una manca evident de previsió territorial —crisi climàtica, episodis extrems, incendis, abandonament agrari, pressió urbanística, escassetat d’aigua, concentració de població— que exigeix polítiques de llarg abast. Governar no és reaccionar sempre a les emergències; governar és preveure i decidir quin model territorial i econòmic volem. En lloc d’avançar en aquesta direcció, la Generalitat està protagonitzant un preocupant deteriorament dels serveis públics i un atac a instruments clau de cohesió social.

L’educació pública n’és l’exemple més evident. Debilitar l’escola pública significa debilitar la igualtat d’oportunitats, la cohesió social, la ciutadania crítica i, en un país amb llengua minoritzada, la transmissió del valencià. El mateix passa amb la sanitat i els serveis socials: el seu deteriorament no és inevitable, sinó conseqüència de prioritats pressupostàries i d’un model de societat. I mentre es deterioren, és fàcil buscar responsables entre els sectors més vulnerables i convertir les persones migrants en boc expiatori de problemes que tenen altres causants.

Sense sobirania real no hi ha bona política migratòria. Però també cal recordar que sense polítiques fermes a favor de les classes populars, cap projecte de sobirania no tindrà prou suport social. Les migracions no són només una qüestió de fronteres; són acollida, habitatge, escola, sanitat, treball, llengua i cohesió. Qui decideix sobre tot això? En territoris com el valencià, les conseqüències materials de les polítiques migratòries recauen sobre les seues institucions, però les grans decisions sobre fronteres, estrangeria i asil es prenen des de l’Estat. Aquesta separació entre responsabilitat i capacitat de decisió és insostenible. No perquè la sobirania haja de significar tancament, sinó perquè només amb capacitat de decisió es pot planificar un altre model econòmic (que és el que determina els fluxos de les migracions), una acollida digna i una convivència sostenible.

La integració no pot consistir a incorporar els nouvinguts a la llengua dominant de l’Estat. Al País Valencià, defensar el valencià com a llengua d’integració no és alçar barreres; és oferir a qui arriba la possibilitat de formar part plenament de la comunitat. Per això hem de canviar el marc del debat i situar els drets de les persones i dels pobles al centre.

Parlar de Ceuta, sí, però també del finançament valencià, de la fi de l’espoliació, de la condonació del deute, dels serveis públics, de l’habitatge, de la planificació territorial, de l’escola pública, de la sanitat, de la llengua i de la sobirania. Perquè la pregunta que Ceuta ens obliga a formular no és només qui és capaç de gestionar una crisi, sinó qui està disposat a lluitar per a canviar el món —i també el nostre país— per fer possible una vida digna per a les persones i la capacitat de decidir lliurement dels pobles.

L’organització considera que el cas va més enllà d'una incidència puntual i posa de manifest un problema estructural del sistema registral, ja que l’exercici del dret a rebre la documentació en català comporta terminis i tràmits addicionals que no s’apliquen quan es demana en castellà.

Els fets es remunten al 9 de juny, quan el ciutadà va acudir al Registre de la Propietat de Cambrils per sol·licitar una nota simple i la factura en català. Segons la denúncia, inicialment se li va comunicar que les limitacions tècniques del sistema impedien lliurar-li la documentació en aquesta llengua.

El mateix registrador va reconèixer posteriorment que la nota simple s’expedeix per defecte en castellà i que, en aquell moment, les limitacions tècniques feien impossible traduir la factura.

Nou dies d’espera per haver-la demanat en català

Davant la situació, el ciutadà va presentar el 12 de juny una reclamació al Servei Registral d’Atenció als Consumidors i Usuaris i Atenció al Col·legiat de Catalunya. Aquell mateix dia se li va comunicar que podria disposar de la documentació en català a partir del 18 de juny.

Això suposava una espera de nou dies des de la petició inicial, davant del lliurament immediat que, segons Plataforma per la Llengua, s'hauria produït si la documentació s'hagués sol·licitat en castellà.

Quan el ciutadà va tornar al registre el 19 de juny, denuncia que alguns treballadors li van retreure haver presentat la queixa i li van advertir que, en futures peticions, tampoc no podria obtenir una nota simple en català al moment.

El registrador mateix admet, en la resposta al ciutadà, que si tornava a demanar una nota simple en català hauria d’esperar els dos dies reglamentaris necessaris per fer-ne la traducció.

Per a Plataforma per la Llengua, aquest reconeixement evidencia precisament la discriminació: la tria del català comporta una càrrega temporal que no existeix per als usuaris que opten pel castellà.

Els registradors desestimen la queixa

Malgrat això, el Servei Registral d’Atenció als Consumidors i Usuaris i Atenció al Col·legiat de Catalunya va desestimar la reclamació. Segons la resolució, no s’hauria acreditat cap perjudici efectiu ni l’existència de represàlies, dilacions injustificades o actuacions discriminatòries.

Plataforma per la Llengua qüestiona aquesta interpretació perquè considera que el retard està acreditat i que el mateix registre reconeix l’existència d’un procediment diferent segons la llengua sol·licitada.

L’entitat remarca que el dret a obtenir documentació en català no queda plenament garantit si exercir-lo obliga a esperar més temps o assumir tràmits que no tenen els ciutadans que la demanen en castellà.

Escrits davant diversos organismes

Davant la resposta obtinguda, Plataforma per la Llengua ha presentat escrits davant la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública del Ministeri de Justícia, el Departament de Política Lingüística de la Generalitat, el Síndic de Greuges de Catalunya i el Servei de Protecció als Consumidors i Usuaris del Col·legi de Registradors d’Espanya.

També ha presentat una sol·licitud d’informació pública per aclarir les causes dels retards i conèixer quines mesures es preveuen per corregir-los. Segons l’entitat, el Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts ha desestimat aquesta petició i l’ha remesa al Col·legi de Registradors.

19 queixes des del 2021

Plataforma per la Llengua assenyala que el cas de Cambrils no és aïllat. Des del 2021 ha rebut 19 queixes relacionades amb vulneracions dels drets lingüístics als registres de la propietat, mercantils i de béns mobles: 17 a Catalunya, una a les Illes Balears i una al País Valencià.

Les incidències afecten principalment documentació oficial expedida només en castellà o les dificultats per obtenir-la en català, però també s’han registrat problemes relacionats amb factures i contractes i amb l’atenció oral i escrita.

Per a l’entitat, aquestes dades reforcen la denúncia que no es tracta d’una anomalia concreta del Registre de Cambrils, sinó d’una disfunció estructural que situa els catalanoparlants en una situació de desigualtat efectiva davant dels registres.

La formació assenyala que la convocatòria tenia l’origen en una iniciativa de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, però considera que el PP i l’extrema dreta la van convertir en una mobilització amb un marcat caràcter polític.

El regidor de MÉS per Palma Miquel Àngel Contreras ha volgut diferenciar la solidaritat amb la població de Ceuta de la utilització institucional de l’acte. «La nostra solidaritat amb la ciutadania de Ceuta és absoluta, però també amb el drama de les persones migrants», ha afirmat. Segons Contreras, el que resulta inadmissible és que el batle aprofiti la situació «per fer política de partit utilitzant les institucions i els recursos que són de tothom».

En aquest sentit, ha defensat el caràcter públic de la Banda Municipal i els seus professionals: «La Banda Municipal és de tota Palma, no la banda sonora del Partit Popular ni de l’extrema dreta».

MÉS posa el focus en les 141 persones mortes

La formació ecosobiranista també ha volgut situar en el centre del debat el drama humanitari de les persones migrants. Segons les dades de Caminando Fronteras recollides per MÉS, des de l’inici de la crisi el 30 de juliol s’han documentat 141 morts, amb 78 cossos recuperats a Ceuta i 63 al Marroc.

«Hi ha 141 persones mortes. Persones que han mort ofegades o esclafades intentant travessar una frontera. Aquesta hauria de ser una de les primeres coses de què parléssim quan parlam de Ceuta», ha remarcat Contreras.

MÉS acusa la dreta i l’extrema dreta d’esborrar aquestes víctimes del relat i utilitzar el patiment humà per alimentar discursos contra les persones migrades. La formació reclama que la resposta a la situació de Ceuta es basi en recursos públics, responsabilitat institucional i una política humanitària, en lloc d’una «competició entre PP i Vox per veure qui genera més odi».

«On acaba l’Ajuntament i on comença el PP?»

MÉS per Palma considera especialment greu que el PP faci una crida política a la mobilització mentre l’Ajuntament hi aporta recursos municipals i el batle encapçala l’acte.

«On acaba l’Ajuntament i on comença el PP?», s’ha preguntat Contreras, que acusa el govern municipal de desdibuixar deliberadament la separació entre partit i institució.

«Cort no és del PP. La Banda Municipal no és del PP. Els recursos públics no són del PP. Són de tots els palmesans i palmesanes», ha conclòs el regidor.

La manifestació començarà a les 19 h al Mercat Central de Reus i recorrerà els carrers de la ciutat. Les organitzacions convocants emmarquen la mobilització en un context en què consideren necessari reforçar el rebuig als discursos de l’extrema dreta i fer «una aposta ferma i desacomplexada per l’antifeixisme combatiu».

En aquest sentit, també han fet una crida a participar el 10 de setembre al Fossar de les Moreres de Barcelona en la manifestació «Per una terra de tothom», convocada conjuntament per organitzacions de l’Esquerra Independentista i altres col·lectius antifeixistes.

Segons els convocants, aquesta mobilització vol respondre als intents d’Aliança Catalana i l’extrema dreta d’apropiar-se de la Diada per difondre discursos racistes i un «identitarisme excloent». Des del Camp s’ha organitzat un autobús, amb parades a Reus i Tarragona, per facilitar l’assistència a la convocatòria de Barcelona.

Davant l’ofensiva reaccionària, mobilització

Les organitzacions de l’Esquerra Independentista assenyalen l’auge dels discursos i les polítiques reaccionàries com un dels principals reptes de l’inici del nou curs polític, però remarquen que el problema no es redueix a l'existència d’Aliança Catalana o Vox.

Els col·lectius convocants situen aquesta situació en un context territorial, nacional i internacional que qualifiquen d’«ofensiva extrema contra la classe treballadora». En aquest marc denuncien el desmantellament dels serveis públics, el retrocés en la defensa del català i l’«espoli territorial» que atribueixen al Govern del PSC, així com la normalització de la violència contra les persones migrades i racialitzades, les dones i les persones LGTBIQ+.

Davant d’aquest escenari, reivindiquen les lluites que es desenvolupen arreu dels Països Catalans i defensen un projecte de futur «antiracista, feminista, socialista i en català». Alhora, consideren la mobilització i la participació política imprescindibles per revertir l’actual correlació de forces.

Una jornada d’actes arreu del Camp

La Diada començarà a Vandellòs amb l’homenatge a Josepa Figueres i continuarà a Capçanes amb l’ofrena i homenatge al Carrasclet.

A Reus, el Casal Despertaferro acollirà un dinar popular i, durant la tarda, se celebrarà una cercavila i una ballada de grups de cultura popular a la plaça de la Farinera.

El punt central arribarà a les 19 h amb la manifestació unitària des del Mercat Central de Reus. Un cop finalitzada la mobilització, la jornada continuarà al Casal Despertaferro amb el concert d’All Folk i una sessió de PD MariXoxa.

Amb aquestes convocatòries, les organitzacions de l’Esquerra Independentista del Camp volen convertir novament la Diada en una jornada de mobilització nacional i social, vinculant la reivindicació de la independència amb les lluites en defensa de la llengua, els serveis públics, el territori i contra l’extrema dreta.

La mobilització començarà a les 20.30 h al Castell de la Suda i recorrerà els carrers del nucli antic fins a la plaça del Mercat. A l’inici es repartiran 200 torxes i la marxa comptarà amb la participació de colles de gralles del territori i dels Castellers de Tortosa.

Organitzada per la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l’Ebre, formada per persones i entitats de la societat civil organitzada, la convocatòria arriba al divuitè any després d'haver aplegat durant les darreres edicions centenars de persones pels carrers de Tortosa.

Territori, país i independència

El lema escollit aquest any vol vincular la reivindicació independentista amb les lluites en defensa de les Terres de l’Ebre. La Comissió assenyala projectes i amenaces com el PLATER, la proposta d’una gigafactoria d’intel·ligència artificial a Móra la Nova, la central hidroelèctrica reversible de Riba-roja i els projectes que, segons denuncia, amenacen novament l’Ebre i el Delta amb possibles transvasaments cap a Barcelona.

La convocatòria també vol denunciar els atacs contra la llengua i els drets nacionals arreu dels Països Catalans, així com l’infrafinançament, les mancances de les infraestructures —especialment ferroviàries— i la imposició del castellà a l’ensenyament.

Precisament, la lluita del professorat tindrà enguany un protagonisme especial. Els parlaments finals aniran a càrrec de representants d’USTEC Terres de l’Ebre i CGT Ensenyament Terres de l’Ebre, en reconeixement de les mobilitzacions per una educació pública, catalana i de qualitat.

La Comissió reivindica la mobilització protagonitzada pels docents durant el darrer curs i critica el que considera un «menysteniment» del Govern del PSC envers la comunitat educativa.

El jovent pren la paraula

La lectura del manifest anirà a càrrec de la recentment creada assemblea d’Arran Terres de l’Ebre. Amb aquesta decisió, els organitzadors volen posar en valor una nova generació de joves que s’organitza en les lluites nacionals, socials i territorials i encoratjar-ne la participació en la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.

La convocatòria també vol mantenir viu el fil de les lluites ebrenques i reconèixer la trajectòria de persones que durant dècades han defensat el territori. En aquest sentit, la Comissió destaca la tasca de Matilde Font, portaveu històrica de la Plataforma en Defensa de l’Ebre i activista implicada en diferents moviments socials.

Suport a la lluita docent i als «7 dels Nostres»

Els beneficis de la Marxa de Torxes d’enguany es destinaran a la caixa de resistència dels docents i a la campanya «7 dels Nostres», impulsada en solidaritat amb set persones que seran jutjades per la seva participació en la vaga general de 2012.

La Comissió expressa especialment el seu suport a Andreu, un dels encausats i antic membre de la mateixa Comissió 11 de Setembre, amb una llarga implicació en moviments com el Casal Popular Panxampla, la lluita per la retirada dels símbols franquistes de Tortosa i la Plataforma en Defensa de l’Ebre a través de Jóvens en Defensa de l’Ebre.

La Marxa acabarà amb una crida a participar l’endemà, 11 de setembre, en els actes de la Diada a Amposta i en les diferents mobilitzacions populars convocades arreu del país.

Divuit anys després de la primera edició, les torxes tornaran així als carrers de Tortosa amb una convocatòria que vol entrellaçar tres eixos que han marcat bona part de les mobilitzacions ebrenques de les darreres dècades: la defensa del territori, la lluita social i l’alliberament nacional.

La commemoració comptarà amb la participació de Margarida Aritzeta i Joan Cavallé, marxaires de l’estiu de 1976, que compartiran els seus records d’aquella experiència. També es descobrirà una placa commemorativa del 50è aniversari, instal·lada per l’Ajuntament de Valls, amb la presència de l’alcaldessa, Dolors Farré, i antics membres de la Marxa. La jornada es clourà amb una actuació de Gemma Batalla, fundadora i primera directora de l’Escola Municipal de Música de Valls.

Cinquanta anys d’aquell «Poble català, posa’t a caminar»

La commemoració de Valls se suma a la recuperació de la memòria de la Marxa que s’està fent durant tot aquest 2026. Llibertat.cat ha anat recordant aquell estiu de fa cinquanta anys, situant la Marxa dins l’efervescència política, social i cultural que va recórrer els Països Catalans després de la mort del dictador.

El passat 2 de juliol, coincidint amb l’inici de les commemoracions, el mitjà publicava el davantal «La Marxa de la Llibertat: cinquanta anys del primer gran acte de desobediència civil dels Països Catalans», on recordava que la iniciativa va començar a gestar-se a finals de 1975 des dels secretariats de Pax Christi i remarcava una de les característiques que la van convertir en una experiència singular: no es limitava a reclamar les llibertats, sinó que les exercia al carrer malgrat les prohibicions del règim.

La Marxa de la Llibertat: cinquanta anys del primer gran acte de desobediència civil dels Països Catalans

Pocs dies després, Llibertat.cat va començar a recuperar episodis concrets de la Marxa. El 5 de juliol recordava el primer dia de la mobilització, el 4 de juliol de 1976, i la repressió que van patir els marxaires en diferents punts del país. A Esterri d’Àneu, més d’un centenar de persones van aconseguir aplegar-se malgrat el desplegament policial i una vintena van ser detingudes després de protagonitzar una asseguda.

La memòria de la Marxa també ha aparegut vinculada a altres grans esdeveniments d’aquell estiu. Llibertat.cat recordava aquest agost les Sis Hores de Cançó de Canet del 24 de juliol de 1976, que van reunir unes 60.000 persones i van comptar amb la presència de la Marxa de la Llibertat, en una jornada en què cultura, reivindicació nacional i recuperació de les llibertats van confluir.

Recuperar l’esperit de 1976

Aquest record forma part d’una mirada més àmplia sobre 1976, cinquanta anys després. A començament d’any, Llibertat.cat ja apuntava que aquell va ser l’any en què una «alenada d’aire fresc» va recórrer els Països Catalans: vagues, assemblees, manifestacions, mobilitzacions culturals i iniciatives populars van començar a ocupar un espai públic que el franquisme encara intentava controlar.

La Marxa va coincidir, a més, amb el desplegament del Congrés de Cultura Catalana, les mobilitzacions per l’amnistia, les lluites en defensa del territori i una intensa activitat política i cultural arreu dels Països Catalans. Cinquanta anys després, Llibertat.cat ha recuperat aquell fil en diversos articles per contraposar la mobilització popular de 1976 amb el relat d'una Transició construïda únicament des de les institucions i les negociacions polítiques.

La commemoració continua també fora de Valls. Aquesta tardor, el Museu de Sant Boi de Llobregat dedicarà, dins l’exposició Els primers passos cap a la democràcia (1976-1978), l’espai «Poble català, posa’t a caminar» a l’arribada de la Marxa de la Llibertat a Sant Boi el 4 d’agost de 1976.

Mig segle després, els actes commemoratius permeten recuperar no només els fets, sinó també el sentit polític d’aquella experiència: un país que començava a caminar abans que les llibertats fossin concedides, ocupant carrers i places i convertint la desobediència pacífica en una forma d’exercir-les.

L’informe potser especula més del compte –no seria precisament la primera vegada que passa amb la policia espanyola, que ha fet atestats absolutament inventats quan ha calgut, que li preguntin a Xavier Trias–, però diu el que diu i no el que ha volgut fer creure el Ministeri de l’Interior. Negar-ho ha estat una errada inexplicable de Fernando Grande-Marlaska.

L’episodi reflecteix una doble debilitat del govern de Pedro Sánchez: davant el rei del Marroc, que l’humilia quan vol, i enfront de la part de l’aparell judicial i policial que fa temps que s’ha proposat fer-lo caure. Una jutgessa de l’ala més dretana de la judicatura i una unitat del Cos Nacional de Policia han ordit, amb mig centenar de folis, un pla infal·lible per enfonsar Marlaska com a primera baula de la cadena. Apunyalat des de dins per l’altra Espanya, a la qual no li tremolen les cames a l’hora d’atacar el PSOE, encara que sigui a costa de generar una fractura profunda de la societat i, fins i tot, de lesionar greument els interessos del mateix Estat, el seu.

El que queda clar és que Espanya, amb el règim de 78 en avançat estat de descomposició, és un artefacte tòxic del qual tothom hauria de voler-se apartar. Especialment Catalunya, si no fos que els independentistes estan ocupats esbatussant-se entre ells, com si fossin espanyols.

Les aturades estan convocades per als divendres 18 de setembre, 16 d’octubre, 13 de novembre i 11 de desembre i afectaran les biblioteques públiques i bibliobusos integrats en el SLPC.

Les mobilitzacions donen continuïtat a la Marea Negra Bibliotecària, que va esclatar la primavera passada, i coincideixen amb el conflicte obert al Consorci de Biblioteques de Barcelona, on la plantilla manté un procés de vaga indefinida sobre la continuïtat del qual haurà de decidir pròximament en assemblea.

«Una situació d’emergència laboral»

Les treballadores denuncien que les biblioteques, malgrat ser un dels serveis públics més ben valorats per la ciutadania, funcionen gràcies al sobreesforç de les plantilles i consideren que la situació ha arribat a ser «insostenible».

Entre els principals problemes assenyalen la manca estructural de personal i les dificultats per cobrir baixes i permisos, una situació que provoca la suspensió de serveis i, en alguns municipis, el tancament de biblioteques unipersonals.

També denuncien uns horaris que dificulten la conciliació i reclamen que les condicions laborals del personal no quedin subordinades permanentment als horaris d’obertura dels equipaments.

La plataforma reclama igualment una estructura territorial amb més recursos per donar suport a les biblioteques, actualitzar el marc legal que regula el Sistema de Lectura Pública i revisar el Mapa de Lectura Pública i les ràtios de personal d’acord amb la realitat social, demogràfica i territorial actual.

Entre les demandes també hi ha el reconeixement professional de les diferents categories laborals, la reducció de la temporalitat, més possibilitats de promoció interna, la incorporació de nous perfils professionals i protocols efectius davant les situacions de violència que es produeixen als equipaments.

Reclamen un acord nacional per a les biblioteques

Les treballadores exigeixen que Generalitat, diputacions i ajuntaments assumeixin conjuntament les seves responsabilitats i deixin de traslladar-se mútuament la responsabilitat sobre els problemes del sector.

«S’ha acabat passar-se la pilota d’uns als altres», assenyalen, i reclamen un acord nacional per a la gestió del Sistema de Lectura Pública de Catalunya.

La convocatòria de vaga inclou tot el personal de les biblioteques públiques integrades en el SLPC, independentment de la categoria professional, la relació laboral o la titularitat municipal, supramunicipal, comarcal o de la Generalitat. També afecta els bibliobusos i els serveis de suport a la lectura pública.

En queden fora les biblioteques universitàries i escolars i la Biblioteca de Catalunya, que no formen part del Sistema de Lectura Pública i tenen una realitat laboral diferenciada.

Primera manifestació el 18 de setembre a Barcelona

La primera jornada de vaga, el 18 de setembre, anirà acompanyada d’una manifestació unitària de la Marea Negra Bibliotecària a Barcelona. La mobilització començarà davant la seu de l’Associació Catalana de Municipis, al carrer de València.

Les convocants fan una crida a la ciutadania, les persones usuàries i els moviments socials a sumar-se a les mobilitzacions i defensar les biblioteques com a espais d’accés lliure i democràtic a la cultura i la informació.

«La qualitat del servei públic és directament proporcional a la dignitat laboral de qui el manté dempeus», remarquen les treballadores, que afronten així una tardor de mobilitzacions sota el lema «No hi ha prou mans per a tants taulells».

Les mobilitzacions reprenen el conflicte que va marcar bona part del curs passat i que va culminar amb la vaga indefinida desenvolupada entre l’11 de maig i l’11 de juny, quan va quedar suspesa.

Abans, la comunitat educativa havia protagonitzat concentracions als centres des del 20 de novembre i jornades de vaga l’11 de desembre i el 31 de març. STEPV considera que els motius que van originar aquelles protestes continuen vigents davant la manca d’«avanços reals i significatius» per part de la Conselleria d’Educació.

Plantilles, ràtios, salaris i defensa de l’educació pública

El sindicat recorda que només ha signat l’acord sobre simplificació de la burocràcia, després que fos avalat pel professorat en una consulta. En canvi, considera insuficients les mesures plantejades en la resta de reivindicacions.

Entre les demandes pendents hi ha la recuperació i millora de les plantilles docents, la reducció de les ràtios, la recuperació del poder adquisitiu perdut des del 2010, la millora de les infraestructures educatives, més recursos per a la inclusió i la Formació Professional i la derogació de l’anomenada llei de «llibertat educativa».

A aquestes reivindicacions, STEPV hi afegeix ara la derogació de l’article 155 de la llei d’acompanyament dels pressupostos de 2026, que modifica les funcions de la inspecció educativa.

El sindicat denuncia que la mesura, que no ha estat negociada amb les organitzacions sindicals, pretén convertir la inspecció en una «policia ideològica contra el professorat» sota la premissa que els docents adoctrinen l’alumnat.

Per a STEPV, aquesta modificació representa una nova escalada en el conflicte educatiu. El sindicat considera que, en lloc de respondre a les reivindicacions plantejades durant mesos de mobilitzacions, el govern valencià ha optat per una mesura que «afegeix gasolina al conflicte».

STEPV anima el professorat a no sentir-se intimidat i a continuar desenvolupant activitats que expliquin la realitat social i contribueixin a fomentar l’esperit crític de l’alumnat, una tasca que recorda que està emparada per la legislació educativa.

Davant l’inici del nou curs, el sindicat fa una crida a reforçar les assemblees als centres, treballar conjuntament amb les famílies i mantenir la pressió sobre el govern valencià. La primera cita serà el 12 de setembre als carrers d’Alacant, València i Castelló.

Ecologistes en Acció i Fridays For Future-Joventut pel Clima han denunciat la manca d’ambició, transparència i participació en l’elaboració del projecte de Pla Nacional de Restauració de la Natura que el Govern espanyol ha remès a la Comissió Europea.

Les organitzacions reclamen al Ministeri per a la Transició Ecològica (MITECO) que publiqui immediatament el document, que continua sense estar a disposició de la ciutadania. Contraposen aquesta situació a la de països com Portugal o els Països Baixos, que sí que han fet públics els seus esborranys.

Les entitats qüestionen també l’«àmplia participació pública» defensada pel Ministeri. Asseguren que durant el procés s’han celebrat reunions sense facilitar la informació tècnica necessària per poder fer aportacions de fons i sense que les organitzacions participants tinguessin una capacitat real d’incidir en el contingut del Pla.

Tampoc consideren clar com s’han incorporat les aportacions de la consulta ciutadana ni si s’han tingut en compte els espais que la ciutadania considera prioritaris per a la restauració.

Només 288 km² d’actuacions en l’àmbit marí

Les primeres dades conegudes són, segons les dues organitzacions, especialment preocupants. En l’àmbit marí, el projecte preveu actuacions sobre només 288 quilòmetres quadrats abans del 2030, menys de l’1% de la superfície marina estatal.

Ecologistes en Acció i Fridays For Future consideren que aquesta previsió està molt allunyada de la magnitud del repte, davant l’objectiu de restaurar un 30% dels hàbitats marins per al 2030.

La distància entre els objectius i les actuacions previstes també es produeix en els rius. El Govern espanyol planteja recuperar només 65 quilòmetres de cursos d’aigua de flux lliure abans del 2030. Aquesta quantitat representa el 2,2% dels 3.000 quilòmetres fixats per la mateixa Estratègia Nacional de Restauració de Rius per a aquell any.

Les organitzacions lamenten que l’Estat espanyol hagi passat de ser un dels defensors del Reglament europeu de Restauració de la Natura a presentar un projecte que, segons les dades conegudes fins ara, parteix d’una ambició molt limitada i presenta importants llacunes de coneixement.

Reclamen un canvi de rumb abans del 2027

Les dues entitats consideren que el pròxim any ha de servir per corregir aquestes mancances i elevar substancialment els objectius del Pla abans de la seva aprovació definitiva, prevista per al setembre de 2027.

«L’any que ve ha de servir per corregir el rumb cap a una restauració de la natura que posi en el centre la vida humana i no humana», assenyalen.

Ecologistes en Acció i Fridays For Future reclamen finalment al Govern espanyol i a les comunitats autònomes que obrin un procés de participació «real i transparent» de la societat civil, amb accés a tota la informació i capacitat efectiva d’incidir en el Pla definitiu.

La iniciativa arriba després d’una entrevista concedida per Saake a Diario de Mallorca, en què reflexiona sobre el turisme, l’habitatge i la presència de ciutadans alemanys a l’illa. L’OCB valora especialment que la cònsol reclami «sensibilitat envers els efectes que la mobilitat i l’arribada de nous residents poden tenir sobre el territori».

A partir d’aquesta reflexió, l’entitat defensa que aquesta sensibilitat també ha d’incloure el coneixement i el respecte per la llengua i la cultura pròpies de Mallorca. Per a l’OCB, la integració no pot limitar-se als àmbits econòmic o residencial, sinó que ha d’implicar una participació activa en la societat d’acollida.

El català com a pont entre les dues societats

L’OCB considera que aprendre català és una de les principals vies per apropar-se a la societat mallorquina, participar de la seva vida quotidiana i establir relacions amb el conjunt de la ciutadania. L’entitat remarca que això no implica renunciar a la llengua, la cultura o la identitat d’origen.

En aquest sentit, recorda que molts membres de la comunitat alemanya han après català i s’han integrat plenament a Mallorca, demostrant que és possible mantenir els vincles amb la cultura d’origen i, alhora, desenvolupar un sentiment de pertinença al país.

L’entitat alerta, en canvi, que la manca d’integració pot afavorir l’aparició de comunitats paral·leles, amb espais socials i lingüístics poc relacionats amb la societat mallorquina. Davant d’aquest risc, reivindica el català no només com una llengua que cal preservar, sinó com una eina de cohesió social i un espai compartit entre persones de procedències diverses.

L’OCB també recorda els estrets vincles existents entre les cultures alemanya i catalana. Actualment, 18 universitats alemanyes ofereixen estudis de llengua catalana i Friburg acull un dels centres de recerca més importants del món dedicats a Ramon Llull. Frankfurt, per la seva banda, compta amb una de les biblioteques de llengua catalana més completes de fora del domini lingüístic.

Amb la reunió proposada a Angelika Saake, l’OCB vol compartir reflexions sobre llengua, cultura, convivència i integració, així com conèixer la visió de la nova cònsol sobre les relacions entre Mallorca i Alemanya.

Per a l’entitat, el català pot esdevenir «un magnífic pont» entre les dues societats i contribuir a construir una Mallorca culturalment diversa, però alhora cohesionada al voltant de la llengua i la cultura pròpies.

Cornellà ha estat especialment contundent en referir-se a presumptes falsedats en atestats policials contra independentistes. «És intolerable que un funcionari públic pugui mentir i falsejar atestats», ha afirmat el diputat, que ha responsabilitzat políticament la consellera d’Interior, Núria Parlon, i n’ha reclamat la dimissió.

El diputat cupaire ha emmarcat aquests fets en una situació que considera més àmplia des de l’arribada del PSC al Govern. Segons Cornellà, s’ha produït una «constant de multes» contra independentistes, sindicalistes, pagesia i activistes vinculats als moviments ecologistes, pel dret a l’habitatge i altres lluites socials.

Per a Cornellà, es tracta d’«una clara estratègia per reprimir qui es mobilitza», i ha qüestionat la política seguida pel Departament d’Interior davant les protestes i mobilitzacions socials.

«Van tancar en fals» el conflicte amb els docents

Cornellà també s’ha referit al malestar existent en l’àmbit educatiu i ha advertit que les mobilitzacions tornaran als carrers perquè els problemes que van originar el conflicte continuen sense resoldre’s.

«Els mestres, els professors i el personal laboral tornaran a sortir als carrers perquè van tancar en fals aquest conflicte. No han resolt els problemes i, un cop més, la comunitat educativa es mobilitzarà», ha advertit.

El diputat situa així les noves protestes com la continuació d’un conflicte que considera que el Govern va donar per tancat sense haver resolt les reivindicacions de la comunitat educativa.

Crítiques al PLATER

Un altre dels fronts oberts per Cornellà ha estat el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables a Catalunya (PLATER), sobre el qual ha acusat el Govern de no escoltar el territori.

El diputat ha recordat que 310 municipis s’han posicionat en contra de la manera com s’ha elaborat el PLATER i que el Parlament ja va aprovar que el procés s’havia fet sense una participació suficient dels diferents sectors.

Cornellà també ha destacat el creixement de les entitats ecologistes i ciutadanes que s’organitzen per defensar un altre model d’implantació de les energies renovables. «Un Govern que continua sense escoltar ni acordar res», ha resumit.

Finalment, el diputat de la CUP ha qüestionat que recursos públics vagin a parar a grans empreses amb beneficis milionaris. «No té cap sentit que diners públics vagin a parar a grans empreses amb uns beneficis altíssims», ha denunciat, alhora que ha criticat el suport a companyies que considera altament contaminants.

Les intervencions de Cornellà han dibuixat així una crítica global a l’acció del Govern del PSC, des de la política d’Interior i la resposta a la mobilització social fins a la gestió del conflicte educatiu, la planificació de les renovables i el destí dels recursos públics.

La jornada de vaga ha tingut un seguiment important. Segons els sindicats, 36 de les 41 biblioteques de la ciutat han hagut de tancar les portes coincidint amb la mobilització.

«Quatre mesos de vaga i l’Ajuntament no vol cedir en la negociació», ha denunciat Defensem Biblios BCN, que acusa el govern de Jaume Collboni de no considerar prioritàries «les biblioteques, ni els serveis públics, ni la ciutadania».

La plataforma també ha sortit al pas de les afirmacions sobre la continuïtat de les converses entre les parts i assegura que actualment no hi ha convocada cap reunió de negociació. «No sabem de quines negociacions parlen. Aquest estiu, el Consorci només s’ha adreçat a nosaltres per retallar-nos drets», ha afirmat.

Defensem Biblios BCN ha elevat el to contra la direcció del Consorci de Biblioteques i l’ha acusada d’ignorar la plantilla. «Potser hauria de deixar que algú altre més competent agafés les regnes de la negociació», ha assenyalat el col·lectiu.

La protesta davant d’un dels punts més concorreguts de Barcelona també ha volgut traslladar el conflicte més enllà de les reivindicacions estrictament laborals. Els treballadors defensen que la situació de les biblioteques afecta directament el model de serveis públics de la ciutat i reivindiquen «un model de ciutat per a la gent que hi viu».

Després de quatre mesos de mobilitzacions i sense una sortida al conflicte, la plantilla reclama que l’Ajuntament abandoni l’actual bloqueig i reprengui una negociació efectiva que permeti donar resposta a les seves reivindicacions.

Em sembla que fou a l’Enciclopèdia Catalana, on jo havia començat a col·laborar, que m’arribà la informació que el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC) celebraven del 26 al 31 d’agost del 1968 unes Diades de Cultura Catalana a Prada, en el programa s’esmentava el professorat entre d’altres hi havia: Pere Verdaguer, que mantingué una llarga fidelitat a la UCE, el professor occità Robert Lafont, Pere Ponsich, Lluís Serrahima, Francesc Vallverdú, en l’apartat d’espectacles trobem en Lluís Llach, la Dolors Laffite, l’equip organitzador estava format entre d’altres per Miquel Mayol, Andreu Balent, Joan Pere Pujol i Reinald Dedies.

Jo vaig creure que la Brigada Politico Social no havia de decidir si jo podia o no podia, anar a les Jornades Culturals de Prada, que de fet, aquesta era només una decissió meva. El problema a resoldre era com passar  a l’altra banda de la frontera sense passaport, i com sovint s’havia fet a la nostra terra  amb els contrabandistes vaig optar per passar la frontera a peu.

Jo sense cap mena d’experiència com a muntanyenc, em vaig plantar al Monestir de Núria, amb un mapa de l’editorial Alpina, amb la idea de travessar el Pirineu pel Nou Creus. Vaig aconseguir de carenar el Nou Creus i arribar als Estanys de Carançà,  vaig trobar un muntanyenc de debò que es va plànyer de la meva gosadia i em va guiar per tot aquell muntanyam, fins  deixar-me sa i estalvi a l’estació de Toès on vaig agafar el tren que em permeté d’arribar a Prada després d’unes onze hores de caminar i amb els peus força malmesos, resultat de la caminada.

A Prada hi vaig trobar la Roser Latorre, fidel assistent a la UCE com a professora de llengua catalana i amiga meva de l’Enciclopèdia Catalana, una persona sensible  i de tracte exquisit el seu pare Domènec Latorre i Soler (1893-1939) fou afusellat pels feixistes espanyols el maig del 1939 per la seva militància independentista.

La Roser Latorre em confirmà que la meva inscripció a les Diades de Cultura Catalana amb el pseudònim de Pere Màrmol, era a la llista dels inscrits, suposo que subsconcientment vaig triar el pseudònim de màrmol  per a definir la fermesa de la meva decisió.

Durant molts anys vaig ésser un assidu de la UCE de Prada, de forma continuada tots els anys setanta i la meitat dels vuitanta, fins i tot hi vaig impartir alguna classe i vaig participar en la presentació de llibres.

D’aquells anys em vénen a la memòria les classes d’història dels Països Catalans que impartia el patriota Fèlix Cucurull, que em descobriren la nostra història nacional i  també el record dels amics.

Vaig seguir venint a Prada amb el meu fill l’Arnau i el petit de nou anys l’Oriol, vull que s’empelti dels aires del Canigó i de l’esperit de Prada.

Per a tota una generació d’independentistes la UCE de Prada ha estat un referent,un espai de debat en llibertat, esperem que segueixi realitzant aquesta funció per així contribuir  a la construcció nacional dels Països Catalans.

Ara, quan veus interessades fan correr la brama que no hi ha diners per a seguir amb la seva tasca de difondre la cultura nacional, després de seixanta anys d’actuar com a catalitzador i laboratori d’idees, no podem permetre que quatre polítics de campanar aterrin l’edifici forjat amb la il·lusió i l’esforç del nostre poble. La UCE seguir fent la seva funció cultural al servei dels Païsoso Catalans.

Agustí Barrera. Grup d’Historiadors Jaume Compte   

La qüestió no és decidir quin principi és més pur. És construir una política capaç d’articular-los. Una política revolucionària no consisteix a tenir una resposta moralment impecable per a cada conflicte social, sinó a convertir conflictes diferents en una força política comuna. I aquí el debat actual revela una crisi molt més profunda que la qüestió migratòria: hem deixat de saber construir un subjecte polític d’esquerres que sigui simultàniament nacional i de classe. Una part de l’esquerra ha acabat pensant que la qüestió nacional és una desviació respecte del veritable problema, que seria la classe. Una altra ha reaccionat convertint la nació en la categoria capaç d’explicar-ho gairebé tot. I entre aquestes dues posicions l’espai d’un independentisme d’esquerres queda progressivament destruït. No perquè nació i classe siguin incompatibles, sinó perquè ja no sabem pensar políticament la seva articulació.

El pensament de Jordi Arquer és útil precisament perquè parteix d’una premissa que avui hem anat abandonant: la qüestió nacional catalana només pot tenir una sortida emancipadora si és pensada des de la perspectiva de les classes populars, però les classes populars catalanes no poden ser concebudes al marge de la realitat nacional concreta en què existeixen. Això obliga a rebutjar dues temptacions simètriques. D’una banda, el nacionalisme burgès, que presenta la nació com una comunitat d’interessos situada per damunt de les classes i demana als treballadors que subordinin els seus interessos als de les classes propietàries en nom de la pàtria. De l’altra, un obrerisme abstracte que imagina que la solidaritat de classe pot construir-se prescindint del territori, la llengua, les institucions i la història concreta en què els treballadors viuen. Les classes existeixen dins de societats concretes; les nacions són travessades per conflictes de classe —la nostra història nacional n’és l’exemple més fidel. La qüestió política és com articular-los en un projecte d’alliberament.

Aquesta perspectiva permet entendre millor el conflicte migratori. La pregunta «immigració sí o no?» és massa pobra. La pregunta política és quina estructura de poder produeix la immigració que tenim i qui se’n beneficia. Qui necessita treballadors disposats a acceptar salaris baixos? Qui es beneficia de la precarietat? Qui guanya amb l’encariment de l’habitatge? Qui decideix el model productiu? Qui té capacitat per modificar-lo? Els treballadors autòctons poden patir l’encariment de l’habitatge, la pressió sobre els salaris o la saturació de determinats serveis sense que els immigrants siguin responsables d’aquests fenòmens. Els treballadors migrants poden patir precarietat i discriminació sense que això faci inexistents els problemes materials de les comunitats on arriben. Els empresaris poden beneficiar-se d’una força de treball vulnerable i, alhora, fomentar l’arribada de nous treballadors. Totes aquestes coses poden ser certes simultàniament.

Per això una esquerra materialista no pot començar preguntant-se quin grup és moralment innocent i quin és culpable. Ha de preguntar-se quines relacions de poder produeixen el conflicte i com podem organitzar-lo políticament. La immigració no és la causa de tots els problemes socials que se li atribueixen, però tampoc és políticament neutra. Una determinada intensitat migratòria pot tenir efectes sobre l’habitatge, els serveis públics, el mercat laboral o la capacitat d’integració d’una societat. Negar aquestes tensions perquè la dreta podria utilitzar-les és tan poc materialista com atribuir-les als migrants. La política d’esquerres ha de disputar-ne la interpretació: amb quins interessos es gestionen els fluxos migratoris, per a quin model productiu, amb quines condicions laborals, amb quina política d’habitatge i amb quin projecte lingüístic i de ciutadania.

Aquí la qüestió nacional apareix inevitablement. Una nació sense estat no controla plenament les condicions materials de la seva reproducció política. Això no converteix automàticament qualsevol demanda de sobirania en progressista, però sí que fa impossible aquella posició segons la qual la qüestió nacional seria simplement una distracció respecte de la qüestió social. La sobirania és una qüestió de poder, i l’esquerra ha de plantejar què farà amb aquest poder i en benefici de qui.

Aquesta és la diferència entre l’independentisme d’esquerres i un nacionalisme simplement progressista. La independència no és el socialisme. Una Catalunya independent podria continuar sent capitalista, desigual, precaritzada i sotmesa al capital financer; podria tenir un estat propi i mantenir intacte un model econòmic basat en el turisme, els salaris baixos i la dependència. Per això la pregunta no és només si Catalunya ha de tenir capacitat per decidir sobre immigració o economia, sinó per què volem aquesta capacitat. La resposta només és d’esquerres si concep la sobirania com una eina per transformar les condicions materials de vida de les classes populars.

Això també obliga a rebutjar una resposta a la immigració limitada a garantir drets i combatre el racisme. Naturalment que cal fer-ho. Però una política migratòria no pot ser només una política antidiscriminatòria, de la mateixa manera que tampoc pot reduir-se a controlar fronteres. Una esquerra conseqüent no hauria de voler simplement menys immigrants; hauria de voler menys dependència d’un model econòmic que necessita permanentment treballadors pobres. No hauria de limitar-se a controlar fluxos; hauria de controlar el mercat laboral. No hauria de denunciar només la precarietat migrant; hauria d’impedir que aquesta precarietat sigui utilitzada per pressionar a la baixa les condicions de tota la classe treballadora.

Al mateix temps, dir que existeixen efectes materials de la immigració no implica convertir els migrants en el problema. Dir que una comunitat política ha de poder decidir sobre les seves fronteres no implica que aquesta comunitat sigui ètnica. Dir que el català ha de ser la llengua comuna no implica excloure qui no el té com a llengua d’origen. I dir que existeix una continuïtat nacional catalana no implica negar el caràcter històric i canviant de la nació. No existeix una Catalunya amb un únic interès nacional: existeixen classes socials que lluiten dins d’una nació subordinada.

Aquesta afirmació és decisiva per pensar què significa formar part del poble català. Un independentisme d’esquerres no pot concebre el poble com una comunitat ètnica. Els migrants poden i han de formar part del poble català, però això no significa simplement residir en un territori. Significa formar part d’una comunitat política. I una comunitat política necessita institucions, una llengua comuna, unes formes de solidaritat, una memòria i un projecte. Integrar és incorporar políticament. És fer possible que qui arriba passi a formar part d’un nosaltres que existeix abans que ell i que, alhora, es transforma amb la seva incorporació.

Això no és assimilacionisme ètnic. És concebre la nació com una construcció política oberta. El català ha de ser llengua comuna, els drets socials han de ser universals, els treballadors migrants han de poder organitzar-se sindicalment i participar plenament en la vida política. Però també cal transmetre una cultura política i nacional. Una societat sense llengua comuna, sense institucions compartides i sense un projecte col·lectiu és molt més fàcil de fragmentar. I una classe treballadora fragmentada per origen, estatus jurídic, salari, llengua i barri és molt més difícil d’organitzar.

Per això la construcció d’una comunitat nacional comuna pot ser també una política de classe. El capitalisme pot conviure perfectament amb una societat multicultural fragmentada —de fet és la seva principal característica actual— pot beneficiar-se d’una força de treball dividida i segmentada. El projecte socialista hauria de fer el contrari: convertir persones d’orígens diferents en una força política comuna. Aquesta és una de les claus que permeten connectar la tradició d’Arquer amb una concepció més àmplia de l’hegemonia. La política no consisteix a eliminar les contradiccions abans d’actuar, sinó a construir una voluntat col·lectiva capaç d’articular-les.

És també en aquest sentit que les experiències de l’OLP d’Arafat i del Moviment 26 de Juliol de Castro poden resultar útils, sempre que no les convertim en estampes revolucionàries ni oblidem les seves enormes diferències històriques i les seves contradiccions. Palestina i Cuba no són Catalunya. Però aquestes experiències recorden que els moviments d’alliberament nacional poden intentar construir políticament un subjecte col·lectiu i convertir-lo en una força capaç de disputar el poder. L’OLP va intentar articular una societat palestina dispersa i sotmesa a una situació de dominació nacional, i en el seu interior hi van conviure corrents nacionalistes, marxistes i revolucionaris. El M-26-7 va convertir la lluita contra Batista i per la sobirania cubana en el punt de partida d’un procés que posteriorment adquirí una dimensió revolucionària. La lliçó no és copiar-los. És recordar que l’alliberament nacional i la transformació social no han estat sempre concebuts com a projectes incompatibles.

Aquí és on el relativisme actual resulta especialment destructiu. Una part de l’esquerra diu que, com que la nació és una construcció històrica, no pot constituir el centre d’un projecte emancipador. Però també l’Estat, la classe, els drets i les institucions són construccions històriques. Que una realitat sigui construïda no la fa políticament irrellevant. L’altre relativisme comet l’error invers: com que la nació és una realitat política, qualsevol política presentada com a defensa nacional adquireix una legitimitat especial. Però una nació no és un subjecte innocent ni homogeni. També està travessada per propietaris i llogaters, capital i treball, rics i pobres. La nació és un camp de batalla, no una comunitat reconciliada.

El problema, doncs, no és escollir entre nació i classe. És construir una política nacional de classe i una política de classe nacional. Una política que pugui dir al treballador autòcton que el migrant no és el seu enemic, sense negar les tensions materials que existeixen. Que pugui dir al migrant que no serà un ciutadà de segona, sense renunciar a construir una comunitat política comuna. Que defensi el català sense convertir-lo en una frontera ètnica. Que defensi la sobirania sense convertir-la en un xec en blanc per al capital. Que defensi els drets universals sense convertir-los en una excusa per renunciar a la política concreta.

Això és molt més difícil que triar entre «antiimmigracionisme» i «antiracisme», o entre «nacionalisme» i «internacionalisme». Però precisament per això és política. La política no consisteix a trobar una posició des de la qual desapareguin totes les contradiccions; consisteix a donar una direcció.

Per això el problema de fons de la polèmica actual no és només quina política migratòria hauria de defensar l’independentisme. És si encara és possible construir un independentisme d’esquerres que sigui alguna cosa més que la coincidència accidental entre dues paraules. Si la nació queda en mans del nacionalisme burgès, la dreta acabarà definint què significa ser català. Si la classe queda en mans d’un universalisme que no sap construir subjectes polítics concrets, l’esquerra quedarà condemnada a administrar conflictes sense poder. Si la immigració queda en mans de la dreta, serà interpretada com una guerra entre poblacions. I si la independència queda reduïda a una qüestió institucional, acabarem construint un estat propi sense haver construït un projecte propi.

El que cal recuperar, per tant, no és una nova ortodòxia sobre immigració. És una determinada concepció de la política. La qüestió nacional catalana només té sentit per a l’esquerra si es converteix en un terreny d’emancipació popular; i la lluita de les classes populars només pot adquirir una dimensió política plena si és capaç d’organitzar-se dins la realitat nacional concreta en què viu. Aquesta és la síntesi que la tradició d’Arquer ens ajuda a pensar i que el debat actual sembla haver oblidat.

No necessitem decidir si Tanyada o Nexe Nacional tenen tota la raó. Necessitem superar els termes en què tots dos plantegen el conflicte. La crítica a l’antiimmigracionisme és necessària quan impedeix convertir els migrants en boc expiatori. La defensa de la sobirania és necessària quan impedeix que la nació sigui una simple població administrada des de fora. Però cap de les dues constitueix, per si mateixa, un projecte polític.

El projecte apareix quan som capaços de respondre per a qui volem la nació, per a què volem la sobirania i quina societat volem construir amb ella.

Perquè la nació no és el final del projecte. És el terreny polític en què es disputa el poder. La classe no és una abstracció universal. És una realitat concreta que viu, treballa, parla i s’organitza en societats concretes. La immigració no és ni la salvació ni la condemna del país, és un fenomen social que pot ser governat pel capital o políticament articulat per les classes populars. La independència no és el socialisme, però pot ser una eina per construir una política pròpia de transformació social.

No volem una Catalunya independent perquè necessitem simplement una bandera pròpia. La volem perquè volem disposar del poder necessari per transformar la societat. No volem una política migratòria pròpia perquè els migrants siguin menys importants. La volem perquè una comunitat política sobirana ha de poder decidir les condicions de la seva reproducció. No volem integrar els migrants per fer-los menys estrangers, sinó perquè volem construir un poble polític real.

Aquesta és la síntesi que hem perdut.

I sense recuperar-la, no hi haurà independentisme d’esquerres. Hi haurà independentistes d’esquerres discutint eternament sobre què significa ser d’esquerres. Nació i classe no són els dos pols entre els quals hem de triar. Són les dues dimensions que hem d’aprendre a convertir en una mateixa força d’alliberament.

L'acció s'ha dut a terme fonamentalment resseguint el traçat de l'autopista AP-7 de Nord a Sud en diversos punts estratègics. El primer desplegament s'ha fet al terme municipal de Vilafant, a tocar de Figueres, on les estelades han rebut el suport sonor dels vehicles que circulaven en sentit sud i nord. Com també ha passat una mica més al sud, a Vilademuls (Pla de l'Estany). Més cap al centre de les comarques gironines, l'acció s'ha repetit al pont dels Ocells Perduts —situat a Girona, a escassos metres de l'inici del terme municipal de Sant Gregori— i, posteriorment, al conegut popularment com a "pont dels mariques", dins el terme municipal d'Aiguaviva.  A la Garrotxa (a Besalú), lluny de l'AP-7, diversos activistes independentistes també han mostrat estelades dalt d'un pont.

Intervenció dels Mossos d'Esquadra a Santa Cristina d'Aro

La jornada reivindicativa, tanmateix, no s'ha pogut completar en la totalitat dels punts previstos. A Santa Cristina d'Aro, un grup d'activistes ha intentat dur a terme una acció similar en un dels ponts del municipi, però la presència dels Mossos d'Esquadra ho ha impedit. Els agents de la policia "catalana" que han identificat a algun dels activistes han aturat la iniciativa al·legant que calien permisos específics de gestió de la via pública i de mobilitat per poder penjar pancartes i estelades sobre la carretera.

Els Mossos els "esperaven" -sabien que feien pont- i els han dit que sense haver-ne informat, no podíem fer l'acció. Consultat l'advocat Pep Cruanyes, els ha dit que és una rotunda falsedat que s'hagi de demanar permís ni informar de res tractant-se d'un acte de llibertat d'expressió amb menys de 20 participants (tal com indica la reglamentació al respecte).

Una tradició reivindicativa que es manté viva

La campanya dels "Ponts per la Independència" s'ha convertit amb els anys en una de les accions simbòliques més identificables de l'independentisme popular durant els períodes de màxima mobilitat. Tot i que en algunes etapes aquesta forma de protesta ha tingut altibaixos en la freqüència de convocatòries a diferents carreteres catalanes, punts de la geografia gironina com Santa Cristina d'Aro o la comarca d'Osona han mantingut tradicionalment el caliu d'aquesta mobilitat de carrer. Amb la jornada d'avui a l'AP-7, el moviment torna a reafirmar l'espai públic i les principals vies de comunicació del país com a altaveu de la reivindicació independentista.

No calia consumir res. No calia una terrassa. No calia pagar per ocupar una cadira ni demanar permís per conversar amb el veí. El carrer també era casa nostra.

Per això l’acció impulsada per Madò Farta té una força que va molt més enllà d’una protesta contra el turisme. Posar una cadira al carrer, en una ciutat progressivament ocupada per terrasses, hotels, apartaments turístics i negocis pensats per a qui hi passa uns dies, acaba convertint un gest absolutament normal en un acte de reivindicació.Potser aquí hi ha una de les paradoxes del nostre temps: hem de reivindicar allò que abans simplement fèiem.

I al costat de prendre la fresca hi ha una altra expressió que hauríem de recuperar: escombrar el portal. Abans, cadascú escombrava davant de casa seva. No significava desentendre's de la resta del carrer. Ben al contrari: si cadascú tenia cura del seu tros, entre tots manteníem net l'espai compartit. És una bona metàfora política.

Durant massa temps ens han acostumat a pensar que els grans problemes només es resolen des de dalt. Esperem que actuï el Govern, el Parlament, Madrid, Brussel·les o qui sigui. I mentrestant podem acabar oblidant una cosa elemental: també tenim un portal per escombrar.

El portal és el barri. És el poble. És l'escola. És la llengua que fem servir quan entrem en una botiga. És defensar el comerç que encara resisteix. És impedir que ens expulsin dels nostres barris. És organitzar-nos davant una agressió al territori. És mantenir viva una entitat, un casal, una associació veïnal o una mobilització.

No es tracta de substituir la responsabilitat de les institucions per la responsabilitat individual. Seria una trampa. Les institucions han de governar i respondre de les seves decisions. Però una societat que ho delega absolutament tot acaba perdent també la capacitat de decidir sobre la seva pròpia vida.

Recuperar allò que és nostre

«Prendre la fresca» i «escombrar el portal» comparteixen una mateixa idea: recuperar la comunitat. Una cadira al carrer diu: aquest espai també és nostre. Una escombra davant del portal diu: d'aquest espai també ens en fem responsables. I probablement necessitem totes dues coses.

Perquè defensar el país no consisteix únicament en proclamar grans objectius. També consisteix a tornar a ocupar els espais que ens han anat prenent, reconstruir els vincles que ens han anat desfent i recuperar la capacitat d'organitzar-nos sense esperar permanentment que algú altre ho faci per nosaltres.

La mobilització de Palma ho ha expressat d'una manera extraordinàriament senzilla. Davant d'un model que converteix el territori en mercaderia i els carrers en espais de consum, la resposta ha estat treure una cadira. Pot semblar poca cosa.

Però quan milers de persones treuen la cadira al mateix temps, prendre la fresca deixa de ser nostàlgia i es converteix en acció col·lectiva. I potser aquesta és una bona manera de començar: prendre la fresca, parlar amb qui tenim al costat, organitzar-nos i, l'endemà al matí, escombrar cadascú el seu portal.

Perquè un país també es construeix així: carrer a carrer, barri a barri, poble a poble.

Quan l’arribada dels infants sahrauís era notícia

L’estiu de 2001, Catalunya va acollir 800 infants sahrauís. Hi participaven 800 famílies, 90 entitats i 138 municipis. Vint-i-cinc anys després, els 207 infants arribats aquest 2026 representen aproximadament una quarta part dels que venien aleshores.

Durant els anys noranta i els primers dos mil, l’arribada dels infants tenia també una considerable repercussió pública. Els mitjans informaven de les arribades, les recepcions als ajuntaments, les famílies d’acollida i el retorn als campaments. Cada estiu, durant unes setmanes, el Sàhara Occidental tornava a entrar a les cases dels Països Catalans.

Amb el pas dels anys aquesta presència s’ha anat esvaint. El programa continua generant informacions locals i institucionals, però costa molt més trobar aquella dimensió pública que havia convertit Vacances en Pau en una de les expressions més conegudes de solidaritat amb el poble sahrauí. I aquesta pèrdua de visibilitat també té conseqüències.

Molt més que unes vacances

Vacances en Pau mai no ha estat simplement una iniciativa perquè uns infants passin unes setmanes fora del desert. Durant dos mesos poden evitar temperatures extremes, rebre revisions mèdiques i odontològiques, millorar l’alimentació i participar en activitats impossibles de realitzar en les mateixes condicions als campaments. Però el programa tenia —i continua tenint— una altra dimensió.

Cada infant que arribava significava també una família que coneixia directament la realitat sahrauí. I darrere d’aquella família hi havia els avis, els amics, els companys de feina, l’escola, el barri o el poble. Vacances en Pau va construir una extraordinària xarxa popular de solidaritat. No era només acollir infants. Era explicar per què aquells infants vivien enmig del desert.

La davallada no té una única causa. Les associacions fa anys que alerten de les dificultats per trobar noves famílies. Moltes de les persones que van començar a participar en el programa durant els anys noranta han envellit i no sempre s’ha produït el necessari relleu generacional.

La crisi econòmica també va afectar el programa. Ja el 2010 es constatava una reducció de les acollides relacionada amb les dificultats de finançament, i posteriorment les entitats han continuat advertint de la disminució de famílies i recursos. A això cal afegir-hi la precarietat laboral, els problemes d’accés a l’habitatge, les dificultats de conciliació i els canvis en les formes de vida familiar. Però potser no tot es pot explicar per aquestes dificultats materials. Cal preguntar-se també què ha passat amb la presència política i social de la causa sahrauí.

El gir de Pedro Sánchez

A aquesta pèrdua progressiva de visibilitat s’hi va afegir, el març de 2022, una decisió política de gran transcendència. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va comunicar al rei del Marroc, Mohamed VI, que Espanya considerava la proposta marroquina d’autonomia per al Sàhara Occidental com la base «més seriosa, creïble i realista» per resoldre el conflicte.

Era un canvi substancial respecte de la posició mantinguda fins aleshores i significava donar preferència a la proposta d’autonomia plantejada pel Marroc davant la reivindicació sahrauí d’un referèndum d’autodeterminació. La decisió tenia, a més, una càrrega històrica especial. L’Estat espanyol havia estat la potència colonial del Sàhara Occidental fins al 1975 i el procés de descolonització continua sense haver-se resolt definitivament.

Aquell gir diplomàtic no va fer desaparèixer la solidaritat amb el poble sahrauí. Les associacions, els municipis i les famílies van continuar treballant. Però es produïa en un moment en què aquella solidaritat ja havia perdut una part de la centralitat social i mediàtica que havia tingut dècades enrere.

Quan desapareix la notícia

Potser aquest és un dels aspectes menys visibles de la història de Vacances en Pau. Quan arribaven centenars d’infants i els mitjans ho explicaven, no només es parlava d’una experiència solidària. Es recordava que existia un conflicte polític sense resoldre.

Es parlava dels campaments de Tindouf, de l’ocupació del Sàhara Occidental, del Front Polisario, del referèndum pendent i de les responsabilitats històriques de l’Estat espanyol.

Quan aquella notícia es va fent més petita, també disminueix l’espai públic dedicat a explicar per què aquells infants necessiten Vacances en Pau. La solidaritat continua, però esdevé menys visible.

Què hem perdut pel camí?

Aquest 2026, 207 infants han tornat a trobar famílies a Catalunya. A Mallorca, Menorca i diferents municipis del País Valencià altres famílies han mantingut viu el mateix compromís. No és poca cosa. Però recordar que només a Catalunya n’havien arribat 800 l’any 2001 obliga a fer-se preguntes.

Què ha passat amb les famílies? Què ha passat amb les entitats? Què ha passat amb aquella presència als mitjans? I què ha passat amb la solidaritat política amb el poble sahrauí? Vacances en Pau continua sent una extraordinària iniciativa d’acollida. Però reduir-la a això seria oblidar una part essencial de la seva història.

Aquells infants van contribuir durant dècades a mantenir viu als nostres pobles i ciutats un conflicte que quedava molt lluny geogràficament però molt a prop històricament. Potser per això recuperar Vacances en Pau no significa únicament aconseguir més famílies d’acollida.

Significa també tornar a posar el Sàhara Occidental al centre de la memòria col·lectiva, recuperar la solidaritat amb el seu poble i recordar que darrere de cada infant que arriba dels campaments hi ha una qüestió política que continua sense resoldre: el dret del poble sahrauí a decidir el seu futur.

La formació ha buscat pisos tenint en compte el preu, els metres quadrats, el nombre d’habitacions i l’estat de l’habitatge, i fixant com a criteri que el lloguer no obligui a destinar-hi més d’un terç del salari mínim.

El resultat, segons la CUP, ha estat contundent: «No n’hem trobat cap.»

La referència utilitzada no és arbitrària. Destinar aproximadament un 30% dels ingressos a l’habitatge és un dels criteris habituals per determinar l’esforç residencial assumible. La mateixa Borsa d’Habitatge de Lloguer de Reus estableix, amb caràcter general, que el 30% dels ingressos de la unitat arrendatària determina el preu màxim del lloguer al qual pot accedir.

Una borsa municipal sense pisos disponibles

La situació de la Borsa d’Habitatge de Lloguer municipal també evidencia les dificultats per trobar oferta assequible. Actualment, el portal de l’Ajuntament indica que no hi ha cap habitatge disponible per llogar a través de la borsa.

La Borsa d’Habitatge de Lloguer integra els diferents programes municipals de lloguer social i habitatges procedents de l’Ajuntament, la Generalitat, entitats socials i propietaris privats incorporats al programa de mediació.

La CUP situa la seva denúncia en un context d’augment dels preus, enduriment de les condicions exigides per accedir als habitatges i creixement dels contractes de temporada.

Precisament, des de l’1 de gener de 2026 els contractes de temporada també estan sotmesos a la limitació de rendes quan responen a necessitats temporals d’habitatge per motius laborals, professionals, d’estudis o altres circumstàncies previstes per la normativa.

La CUP assenyala el govern del PSC

Davant aquesta situació, la CUP responsabilitza les polítiques d’habitatge impulsades pel govern municipal del PSC i reclama un canvi de rumb.

La formació considera insuficients les polítiques desenvolupades fins ara davant un mercat que dificulta cada vegada més l’emancipació dels joves i obliga moltes famílies i treballadors a destinar una part creixent dels seus ingressos a pagar l’habitatge.

L’Ajuntament, per la seva banda, està ampliant el parc públic. Aquest any ha encarat la fase final una promoció a la Riera que inclou 60 habitatges de protecció pública, 48 dels quals són de gestió municipal directa. Però les dificultats actuals d’accés al mercat continuen sent evidents.

La denúncia de la CUP planteja així una pregunta senzilla: si una persona que cobra el salari mínim no pot trobar a Reus un habitatge digne sense superar el límit d’esforç econòmic que la mateixa administració considera raonable, fins a quin punt està garantit el dret a l’habitatge?

Davant la manca d’actuació municipal, el cas va arribar al Síndic de Greuges de Catalunya, que va demanar explicacions a l’Ajuntament.

En la resposta formal traslladada el 4 d’agost, el consistori reconeix que els comerços denunciats «no han estat incorporats, de moment, a cap campanya específica d’inspecció» i que «no s’han realitzat inspeccions ni s’han iniciat procediments sancionadors».

El govern municipal defensa que prioritza les actuacions de sensibilització i informació abans d’emprendre actuacions inspectores. L’Oficina Municipal d’Informació a les Persones Consumidores (OMIC) s’ha adreçat per escrit als establiments per recordar-los les obligacions derivades de la normativa lingüística i els drets dels consumidors.

Entre aquestes obligacions hi ha disposar, com a mínim en català, de la retolació i la informació comercial, així com de documentació contractual, tiquets, factures i altra documentació destinada als consumidors.

La resposta municipal ha provocat les crítiques de la CUP Barcelona, que considera contradictori que l’alcalde Jaume Collboni afirmi defensar el català mentre el consistori no utilitza els mecanismes de què disposa per garantir el compliment de la normativa.

«Collboni diu defensar el català, però quan toca garantir-ne els drets dels barcelonins i barcelonines, mira cap a una altra banda», ha denunciat la formació.

La CUP considera que, si no hi ha inspecció ni seguiment de les denúncies, les obligacions lingüístiques corren el risc de quedar en paper mullat. La formació es pregunta també quin sentit té que la ciutadania denunciï els incompliments si posteriorment l’administració no inspecciona els establiments ni inicia procediments sancionadors.

Les crítiques no han arribat únicament de la CUP. ERC i Junts també han qüestionat la política municipal. ERC ha reclamat al govern que rectifiqui i ha anunciat un prec per escrit, mentre Junts acusa l’executiu de Collboni de decidir no utilitzar els instruments que té a l’abast per protegir la llengua.

El cas torna a situar sobre la taula una qüestió que va més enllà dels 76 establiments denunciats: fins a quin punt una normativa lingüística pot garantir drets si l’administració encarregada de fer-la complir renuncia a inspeccionar-ne els incompliments.

En un moment de retrocés de l’ús social del català, la CUP reclama que la defensa institucional de la llengua no es limiti a campanyes de sensibilització, sinó que comporti també garantir efectivament els drets lingüístics de la ciutadania.

Defensem Biblios BCN ha fet balanç aquests darrers dies de l’actuació de l’Ajuntament i del Consorci durant els mesos d’estiu i els acusa d’haver optat per la confrontació en lloc de buscar una sortida negociada al conflicte.

«Què han fet l’Ajuntament i el Consorci aquest estiu, amb una vaga indefinida convocada a les biblioteques?», es pregunta el col·lectiu, abans d’enumerar les seves denúncies: «Retallar drets laborals», «encausar vaguistes», «repressió sindical» i trencar l’acord vigent com a represàlia per la negativa de la plantilla a signar el nou conveni.

Davant d’aquesta situació, Defensem Biblios reclama directament dimissions entre els responsables de la gestió del conflicte.

Tres mesos sense una sortida

La vaga indefinida va començar després de mesos de negociacions sobre les condicions laborals del personal del Consorci. El comitè d’empresa, format per la Intersindical i la CGT, reclama l’equiparació amb la resta del personal municipal, millores salarials, uns horaris que permetin la conciliació i plantilles suficients, entre altres reivindicacions.

El conflicte també ha posat sobre la taula les noves funcions socials que assumeixen les biblioteques, les condicions de seguretat davant situacions conflictives i la necessitat de reconèixer laboralment unes tasques que han anat molt més enllà de les funcions tradicionalment associades a aquests equipaments.

Durant l’estiu, la vaga s’ha mantingut i diverses biblioteques han continuat tancant, mentre les negociacions no han aconseguit desencallar el conflicte.

La plantilla assegura que se sent abandonada i acusa l’Ajuntament i el Consorci d’haver confiat que l’arribada de l’estiu acabaria desactivant la mobilització.

L’1 de setembre, nou pols

Lluny de donar per acabat el conflicte, Defensem Biblios ha anunciat que intensificarà les mobilitzacions amb l’arribada del setembre.

El primer objectiu serà aquest 1 de setembre, quan la plantilla ha convocat una nova jornada de vaga amb la voluntat de tancar totes les biblioteques de Barcelona.

La mobilització tindrà continuïtat el 18 de setembre, quan hi ha prevista una nova jornada de vaga al conjunt de les biblioteques de Catalunya.

Després d’un estiu en què el conflicte no s’ha resolt, el personal de les biblioteques torna així al setembre disposat a mantenir la pressió.

Tres mesos després de començar la vaga indefinida, la reivindicació continua sent la mateixa: unes condicions laborals dignes com a condició imprescindible per garantir unes biblioteques públiques i de qualitat. Però el conflicte arriba ara a una nova fase: a les reivindicacions laborals s’hi afegeix la denúncia de repressió sindical i l’exigència de responsabilitats polítiques.

Què han fet l'Ajuntament i el Consorci aquest estiu, amb una vaga indefinida convocada a les biblioteques?

👉🏼Retallar drets laborals
👉🏼Encausar vaguistes
👉🏼Repressió sindical
👉🏼Petar-se l'acord vigent com a represàlia per no voler signar el nou conveni

Exigim dimissions! pic.twitter.com/8kq0MX6gNu

— Defensem Biblios Bcn (@defensembiblios) August 29, 2026

La primera cita va tenir lloc el 28 d’agost a la Marina d’Eivissa. Al voltant d’un centenar de persones es van reunir a l’entorn del Monument als Hippies per participar en una sopada popular sota el lema «Fartes».

La convocatòria havia circulat principalment a través de les xarxes socials i del boca-orella. A partir de les 19.30 h, famílies, grups d’amics i veïns de diferents edats van anar ocupant l’espai amb pareos, menjar i begudes per compartir.

La proposta era tan senzilla com carregada de significat: sopar plegats en un dels espais de la ciutat més ocupats pel turisme durant els mesos d’estiu.

«Recuperar l’espai públic és també una manera de defensar Eivissa», havia assenyalat el col·lectiu Fartes en la convocatòria.

El GEN-GOB Eivissa també es va fer ressò de l’acció i va destacar la necessitat de continuar trobant-se, compartir els espais i reivindicar una illa habitable per a la població resident.

De la Marina a Cala Saladeta

Només dos dies després, aquest diumenge 30 d’agost, la reivindicació s’ha traslladat de la ciutat al litoral.

Més d’un centenar de persones han participat en una «Xindriada Popular» a Cala Saladeta, convocada per l’Associació Joves d’Eivissa per denunciar la saturació turística i reivindicar la recuperació de les platges per a la gent de l’illa.

Els participants han desplegat pancartes, compartit síndria i organitzat jocs i activitats durant tot el matí. També s’ha llegit un manifest que ha situat la protesta en un context molt més ampli que la situació concreta d’aquesta cala.

Sota la constatació que «Eivissa viu al límit», els joves han denunciat les dificultats d’accés a l’habitatge, l’encariment del cost de la vida, la saturació dels espais naturals i un model econòmic cada vegada més orientat cap al turisme i especialment cap als segments de luxe.

Cala Saladeta tampoc ha estat escollida casualment. És un dels indrets emblemàtics del litoral eivissenc que durant els mesos d’estiu pateix una elevada pressió turística, fins al punt que molts residents han deixat d’anar-hi habitualment.

La «Xindriada» volia capgirar aquesta situació durant unes hores: tornar a la cala, banyar-se, menjar, jugar i compartir l’espai.

Recuperar el dret a viure l’illa

Les dues accions comparteixen així alguna cosa més que la denúncia de la massificació.

A la Marina es tractava de tornar a sopar al carrer. A Cala Saladeta, de tornar a passar un matí de platja. Actes quotidians que es converteixen en reivindicatius quan una part de la població considera que els espais on sempre havia desenvolupat la seva vida han quedat progressivament subordinats al turisme.

Les mobilitzacions arriben en un estiu en què el debat sobre els límits del model turístic ha tornat a prendre força arreu de les Illes. Habitatge, mobilitat, saturació dels espais naturals, encariment de la vida i pèrdua d’espai públic apareixen cada vegada més vinculats a una mateixa discussió.

I les protestes no sembla que s’acabin aquí. Joves d’Eivissa ja ha avançat la voluntat de continuar les mobilitzacions i ha situat entre els pròxims objectius l’oposició a l’ampliació de l’aeroport.

De la Marina a Cala Saladeta, les protestes d’aquests darrers dies plantegen així una qüestió que va molt més enllà de recuperar una plaça o una platja durant unes hores.

No es tracta només de posar límits a la massificació turística, sinó de decidir quin model d’illa es vol: una Eivissa organitzada cada vegada més en funció dels visitants o una Eivissa on la gent que hi viu pugui continuar habitant, treballant i gaudint del seu propi territori.

El sindicat també demana declarar l’emergència cinegètica a les àrees privades de caça incloses en el pla de control poblacional de Rocacorba que no hagin assolit els objectius de captures. Agricultura s’ha compromès a modificar els plans tècnics perquè aquests objectius siguin d’obligat compliment, una mesura que Unió de Pagesos considera positiva però insuficient.

L’organització defensa que la sobrepoblació de senglars és «un problema de país» pels danys als conreus i els riscos per a la sanitat ramadera i la seguretat a les carreteres. També reclama poder intensificar les actuacions de caça després de les collites i mantenir una gestió continuada durant tot l’any.

En la mateixa reunió, Unió de Pagesos ha reclamat mesures davant la mala collita d’ordi de secà, que calcula que ha provocat pèrdues d’entre el 50% i el 70% en diverses zones gironines, així com ajuts per a les pastures de muntanya afectades per la sequera.

La trobada vol posar de manifest que les conseqüències del creixement del Prat no es limiten a Barcelona i al delta del Llobregat. Les entitats contràries al projecte alerten que l’augment de la capacitat aeroportuària aprofundiria un model basat en el creixement turístic, amb repercussions també sobre les comarques gironines i la Costa Brava, especialment en àmbits com l’habitatge, l’aigua, l’energia, la mobilitat i les infraestructures. Les organitzacions que preparen la protesta del setembre han vinculat precisament l’ampliació amb la turistització, l’especulació de l’habitatge i la pressió ambiental.

L’acte de Girona servirà també per preparar la manifestació convocada per al diumenge 20 de setembre a Barcelona, impulsada per Zeroport i nombroses organitzacions socials i ecologistes amb l’objectiu d’aturar el projecte d’ampliació.

Sota el lema «Tallem les ales a l’ampliació», les entitats volen reforçar una mobilització que planteja el debat més enllà de l’aeroport: quin model turístic, territorial i de mobilitat es vol per al país.

La jornada començarà a les 20 h al Casal Popular Boira Baixa i s’emmarca en les mobilitzacions que l’Esquerra Independentista organitza arreu del territori amb motiu de l’Onze de Setembre.

Sota el lema «Un poble en lluita per una terra lliure i justa. Independència!», la convocatòria vol reivindicar la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans i crida a participar en els actes previs a la Diada.

Rubio va defensar que «no hi pot haver una democratització real de l’Estat espanyol sense el reconeixement i l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació dels pobles» i va situar el règim del 78 com a continuador d’estructures de poder procedents del franquisme.

La CUP va vincular la lluita contra l’extrema dreta amb l’alliberament nacional i va apostar per construir des de baix un bloc de ruptura als Països Catalans, articulat mitjançant els moviments populars, les lluites socials i l’organització de la classe treballadora, amb la independència com a objectiu estratègic.

Sota la premissa que «sense sobirania no hi ha justícia social», Rubio va presentar l’autodeterminació també com una eina per recuperar el control sobre l’habitatge, l’energia, l’alimentació, el territori, els serveis públics i la llengua.

Finalment, va defensar la necessitat de preparar nous embats contra l’ordre establert des de l’organització popular als Països Catalans i establir relacions de solidaritat estratègica amb altres pobles de la península i del món.

Sota el lema «La memòria no se’n va de vacances», la mobilització ha reclamat una vegada més «veritat, justícia i reparació» i ha exigit que Carlos Mazón, president de la Generalitat en el moment de la DANA, no pugui emparar-se en l’aforament. Les associacions defensen que els drets de les víctimes han d’estar per damunt d’aquest privilegi processal.

Durant la concentració s’han formulat 22 preguntes, una per cadascun dels mesos transcorreguts, sobre qüestions que les víctimes consideren encara sense resposta: per què l’alerta va arribar tard, qui respon per allò que no es va fer o quantes vides s’haurien pogut salvar.

Les associacions també han advertit de la lentitud de la reconstrucció i de les mancances que continuen existint en matèria d’emergències. Vint-i-dos mesos després, la mobilització es manté als carrers amb el compromís de continuar-hi «tots els mesos que faci falta» fins que s’esclareixin les responsabilitats per la gestió de la DANA

29 de juliol. Vint-i-un mesos després de la #DANA29O, la mobilització continua per denunciar les polítiques criminals del PPVox al capdavant de la @generalitat. L'acte culmina amb una vigília en record de les 233 víctimes, moltes de les quals s'haurien pogut evitar. pic.twitter.com/VxTPr1qer1

— Decidim (@Decidim_) July 29, 2026

29 d'agost. Vint-i-dos mesos després de la #DANA29O, la mobilització continua per denunciar les polítiques criminals del PPVox al capdavant de la @generalitat. #MazónAPresó #DretADecidir pic.twitter.com/2zBq8InMfZ

— Decidim (@Decidim_) August 29, 2026

La mobilització ha recuperat una imatge tradicional dels pobles i barris mallorquins: treure les cadires al carrer i prendre la fresca. Aquesta vegada, però, el gest quotidià s’ha convertit en una reivindicació del dret dels residents a ocupar i gaudir de l’espai públic.

Amb les seves cadires, els participants han format una llarga cadena des de la plaça d’Espanya fins a la Llotja i l’entorn del Consolat de Mar, passant per alguns dels principals carrers i places del centre. Moltes persones vestien de blanc, verd i vermell, els colors dels siurells, mentre d’altres llegien, jugaven o feien ganxet enmig d’un ambient festiu i familiar.

Durant l’acció també s’han recollit per escrit reivindicacions i propostes de la ciutadania per fer-les arribar al Govern de les Illes Balears.

El clam del 26 de juliol continua al carrer

La protesta arriba poc més d’un mes després de «Mallorca al límit», la multitudinària manifestació del 26 de juliol que va reunir més de 70.000 persones contra la massificació turística.

El GOB considera que la mobilització d’aquest dissabte demostra que aquell «clam continua ben viu» i torna a reclamar a la presidenta del Govern, Marga Prohens, i al president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, que rebin les entitats impulsores i obrin un diàleg sobre mesures concretes en habitatge, territori, mobilitat, canvi climàtic, aigua i sobirania alimentària.

Més enllà de les reivindicacions concretes, l’acció ha volgut transmetre una imatge carregada de simbolisme: en una Palma cada vegada més condicionada pel turisme i l’ocupació comercial de l’espai públic, tornar a posar una cadira al carrer i prendre la fresca s’ha convertit també en una manera de reivindicar el dret a viure a Mallorca.

Les convocatòries formen part de la Festa Estellés 2026, que arriba a la dissetena edició després que l’any passat se celebressin actes en més d’un centenar de pobles i ciutats. Sopars populars, lectures de poemes, música i activitats culturals tornaran a convertir l’obra d’Estellés en una celebració col·lectiva.

A Sant Joan d’Alacant, l’acte començarà a les 20.30 h a la plaça Maisonnave, amb una benvinguda, lectura de poemes i un recital d’Andreu Valor i el Grup de Cant Lucentum, abans del tradicional sopar de cabasset.

A Turballos, la Casa Comuna acollirà des de les 18.30 h una activitat familiar al voltant del poema Cançó de la rosa de paper. A les 19.30 h hi haurà lectura de poemes i un concert de Miquel Gil, i la jornada acabarà també amb un sopar de cabasset.

Moncofa celebrarà el seu Sopar Estellés a partir de les 20.30 h a la placeta de l’Ermita, amb sopar de pa i porta, lectura de poesia i un concert d’Eva Gómez.

També la Garriga recordarà Estellés a Can Luna. La trobada començarà a les 20 h amb un sopar popular i continuarà a les 21 h amb l’actor Manel Barceló, que dirà Llibre d’amic, acompanyat d’una lectura de poemes i una actuació musical.

Nascut a Burjassot el 4 de setembre de 1924, Estellés continua sent, 102 anys després, un dels grans referents de la poesia catalana contemporània. Les Festes Estellés mantenen viva aquesta dimensió popular del poeta: treure els versos dels llibres, compartir-los al voltant d’una taula i fer-los tornar als carrers dels Països Catalans.

La investigació, encarregada pel delegat del govern espanyol a les Illes, Alfonso Rodríguez, es basa en imatges policials, enregistraments de drons i vídeos de telèfons mòbils. Segons la versió policial, la manifestació va transcórrer amb normalitat fins a l’arribada a les Voltes, on es van produir moments de tensió entre manifestants i agents.

L’informe atribueix a un grup reduït el llançament de botelles, llaunes i pedres, així com empentes i altres accions contra els policies, i utilitza aquests fets per justificar les càrregues efectuades posteriorment.

Les càrregues policials, també sota investigació

El procediment, però, té una altra vessant. Vint-i-cinc persones han anunciat accions legals amb l’acompanyament d’Alerta Solidària per l’actuació policial. Setze haurien necessitat assistència mèdica i dues van patir lesions cranials, entre elles el fotoperiodista Xavi Hurtado, que va necessitar sis punts de sutura.

Les denúncies qüestionen especialment els cops de porra al cap i a l’esquena, zones especialment sensibles segons els protocols d’actuació policial, i sostenen que es va fer un ús desproporcionat de la força.

Paral·lelament, també hi ha oberta una investigació interna sobre l’actuació dels antiavalots de la UIP, procedents del País Valencià, que haurà de determinar si es van excedir en l’ús de la força.

El cas queda així obert en dues direccions: d’una banda, les presumptes responsabilitats dels set manifestants assenyalats per la Policia i, de l’altra, les possibles responsabilitats dels agents per unes càrregues que el mateix delegat del govern espanyol va arribar a qualificar de «violentes i desmesurades». 

La Policia espanyola hi posa molta imaginació i molt poca vergonya: responsabilitza set manifestants dels incidents del 26 de juliol https://t.co/jVnoK3xrkI via @dbalears

— Diari de Balears (@dbalears) August 27, 2026