La formació assegura que durant les hores més crítiques no va localitzar als canals oficials municipals avisos específics sobre pluges fortes, vies tallades, zones inundades o mesures d’autoprotecció. També demana revisar si la centraleta de la Policia Local i els canals alternatius estan dimensionats adequadament davant d’una emergència d’aquesta magnitud.
FEM Vendrell posa igualment el focus en el Riuet de Coma-ruga, on dissabte va demanar una inspecció tècnica i higienicosanitària, analítiques i mesures preventives després de detectar fang, residus i brutícia. La bandera vermella i la recomanació de no banyar-s’hi no es van adoptar fins dimarts.

La formació també reclama que, més enllà de les actuacions que corresponguin a ADIF, l’Estat, la Generalitat o l’ACA, s’auditi el funcionament de les infraestructures que depenen directament del municipi, com col·lectors, drenatges, reixes, bombaments i sortides d’aigua.

«No busquem culpables. Busquem respostes i solucions», conclou la regidora Mar Vázquez, que defensa que la col·laboració institucional és compatible amb la fiscalització de l’actuació del govern municipal.

Defensem Biblios BCN ha aprofitat la data per tornar a denunciar l’actitud de l’Ajuntament de Barcelona i del Consorci de Biblioteques. «És una vergonya que l’Ajuntament i el Consorci no hagin fet res per resoldre el conflicte i que continuïn ignorant les demandes de tota la plantilla», ha denunciat el col·lectiu.

Els treballadors reclamen una «negociació real ja» i exigeixen també la dimissió dels responsables per la gestió del conflicte.

Tres mesos de mobilitzacions

La vaga va començar després de mesos de denúncies sobre les condicions laborals, la manca de personal i la sobrecàrrega de feina que, segons la plantilla, afecten tant els treballadors com la qualitat del servei que poden oferir als usuaris.

Durant aquests tres mesos, el personal ha mantingut diferents mobilitzacions per fer visibles les seves reivindicacions i ha denunciat reiteradament la manca d’una resposta que permeti desencallar el conflicte.

La protesta ha posat també damunt la taula el model de biblioteques públiques de Barcelona i les condicions necessàries per garantir un servei públic de qualitat.

Reclamen una negociació que permeti desencallar el conflicte

Tres mesos després de començar l’aturada indefinida, la situació continua sense resoldre’s. Defensem Biblios BCN considera insuficient la resposta de les administracions i reclama que Ajuntament i Consorci assumeixin responsabilitats i obrin una negociació efectiva amb la plantilla.

El col·lectiu insisteix que les reivindicacions no afecten únicament les condicions laborals dels treballadors, sinó també el funcionament de les biblioteques i la qualitat del servei que rep la ciutadania.

Amb tres mesos de vaga a l’esquena, la plantilla manté així la pressió sobre les administracions responsables: «Exigim dimissions dels responsables i negociació real ja!».

🔥AVIU FA 3⃣ MESOS QUE ESTEM EN VAGA INDEFINIDA🔥

És una vergonya que l'Ajuntament i el Consorci no hagin fet res per resoldre el conflicte i que continuïn ignorant les demandes de tota la plantilla.

Exigim dimissions dels responsables i NEGOCIACIÓ REAL JA! pic.twitter.com/PKJ3DzQRCH

— Defensem Biblios Bcn (@defensembiblios) August 26, 2026

Els Bombers de la Diputació de Castelló han confirmat l’estabilització del foc i han informat de la retirada dels mitjans aeris, mentre els efectius terrestres continuen treballant sobre el terreny.

L’incendi s’ha declarat aquesta tarda en una zona forestal del terme municipal i ha obligat a desplegar quatre unitats de bombers forestals de la Generalitat, una dotació del Consorci Provincial de Bombers de Castelló, un coordinador forestal i quatre mitjans aeris.

La ràpida actuació dels equips d’extinció ha permès frenar-ne l’evolució i estabilitzar-lo aproximadament una hora i mitja després de declarar-se.

L’Alt Palància, pendent encara de l’incendi de Sogorb

El nou foc arriba quan la comarca encara està marcada pel gran incendi de Sogorb, declarat el passat 20 d’agost i que ha afectat unes 630 hectàrees del Parc Natural de la Serra Calderona.

L’incendi, originat per la caiguda d’un llamp, va afectar principalment els termes de Sogorb i Gàtova i va obligar a evacuar prop d’un miler de veïns d’aquest darrer municipi.

Després de sis dies de treballs, els bombers van donar el foc per controlat dimarts a les 19 hores, tot i que encara no ha estat declarat extingit.

L’aparició d’un nou incendi a Pina de Montalgrao ha tornat a posar en alerta l’Alt Palància, si bé la seva ràpida estabilització i la retirada dels mitjans aeris indiquen una evolució favorable.

Els efectius terrestres continuaran treballant sobre el perímetre fins que l’incendi pugui ser declarat controlat i, posteriorment, extingit.

Actualización #IFPinadeMontalgrao: El incendio está estabilizado. Se retiran los medios aéreos . pic.twitter.com/Z3KBjhOl1N

— Bombers Dipcas (@BombersDipcas) August 26, 2026

El rebuig independentista a l’estatut de Beauvau es fonamenta en els eixos següents:

Primer. La negació dels drets nacionals del poble cors, que queda relegat a la categoria de “comunitat  insular”.

Segon. L’absència d’un poder legislatiu que redueix l’autonomia a un ens regional subsidiari de poder francès.

Tercer. L’aplicació de l’esmena 111, impulsada per Ugo Bernalicis, diputat de La France Insoumise, que imposa una lectura restrictiva de l’article 1 de la Constitució francesa sobre el principi de la igualtat dels ciutadans davant de llei, amb la qual cosa s’impedeix el desplegament de mesures com l’estatut de resident per reservar la compra de béns immobiliaris a Còrsega, l’oficialitat de la llengua corsa, la corsització dels llocs de treball, l’accés preferent dels joves corsos al crèdit bancari o el cens electoral cors.

Quart. El cens electoral de l’estat francès contempla que qualsevol persona censada esdevé automàticament cors encara que no faci ni un dia que resideixi a Còrsega. L’arribada constant de francesos que s’instal·len a Còrsega fa que la batalla pel cens electoral, igual que succeeix a Kanaky, sigui uns dels aspectes cabdals de desacord.

L’independentisme cors considera que els polítics que han menat el procés de negociacions de Beauvau han fracassat perquè sota l’argument gradualista en realitat han renunciat als principis bàsics del moviment d’alliberament nacional i han abocat Còrsega a una francesització encoberta sota l’etiqueta d’una autonomia buida de contingut real. Alternativament, proposen engegar una nova etapa política que graviti entorn del dret a l’autodeterminació del poble cors, d’acord amb el dret internacional i amb els propis referents històrics com ara la constitució de de Paoli al segle XVIII. L’independentisme planteja reagrupar el nacionalisme cors per articular un nou desafiament i transitar de l’autonomisme a una estratègia de sobirania. En aquest sentit, advoquen per fer foc nou i redreçar l’energia del moviment en tots els fronts a fi d’assolir, en quinze o vint anys, un nou equilibri de forces enfront de les autoritats de París a fi de desplegar els mitjans institucionals que garanteixin la supervivència del poble cors i el dret a decidir directament el seu estatus polític.

L’independentisme català faria bé de prendre nota del debat existent al si del nacionalisme cors i, sobretot, hauria d’estrènyer els vincles amb l’independentisme cors i revisar la seva política d’aliances amb aquells sectors que han optat per donar suport al procés de Beauvau.

Les Ghjurnate Internaziunale, celebrades a Corti el 8-9 d’agost de 2026, no només han servit per donar a conèixer la cruïlla històrica en la qual es troba el poble cors, sinó per posar de manifest la necessitat imperiosa de combatre plegats el procés de recomposició del colonialisme francès. No anirem enlloc si els catalans seguim entretinguts amb el canvi nominal d’un departament francès o havent de pidolar respecte a les institucions d’una UE controlada pels nostres opressors; és urgent retrobar-nos amb l’espai geopolític de la Mediterrània, amb els germans de Còrsega, Sardenya, Sicília, Cabília i Occitània i, també, de sumar-nos activament, junt amb Kanaky, Guadalupe, la Guaiana o Martinica, al Front Internacional de Descolonització.

Ara s’investiga si l’actuació va ser desproporcionada. Fins i tot el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha admès aquesta possibilitat i la Policia Nacional ha obert d’ofici una investigació interna. Però limitar-ho tot a determinar si un agent es va excedir seria quedar-nos a la superfície del problema.

La pregunta és anterior: per què calia retirar l’estelada?

L’estelada no és una bandera prohibida. No és un símbol il·legal. No constitueix per ella mateixa cap incitació a l’odi ni a la violència. És l’expressió política d’una determinada voluntat: la independència dels Països Catalans. Es pot compartir o rebutjar, però en una democràcia portar-la a un camp de futbol no hauria de convertir ningú en sospitós.

Per això, el que va passar a Elx no es pot reduir a una discussió sobre protocols policials.

Quan una bandera es converteix en sospitosa

Durant anys hem vist estelades als estadis. També hem vist intents de prohibir-les, requisar-les o convertir-les en un problema d’ordre públic. I aquí apareix una contradicció difícil d’amagar: si una bandera és legal, per què un agent considera que l’ha de retirar?

Potser perquè, en determinats espais de l’Estat, l’independentisme català continua sent percebut no com una opció política legítima, sinó com alguna cosa que cal vigilar, limitar o arraconar.

Aquesta és la qüestió preocupant.

No cal que existeixi una ordre escrita que digui «retireu les estelades». De fet, les informacions conegudes fins ara indiquen que no hi havia cap ordre general de requisar-les. N’hi ha prou que durant anys s’hagi construït un clima polític en què determinades expressions de catalanitat i d’independentisme siguin tractades com una provocació.

I quan aquesta mentalitat arriba a qui té una porra, una placa i la potestat de detenir, deixa de ser només una qüestió simbòlica.

No és només un excés policial

Ens diran que cal esperar la investigació. Evidentment, cal aclarir totes les circumstàncies dels fets i les responsabilitats individuals. També existeix una versió policial dels incidents i serà la investigació la que haurà d’establir què va passar.

Però això no anul·la la qüestió política que les imatges han posat damunt la taula: quina concepció de la llibertat d’expressió permet que una bandera legal acabi formant part del motiu d’una intervenció policial?

El problema no és només quants cops va rebre aquell jove ni si la reducció va respectar el principi de proporcionalitat.

El problema comença en el moment que aquella estelada es converteix en un element sospitós.

Perquè els drets fonamentals tenen sentit precisament quan protegeixen les expressions que incomoden el poder. La llibertat d’expressió no consisteix a permetre únicament les banderes, les idees i els símbols que agraden a l’Estat.

Una imatge massa coneguda

Per a molts catalans, les imatges d’Elx inevitablement desperten records. Hem vist policies requisant urnes, retirant pancartes, identificant persones per símbols polítics i carregant contra ciutadans.

Cada episodi té el seu context i seria simplista afirmar que tots són iguals. Però hi ha un fil que els uneix: la dificultat de l’Estat espanyol per assumir amb normalitat democràtica que una part de la societat catalana no vol formar part del seu projecte polític.

A Elx era una estelada portada per un jove que anava a veure un partit de futbol.

Precisament per això és tan revelador.

Una democràcia segura d’ella mateixa no té por d’una bandera. No necessita requisar-la. No necessita convertir qui la porta en un problema d’ordre públic.

D’una estelada requisada a milers d’estelades

Però els fets d’Elx han tingut una conseqüència que probablement ningú no havia previst.

El Barça ha condemnat l’actuació policial i Joan Laporta ha anat més enllà d’una simple defensa del dret a exhibir l’estelada. El president blaugrana l’ha reivindicada pel seu significat polític i col·lectiu: com el símbol de l’anhel de llibertat d’un poble que vol viure en plena llibertat.

Aquesta afirmació situa el debat allà on realment és. L’estelada no és simplement una bandera que tenim dret a portar perquè la llei no la prohibeix. És l’expressió d’una voluntat col·lectiva de llibertat nacional, d’un poble que reivindica el dret a decidir el seu futur.

I és precisament això el que dona una altra dimensió als fets d’Elx.

En aquest context, el Barça ha suspès l’homenatge que havia de fer aquest dijous als jugadors blaugrana campions del món amb la selecció espanyola i ha anunciat que, en el seu lloc, al Camp Nou hi haurà un «acte d’exaltació de l’estelada».

Mentrestant, l’ANC i Òmnium han cridat a omplir les graderies d’estelades i l’Assemblea ha anunciat que en repartirà 10.000 abans del partit.

La resposta té una força simbòlica difícil d’ignorar.

A Elx van voler retirar una estelada. Al Camp Nou n’apareixeran milers.

I potser aquesta és una lliçó que l’estat espanyol hauria d’haver après fa temps. Quan es reprimeix un símbol polític, no necessàriament desapareix allò que representa. Moltes vegades passa exactament el contrari: el símbol es multiplica i la reivindicació es fa més visible.

Allò que a Elx podia haver estat una estelada més entre els aficionats del Barça s’ha convertit, després de l’actuació policial, en una qüestió de drets, de dignitat i també de llibertat nacional.

Perquè l’estelada no reclama simplement el dret a existir com a bandera. Expressa l’anhel de llibertat d’un poble.

I potser és aquí on trobem la resposta a la pregunta que travessa tot aquest episodi.

Quan una estelada provoca més inquietud que la vulneració d’un dret, el problema mai no havia estat només la bandera.

El problema era —i continua sent— allò que representa.

El president del Barça, Joan Laporta, ha confirmat aquest dimecres que l’acte, que s’havia de celebrar dijous abans del partit contra l’Athletic Club, queda sense efecte perquè considera que no es dona el context adequat després de l’actuació de la policia espanyola contra aficionats blaugrana que portaven estelades diumenge passat a Elx.

En lloc de l’homenatge, Laporta ha anunciat que al Camp Nou hi haurà un «acte d’exaltació de l’estelada», una bandera que, segons ha remarcat, representa la manera de pensar de molts culers i catalans i està emparada pel dret fonamental a la llibertat d’expressió.

El club també ha condemnat l’actuació policial d’Elx, que considera desproporcionada i violenta, i ha reclamat que, una vegada aclarits els fets, hi hagi responsabilitats i sancions.

«La pressió té resultats»

L’ANC ha rebut la decisió del club reivindicant el paper de la mobilització independentista dels darrers dies.

«Tinguem-ho clar: és una victòria de l’independentisme», ha afirmat l’entitat, que considera que la pressió exercida contra l’homenatge ha tingut resultats.

L’Assemblea havia anunciat el repartiment de 10.000 estelades als voltants del Camp Nou i havia convocat una mobilització coincidint amb el retorn del Barça al seu estadi.

Malgrat la suspensió de l’homenatge, l’entitat manté la manifestació prevista per aquest dijous 27 d’agost i crida els aficionats a omplir el Camp Nou d’estelades.

«Cal ser-hi, omplir d’estelades el Camp Nou i denunciar sempre la catalanofòbia i l’espanyolisme», defensa l’ANC.

La mobilització es manté

La decisió del Barça arriba després dels fets de diumenge als voltants de l’estadi Martínez Valero d’Elx, on agents de la policia espanyola van retirar estelades a aficionats blaugrana i un jove soci del Barça, menor d’edat, va ser reduït durant una actuació policial que ha provocat una forta polèmica.

El Barça ja havia denunciat públicament l’ús desproporcionat de la força i havia recordat que l’estelada és un símbol legal i que exhibir-la constitueix una manifestació legítima de la llibertat d’expressió.

Ara, la suspensió de l’homenatge a la selecció espanyola i l’anunci d’un acte de reivindicació de l’estelada capgiren el sentit polític dels prolegòmens del partit.

Per a l’ANC, però, això no és motiu per desconvocar la protesta. L’entitat vol que la mobilització serveixi per denunciar l’actuació policial d’Elx i la catalanofòbia i per convertir les graderies del Camp Nou en una exhibició massiva d’estelades.

Les al·legacions s’han formulat durant el període d’informació pública dels avantprojectes de diverses concessions estatals. Afecten corredors amb destinació o pas per Barcelona, Lleida, València, Alacant i Castelló, entre altres ciutats, i connexions amb Madrid, Múrcia, Andalusia, Galícia, el País Basc, Cantàbria i Aragó.

L’entitat reclama que les futures concessions incorporin una clàusula general que obligui les empreses operadores a garantir els drets lingüístics durant totes les fases del servei.

Informació, megafonia, webs i reclamacions en català

Entre les quinze demandes, Plataforma per la Llengua reclama que els horaris, tarifes, itineraris, incidències, drets dels viatgers i serveis d’assistència estiguin disponibles en català —amb la denominació de valencià al País Valencià.

També demana que el català sigui present amb normalitat a la cartelleria, senyalització, pantalles informatives, megafonia, màquines de venda de bitllets, pàgines web i aplicacions mòbils.

Els usuaris haurien de poder ser atesos en català presencialment, per telèfon i a través dels canals digitals, tant abans i durant el trajecte com posteriorment per gestionar incidències.

La reivindicació s’estén als bitllets, factures, justificants de compra, condicions generals del transport i avisos sobre retards o cancel·lacions, així com als fulls de reclamació. Les persones que s’adrecin en català a les operadores també haurien de poder rebre la resposta en aquesta llengua.

Formació dels treballadors i sancions per incompliment

Plataforma per la Llengua considera que el reconeixement formal dels drets lingüístics no és suficient i reclama mecanismes que n’assegurin el compliment.

Per això, proposa formació específica sobre drets lingüístics per als treballadors d’atenció al públic, protocols d’actuació, indicadors de compliment i auditories periòdiques.

L’entitat també vol que aquestes obligacions formin part de les condicions dels contractes de concessió i que es puguin imposar penalitzacions en cas d’incompliment. Les mateixes exigències haurien d’afectar les empreses subcontractades i auxiliars.

Plataforma per la Llengua remarca que el fet que un servei sigui de titularitat estatal no eximeix l’Administració ni les empreses concessionàries de respectar els drets lingüístics reconeguts als territoris per on circulen els autobusos.

El precedent de les concessions a Catalunya

L’actuació arriba després que aquest juliol Plataforma per la Llengua aconseguís que es modifiqués la normativa catalana sobre transport públic interurbà per reforçar les garanties lingüístiques.

Els canvis introduïts estableixen, entre altres mesures, un requisit mínim de coneixement de català per als treballadors que fan tasques d’atenció al públic en les concessions d’autobús interurbà de Catalunya.

Ara l’entitat reclama que aquesta garantia dels drets lingüístics arribi també als serveis d’autobús de titularitat estatal que connecten o travessen els territoris de parla catalana.

Impulsat pel Col·lectiu els Imprescindibles i el Col·lectiu Ecologista Bosc Verd-EdC, el premi està dotat amb 1.500 euros, la mateixa quantitat de les edicions anteriors. Els diners provenen de la recaptació dels diferents actes que les dues entitats organitzen al llarg de l’any.

El guardó vol reconèixer iniciatives de la Vegueria Penedès vinculades a la solidaritat, la defensa dels drets socials i la protecció del medi ambient, donant visibilitat a una feina que moltes vegades es desenvolupa des de l’anonimat i el compromís quotidià.

Mantenir viu el llegat de Mònica Hill

El premi és també un homenatge a Mònica Hill, activista penedesenca que va dedicar bona part de la seva trajectòria a les lluites socials, ecologistes, solidàries i de país.

Els impulsors del guardó reivindiquen precisament els valors que van caracteritzar la seva trajectòria: la lluita, la persistència, el compromís social i ambiental i la voluntat de construir una societat més justa i solidària.

Les quatre edicions celebrades fins ara han reconegut projectes molt diversos. El Sindicat de Llogateres del Penedès va rebre el premi el 2022; la Federació ADF Penedès Garraf, el 2023; el Casal Popular La Gueralda, el 2024, per la seva Escola d’Hivern centrada en la defensa del català, i l’Ateneu Rural del Penedès Cal Cisteller, de Font-rubí, el 2025.

Els accèssits han reconegut també l’Agrupament Escolta i Guia La Canadenca, la Plataforma Ciutadana StopAgroparc, la Plataforma Ciutadana Salvem els Masots i Ginesta, grup d’ajuda mútua per a dones amb càncer de pit del Penedès.

Candidatures fins a l’1 de novembre

Les persones i entitats interessades poden presentar les seves candidatures al Premi Mònica Hill 2026 fins a l’1 de novembre, d’acord amb les condicions establertes a les bases de la convocatòria.

Les propostes es poden fer arribar per correu electrònic a info@imprescindiblesmh.cat o presencialment a la bústia del Col·lectiu Ecologista Bosc Verd-EdC, a l’Escorxador de Vilafranca del Penedès.

Amb la cinquena convocatòria, els Premis Mònica Hill volen continuar posant nom i veu a aquelles persones i col·lectius imprescindibles que, des del Penedès i moltes vegades sense protagonisme públic, treballen cada dia en defensa de les persones, el territori i els drets col·lectius.

L’incendi es va declarar cap a les 15.20 h d'ahir, en una zona de vegetació situada a prop de Canyelles, per sobre de la carretera Alta de les Roquetes. Empès pel vent, el foc va avançar durant la tarda i va generar una gran columna de fum visible des de nombrosos punts de Barcelona i del Vallès.

Segons les darreres estimacions, les flames han afectat unes 45 hectàrees de terreny forestal. Durant les hores més complicades, Protecció Civil va ordenar el confinament preventiu de Torre Baró i Ciutat Meridiana i es van desallotjar 35 persones dels habitatges més pròxims a la massa forestal, especialment als carrers de Lliçà i Castellví, a Torre Baró.

Els treballs realitzats durant tota la nit han permès estabilitzar el perímetre i aquest matí ja s’han pogut aixecar els confinaments.

Preocupació pels focus secundaris

Tot i l’evolució favorable, els Bombers mantenen la vigilància sobre diversos focus secundaris generats durant l’avanç de l’incendi. El director dels Bombers de Barcelona, Sebastià Massagué, ha assenyalat que aquests punts concentren bona part dels treballs d’aquest matí, especialment davant la possibilitat que el vent torni a guanyar intensitat.

En les tasques d’extinció hi han arribat a participar més de 200 efectius, amb desenes de dotacions terrestres dels Bombers de Barcelona i de la Generalitat i diversos mitjans aeris.

Els Agents Rurals investiguen les causes de l’incendi, que de moment no s’han determinat.

Dos incendis a Collserola en onze dies

Aquest és el segon incendi forestal important que afecta Collserola en només onze dies. El passat 14 d’agost, un altre foc va cremar unes deu hectàrees a la zona de Sant Pere Màrtir, a l’altre extrem de la serra.

El tinent d’alcaldia de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, ha advertit aquest matí de la necessitat d’extremar la vigilància davant la situació de calor després dels dos episodis recents.

En conjunt, els dos incendis han afectat aquest agost unes 55 hectàrees de Collserola, una successió de focs que torna a posar sobre la taula la vulnerabilitat d’un espai natural sotmès a una forta pressió urbana i especialment sensible durant els episodis de calor i risc elevat d’incendi.

Flanejar era deixar-se portar, mirar, badar, observar la gent, perdre una mica el temps i, sobretot, no tenir gaire pressa per arribar. També es podia flanejar mirant per la finestra d’un vagó, deixant que el paisatge passés lentament davant dels ulls.

L’estiu de 1976 ho permetia. Pujaves a un tren i començava el viatge. No només el desplaçament. El viatge. Eren dues coses diferents. Per la finestra anaven passant els paisatges dels Països Catalans mentre el país, d’alguna manera, també començava a moure’s. Feia pocs mesos que havia mort el dictador i tot estava encara per fer, per discutir i, sobretot, per imaginar.

Aquell estiu es parlava del Congrés de Cultura Catalana, la Marxa de la Llibertat recorria pobles i comarques, es feien reunions, trobades d’escoltes, assemblees i discussions interminables. Es parlava de llengua, de cultura, de territori, de llibertats i de país. I entre una reunió i una altra, agafaves el tren. Podies arribar a l’Estació del Nord de València, baixar i donar una ullada. Caminar una estona, mirar la gent, perdre’t pels carrers i tornar a l’estació sense aquella sensació que cada minut havia d’estar programat.

Més amunt, l’Estació de França de Barcelona encara tenia aquella solemnitat ferroviària de les grans estacions. Els trens entraven sota les marquesines i semblava que des d’allà es podia anar a qualsevol lloc. Després venien Girona, Figueres i Portbou. A Portbou el viatge canviava. Hi havia la frontera, les vies, els ferroviaris, els tràmits i aquella sensació tan particular d’haver arribat al límit d’alguna cosa que, en realitat, continuava a l’altra banda.I continuaves. Cotlliure. Perpinyà. El paisatge havia canviat una mica, però continuaves reconeixent coses. Els noms, les muntanyes, la llum, alguna paraula sentida al carrer. Viatjar així també era una manera de descobrir que el país era més llarg que les fronteres administratives.

No calia cap gran proclama. N’hi havia prou amb mirar per la finestra.

Han passat cinquanta anys. Teòricament, avui hauríem de viatjar molt millor. Els trens són més ràpids, tenim telèfons que ens diuen a quina hora arribarem, podem comprar un bitllet des de casa i podem saber en cada moment on som. O això ens pensàvem. Perquè avui puges al tren i la primera aventura consisteix a saber si sortirà. La segona, si arribarà. I la tercera, quan. No saps si trobaràs seient, si hi haurà una avaria, una incidència, un retard inexplicable o una nova interrupció. Els vagons van plens, les estacions també, i durant l’estiu la massificació turística converteix determinats trajectes en una prova de resistència.

Hem guanyat velocitat i hem perdut tranquil·litat. Potser és aquesta la paradoxa. Fa cinquanta anys els trens eren més lents, però podíem viatjar sense aquella sensació permanent que alguna cosa fallaria.

Miràvem per la finestra. Ara mirem el mòbil per saber quants minuts de retard portem. Abans baixaves en una estació perquè et venia de gust donar-hi una ullada. Ara, si el tren arriba a l’hora, gairebé tens por de baixar-ne, no fos cas que el següent no aparegui. I així hem anat perdent una cosa aparentment insignificant: el dret a badar.

El dret a fer un trajecte sense convertir-lo en una cursa. A veure com canvia el paisatge. A descobrir una estació. A parlar amb algú. A deixar que durant unes hores el temps passi a la velocitat del tren. A flanejar. Potser també hem perdut una determinada manera de mirar el país.

Aquell estiu de 1976, mentre uns caminaven amb la Marxa de la Llibertat, uns altres discutien sobre el futur de la llengua i la cultura en el Congrés de Cultura Catalana i molts intentaven imaginar què havia de venir després de quaranta anys de dictadura, els trens cosien silenciosament el territori.

València, Barcelona, Girona, Figueres, Portbou, Cotlliure, Perpinyà. No era només anar d’un lloc a un altre. Era descobrir que darrere de cada estació hi havia un tros de país. I que entre una estació i la següent hi havia un paisatge que també explicava qui érem. Cinquanta anys després podem intentar fer el mateix recorregut.

Però ja gairebé no podem flanejar en tren. Perquè per flanejar cal temps, una finestra i una certa despreocupació. Cal poder pujar a un tren sense pensar tota l’estona què passarà a la propera estació. Potser algun dia recuperarem aquella manera de viatjar.

Mentrestant, quan aconseguim trobar seient, el tren surt i no hi ha cap incidència, encara podem deixar el mòbil una estona.I tornar a mirar per la finestra.

L’organització sindical reivindica que els avenços aconseguits en salaris, estadis, estabilitat, reducció de burocràcia, ràtios i plantilles destinades a l’educació inclusiva són conseqüència de mesos de mobilitzacions, vagues i negociacions impulsades durant el curs passat en el marc de la campanya Dignifiquem la professió.

«Aquestes millores no han caigut del cel: les hem guanyades», afirma USTEC·STEs, que celebra l’arribada de nous recursos als centres però rebutja que el Govern els presenti com una resposta suficient al conflicte educatiu.

Una crisi que consideren estructural

El sindicat sosté que la situació dels centres continua marcada per l’augment de les desigualtats, la complexitat educativa i la manca de recursos i personal. Per això reclama abandonar els «programes temporals, proves pilot i anuncis puntuals» i avançar cap a una política estructural de reforç de l’escola pública.

Entre les principals reivindicacions situa assolir una inversió educativa equivalent al 6% del PIB, evitar el tancament de grups a la xarxa pública mentre es mantenen concerts educatius, reduir les ràtios, garantir la gratuïtat efectiva de l’educació i millorar les infraestructures escolars.

USTEC·STEs posa especialment l’accent en l’educació inclusiva i reclama que els professionals necessaris deixin de dependre de programes temporals i s’incorporin estructuralment a les plantilles. Entre aquests, assenyala TEEI, educadores i integradores socials, mestres d’educació especial i d’audició i llenguatge, serveis educatius i equips psicosocials.

El sindicat vincula aquesta reivindicació a la demanda de la jornada de 35 hores i la reducció de dues hores lectives, amb l’objectiu de disposar de més temps per coordinar, planificar i fer el seguiment de l’alumnat.

«Pública, inclusiva i en català»

La defensa del català serà un altre dels eixos de la mobilització. Davant les ofensives judicials i polítiques contra la immersió i la davallada de l’ús social de la llengua, USTEC·STEs reclama al Govern que blindi el català com a llengua vehicular, d’aprenentatge, d’acollida i de cohesió del sistema educatiu.

El sindicat resumeix el seu full de ruta en tres eixos: «una educació pública, inclusiva i en català».

USTEC·STEs també recorda que el 13 de juliol es va reunir amb la consellera d’Educació, Esther Niubó, per reclamar la represa de les negociacions sobre inclusiva, ràtios, infraestructures, català, jornada laboral i blindatge de la xarxa pública. Segons denuncia, des d’aquella reunió el Departament no els ha tornat a convocar per negociar aquestes qüestions.

Per això, considera insuficients els anuncis del Govern a pocs dies de començar el curs i exigeix «propostes concretes», pressupost, calendari i negociació.

La vaga continua endavant

Amb aquest escenari, USTEC·STEs confirma que la vaga del 8 de setembre continua convocada. El sindicat assegura que no es tracta d’una mobilització «improvisada ni simbòlica», sinó que respon al mandat sorgit de les consultes i assemblees del col·lectiu educatiu.

«Hem demostrat que lluitar serveix», afirma l’organització, que crida el professorat i la comunitat educativa a participar en la vaga, les mobilitzacions i les assemblees.

USTEC·STEs avisa que el nou curs tornarà a ser «un curs de lluita» mentre no hi hagi una resposta estructural a les reivindicacions plantejades: «L’educació pública no es defensa amb anuncis: es defensa amb recursos, drets, negociació i una aposta política inequívoca».

La plataforma denuncia que els usuaris catalans pateixen «desídia, corrupció i menysteniment» per part de l’Estat i dels seus representants. També acusa el ministre espanyol de Transports, Óscar Puente, de menystenir els problemes quotidians de milers de persones mentre presenta com a solucions anuncis que no es tradueixen en un servei fiable.

Les crítiques coincideixen amb la primera avaria registrada en una unitat nova de la sèrie 453 poc després d’entrar en servei. «Els trens nous també s’espatllen», ha ironitzat la plataforma, que considera que la renovació del material no resoldrà per si sola les mancances de la infraestructura i del manteniment.

Suport a l’acció judicial pel sinistre de Gelida

Afectats Rodalies també ha expressat el seu suport a Acció Cassandra, entitat personada com a acusació popular en la causa pel sinistre ferroviari de Gelida del gener passat.

La querella demana investigar Adif, Renfe i el Ministeri de Transports per un possible homicidi imprudent i un delicte contra la seguretat col·lectiva. També assenyala la manca estructural de manteniment i d’inversió preventiva als talussos i sistemes de drenatge.

«Paguem i ens maltracten», denuncia Afectats Rodalies, que reclama un canvi definitiu en la gestió ferroviària i que Catalunya assumeixi plenament el control de la xarxa, sense dependència de Renfe ni d’Adif.

Els únics que ens defensen als usuaris catalans és @Pro_Cassandra

No podem confiar en l'estat ni els seus representants el govern

Amb ells l'únic que tenim és desídia, corrupció i menysteniment

Això ha de canviar per sempre

Paguem i ens maltracten

Prou Prou Prou

— Afectats Rodalies (@AfectRodalies) August 25, 2026

El trens nous també se espatllen

🤣🤣🤣🤣 https://t.co/YHVBxoj63B

— Afectats Rodalies (@AfectRodalies) August 24, 2026

El ministre espanyol és riu de tots els usuaris catalans

Fora renfe i adif de Catalunya pic.twitter.com/otUyUNvJz2

— Afectats Rodalies (@AfectRodalies) August 24, 2026

La jornada inclourà una concentració a les 11.00 davant la basílica de la Sagrada Família, a l’accés del carrer de la Marina. El col·lectiu denuncia que durant l’estiu ha continuat fent vaga i provocant el tancament de biblioteques, però que les administracions responsables no han donat cap resposta.

«Ignorar el personal de biblioteques no els ha sortit com pretenien», adverteix Defensem Biblios, que acusa l’Ajuntament i el Consorci de mantenir una actitud d’immobilisme davant unes reivindicacions que fa mesos que són damunt la taula. El personal reclama millores salarials, plantilles suficients, horaris que permetin la conciliació, mesures de seguretat davant les agressions i el reconeixement de les noves funcions socials que assumeixen les biblioteques.

També denuncia que es continuïn inaugurant equipaments sense garantir els recursos necessaris per sostenir els que ja existeixen. La mobilització tindrà continuïtat el 18 de setembre, amb una vaga convocada al conjunt de les biblioteques de Catalunya

🌞A l'estiu hem continuat fent vaga i tancant biblioteques, però seguim sense notícies d'Ajuntament i Consorci.

L'1 de setembre els tornarem a recordar que tenen un greu problema i que ignorar el personal de biblioteques no els ha sortit com pretenien. pic.twitter.com/Dp7yxbdxP5

— Defensem Biblios Bcn (@defensembiblios) August 25, 2026

L’entitat denuncia que el Consell es va acollir al mecanisme habilitat pel Govern de Marga Prohens per esquivar la moratòria de places turístiques vigent a les Illes. Aquest sistema permet recuperar les places donades de baixa voluntàriament o que han estat inactives durant els darrers tres anys i tornar-les a posar al mercat.

Segons el GOB, es tracta de places que ja no funcionaven i que es podrien retirar definitivament sense haver de compensar-ne els antics titulars. Recuperar-les representa, per contra, «un regal» en un moment marcat per la manca d’aigua i les dificultats de la població resident per accedir a un habitatge.

Més de 800 places reactivades

Mitjançant aquesta borsa, el Consell Insular ha reactivat més de 800 places turístiques, equivalents a uns 160 habitatges que es destinaran novament als visitants en lloc de poder allotjar població resident.

El GOB considera que aquesta decisió augmenta la pressió turística en el pitjor moment, quan fins i tot representants del sector reconeixen que Menorca es troba saturada i les reserves hídriques no poden respondre a l’increment continuat del consum.

L’entitat recorda que l’activitat turística ja consumeix més aigua que la població resident i que, en algunes urbanitzacions, la despesa hídrica multiplica per quatre o per cinc la registrada als nuclis tradicionals.

Per això, ha demanat al Consell si les places reactivades passen algun tràmit que acrediti que disposen d’aigua suficient. Per al GOB, Menorca no necessita continuar augmentant l’oferta turística, sinó reduir-ne la pressió i prioritzar els recursos naturals i les necessitats de la població resident.

La iniciativa s’empara en la Llei 10/2014 de consultes populars no referendàries, que obliga les administracions interpel·lades a tramitar la petició. Com que es tracta d’una consulta d’àmbit local, correspondrà a l’Ajuntament de la Sentiu de Sió iniciar-ne la tramitació.

La sol·licitud arriba després de tres anys de controvèrsia entorn del projecte. Segons denuncia Pobles Vius, durant aquest temps el consistori no ha convocat cap assemblea informativa, malgrat les peticions reiterades de la plataforma i de diversos veïns perquè la població pogués pronunciar-s’hi.

Si la iniciativa compleix els requisits establerts per la llei, la consulta s’haurà de celebrar. La comissió promotora ha demanat que els tràmits es facin amb la màxima celeritat i que la votació tingui lloc abans que l’Ajuntament concedeixi cap llicència d’obres a l’empresa promotora.

Una vegada celebrada la consulta, el ple municipal haurà de pronunciar-se sobre el resultat, tal com estableix la normativa catalana de consultes populars no referendàries.

Durant l’acte es presentarà el llibre La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional (1974-1980), escrit per Blanca Serra i Carles Benítez. La presentació comptarà amb les intervencions de Carles Benítez i de l’expresident de la Generalitat Quim Torra.

La convocatòria, organitzada per Poble Lliure i La Forja, vol recuperar la memòria combativa de l’independentisme i reivindicar la trajectòria política de Blanca Serra, marcada pel compromís amb l’alliberament nacional dels Països Catalans i la defensa de la llengua catalana.

La Comissió de Territori i Habitatge va aprovar el novembre del 2025, a proposta de la CUP, una resolució que instava la Generalitat a substituir el topònim francès Cerbère per la denominació catalana. Mesos després, però, el canvi encara no s’ha aplicat.

La consellera de Territori, Sílvia Paneque, atribueix la situació a les bases de dades d’Adif i a la normativa d’interoperabilitat de l’Agència Ferroviària Europea. Segons el Govern, Adif no pot modificar unilateralment el nom oficial de l’estació sense completar prèviament un procediment europeu.

Cornellà qüestiona aquests arguments i recorda que altres estacions de Catalunya Nord, com la Tor de Querol-Enveig, apareixen des de fa dècades amb la denominació catalana als sistemes comercials i informatius del servei ferroviari.

El Govern s’ha limitat a anunciar que estudiarà amb l’operadora quins canals propis de Rodalies poden incorporar el topònim català, però no ha aclarit si ja ha instat Adif a iniciar els tràmits necessaris.

La CUP considera que les explicacions de l’executiu són simples excuses i reclama que es compleixi sense més dilacions una resolució aprovada pel Parlament en defensa de la toponímia catalana.

Els combois són unitats Civia de la sèrie 465, fabricades entre el 2003 i el 2012, i tenen, per tant, entre catorze i vint-i-tres anys d’antiguitat. Després de ser condicionats, s’incorporaran progressivament a les línies C1, entre València i Gandia; C2, entre València, Xàtiva i Moixent, i C6, entre València i Castelló.

El Ministeri de Transports espanyol defensa que els trens permetran augmentar un 30% la capacitat de les línies electrificades i millorar-ne l’accessibilitat. Tanmateix, Poble Lliure critica que RENFE presenti com una modernització el trasllat al País Valencià de material ferroviari usat que Madrid ja no necessita.

«Una nova mostra de colonialisme aplicada al País Valencià», ha denunciat l’organització, que també ha qüestionat que aquesta mena d’actuacions es vulguin presentar com una compensació davant l’espoli fiscal que pateix el territori.

La decisió arriba després d’anys de retards, cancel·lacions, avaries i manca d’inversions a la xarxa valenciana. Per a Poble Lliure, el trasllat de trens antics evidencia novament un model centralista en què Madrid estrena les infraestructures i la perifèria rep el material reutilitzat.

Una nova mostra de colonialisme aplicada al País Valencià.

I ens voldran vendre que així redueixen l'espoli fiscal?@PobleLliure_PV https://t.co/aR5WHy2ygV

— Poble Lliure (@Poble_Lliure) August 20, 2026

L’entitat ha expressat el seu suport al seguidor blaugrana que va ser reduït i colpejat per agents de la policia espanyola als voltants de l’estadi Martínez Valero. Les imatges també mostren la retirada d’estelades als aficionats, fet que el FC Barcelona ha condemnat com un ús desproporcionat de la força i una vulneració de la llibertat d’expressió.

Davant aquests fets, Alerta Solidària ha recordat que la repressió policial i judicial al sud del País Valencià no és nova: «Ja sabem de fa anys el pa que s’hi dona, als carrers i als jutjats».

Un procés judicial que s’arrossega des del 2021

Els coneguts com els quatre de la Universitat d’Alacant estan encausats per haver participat, el 28 de maig de 2021, en una concentració contra un acte de Vox celebrat a la Facultat d’Educació. La convocatòria, presentada com una defensa de la llengua espanyola, comptava amb la participació de dirigents i personalitats vinculades a l’extrema dreta.

La Fiscalia demana per als quatre joves un total de set anys de presó i 6.000 euros de multa, mentre que l’acusació particular exercida per un diputat de Vox eleva la petició fins als tres anys de presó per a cadascun. Els encausats neguen els fets i denuncien que el procediment busca criminalitzar la mobilització antifeixista.

El grup de suport reclama l’absolució dels quatre joves i crida a reforçar la solidaritat davant un judici que considera una nova expressió de la repressió contra els moviments populars i antifeixistes al sud del País Valencià.

💥 Ara que tothom s'indigna pel tracte rebut pel culer a Elx, a qui donem tot el nostre suport, us recordem el cas dels 4 d'Alacant, que seran jutjats el 15 de setembre: @4alacant

Ja sabem de fa anys el pa que s'hi dona, als carrers i als jutjats, al sud del País Valencià. pic.twitter.com/pS7s2bhFUz

— Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) August 24, 2026

La Federació adverteix que les inundacions són un problema conegut i recurrent i reclama que s’analitzi el funcionament de la xarxa municipal de drenatge, especialment a les zones que tornen a quedar afectades cada vegada que es produeixen pluges intenses.

Entre els punts que considera pendents d’aclarir hi ha les inundacions de l’avinguda Brisamar i l’estat del dipòsit d’aigües pluvials previst al Parc dels Enamorats. També demana explicacions sobre el funcionament de la infraestructura de drenatge de la plaça de les Palmeres.

Analitzar les obres del Riuet

La Xarxa Vendrellenca reclama igualment un estudi que determini si les obres de naturalització del Riuet han modificat les condicions hidràuliques de l’espai o han tingut alguna incidència en l’acumulació i evacuació de l’aigua.

L’entitat considera imprescindible incorporar els efectes del canvi climàtic a la planificació municipal. L’augment dels episodis de precipitacions intenses, assenyala, obliga a revisar si les infraestructures actuals estan dimensionades adequadament i a executar les actuacions pendents.

La Federació sosté que l’Ajuntament no pot limitar-se a assenyalar les infraestructures estatals i ha d’assumir la seva responsabilitat davant un problema que afecta repetidament els mateixos barris.

Demanen un pas al costat de l’alcalde

Davant d’aquesta situació, la Xarxa Vendrellenca considera que Kenneth Martínez hauria de fer un pas al costat. L’entitat també reclama al PSC que reflexioni sobre si l’actual alcalde ha de continuar encapçalant el govern municipal durant el mandat vinent.

La Federació exigeix una explicació pública sobre les actuacions executades, les infraestructures que encara estan pendents i les mesures que s’adoptaran per evitar que les inundacions es continuïn repetint.

En aquest procés, hem anat assumint, de manera més o menys conscient, part de la doctrina espanyolista: la divisió provincial, la renúncia al nom propi, la renúncia al nom de la llengua i la renúncia a una simbologia pròpia que ens identifica. Però tot aquest seguit de renúncies no ha fet aflorar un nacionalisme valencià més ampli i acceptat socialment que haja pogut oposar-se al procés d’espanyolització.

Al contrari. Les successives renúncies han contribuït a consolidar tot un seguit de prejudicis entre la societat valenciana. Parlar valencià és percebut com un acte de violència, fins i tot antinatural, en determinats ambients. Dir País Valencià et situa immediatament com a catalanista i, per tant, la teua opinió queda desacreditada d’antuvi. Traure una senyera és, per a alguns, un símbol inequívoc de marginalitat.

I aquests prejudicis han anat arrelant entre els valencians.

És ací on podem recórrer a Hannah Arendt per a entendre la naturalesa política del prejudici. El prejudici no és simplement una opinió individual equivocada. És una idea compartida, assumida com a evident i que, precisament per això, no necessita ser demostrada. Forma part d’una percepció col·lectiva de la realitat i condiciona la manera com jutgem allò que tenim davant.

La política, en conseqüència, també té a veure amb la capacitat de posar en qüestió aquests prejudicis, d’aclarir-los i de sotmetre’ls al judici. I és ací on el nacionalisme valencià ha fracassat.

Quaranta anys després de la derrota del nacionalisme fusterià, resulta extraordinàriament difícil establir una política nacional valenciana, perquè bona part de qualsevol acció política d’aquest caràcter arriba al debat públic impregnada dels prejudicis que nosaltres mateixos hem contribuït a consolidar, per acció o per omissió, a còpia de no combatre’ls.

No ens ha d’estranyar, per tant, que allò que hui està més a prop d’una opció nacional valenciana estiga molt lluny de molts dels plantejaments identitaris que van conformar el nacionalisme valencià abans i durant la transició de la dictadura franquista a la democràcia.

Però aquesta derrota, que encara dura i que continua farcida de prejudicis que no combatem, no està donant com a resultat una societat més justa ni millor. Tot el contrari.

La societat valenciana de les tres províncies, amb un abandonament progressiu de la llengua pròpia i amb un esquarterament territorial cada vegada més profund, ha esdevingut un terreny especialment fèrtil per al feixisme i la intolerància. I no ens hauria d’estranyar. És també el resultat de la pèrdua dels referents comunitaris i de l’abandonament de l’individu en un món feréstec, que l’ha acabat vestint amb els pitjors vestits de la ideologia espanyolista.

Soc molt conscient de la crida fusteriana a construir una societat basada en el raciocini. Però també hauríem de preguntar-nos què passa quan, en nom de la raó, abandonem tot allò que uneix la persona amb el seu entorn comunitari natural: la llengua, els símbols, la memòria, el territori i els vincles que fan que una comunitat es reconega a si mateixa.

El somni de la raó produeix monstres, advertia Goya. Però el problema no és la raó. El problema apareix quan els vincles comunitaris desapareixen i deixen l’individu exposat a altres formes de pertinença, a altres fetitxes totalitzadors: la raça, el partit, la nació concebuda com una abstracció o, simplement, una identitat imposada des de fora.

Hannah Arendt ens adverteix també del perill de convertir l’espai comú en una construcció sotmesa a una única idea. Els referents comunitaris són necessaris, però no poden convertir-se en un nou fetitxe totalitzador. Per això, la lluita contra els prejudicis és també una condició prèvia per a fer política: cal recuperar la capacitat de jutjar allò que hem acabat assumint com a evident.

I potser és això el que tenim davant.

La societat valenciana actual és, en bona mesura, el resultat d’aquesta renúncia: hem anat abandonant els referents que podien articular una comunitat valenciana políticament conscient sense aconseguir, a canvi, construir una societat més justa, més lliure ni més reconciliada amb ella mateixa.

Hem renunciat als símbols per a evitar el conflicte i el conflicte no ha desaparegut.

Hem renunciat al nom per a deixar de ser incòmodes i l’espanyolisme no ha deixat de créixer.

Hem renunciat a la nostra concepció nacional per a fer-nos acceptables i, tanmateix, no hem aconseguit construir una alternativa valenciana capaç de disputar l’espai comú.

Potser el problema és que, en comptes de combatre els prejudicis, hem anat adaptant-nos-hi.

I així, mentre nosaltres renunciàvem als referents que ens podien permetre construir una comunitat política valenciana, altres han anat ocupant aquest espai.

Aquesta és, probablement, la nostra derrota més profunda.

L’entitat demana que el projecte no s’aprovi en els termes actuals perquè considera que la documentació exposada al públic no acredita amb prou rigor la compatibilitat ambiental de l’ampliació. Les al·legacions varen ser registrades el 23 d’agost dins de l’expedient urbanístic corresponent.

Ecologistes en Acció precisa que no s’oposa de manera genèrica al biogàs, que pot tenir un paper en la transició energètica si es planifica amb criteris de sostenibilitat, reducció de residus i decreixement energètic. En aquest cas, però, qüestiona que s’hagi justificat adequadament la transformació de sòl no urbanitzable i l’increment de la capacitat de tractament.

Mancances ambientals i territorials

Entre les principals deficiències, l’organització assenyala que no s’han acreditat prou la necessitat, la proporcionalitat ni el dimensionament de l’ampliació. També considera que l’estudi d’alternatives no permet demostrar que l’opció escollida sigui la menys perjudicial per al territori.

Les al·legacions alerten de la manca d’una avaluació detallada dels efectes acumulatius amb la rompuda forestal de 3,39 hectàrees i altres actuacions concurrents. També reclamen més informació sobre la connectivitat ecològica, els terrenys forestals, les olors, la qualitat de l’aire, els recursos hídrics i les escorrenties.

Ecologistes en Acció assenyala igualment que no s’explica prou la quantitat ni la procedència dels residus externs que rebria la planta, malgrat la seva incidència sobre el trànsit i les emissions. Tampoc no es quantifiquen adequadament les emissions difuses de metà, sulfur d’hidrogen i amoníac.

Pel que fa al digestat, l’entitat afirma que la documentació presenta contradiccions i que manca un balanç complet i comprovable del nitrogen. També qüestiona que la bassa final III quedi fora de l’àmbit del Pla, tot i la seva possible relació funcional amb la instal·lació.

Reclamen completar l’avaluació

L’organització demana que es completi la documentació ambiental, s’hi incorporin els informes tècnics i sectorials necessaris i es concretin els controls durant tota la fase d’explotació. Si els nous estudis modifiquen substancialment el projecte, reclama que s’obri un altre tràmit de participació pública.

«Una instal·lació d’aquestes característiques només es pot autoritzar després d’una avaluació completa i coherent», ha remarcat Josep Hurtado, advocat de la Federació d’Ecologistes en Acció de Catalunya.

Hurtado ha defensat que les dades sobre els residus externs, les emissions, el digestat, els recursos hídrics i els efectes acumulatius han de poder ser comprovades abans d’adoptar una decisió «que transforma sòl no urbanitzable i condiciona el territori durant molts anys».

La directora de l’entitat, Rut Carandell, va cloure diumenge el curs dedicat als reptes jurídics dels Països Catalans. Carandell va alertar de la distància existent entre el reconeixement formal dels drets lingüístics i la seva aplicació efectiva.

La directora va defensar la necessitat de disposar d’«una infraestructura social i jurídica» que documenti els incompliments i els traslladi a les instàncies competents per fer efectiu el dret de viure en català.

Per la seva banda, Xavier Serra, membre de l’Assemblea de Docents de Plataforma per la Llengua al País Valencià, va coordinar un curs sobre experiències de recuperació lingüística i les estratègies que les han fet possibles.

El català en l’àmbit sanitari

El president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, va participar en una taula rodona sobre la situació del català en l’àmbit de la salut. Escuder va advertir que es tracta d’«un problema greu i que creix» i que la manca d’atenció en català pot arribar a afectar la seguretat assistencial.

Per revertir aquesta situació, va reclamar a les administracions «un calendari realista per fer complir la llei» i garantir que els professionals incorporats al sistema sanitari públic assoleixin el nivell de català requerit.

L’entitat també va participar en un fòrum de Softcatalà sobre llengua, activisme i tecnologia. Irene Coghene, exdelegada de Plataforma per la Llengua a l’Alguer, hi va presentar la nova versió del diccionari digital algueres.cat, revisat d’acord amb la normativa actual.

Fer visible la demanda digital en català

Paral·lelament al programa oficial de la UCE, Plataforma per la Llengua va organitzar un fòrum sobre Configura.cat, campanya impulsada conjuntament amb Accent Obert, Òmnium Cultural i Softcatalà per augmentar l’ús del català als dispositius digitals.

La vicepresidenta de l’entitat, Mireia Plana, va remarcar que el canvi de llengua dels catalanoparlants es fa especialment visible en l’àmbit digital. «Si els deu milions de catalanoparlants renunciem a fer servir la nostra llengua en aquest àmbit, l’oferta en català disminuirà», va advertir.

Durant l’acte es va assenyalar que només un 20% dels dispositius presents a les llars i empreses del Principat, el País Valencià i les Illes Balears estan configurats en català. Segons els responsables de la campanya, des que es va posar en marxa, mig milió de dispositius més han adoptat el català com a llengua de configuració.

L’Alguer reforça la seva presència a Prada

En el marc de la tretzena Jornada Algueresa, organitzada per l’Obra Cultural de l’Alguer, Plataforma per la Llengua va oferir a la plaça de la Vila el concert de Lo Maquini, grup guanyador del CantAlguer 2025. El trio va interpretar repertori de pop-rock en alguerès, amb composicions pròpies i versions de la tradició musical de la ciutat.

El delegat de l’entitat a l’Alguer, Mauro Mulas, també va presentar la tasca de la Biblioteca Catalana de l’Alguer, que va definir com «un far de la identitat algueresa i un pont amb els Països Catalans». Mulas va anunciar que enguany començaran les obres per transformar-la en un centre cultural modern i accessible.

La presència algueresa es va completar amb un taller del cantant Gionta i amb la participació de quatre joves beneficiàries de les primeres beques creades perquè estudiants de l’Alguer puguin assistir a la Universitat Catalana d’Estiu.

«Martínez ho va prometre. El PP ho ha deixat perdre», ha resumit el regidor ecosobiranista Miquel Àngel Contreras, que exigeix al batle explicacions sobre els motius pels quals no es va executar l’operació.

«Martínez va generar una expectativa davant tot Son Sardina i no l’ha complerta. Ha d’explicar per què», ha denunciat Contreras. MÉS reclama que l’Ajuntament presenti una solució per garantir el casal i la resta d’equipaments compromesos amb el barri.

La formació recorda que Son Sardina fa anys que reclama espais comunitaris. «Son Sardina no demana privilegis. Demana espais per fer poble. Les promeses d’un batle no poden ser només titulars de premsa», ha afirmat el regidor.

Un espai que havia quedat reservat per a ús públic

Segons MÉS, el Pla General impulsat durant el mandat anterior havia reservat espais com Can Pesquet per convertir-los en futurs equipaments mitjançant l’adquisició o l’expropiació. Tot i continuar essent de propietat privada, quedaven condicionats a un futur ús públic i se’n limitaven les expectatives especulatives.

La formació denuncia que aquesta protecció va decaure amb l’arribada del PP al govern municipal. «Nosaltres vàrem blindar espais perquè acabassin en mans de la ciutadania. El PP va llevar aquesta protecció i després ha badat a l’hora de comprar Can Pesquet», ha assenyalat Contreras.

Un cas semblant al de l’antic cinema Iris

MÉS considera que el cas repeteix el mateix patró que ja es va produir amb l’antic cinema Iris del Vivero: l’Ajuntament anuncia la voluntat de comprar un espai, no executa l’operació i finalment l’adquireix un privat. Aquesta situació pot dificultar o encarir-ne una futura adquisició municipal.

«Primer prometen. Després baden. Finalment ho compra un privat. Aquest és el model del PP. Ja ho hem vist al Vivero i ara Son Sardina en paga les conseqüències», ha afirmat Contreras.

El regidor ha reclamat finalment que Martínez «doni la cara» davant els veïnats i expliqui com i quan pensa complir els equipaments promesos. «Son Sardina té memòria. Martínez ho va prometre i el PP ho ha deixat perdre», ha conclòs.

La jornada, organitzada per SOS Costa Brava i el Club Natació Palamós, va completar un recorregut d’anada i tornada d’uns 3.200 metres, amb totes les inscripcions exhaurides. Sota el lema «Per un mar segur per a tothom», la iniciativa va denunciar que la normativa no s’ha adaptat a l’increment d’embarcacions i motos d’aigua ni garanteix adequadament la convivència amb nedadors, caiacs, pàdels surf i practicants de snorkel.

El portaveu de SOS Costa Brava, Jordi Cruz, va reclamar «una normativa més clara» que estableixi distàncies de seguretat. Cruz va recordar que el busseig disposa de la bandera Alfa i obliga les embarcacions a mantenir-se a cinquanta metres, mentre que altres usuaris del mar continuen sense una regulació equivalent.

«Nedadors, pàdels i caiacs no tenen cap normativa, ni tan sols la gent que es banya en zones de costa que no estan abalisades. Hem vist embarcacions que fan apartar la gent. Això no és lògic», va denunciar.

La fundadora i entrenadora del Club Natació Palamós, Ester Yesares, va alertar de les situacions de perill provocades per embarcacions que s’apropen massa a les zones de bany. «El banyista és el més vulnerable del mar», va remarcar. El club utilitza boies de senyalització durant les sortides, però defensa que cal més educació i una ordenació millor de l’espai marítim.

Alguns participants també varen explicar que durant l’estiu avancen l’hora de les sortides per evitar la concentració d’embarcacions, especialment els caps de setmana. Entre les propostes plantejades hi ha la creació de carrils de natació delimitats amb boies.

Una gestió conjunta dels espais protegits

SOS Costa Brava va aprofitar la jornada per reclamar una gestió compartida dels espais naturals protegits, amb pressupostos i òrgans comuns que permetin actuar més enllà dels límits municipals.

«El medi ambient no entén de fronteres. Necessita una gestió conjunta», va defensar Cruz. La federació reclama que aquesta planificació inclogui el medi marí, els espais terrestres i els connectors biològics, i que les figures de protecció disposin dels recursos necessaris.

La nedada va tancar el cicle d’accions organitzades aquest estiu per SOS Costa Brava contra la massificació del litoral. Les activitats també han passat per Cala Futadera i Garbet i han posat el focus en la protecció de les praderies de posidònia davant el fondeig d’embarcacions.

L’entitat alerta que la recuperació de la posidònia és molt lenta i que l’augment de la temperatura del mar en dificulta encara més la regeneració. «La protecció ha de ser més urgent i més estricta que mai», va concloure Cruz.

El secretari general de la CUP, Non Casadevall, ha advertit que els partits que es proclamen sobiranistes no poden continuar esperant que sigui l’Estat qui resolgui un conflicte que ell mateix perpetua. «Cap tribunal, cap govern espanyol ni cap institució europea farà la feina que només pot fer un poble organitzat», ha afirmat.

La formació vol reivindicar durant la Diada que el futur del país passa per l’organització popular i per una independència al servei de la gent. En aquest sentit, emplaça a construir un país per a tothom i a confrontar les propostes xenòfobes, etnicistes i excloents, que considera que atempten contra una part dels compatriotes catalans i impedeixen avançar cap a la independència.

Obrir una nova etapa

Per a la CUP, aquest 11 de Setembre ha de ser el punt de partida d’una nova etapa de l’independentisme, que abandoni el seguidisme a l’estratègia de pacificació del conflicte impulsada pel PSC i recuperi la capacitat de confrontació política.

Casadevall ha cridat a «recuperar la força de l’independentisme popular, obrir un nou embat que torni a situar la independència com a objectiu central i recuperar la iniciativa política des de Catalunya».

El dirigent anticapitalista ha remarcat que «l’única resolució democràtica del conflicte passa per l’exercici del dret d’autodeterminació i per la construcció de la plena sobirania dels Països Catalans». «Continuar amb la política de sosteniment de l’Estat a canvi d’engrunes només genera frustració, distraccions i pèrdua de temps», ha conclòs.

Sota el lema «Cap homenatge a la selecció dels opressors!», l’entitat crida a concentrar-se a les 20.15 hores als jardins de Josep Munté i desplaçar-se fins a l’accés 15 de l’estadi. L’acció precedirà el partit de Lliga entre el Barça i l’Athletic Club, previst per a les 21.00 hores.

L’ANC denuncia que es vulgui homenatjar «la selecció d’un país que ens reprimeix, requisa estelades i insulta» i anima els seguidors blaugranes a participar en la protesta. La convocatòria arriba pocs dies després de l’actuació de la policia espanyola als accessos del Martínez Valero d’Elx, on diversos aficionats denunciaren la retirada d’estelades i un jove va ser colpejat i detingut.

La iniciativa se suma a la crida feta anteriorment per Sang Culé Cor Català, que ha demanat als assistents que duguin estelades i que durant l’homenatge reclamin, de manera pacífica, la independència i unes seleccions catalanes pròpies. El col·lectiu ha remarcat que respecta els futbolistes del Barça, però que la selecció espanyola no representa el conjunt de l’afició blaugrana.

La protesta vol reivindicar que Catalunya pugui competir internacionalment amb seleccions pròpies i rebutjar la utilització del Camp Nou com a escenari d’un homenatge a l’equip espanyol. Convocatòria de l’ANC

La jornada s’obrirà amb una taula rodona en què participaran Lluís Estrada, exalcalde del Pla de Santa Maria; Elisabet Borreda, copresidenta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i Pep Andreu, president d’Estat Català. La conversa serà moderada per Carles Serrat, curador del llibre que recull articles de Barnils.

Després del debat s’inaugurarà una placa d’homenatge i record davant la casa on va viure el periodista, que quedarà incorporada a la ruta literària ja existent a Figuerola del Camp. La jornada acabarà amb un berenar obert a tothom al carrer del Solar.

Un periodisme crític i arrelat al país

Ramon Barnils (Sabadell, 1940 – Reus, 2001) va desenvolupar una llarga trajectòria en diaris, revistes, agències i emissores de ràdio. Va col·laborar, entre molts altres mitjans, amb Tele/eXprés, El Correo Catalán, La Vanguardia, El Temps, l’Agència EFE i Catalunya Ràdio, on va participar en programes com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico i El mínim esforç. També va exercir de professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Defensor d’un periodisme rigorós, crític i compromès amb els Països Catalans, Barnils va combatre el dirigisme, la censura i l’autocensura. El col·lectiu que porta el seu nom manté avui aquest llegat i treballa per bastir un espai comunicatiu propi en llengua catalana.

L’homenatge arriba en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i retorna la seva figura a Figuerola del Camp, el poble que va escollir per viure els darrers anys de la seva vida. 

Els fets es varen difondre a través d’un vídeo enregistrat per diversos aficionats. Les imatges mostren com uns agents redueixen el jove després d’un enfrontament originat quan li volien retirar l’estelada. Segons les informacions publicades, el seguidor va rebre diversos cops de porra, va necessitar assistència mèdica i va passar la nit a dependències policials abans de quedar en llibertat.

El FC Barcelona ha condemnat l’ús «desproporcionat» de la força i ha considerat que el procediment emprat durant la detenció no va ser adequat. El club també ha ofert suport al jove i a la seva família i s’ha reservat la possibilitat d’emprendre accions legals.

L’entitat blaugrana també ha lamentat que la policia tornàs a requisar estelades als seus seguidors. En el comunicat recorda que es tracta d’un símbol legal i d’una expressió legítima que no constitueix, per si mateixa, cap incitació a l’odi o a la violència.

Paral·lelament, Acció Cassandra ha presentat una denúncia davant el jutjat de guàrdia d’Elx i la Fiscalia perquè s’investigui l’actuació policial. L’entitat considera que els fets podrien constituir delictes de lesions, contra la integritat moral i contra els drets fonamentals, amb una possible motivació discriminatòria per raó d’identitat nacional.

Si algú ens dona info del noi, serà vestit per Capell tota la temporada. Gràcies! pic.twitter.com/SHxEsGgLK1

— Capell1980 (@capell1980bcn) August 23, 2026

El vídeo https://t.co/SXyPSP0Dkp

— Shanti (@Santisbd) August 24, 2026

La proposta consisteix a formar una cadena de persones assegudes al carrer. Les participants són convidades a portar una cadira i una pancarta, però també llibres, diaris, ganxet, jocs o juguetes per als infants, tot allò que permeti recuperar el costum popular de prendre la fresca. La convocatòria també anima a vestir samarretes blanques, verdes o vermelles.

La cadena recorrerà la plaça de la Porta Pintada, el carrer de Sant Miquel, la plaça Major, Jaume II, la plaça de Cort, el carrer del Palau Reial, el Conqueridor, Antoni Maura i el passeig de Sagrera, fins a arribar al Consolat de Mar.

«Només necessitarem una cadira, una pancarta i ganes que ens escoltin», assenyala Madò Farta, que presenta l’acció com una trobada de persones unides per una mateixa voluntat: «reivindicar i defensar Mallorca, la seva terra, les seves tradicions i la seva gent». L’objectiu és que la presidenta del Govern, Marga Prohens, escolti el clam contra la turistificació.

Una icona de la Mallorca que diu prou

Darrere el nom de Madò Farta hi ha una persona que manté la identitat en l’anonimat i que en pocs mesos s’ha convertit en una de les figures més reconeixibles de les mobilitzacions en defensa de Mallorca.

El personatge vesteix la indumentària tradicional de pagesa mallorquina i oculta el rostre rere una màscara de calavera. El vestit simbolitza les arrels i la identitat de l’illa, mentre que la calavera representa una Mallorca amenaçada per la sobreexplotació turística, l’especulació immobiliària i la destrucció del territori.

Madò Farta no reclama la desaparició del turisme, sinó que deixi de condicionar el conjunt de la vida econòmica, social i territorial de l’illa. Amb l’acció del 29 d’agost, converteix el costum de prendre la fresca en una protesta col·lectiva per recuperar els carrers i reivindicar el dret a viure dignament a Mallorca.

La Demarcació de Costes ja va constatar l’any 2022 que l’aparcament no disposava d’autorització i va requerir reiteradament l’Ajuntament perquè el clausurés i en retirés les instal·lacions. El consistori va recórrer contra aquesta decisió al·legant una autorització concedida el 2018 per ordenar els accessos a la platja.

La sentència 263/2026 del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, dictada el 8 de maig, ha rebutjat l’argument municipal. El tribunal determina que l’autorització va caducar el març de 2022, desestima el recurs de l’Ajuntament i li imposa les costes judicials, amb un màxim de 3.000 euros.

El manteniment de l’aparcament també impedeix la recuperació completa del sistema dunar. El GOB denuncia des del 2018 la degradació d’aquest espai, on una actuació amb maquinària va destruir uns 300 metres quadrats de dunes amb espècies com el gram de platja i el lliri de mar.

L’entitat exigeix a l’Ajuntament que retiri immediatament la senyalització i deixi de facilitar l’estacionament. També reclama a Costes que instal·li els cartells anunciats, impedeixi físicament l’accés dels vehicles i faci complir la prohibició: «La protecció del domini públic i de la zona dunar no necessita més expedients ni més anys d’espera, sinó que les administracions facin complir d’una vegada la legalitat.»

Romaguera denuncia que no totes les víctimes han tingut el mateix reconeixement ni han pogut exercir en igualtat de condicions els drets a la veritat, la justícia i la reparació. Mentre unes han ocupat un lloc central en el relat institucional, les causades per la repressió franquista, la violència policial, els grups parapolicials o els aparells de l’Estat han estat sovint arraconades o directament excloses.

El llibre també analitza l’evolució de determinades associacions de víctimes, especialment l’Associació de Víctimes del Terrorisme, i la seva actuació com a grup de pressió vinculat als interessos polítics de la dreta i l’extrema dreta. Segons l’autor, aquesta instrumentalització ha contribuït a dividir les víctimes entre reconegudes i ignorades, i a utilitzar-ne el patiment per criminalitzar l’esquerra i els moviments sobiranistes.

Amb les presentacions anunciades per a l’octubre, Romaguera vol continuar obrint el debat sobre la necessitat d’una memòria inclusiva, basada en el principi que, davant un mateix sofriment, totes les persones han de tenir els mateixos drets. Víctimas S.A. es pot adquirir a les llibreries i a través de Txalaparta.

La planta baixa acollirà espais museístics i exposicions permanents i temporals. L’antiga sala de plens es convertirà en una biblioteca i centre de documentació, mentre que el nou volum que es construirà a la part posterior disposarà de sales per a conferències i tallers, la seu de la Càtedra Walter Benjamin i un petit Alberg de la Memòria per allotjar investigadors, artistes i estudiants.

L’equipament estarà vinculat al memorial «Passatges», obra de Dani Karavan situada al costat del cementiri de Portbou, i reforçarà la memòria del municipi com a espai fronterer travessat pels exilis del segle XX.

Amb el nou centre, Portbou vol anar més enllà del record dels darrers dies de Walter Benjamin i esdevenir un espai estable de pensament crític sobre la persecució, l’exili, el feixisme i les fronteres, unes qüestions que continuen plenament vigents. 3CatInfo va informar aquest dissabte del nou impuls al projecte.

La setzena edició també va servir per reclamar la recuperació efectiva de la Casa Valor, la creació d’una fundació dedicada a l’escriptor i la defensa del català a les comarques meridionals del País Valencià. L’acte va estar organitzat pel Centre Cultural Castellut i l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, amb la col·laboració de diverses entitats culturals i de defensa de la llengua.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha garantit la continuïtat de la UCE amb el suport del Govern, mentre que el president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, ha anunciat que la institució duplicarà la seva aportació. Vila ha defensat la funció de la Universitat com a espai de pensament i reflexió en català, per damunt de les fronteres administratives, en un moment marcat per la intel·ligència artificial, els discursos negacionistes, l’ascens de l’extrema dreta i els atacs contra la llengua.

La cloenda també ha acollit el lliurament dels Premis Canigó a la Bressola i a El Punt Avui, dues iniciatives nascudes el 1976. La Bressola ha estat reconeguda pels cinquanta anys d’ensenyament en català a Catalunya Nord. Francesc Bitlloch ha recordat que va ser precisament a la UCE on es va plantejar per primera vegada la creació d’una escola catalana al nord del país, i ha reivindicat la Universitat com a espai de «fermentació d’idees per als Països Catalans».

El guardó a El Punt Avui ha reconegut el paper del diari en la recuperació del català com a llengua periodística i en la construcció d’un espai nacional de comunicació. El seu director, Joan Vall Clara, ha remarcat que el reconeixement pertany a les desenes de milers de persones que han sostingut el projecte i ha advertit que «sense independència econòmica no hi ha periodisme independent».

La UCE arriba així al final de la 58a edició amb la perspectiva de poder assolir els seixanta anys, però també amb el repte de renovar-se i estabilitzar el finançament. Continua sent un dels pocs espais que mantenen una mirada sobre la nació catalana completa i que permeten compartir reflexions i projectes a persones procedents del conjunt dels Països Catalans.

Una història comuna, però no uniforme

La primera jornada es va dedicar a la història. Hi van intervenir, entre d’altres, Josep Fontana, Antoni Morell, Pere Jofre, Pere Verdaguer i Alfons Cucó, cadascun des de la realitat del seu territori.

Josep Fontana va advertir que la història no podia ser una simple evocació del passat, sinó una eina per entendre i transformar el present. També va posar damunt la taula la relació entre classe i nació, dos conceptes que no podien ser estudiats separadament.

Antoni Morell va repassar la singularitat històrica d’Andorra, sense deixar d’inscriure-la dins els vincles compartits amb la resta dels territoris catalans. Pere Jofre va abordar la història de les Illes, la seva incorporació als circuits comercials mediterranis i les conseqüències socials i nacionals de les diferents dominacions.

Pere Verdaguer va descriure la situació de Catalunya Nord, marcada per l’assimilació de l’estat francès, la repressió contra la llengua i la progressiva orientació econòmica cap a França. Alfons Cucó, per la seva banda, va exposar el recorregut històric del País Valencià, des de les Germanies i la Guerra de Successió fins a la Renaixença i el ressorgiment de la consciència nacional.

El debat va evidenciar que no existia una història idèntica a tots els territoris, però sí processos compartits, relacions permanents i una subordinació nacional comuna. Max Cahner va qüestionar les interpretacions que reduïen el catalanisme a una simple expressió de les burgesies i va defensar l’existència d’un llarg fil històric compartit.

Geografia, economia i cultura contra les fronteres imposades

Les ponències també van examinar la formació dels mercats nacionals, l’aparició de les burgesies i els obstacles polítics que havien impedit l’articulació econòmica dels Països Catalans.

Rafael Ribó va presentar una anàlisi geogràfica que qüestionava les divisions administratives imposades pels estats espanyol i francès. La geografia mostrava unes relacions humanes, econòmiques i territorials que no coincidien amb les fronteres estatals. La nació apareixia, així, no com una construcció artificial, sinó com una realitat fragmentada políticament.

Un altre dels debats centrals va ser el mateix significat del concepte Països Catalans. Les comunicacions oscil·laven entre considerar-los una comunitat lingüística i cultural o reconèixer-los també com una realitat nacional amb conseqüències polítiques. Precisament aquesta tensió demostrava que el terme havia deixat de ser només una formulació intel·lectual: començava a reclamar una concreció política.

Els partits davant els Països Catalans

La darrera sessió es va dedicar al debat polític. Hi van intervenir Jordi Carbonell, Eliseu Climent i Josep Maria Llompart, que van presentar la realitat del Principat, el País Valencià i les Illes. També s’hi van exposar documents i posicionaments de nombroses forces polítiques.

Les intervencions mostraren una gran diversitat. Alguns partits es limitaven a reconèixer els vincles culturals i lingüístics; uns altres defensaven formes de coordinació o federació, mentre que les organitzacions independentistes situaven els Països Catalans com el marc nacional complet de la lluita d’alliberament.

Tanmateix, la crònica constatava un avenç significatiu: el reconeixement de les relacions naturals entre Catalunya, el País Valencià i les Illes començava a estendre’s entre forces polítiques molt diverses. Encara no hi havia consens sobre l’articulació política d’aquest espai nacional, però els Països Catalans ja no podien ser ignorats.

Un debat propi d’un temps d’obertura

Aquelles Jornades pertanyen a una època en què encara era possible reunir historiadors, economistes, activistes i representants polítics per discutir, sense complexos, sobre la totalitat nacional. No es tractava d’una celebració simbòlica ni d’un acte estrictament cultural, sinó d’un intent d’elaborar coneixement, consciència i projecte polític.

La trobada es va celebrar mentre es desenvolupava el Congrés de Cultura Catalana i compartia plenament el seu esperit: reconstruir els lligams trencats per les monarquies absolutes, pensar els Països Catalans en tota la seva extensió i preparar instruments per al futur.

És molt probable que moltes de les reflexions d’aquells dies acabessin incorporades, directament o a través dels seus protagonistes, als debats i les resolucions del Congrés. La crònica de Canigó, però, no estableix explícitament aquesta relació, que caldria contrastar amb les resolucions i els documents de treball.

Cinquanta anys després, la lectura d’aquelles pàgines produeix una sensació difícil d’evitar: debats d’aquesta amplitud nacional, amb representació de tots els territoris i voluntat d’extreure’n conseqüències polítiques, avui gairebé ja no es fan. I quan es convoquen, sovint apareixen molt esbiaixats pel predomini de la realitat política de Catalunya Sud. Aquesta limitació també es pot observar en espais com la Universitat Catalana d’Estiu, malgrat la seva vocació nacional i el fet de celebrar-se a Prada de Conflent. Massa sovint, els debats acaben girant al voltant de la política institucional de la Catalunya estricte, mentre que el País Valencià, les Illes, Catalunya Nord, Andorra, la Franja o l’Alguer hi apareixen en un segon terme, com a realitats complementàries i no com a parts constitutives d’un mateix projecte nacional.

Les Jornades de 1976 no van resoldre totes les contradiccions, però van intentar pensar els Països Catalans des de tots els territoris i no únicament des del centre polític de Catalunya Sud. Aquesta és, segurament, una de les seves aportacions més valuoses i una de les absències més evidents del present.

Perquè els Països Catalans no poden limitar-se a una referència cultural o sentimental: han de tornar a ser un espai compartit d’anàlisi, articulació i proposta política.

La protesta manté viva l’exigència de responsabilitats polítiques i judicials per la gestió de la DANA i les seves conseqüències. El cartell de la convocatòria mostra l’expresident valencià Carlos Mazón cap per avall i incorpora un crespó negre en record de les víctimes.

Amb aquesta nova mobilització, les entitats convocants volen denunciar la manca de respostes i deixar clar que el dolor, la indignació i la demanda de justícia continuen presents als carrers del País Valencià.

La campanya continuarà el 26 d’agost, durant la cinquena etapa de La Vuelta, que passarà pel Priorat i les Terres de l’Ebre. Sota el lema «Hi soc, hi som», l’ANC anima la ciutadania a participar-hi i mostrar que la lluita per la independència continua present arreu dels Països Catalans.

La marxa se celebrarà, com és habitual, la vigília de la Diada Nacional de Catalunya i recorrerà els carrers del Born per reivindicar la independència i homenatjar les persones que han lluitat per les llibertats nacionals dels Països Catalans.

Amb el lema «Feu-la circular i feu-ho viral», els impulsors conviden a seguir els canals de la Marxa de Torxes del Born i a contribuir a estendre una convocatòria que combina memòria, mobilització i compromís amb la llibertat nacional.

Sota el lema «Persistim i perseverem», els participants han tornat a desplegar estelades i pancartes visibles des de les carreteres. Amb aquesta acció sostinguda, els CDR d’Osona volen remarcar que no normalitzen l’ocupació ni la situació política actual i que continuen lluitant per la independència.

Després de més de sis anys de presència ininterrompuda als ponts, la iniciativa s’ha convertit en una expressió de constància, resistència i persistència independentista.

🔴 346. ✊ Seguim una setmana més. #PONTSperLaINDEPENDÈNCIA

PERSISTIM i PERSEVEREM en la lluita per la LLIBERTAT de CATALUNYA.
Fem visible que no normalitzem l'ocupació i que seguim lluitant per la #independència!#HiSom

Ponts de:
📍#ORÍS: C17
📍#GURB: C25
📍#VIC: C17 pic.twitter.com/5TD01UaPFO

— CDR Vic (@CDRepublicaVic) August 22, 2026

Els actes començaran el divendres 25 de setembre amb una concentració a Olot. La marxa es desenvoluparà durant les dues jornades següents, passant per Camprodon i Sant Pau de Segúries fins a completar el recorregut entre Catalunya Nord i el Principat.

La caminada forma part del programa del centenari dels Fets de Prats de Molló i vol convertir el camí que Macià no va poder completar en un exercici de memòria activa. Les inscripcions i la informació pràctica es poden consultar mitjançant el codi QR del cartell.

La Marxa Macià reivindica així un episodi que, malgrat acabar amb la detenció dels seus impulsors, va internacionalitzar la causa catalana i va consolidar Francesc Macià com un referent de la lluita per la independència.

Dos articles publicats aquest estiu ho mostren amb una claredat inquietant. Jean-Jacques Bedu denuncia a La Semaine du Roussillon l’ús selectiu de la memòria per part de l’extrema dreta francesa. Louis Dagues, a El Punt Avui, alerta de la desaparició accelerada de la memòria col·lectiva nord-catalana. Són dues mirades diferents sobre una mateixa ofensiva: uns reescriuen la història i els altres en buiden el país.

La memòria obligatòria per als altres

Bedu posa al descobert la doble moral del Reagrupament Nacional. L’extrema dreta exigeix a les associacions que participin en cerimònies patriòtiques com a condició per accedir a subvencions públiques. Pretén impartir lliçons de civisme i convertir el «deure de memòria» en una prova d’obediència.

Però aquesta exigència desapareix quan es tracta de revisar la seva pròpia història. L’any 1986, el Front National va fer diputat Pierre Sergent, fundador i dirigent de la branca metropolitana de l’Organització de l’Exèrcit Secret, l’OAS, i condemnat dues vegades a mort per la seva participació en una organització responsable d’atemptats i desenes de morts durant la guerra d’Algèria.

Un dels grans projectes polítics de Sergent consistia a amnistiar els partidaris de l’Algèria francesa i concedir la menció de «mort per França» als membres de l’OAS executats. El 2022, la municipalitat de Perpinyà governada per l’extrema dreta va arribar a donar el seu nom a una esplanada. Quan la justícia va ordenar retirar-lo, l’alcalde Louis Aliot va invocar «l’equilibri de les memòries».

L’operació és coneguda: la memòria dels altres es converteix en obligació; la pròpia es maquilla, es justifica o s’honora. Es reclama submissió als valors republicans des d’una tradició política que els va combatre amb les armes. La memòria deixa de ser un bé comú i es transforma en un instrument de control, una condició imposada des de la finestreta de les subvencions.

No és memòria: és disciplinament.

Un país esborrat de les seves institucions

Louis Dagues descriu l’altra cara del procés. A Catalunya Nord ja no es tracta únicament de manipular determinats episodis històrics, sinó de desconnectar gradualment el territori de la seva catalanitat.

En pocs mesos s’ha amenaçat la continuïtat del màster d’Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà, poc després dels quaranta anys de l’Institut Franco-Català Transfronterer. L’Ajuntament de Perpinyà ha suprimit la Regidoria de Catalanitat, creada durant els anys cinquanta i decisiva en la recuperació de la presència pública de la llengua. També ha retirat la seva aportació a l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, una conquesta assolida fa només set anys després de dècades de mobilització.

El debat sobre el canvi de nom del departament dels Pirineus Orientals ha evidenciat igualment la pèrdua de consciència nacional. Allò que el 1970 era una aspiració compartida per una gran majoria dels nord-catalans avui s’ha trobat amb la indiferència d’una part important de la població. I fins i tot una denominació amb l’adjectiu «català» pot acabar funcionant com una etiqueta administrativa que no reconegui Catalunya Nord com a part dels Països Catalans.

L’esborrament també arriba als museus. Joan Miró pot ser exposat a Perpinyà sense que el català aparegui enlloc. Gumersind Gomila, escriptor menorquí, catalanista i autor de La sorra calenta, pot ser presentat com un poeta «en espanyol» i veure el seu títol convertit en La Sorra Caliente. No és una simple errada de traducció. És el resultat d’un país que ja no disposa dels mecanismes necessaris per reconèixer-se en la seva pròpia cultura.

Primer desapareix la llengua que explica l’obra. Després desapareix el compromís nacional de l’autor. Finalment, l’artista queda convertit en una peça desarrelada, apta per al consum cultural però incapaç d’interpel·lar el present.

De la repressió a la desmemòria

La substitució nacional no s’exerceix sempre mitjançant prohibicions. Durant dècades, l’Estat francès va perseguir i ridiculitzar el català, imposant la vergonya lingüística i presentant la República com l’únic horitzó possible. Ara ja no cal prohibir de manera explícita allò que prèviament s’ha convertit en marginal, ornamental o desconegut.

La fase superior de l’assimilació és aconseguir que el mateix poble oblidi que un dia va lluitar per allò que li han pres.

Dagues es pregunta com és possible que en només cinquanta anys no s’hagi perdut únicament la reivindicació, sinó també la memòria de la lluita. La resposta no es pot atribuir als nouvinguts. El problema no és que arribin persones de fora, sinó que les institucions no transmeten la història, la llengua ni la realitat nacional del territori ni als qui hi arriben ni als qui hi neixen.

Sense escola, universitat, mitjans de comunicació, creació cultural i institucions compromeses, no hi ha incorporació possible a la memòria col·lectiva. Hi ha només una suma d’individus que comparteixen un espai administratiu, però no necessàriament una societat conscient del seu passat i del seu futur.

La memòria no pot ser només un producte

La Catalunya Nord necessita llibres, documentaris, pòdcasts, exposicions, arxius, rutes, música, teatre i mitjans capaços de tornar a explicar el país. Necessita un ecosistema creatiu i intel·lectual que faci accessible la seva història a les noves generacions.

Però la memòria no es pot reduir a un «producte de consum» ni quedar reclosa en commemoracions institucionals. Tampoc pot dependre exclusivament de subvencions atorgades per les mateixes administracions que en delimiten el relat.

Coneixem massa bé aquesta memòria subvencionada: recorda les víctimes, però evita assenyalar els responsables; celebra les llibertats presents, però silencia les continuïtats dels aparells de poder; converteix les lluites en patrimoni inofensiu i els combatents en figures decoratives.

La memòria combativa fa exactament el contrari. No recorda per instal·lar-se en la nostàlgia, sinó per recuperar els fils interromputs de la lluita. No commemora les derrotes per resignar-s’hi, sinó per entendre per què es van produir i preparar nous embats.

Recordar per tornar a lluitar

La memòria de Catalunya Nord no pot separar-se de la resta dels Països Catalans. La supressió de la llengua a Perpinyà, l’esborrament cultural de Miró i Gomila o el blanqueig de l’OAS no són problemes locals. Formen part d’una mateixa batalla per decidir si aquest territori continuarà essent una part viva de la nació o quedarà reduït a una referència geogràfica i folklòrica.

Cal recuperar la memòria de les mobilitzacions per la llengua, de Nostra Terra, dels Jocs Florals, de l’escola catalana, de les lluites pageses i obreres, dels moviments culturals i polítics i dels activistes que van impedir que el país desaparegués del tot. Però també cal vincular aquest llegat amb les lluites actuals. Una memòria sense continuïtat política és només arqueologia.

No podem esperar que les institucions que han abandonat la transmissió del país siguin les úniques encarregades de reconstruir-la. Cal exigir-los responsabilitats, però també bastir espais propis: arxius populars, mitjans independents, xarxes educatives, projectes culturals i relacions permanents entre tots els territoris dels Països Catalans.

Walter Benjamin advertia que ni tan sols els morts estaran segurs si l’enemic venç. A Catalunya Nord, l’enemic no només vol guanyar el present: vol decidir qui mereix ser recordat, en quina llengua i al servei de quin projecte polític.

Per això la memòria no és un luxe cultural ni una mirada melancòlica cap al passat. És una condició per continuar existint. Un poble que oblida les seves lluites també acaba oblidant les seves aspiracions. I quan ens prenen la memòria, no ens prenen només la història: ens prenen el país.

Segons La Coll@nada, els membres del partit van respondre increpant l’organització i van decidir quedar-se. Aliança Catalana també va fer una crida a les xarxes perquè més militants i simpatitzants acudissin a la Rambla de Sant Isidre.

Davant aquesta situació, prop de cinc-centes persones van participar en una concentració pacífica al voltant de la taula, amb pancartes com «Fora feixistes del Fes-ta el dinar» i «Aliança Catalana no sou benvinguts».

Després d’una hora i mitja, els militants del partit van abandonar la Rambla escortats pels Mossos d’Esquadra, sota un ampli dispositiu policial. La Coll@nada i el Casal Popular El Foment han defensat així el caràcter popular, autogestionat, antiracista i antifeixista d’un espai comunitari construït durant més de vint anys.

Els actes començaran a les 18.30 h amb un jurament ciutadà de les Constitucions Catalanes, obert a totes les persones que es vulguin comprometre en la defensa de la llibertat i la identitat de Catalunya.

A les 19 h es farà un homenatge als batlles de Catalunya Nord que han defensat l’ús del català als consells municipals. L’acte comptarà amb representants municipals dels Banys, Elna, Sant Andreu, Portvendres i Tarerac.

La commemoració acabarà a les 21 h amb un concert gratuït de Goulamas’K, grup occitano-català que combina música tradicional amb punk, rock i ska. Durant la jornada també hi haurà servei de begudes i menjar.

Els Fets de Prats de Molló van ser avortats el novembre del 1926 amb la detenció de Macià i els seus companys a Vil·la Denise, l’actual Casa Macià. Malgrat el fracàs de l’operació, el judici posterior va internacionalitzar la causa catalana i va convertir Macià en un referent de la lluita per la independència.

La jornada vol recuperar aquesta memòria de resistència i reivindicar la Casa Macià com un espai d’unió entre el nord i el sud del país i de continuïtat de la lluita per l’alliberament nacional.

Les entitats consideren que el projecte és incompatible amb l’emergència climàtica i el risc creixent d’incendis. «Continuar aprovant noves urbanitzacions en zones forestals és insistir en un model que incrementa el risc i compromet la conservació del territori», adverteix SOS Costa Brava.

La federació recorda que el sector no s’ha desenvolupat durant els 23 anys de vigència del planejament i sosté que encara no s’ha adquirit el dret a urbanitzar. Per això, reclama a l’Ajuntament que aprofiti la modificació del POUM per desclassificar l’àmbit i preservar prop de deu hectàrees de bosc.

SOS Costa Brava i Salvem Begur denuncien possibles incompliments relacionats amb els terrenys amb pendents superiors al 20%, la fragmentació del PEIN, les directrius del Pla Director Urbanístic i la normativa de prevenció d’incendis. L’any 2024, l’Oficina Tècnica d’Avaluació Ambiental ja va exigir que el projecte se sotmetés a una avaluació ambiental estratègica.

Les entitats han demanat una declaració ambiental desfavorable i recorden que Begur ja té més de cinquanta urbanitzacions a tocar de masses forestals. També qüestionen l’aprovació recent dels sectors de Bosc Major i Mas Gispert, igualment situats en entorns forestals.

SOS Costa Brava reclama replantejar el model urbanístic de Begur i prioritzar la preservació dels boscos i els connectors ecològics com a eines indispensables per protegir la biodiversitat i augmentar la resiliència del territori davant el canvi climàtic.

Comencem per la data més delicada, el 25 de setembre. El decret del 31 de març de 2003 en va fer el dia d’homenatge als harkis, aquests auxiliars que van servir França i que aquesta última va abandonar vergonyosament al seu destí, tancant-los en camps, com el de Rivesaltes. Aquest reconeixement, el van arrencar presidents de la República: Jacques Chirac ja el 2001, l’admissió de la responsabilitat de l’Estat sota François Hollande, el perdó demanat per Emmanuel Macron el 2021. L’ex Front National, ell, no ha escrit ni una línia d’aquest dossier. El fervor és recent; només és més estrident. Ara el Rassemblement National és el guardià zelós d’una memòria a la qual no ha aportat res, i que transforma en una prova de lleialtat per al club de petanca.

Primer, l’amenaça de tancament del màster d’estudis catalans, just després que l’Institut Franco Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà hagi celebrat els seus quaranta anys d’existència. Després, la supressió de la regidoria de la Catalanitat de l’Ajuntament de Perpinyà, regidoria creada des dels anys 1950 i que havia portat als anys 1990 tota la difusió de la llengua catalana a l’espai públic de la capital nord-catalana.

Tercer, el canvi de nom del Departament del Pirineu Oriental, que havia sigut un desig del 90% dels nord-catalans el 1970, però que el 2026 només es va enfrontar a la indiferència d’una gran part de la població i s’ha hagut d’acontentar d’una tímida comunicació per part de la institució local.

Quart, la supressió de la participació financera de la Vila de Perpinyà a l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, guanyada fa només set anys, després de manifestacions geganteres i de reivindicacions militants d’ençà dels anys 2000. Cinc: dues exposicions de pintors, imprescindibles de la cultura catalana i del catalanisme, en Joan Miró i en Gumersind Gomila, respectivament al museu d’art de Perpinyà i al municipi de Canet. En Miró havia deixat el 1976 unes peces al museu de Ceret per simbolitzar el seu retorn a Catalunya, i en Gomila, d’origen menorquí, va ser redactor i fundador de la revista catalanista Nostra Terra, participant en els Jocs Florals, deixeble al taller Sant Vicenç i autor, entre altres, del poema La sorra calenta. Si la llengua catalana és totalment absent de l’exposició del Miró (organitzada gràcies a un agermanament entre el govern de les Illes i la Vila de Perpinyà), en Gomila és presentat com un autor de poemes “en espanyol”, “la Sorra Caliente”.

Què ha passat en aquest país perquè les institucions i els actors culturals esdevinguin tan desarrelats respecte a la pròpia història del territori? Com és possible que en només cinquanta anys s’hagi perdut no només la reivindicació, sinó també la memòria de la lluita? La resposta és senzilla, i resideix en la mecànica pròpia del país. La Catalunya del Nord, vell país, els més de 65 anys representaran d’aquí a una generació més de la meitat de la població, i es tornarà doncs un país de vells. Els nostres vells, nogensmenys, són importats de fora: el territori importa jubilats forasters, que no venen a viure a la Catalunya del Nord, sinó a hi morir. Entre tot això, les institucions, que haurien i havien de conservar la capsa memorial del país, no han fet la tasca de transmetre, que sigui als nouvinguts com als nounascuts.

Avui dia, al nord, no existeix cap producte de consum memorial adaptat, a banda d’algunes iniciatives militants i sovint aïllades de la seua pròpia societat. Cosa que ens porta a l’últim punt: no existeix avui dia a la Catalunya del Nord cap ecosistema creatiu, de reflexió i de pensament, que pugui produir continguts per tal de tornar a encendre una memòria col·lectiva, i doncs fer societat. Ara, rau als menys de 65 anys la tasca de produir, pensar i construir la memòria del País. La Marguerite Duras deia: “Estic a favor de tancar totes les universitats, facultats i escoles per tornar a començar-ho tot.” Que es vulgui o no, és, potser, el que esperen els nord-catalans.

Aquesta dicotomia o bipolaritat electoral no és una cosa del passat. De fet, forma part del tarannà electoral català i n’hem vist alguns exemples ben recents. L’any 2019 es van celebrar simultàniament eleccions europees i municipals. Carles Puigdemont, que es presentava al Parlament Europeu, va guanyar les eleccions europees a la ciutat de Barcelona, però va ser Ernest Maragall qui va guanyar les eleccions municipals a la mateixa ciutat el mateix dia (encara que Ada Colau li acabés robant l’alcaldia pactant vergonyosament amb Manuel Valls). Molta gent, aquell dia, va votar el líder de Junts a les europees i va votar Maragall o Colau a l’urna del costat. Podríem trobar molts d’altres exemples d’aquesta tendència a votar el candidat per sobre de les sigles, a casa nostra. Algú creu honestament que Badalona és una ciutat ideològicament pròxima al PP? És clar que no. Però Xavier García Albiol és un candidat imbatible. Algú creu que ICV o els Comuns haurien guanyat mai l’alcaldia de Barcelona sense Ada Colau? És clar que no. Mai més la tornaran a tenir, suposo que en són conscients. De la mateixa manera, el procés independentista només va ser possible pels hiperlideratges que hi havia al capdavant: Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Muriel Casals o Jordi Cuixart, entre d’altres. Si haguessin estat uns líders justets o mediocres mai no s’hauria fet res. Per la mateixa raó, la crisi de l’independentisme, avui, s’explica en bona part per la manca de lideratges creïbles, audaços i autèntics, capaços d’il·lusionar i trencar les costures dels partits.

El pes dels lideratges sobre els partits no és un fenomen català o espanyol. Fratelli d’Italia mai no hauria guanyat les eleccions sense el turbolideratge de Giorgia Meloni. Evidentment, la majoria dels votants italians no haurien pensat mai que acabarien votant algú provinent del postfeixisme. Tampoc Emmanuel Macron no hauria guanyat les eleccions presidencials del 2017, amb un partit de nova creació que duia les seves pròpies inicials i contra alguns candidats consolidadíssims, si no fos pel seu magnetisme i la seva personalitat. Avui els lideratges, o els candidats, són molt més importants que els partits o les ideologies. En un món líquid, mancat de referents, amb poc temps per al debat profund, on no hi ha gaire diferència entre el centredreta i el centreesquerra, un bon líder és la millor arma electoral. S’han acabat els programes electorals de 200 pàgines i els congressos ideològics. Bons candidats i bones idees nuclears, i a jugar. Un bon exemple és Zohran Mamdani, que va guanyar l’alcaldia de Nova York amb un programa bàsic de deu punts, dels quals la gent només recorda que proposava autobusos gratuïts i supermercats públics. I poca cosa més.

L’any 1992 el consultor James Carville, que treballava per a la cursa electoral de Bill Clinton, va reunir un grup de treballadors de la campanya i els va donar tres missatges que s’havien de gravar a foc al cervell. El primer era que Clinton encarnava el canvi contra el president George W. Bush. El segon missatge era que calia no oblidar les polítiques de salut pública, una de les grans banderes del Partit Demòcrata. I el tercer, que ha passat a la història de la comunicació política, era que els votants nord-americans votaven amb l’economia com a principal preocupació (la qual cosa encara passa avui, per cert). "És l’economia, estúpid!", els va etzibar. Gairebé 35 anys després d’aquella proclama, els partits catalans haurien de pensar menys en el programa, menys en el partit, menys en la demoscòpia, menys en l’argumentari, i començar a apostar per candidats (nous o vells, això és igual) que siguin capaços de superar el partit, de depassar-lo, d’il·lusionar. La gent, com hem vist molts cops, està més que disposada a votar algú que no representi exactament la seva ideologia si aquesta persona és capaç d’encarnar un lideratge genuí, autèntic, honest. Les guerres, al capdavall, les guanyen els generals que tenen geni, visió i coratge. A Jaume I els seus barons i consellers li van recomanar que no s’aventurés a la conquesta de Mallorca amb tota mena d’excuses de mal pagador; ell se’ls va escoltar, va tirar pel dret, i per això a Mallorca avui hi ha catalans i no pas sarraïns. Les solucions les tenim mirant la nostra pròpia història, sigui antiga o recent. I, si alcem la mirada, veurem partits d’arreu del món que estaven en hores baixes i que avui són opcions guanyadores perquè han apostat per lideratges vencedors.