Sota el lema “33 anys sense tu, 33 anys lluitant per tu”, la commemoració ha posat de manifest la voluntat de mantenir viva la memòria del jove independentista i antifeixista, convertit amb els anys en un símbol de la lluita contra l’extrema dreta als Països Catalans.

La plaça de l’Ajuntament ha estat un dels punts centrals de l’acte, on s’ha fet una ofrena floral en record seu i s’han succeït intervencions que han reivindicat la seva figura com la d’un jove compromès políticament i socialment. Durant la jornada, també s’han pogut escoltar testimonis com el de Betlem Agulló, així com les intervencions de militants històrics i actuals del moviment juvenil, que han recordat què va significar lluitar al seu costat i han posat en relleu la continuïtat del seu llegat.

El jovent d’Arran ha tingut un paper destacat en la convocatòria, reafirmant el compromís de les noves generacions amb la memòria i la lluita de Guillem Agulló. “No t’oblidarem mai i continuarem la teua lluita”, han expressat, tot reivindicant una “terra de tothom” lliure de feixisme.

Els organitzadors han subratllat que la jornada no és només un homenatge, sinó també una eina de conscienciació per alertar sobre les conseqüències de l’odi i la violència política, i per reforçar els valors antifeixistes entre el jovent.

La commemoració també ha tornat a denunciar la resposta judicial al cas. L’Audiència de Castelló va qualificar els fets com una baralla juvenil, sense reconèixer el mòbil polític, i va condemnar l’autor confés de l’assassinat, Pedro Cuevas, a catorze anys de presó, dels quals només en va complir quatre. La resta d’acusats van ser absolts.

 

Blanca Serra posava nom a una de les patologies recurrents de l’independentisme: l’adamisme. No com a anècdota, sinó com a mecanisme de desconnexió política.

“En política —deia— l’adamisme porta a no reconèixer els predecessors d’un pensament o grup: cada grup o partit es creu que ha nascut com una novetat absoluta.”

Aquesta desmemòria no és innocent. És funcional. Permet començar sempre de zero, esborrar responsabilitats i, sobretot, evitar continuïtats que obligarien a ser coherents.

Per això el seu discurs no era només una reivindicació del passat, sinó una esmena al present.

Perquè mentre hi ha hagut generacions que van construir organització en la clandestinitat, assumint morts, repressió, presó, refugi i exili, avui una part significativa de la política ha fet de l’autonomia un espai de confort. No com a eina transitòria, sinó com a marc definitiu.

La política convertida en professió.
La gestió convertida en horitzó.
La renúncia convertida en discurs.

És exactament allò que aquella generació militant havia decidit no ser.

En aquest fil de continuïtat, la seva trajectòria no es pot entendre sense aquesta genealogia compartida: figures que van combinar rigor intel·lectual i compromís polític sense passar pels circuits de la política institucional que atorguen visibilitat. Una generació sovint relegada, però imprescindible.

Blanca Serra no idealitzava res. Però tampoc no acceptava l’oblit.

Quan parlava de llengua, ho feia sense concessions: advertia que els catalans som massa sovint agents actius del procés de minorització. Quan parlava de política, denunciava els límits estructurals d’un sistema autonòmic basat en la dependència i la submissió. I quan parlava d’estratègia, insistia en allò que avui sembla gairebé subversiu: organització, poder popular i coherència.

No hi ha equidistàncies en aquest plantejament. Hi ha un fil.

Recollint experiències al llarg de la història contra l’opressió contra el poble català, es configura l'independentisme contemporani de combat: el fil que uneix el PSAN-Provisional amb el CSPC, IPC, Terra Lliure, MDT, la Candidatura d’Unitat Popular i Poble Lliure; el fil que travessa les consultes, el 9-N, l’1-O, el 3-O i la batalla d’Urquinaona.

El fil que connecta llengua, classe i Països Catalans
El fil que impedeix que cada derrota esdevingui també una amnèsia.

Sense aquest fil, tot es fragmenta. Amb aquest fil, cada etapa —amb les seves contradiccions— forma part d’un mateix procés històric.

Blanca Serra va dedicar la vida a mantenir viu aquest fil.

Salellas ha fet públic l’anunci aquest dissabte durant una conversa-vermut centrada en els reptes i el futur de la ciutat. Segons ha explicat, encapçalarà la candidatura per “consolidar el projecte de govern” i continuar amb la “transformació de la ciutat”.

La decisió neix a proposta de la militància de Guanyem Girona i ha estat validada en una assemblea celebrada aquesta setmana, que ha destacat positivament tant l’acció de govern com el lideratge de l’actual alcalde.

La formació es fixa com a objectiu tornar a assolir l’alcaldia per consolidar el canvi de rumb iniciat aquest mandat i culminar els projectes en marxa. En aquest sentit, Salellas ha defensat que la ciutat necessita “més anys de govern de Guanyem” per aprofundir en les transformacions iniciades, especialment en àmbits com l’habitatge, la transformació urbana i els serveis públics. “Els canvis volen temps”, ha remarcat.

L’habitatge és un dels eixos centrals del seu projecte. L’alcalde ha reivindicat el paper capdavanter del consistori en aquest àmbit i ha defensat la necessitat d’ampliar les polítiques d’habitatge públic per garantir el dret a viure a la ciutat.

Paral·lelament, ha apostat per avançar cap a una Girona “plena de vida”, amb més espai públic per a les persones, carrers pacificats i una mobilitat més sostenible. En aquest marc, ha destacat iniciatives com la Girocleta, la creació de noves centralitats als diferents punts de la ciutat i les actuacions de pacificació de carrers i entorns escolars.

Salellas també ha posat l’accent en la necessitat de preservar la identitat pròpia de la ciutat com a element clau per afrontar els reptes de futur, així com en el reforç de les polítiques socials i climàtiques per reduir desigualtats.

“No ha estat un mandat fàcil, però el compromís amb Girona i amb el projecte de Guanyem em dona energia per continuar”, ha afirmat.

Pel que fa a la candidatura, Guanyem Girona definirà durant aquest any la resta de la llista, que combinarà continuïtat i renovació amb la voluntat de revalidar un govern que consideren “solvent, proper i compromès”.

Malgrat l’anunci, l’alcalde ha assegurat que es manté “centrat en governar” i en desplegar les polítiques iniciades: “Hem fet molta feina i en queda molta per fer”.

La ballada i la glosada popular han posat el punt final a les activitats culturals de dissabte de l’Acampallengua 2026 a Manacor, en una jornada marcada per la participació i la reivindicació de la llengua i la cultura catalanes. Aquesta celebració final ha aplegat tant acampadors com veïns del municipi, convertint-se en un dels moments més destacats del cap de setmana.

Al llarg del dia, les activitats s’han desplegat en diversos espais del poble, amb una oferta variada que ha sabut connectar amb diferents interessos. Entre les propostes més concorregudes, ha destacat el show de Jèssica Pulla, així com la taula rodona “cultura popular amb perspectiva de gènere”, que han registrat una notable implicació del públic.

Aquestes activitats han posat el focus en donar veu als col·lectius minoritzats, mentre que altres espais com l’Espai Rebel o el taller de periodisme han servit per fomentar el pensament crític i la defensa dels drets humans. Paral·lelament, també s’han impulsat propostes artístiques com la pintura d’un mural col·lectiu o el taller de teatre.

En total, la jornada ha ofert una dotzena d’activitats que han combinat oci, formació i compromís social. El programa ha inclòs tornejos esportius, tallers, gimcanes, jocs antifeixistes, pòdcasts en directe i diverses taules rodones sobre qüestions com el català a les aules, el periodisme o la resposta col·lectiva davant l’auge del racisme.

També hi ha hagut espais específics com l’Espai Violeta, amb activitats centrades en la perspectiva de gènere i l’autodefensa feminista, així com propostes vinculades a la cultura popular com el taller de glossa i ball de bot, que han culminat amb la glosada i la ballada final.

Amb aquesta jornada, l’Acampallengua consolida el seu paper com a espai de trobada juvenil i de dinamització cultural al servei de la llengua, combinant festa, reflexió i compromís col·lectiu.

La decisió sorgeix a proposta de la militància de Guanyem Girona i ha estat validada en una assemblea celebrada aquesta setmana, on es demana a Lluc Salellas que torni a encapçalar la candidatura, tot destacant molt positivament l’acció de govern i el seu lideratge al capdavant de la ciutat.

Guanyem Girona es fixa com a objectiu tornar a assolir l’alcaldia per consolidar el canvi de rumb iniciat aquest mandat i culminar els projectes iniciats. En aquest sentit, Salellas ha defensat que la ciutat necessita «més anys de govern de Guanyem» per continuar amb les transformacions ja en marxa, especialment en àmbits com l’habitatge i la transformació urbana, però també en l’àmbit social i de serveis públics. «Els canvis volen temps», ha remarcat, tot destacant que l’executiu actual disposa ara de més experiència i coneixement per afrontar els reptes pendents.

Entre les prioritats de futur, l’alcalde ha situat l’habitatge com a eix central de l’acció política. Ha recordat que han estat capdavanters en aquest àmbit i ha defensat la necessitat de continuar ampliant les polítiques d’habitatge públic per garantir el dret a viure a la ciutat.

Alhora, ha apostat per avançar cap a una Girona «plena de vida», amb més espai públic per a les persones, carrers pacificats, cultura popular i una mobilitat més sostenible. En aquest marc, ha destacat projectes com l’aposta per la Girocleta, la creació de noves centralitats als quatre punts cardinals de la ciutat i les pacificacions de carrers i entorns escolars.

L’actual alcalde també ha destacat la importància de preservar la identitat pròpia de Girona i la seva manera de ser, com un element clau per afrontar els reptes de futur sense perdre allò que defineix la ciutat i el país.

Salellas també ha remarcat la voluntat de continuar reforçant els serveis públics i les polítiques socials i climàtiques per reduir les desigualtats i preparar la ciutat per als reptes de futur. «No ha estat un mandat fàcil, però el compromís amb Girona i amb el projecte de Guanyem em dona energia per continuar», ha afirmat.

Pel que fa a la candidatura, la formació definirà durant aquest any les persones que acompanyaran Salellas a la llista, però ja ha avançat que la llista consolidarà part de l’equip actual, amb l’objectiu de revalidar un govern que ha demostrat ser solvent, proper i compromès amb la ciutat.

Finalment, l’alcalde ha insistit que, malgrat l’anunci, es manté «centrat en governar» i en desplegar les polítiques iniciades. «Hem fet molta feina i en queda molta per fer», ha conclòs.

L’acte ha arrencat amb un record emocionat de Blanca Serra i Puig, activista històrica i sòcia de l’ANC, traspassada recentment. El coordinador d’Incidència Política, Josep Vila, ha obert el simposi amb un homenatge a la seva trajectòria.

La primera part de la jornada ha anat a càrrec del periodista i director de VilaWeb, Vicent Partal, que ha analitzat el cicle electoral 2023-2024. Partal ha atribuït la davallada del vot independentista a una combinació de factors, entre els quals ha destacat “la decepció col·lectiva, la incapacitat dels partits per mantenir-se units i la repressió espanyola”.

En la segona part, una taula rodona amb Ferran Mascarell, Carme Garcia Suàrez, Mercè Amich Vidal i Xavier Díez ha abordat les bases per a la construcció d’una nova hegemonia política.

Entre les idees compartides, s’ha remarcat la necessitat de superar debats estèrils i reforçar les estructures del moviment. La politòloga Mercè Amich ha advertit contra el “fals dilema entre un ‘nacionalisme excloent’ i un ‘independentisme de majories’ que esdevingui innocu”, i ha defensat la construcció d’“estructures sòlides de defensa de l’interès nacional al marge dels cicles electorals”.

Per la seva banda, l’historiador Xavier Díez ha apostat per ampliar la base social i evitar exclusions: “Un moviment independentista exitós ha de contenir la representació de tota la societat”, ha afirmat, tot reclamant també un “pacte de no agressió” entre les forces independentistes per evitar que les institucions catalanes quedin en mans del que ha qualificat com el “front nacional espanyol”.

En clau social, l’activista Carme Garcia Suàrez ha posat l’accent en la reconstrucció de la confiança amb la ciutadania: “L’abstenció no és desinterès: és una demanda d’honestedat i compromís”, ha dit, tot defensant que la clau no és “ser els més cridaners, sinó connectar amb la gent i esdevenir imprescindibles en la seva vida quotidiana”. Garcia també ha reivindicat el paper de l’ANC com a “paraigua i connector de majories”.

Finalment, Ferran Mascarell ha reflexionat sobre el concepte d’hegemonia en clau històrica i política: “El poble català és un constructe polític desmillorat perquè ens fallen algunes pedres essencials com els partits polítics”, ha afirmat. Segons Mascarell, mentre durant una dècada l’independentisme va marcar l’agenda política, “ara ho està fent l’Estat espanyol”.

El simposi ha volgut anar més enllà d’una reflexió puntual i establir les bases d’un procés continu de debat i elaboració estratègica. Els assistents han pogut formular preguntes i també podran fer aportacions per escrit fins al 18 d’abril, amb l’objectiu d’enriquir les conclusions i contribuir a una presa de decisions més sòlida i compartida.

Amb aquesta iniciativa, l’ANC referma la seva voluntat d’actuar com a espai de trobada i impuls estratègic del moviment independentista, amb la mirada posada en la recuperació de la iniciativa política i la construcció d’una nova hegemonia davant el proper cicle electoral.

En un comunicat, el col·lectiu ha volgut subratllar que Serra no només va treballar pel poble de Catalunya, sinó per “tota la nació catalana”, reivindicant la seva trajectòria en defensa de la llengua i la independència. En aquest sentit, han destacat el seu compromís constant, així com el seu coratge i determinació en la lluita per l’ús social del català.

L’entitat també ha posat en valor la persistència de Serra al llarg dels anys, assegurant que la seva lluita “continuada i persistent” per la independència dels Països Catalans deixa una empremta profunda en el moviment. “Sempre serà present en el nostre dia a dia”, han afirmat.

Finalment, el col·lectiu ha remarcat que el seu llegat perdurarà: “El seu exemple i la seva lluita seran vius sempre entre totes nosaltres”. El comunicat es tanca amb un missatge de comiat: “Descansi en pau”.

Nascuda a Barcelona l’any 1943, Serra es va llicenciar en llengües clàssiques per la Universitat de Barcelona i va exercir com a catedràtica de llengua a l’ensenyament secundari, desenvolupant bona part de la seva trajectòria docent a l’Institut Narcís Monturiol.

La seva militància política es remunta a principis dels anys seixanta al Front Nacional de Catalunya (FNC), i es va consolidar amb la seva participació en la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), constituït el 1969. Posteriorment, va ser una de les impulsores del PSAN-Provisional (1974), així com d’altres espais clau del moviment independentista com Independentistes dels Països Catalans (1979) o l’Assemblea de Catalunya (1971).

Amb el pas dels anys, Serra va mantenir una presència activa en diverses iniciatives polítiques i socials, participant en la creació de la Plataforma pel Dret de Decidir (2005), l’Assemblea Nacional Catalana (2012), Poble Lliure (2014) i el Consell per la República (2018).

El seu compromís amb la causa independentista i socialista li va comportar episodis de repressió. Entre 1975 i 1976 es va haver de refugiar a la Catalunya Nord, i va ser detinguda en diverses ocasions entre 1977 i 1982. Recentment, la Fiscalia de Barcelona havia reconegut que va ser torturada durant tres dies el febrer de 1977 per la Brigada Politicosocial a la comissaria de Via Laietana, 43.

En l’actualitat, militava a Poble Lliure i a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), i formava part del Grup Koiné. La seva darrera intervenció pública va tenir lloc el 25 de març de 2026 a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, en la presentació del llibre La revolució pendent: Història i memòria del PSAN-Provisional, coescrit amb Carles Benítez i Baudés.

“La seva lluita és el nostre llegat. La memòria és una forma de victòria”, conclou el comunicat fet públic per les organitzacions.

En aquesta agressió feixista també van resultar ferits dos companys seus. Tot i que diversos testimonis van reconèixer els atacants, la Guàrdia Civil va detenir i interrogar els companys del Guillem. Els assassins, sis coneguts nazis del barri de Marxalenes de València, van campar amb impunitat durant tres dies fins que el dimecres 14 es van entregar lliurement a la caserna de la Guàrdia Civil.

El dia 13 Guillem Agulló va ser enterrat al cementiri de Burjassot, en un acte de comiat i denúncia que va reunir un miler de persones. Durant els dies posteriors va créixer un sentiment d’indignació que es va manifestar amb esqueles, manifestacions i en la creació de col.lectius unitaris que expressaven el rebuig a la impunitat del feixisme. Moltes veus es van alçar en aquell moment per denunciar aquesta impunitat: el 15 d’abril un article a El Periódico denunciava l’existència de camps d’entrenament paramilitar de grups feixistes a Montanejos, Bétera i Nàquera. Per una altra banda, el diari valencià Las Provincias iniciava paral.lelament una campanya apologètica dels assassins del Guillem, citant informacions policials i arguments de l’advocat (un ex-fuerzanovista) dels agressors, intoxicant el cas, criminalitzant les víctimes i desviant el caràcter polític d’aquest assassinat. Aquesta campanya intoxicadora de Las Provincias aniria pujant de to a mesura que creixia la indignació entre la població.

Durant aquests anys la figura de Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de la denúncia contra la impunitat amb què compten els grups feixistes. 

La mort de Guillem (Película completa)

Familiars i amics de Guillem Agulló denuncien impunitat nazi (vídeo)

Reportatge a Canal 9 l'any 1995

Arxiu de notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre el cas Agulló

Vídeo d'homenatge amb motiu del 20è aniversari

15 anys amb Guillem Agulló

Actes d'homenatge a Guillem Agulló a Burjassot Llibertat.cat

Guillem Agulló: 15 anys d’impunitat espanyolista Llibertat.cat

El vídeo compta amb la participació de veus destacades del món cultural, entre les quals el poeta i escriptor valencià Josep Piera, i es planteja com una crida a la participació massiva i un homenatge a totes les generacions que han mantingut viva la llengua catalana.

La iniciativa, impulsada per més d’un centenar d’entitats, recorrerà més de 1.500 quilòmetres en 17 etapes i farà parada en una vuitantena de municipis, des de Prada fins a l’Alguer, entre el 19 d’abril i el 5 de maig de 2026. Al llarg del trajecte, s’hi programaran concerts, tallers, trobades i activitats esportives i culturals obertes a tota la ciutadania.

Una setmana per sumar-s’hi

Les inscripcions per participar en la cursa de relleus continuen obertes. Qualsevol persona interessada a córrer un dels trams pot formalitzar la seva participació a través del web oficial del projecte. Només cal facilitar les dades bàsiques, i l’organització assignarà el punt concret del recorregut.

Des de l’organització fan una crida a entitats, escoles, associacions i particulars a sumar-se a una iniciativa que vol demostrar la vitalitat, la cohesió i la força compartida de la llengua catalana.

En aquest context, el periodista sahrauí Limam Mohammad Bah ha explicat en un article que el poble sahrauí es manté ferm malgrat tots els intents de minar la seva determinació i eludir el seu dret genuí a l'autodeterminació, així com desacreditar la seva lluita mitjançant la difamació i la desinformació.

Bah subratlla que la voluntat dels pobles “és més forta que qualsevol eina de repressió” i defensa que el dret a l’autodeterminació “no caduca amb el temps ni es pot esborrar amb falsificacions”.

Per la seva banda, B. Lahdad ha reafirmat, en un article publicat al web de l’entitat, el compromís del poble sahrauí amb aquest dret inalienable. Lahdad també ha posat l’accent en els reptes que afronta la causa sahrauí i en els obstacles derivats de l’ocupació del territori.

Les veus sahrauís insisteixen que, malgrat el context advers, la reivindicació de l’autodeterminació continua viva i forma part central de la lluita política i social del poble sahrauí.

La celebració mobilitzarà més de 500 participants entre entitats i col·lectius, molts dels quals també commemoren aniversaris destacats. És el cas dels 100 anys dels Nens del Vendrell, els 80 anys dels Dansaires del Penedès, els 70 anys del Cor Orfeó del Vendrell, els 15 anys del Casal del Conflent i els 10 anys dels Nyerros del Conflent.

Durant tot el cap de setmana, els carrers i places s’ompliran de castells, sardanes, correfocs i concerts, en una proposta que reivindica la cultura popular com a expressió viva de comunitat i identitat. El programa també inclou actuacions musicals destacades com la de la violoncel·lista Sveta Truskka —vinculada al Conflent—, l’Electro Cobla 3 Vents, així com la participació conjunta del Cor del Gral de Prada i el Cor Orfeó del Vendrell en una missa en català oficiada per mossèn Martí Gabet.

L’acte pren encara més rellevància pel seu component històric i simbòlic. L’agost de 1966 —ara fa gairebé seixanta anys— un grup de vendrellencs ja va desplaçar-se fins a Prada i Molig per retre homenatge a Pau Casals en el seu exili. Aquell gest de reconeixement i fidelitat es reactiva avui amb una nova trobada que reforça els vincles entre territoris i manté viu el llegat del Mestre.

Segons l’organització, la resolució no hauria d’alterar el funcionament dels centres, ja que els articles anul·lats ja estan regulats per altres normatives. Tot i això, alerta que es tracta d’un nou intent de pressionar el sistema educatiu i desgastar el model lingüístic.

Plataforma per la Llengua reclama al Govern que apliqui els articles del decret que continuen vigents, com els que fixen el català com a llengua d’ús en l’administració educativa, l’obligació d’utilitzar-lo en comunicacions i serveis, o l’exigència del nivell C2 per al professorat.

També destaca la importància dels projectes lingüístics de centre, la immersió i els mecanismes de seguiment per garantir les competències lingüístiques de l’alumnat.

L’entitat recorda que ja va recórrer l’anul·lació parcial del decret i que fins i tot va demanar la recusació de diversos magistrats del TSJC per manca d’imparcialitat en el procediment.

Format en entorns del catalanisme i el catolicisme social, Carrasco va evolucionar cap a posicions més radicals en defensa dels drets nacionals de Catalunya, allunyant-se de la Lliga Regionalista i impulsant projectes propis com el setmanari L’Estevet.

Regidor a l’Ajuntament de Barcelona als anys vint, va defensar l’ús oficial del català i es va enfrontar a les posicions conservadores del seu entorn polític. Durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser empresonat i perseguit per la seva activitat política.

Amb la proclamació de la República, esdevingué diputat i conseller, destacant per la defensa de l’Estatut de Núria i del dret a l’autodeterminació, així com per la voluntat d’encaixar Catalunya en un marc republicà de respecte mutu.

Des d’Unió Democràtica, va promoure un projecte nacionalista, republicà i d’inspiració cristiana, amb una forta vocació social i democràtica.

Perseguit durant la Guerra Civil, va ser finalment afusellat pel franquisme a Burgos, convertint-se en símbol de la repressió contra el catalanisme i en referent de compromís polític i nacional.

La protesta ha estat protagonitzada principalment per veïns afectats per Second House, empresa controlada per la família Hernández de Cabanyes i vinculada a Renta Corporación, que opera amb el model de “flipping”: compra d’edificis sencers, expulsió de llogaters, reforma i posterior venda a preus inflats.

Entre els casos denunciats hi ha diversos blocs ja organitzats amb el moviment per l’habitatge, com els dels carrers Tapioles, Cortines i Salou, així com finques vinculades a Vivenio, també integrada en l’entramat empresarial. Molts dels veïns afectats es troben en una situació de vulnerabilitat, especialment després de quedar exclosos del decret de pròrrogues del govern espanyol en haver finalitzat els seus contractes abans de la seva aprovació.

Durant l’acció, alguns dels afectats han interpel·lat directament els accionistes a l’interior de l’hotel i han entregat una carta exigint l’obertura d’una negociació per renovar els contractes de lloguer. Denuncien que les empreses implicades han ignorat fins ara les demandes dels llogaters organitzats.

La mobilització ha estat impulsada pel Sindicat de Llogateres, el Grup d’Habitatge de Sants i el Sindicat de Barri del Poble-sec, que reclamen posar fi a aquestes pràctiques i garantir el dret a l’habitatge.

Segons la Comissió, la peça va ser posteriorment localitzada però no retornada al seu lloc original, sinó reubicada a la primera planta de l’edifici, damunt d’un ascensor, un emplaçament que qualifica d’“impropi” i que desvirtua el seu valor institucional.

L’entitat defensa que la restitució d’aquest escut és un acte de memòria i de reparació històrica, ja que el franquisme va despullar el Parlament dels seus símbols nacionals. En aquest sentit, subratlla que recuperar-ne la ubicació original suposaria restituir la dignitat institucional de l’edifici.

Amb l’acord de la Mesa, s’han activat els estudis tècnics i patrimonials necessaris per fer possible el trasllat.

Durant dos dies, el municipi acollirà més d’una trentena d’activitats repartides entre el Parc de na Molla i diversos espais de la ciutat, amb propostes que combinen música, cultura popular, debats i activitats esportives.

Més enllà de l’oferta lúdica, l’organització reivindica l’Acampallengua com un espai de compromís amb la llengua i de construcció col·lectiva, especialment en un context marcat —segons han alertat— per l’individualisme i l’auge de posicions reaccionàries. Enguany, l’esdeveniment posarà el focus en la situació del català en l’àmbit educatiu i universitari.

El programa inclou concerts, tallers, xerrades, activitats de cultura popular i espais de debat, així com una jornada final de caràcter familiar amb fira d’entitats, activitats infantils i un dinar popular.

Amb aquesta nova edició, l’Acampallengua es reafirma com un espai per viure plenament en català i projectar un model de societat arrelat a la llengua, la cultura i la participació col·lectiva.

L’entitat denuncia que la proposta suposa una “censura literària”, ja que exclou autors de Catalunya i de les Illes Balears, fet que —segons alerta— trenca els consensos acadèmics i introdueix criteris ideològics en els continguts educatius.

A més, critica que el període d’informació pública s’hagi fixat en només quinze dies i en plenes vacances de Pasqua, una decisió que considera “oportunista” i orientada a dificultar la participació.

En resposta, Plataforma per la Llengua ha impulsat la campanya “No a la censura en la literatura”, amb la qual adverteix que aquesta exclusió empobreix el bagatge cultural de l’alumnat, debilita els vincles entre territoris de parla catalana i vulnera el dret a accedir a un patrimoni literari complet.

L’entitat insisteix que el moment és clau i reclama una resposta massiva per defensar un ensenyament rigorós i sense censura. Per facilitar la participació, ha habilitat un model d’al·legacions a través del portal del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Paral·lelament, també promou un manifest de rebuig a la reforma i anima docents, centres educatius i agents culturals a implicar-s’hi activament.

La convocatòria s’emmarca en el 33è aniversari de l’assassinat del jove antifeixista valencià Guillem Agulló, amb el lema clar i persistent: “Ni oblidem ni perdonem”. Des de l’organització, es reivindica la necessitat de mantenir viva la memòria i continuar la lluita contra el feixisme als carrers.

L’acte comptarà amb diverses intervencions, entre elles les de Jordi Pesarradona (ANC), Carles Castellanos (UAB i Meridiana Resisteix) i Maria Teresa Lecha, així com una aportació de l’escriptora Núria Cadenes i una intervenció musical vinculada a Francesc Ribera “Titot”. També hi haurà actuacions musicals i la participació de col·lectius convidats com els Joves de l’AJC.

Des de Meridiana Resisteix, que manté les mobilitzacions es fa una crida a la participació: “Hi ha lluites que no s’aturen mai”, recordant que la lluita antifeixista i per la memòria segueix plenament vigent.

Amb aquesta nova convocatòria, el moviment reafirma que la memòria no és només record, sinó també acció política i compromís present.

Les mobilitzacions per unes infraestructures dignes, les lluites del personal docent i sanitari, del sector agroalimentari, les reivindicacions pel dret a l’habitatge, per la memòria, contra les guerres imperialistes, contra la corrupció estructural d’unes institucions en mans dels colonitzadors, en defensa de la llengua i la cultura, pel feminisme i contra les violències patriarcals, per la defensa del territori, contra la gestió criminal de la DANA o contra el racisme… no són fenòmens aïllats. Formen part d’un mateix conflicte de fons: la confrontació entre els interessos de la majoria social i els d’un sistema econòmic, polític i colonial que només pot reproduir-se a costa de l’explotació social, l’espoli nacional i la dominació política.

Ens trobem davant l’inici d’un nou cicle de lluites nacional-populars que anirà in crescendo? Encara és prompte per afirmar-ho amb rotunditat. Però el que és indiscutible és que les condicions materials de la majoria social no han fet sinó empitjorar. Després de l’Octubre del 2017 a Catalunya i del retorn de la dreta a institucions clau del País Valencià i les Illes, s’ha consolidat un escenari de frustració i desencís que, lluny de resoldre els conflictes, els ha aprofundit.

En aquest context, la “baixada dels braços” no és una opció neutral. No és quedar-se igual, sinó retrocedir. La desmobilització és llegida pels poders econòmics, polítics i colonials com una finestra d’oportunitat per accelerar les seues polítiques. I això és exactament el que ha passat: militarització creixent de l’economia, encariment del cost de la vida, pèrdua de poder adquisitiu, precarització generalitzada i ampliació dels sectors empobrits. Tot plegat, mentre el sistema de finançament autonòmic —veritable mecanisme d’espoliació— continua operant com a eina de transferència de la riquesa cap a l’Estat.

Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes, aquest procés adopta també una forma nacional: ofensiva contra la llengua, contra la cultura, contra el territori i contra qualsevol expressió de sobirania col·lectiva. No són fets aïllats, sinó una estratègia de dominació que combina espoliació econòmica, supremacisme lingüístic i cultural i subordinació política.

Arribats a aquest punt, sembla necessari aprofundir en tres elements teòric-polítics del marc actual. Tal com apunta Xavier Diez en l’article “Un independentisme en transició”, les nostres societats no han girat cap a la dreta. Més aviat al contrari: una part significativa de la població percep que la millora de les condicions de vida depén de resoldre les contradiccions estructurals que es manifesten en tres grans eixos de dominació: la del capital sobre el treball, la de les potències colonials sobre els nostres pobles i la del patriarcat sobre les dones, amb una ideologia que travessa el conjunt de la societat.

Una altra qüestió és la confiança en les organitzacions que haurien de liderar aquestes lluites, així com la capacitat de resistir l’aparició d’actors que intenten capitalitzar el buit de lideratge existent.

En aquest sentit, cal reconéixer el paper positiu de sindicats i entitats socials de l’àmbit educatiu en les mobilitzacions del sector, així com el rol de l’ANC i del Consell de la República en les mobilitzacions per unes infraestructures dignes a Catalunya. En contraposició, és necessari assenyalar el paper negatiu dels governs autonòmics i dels partits que els sostenen.

Aquesta contradicció ens condueix a la relació entre mobilització, organització i poder polític, que ha de ser necessàriament dialèctica. La mobilització sense organització tendeix a la impotència i a la frustració. Però, alhora, cal saber transformar la força mobilitzadora en poder polític efectiu. I aquest no es pot reduir al poder institucional, especialment quan les institucions existents formen part del mateix entramat de dominació econòmica, colonial i patriarcal.

És en aquest punt on emergeix la necessitat de generar contrapoder i, eventualment, formes de doble poder. El doble poder implica un salt qualitatiu: no es dissol amb la mobilització, sinó que canalitza la força popular per construir noves formes d’institucionalitat. En aquest sentit, resulta suggeridora la proposta de Julià de Jòdar d’impulsar una Conselleria de la Llengua, entesa no com una estructura autonòmica, sinó com un Ministeri de les repúbliques que hem d’anar construint des del present.

El tercer element de debat és si aquest procés requereix la creació de noves eines —partits, sindicats— o la transformació de les existents. La història de qualsevol procés revolucionari o d’alliberament mostra que errades, rectificacions i recomposicions són inevitables. Cap eina nova garanteix per si mateixa evitar els errors del passat.

Per això, la resposta no pot ser dogmàtica. Experiències recents com la renovació de l’ANC, el paper creixent del Govern del Consell de la República—com a embrió d’una institucionalitat pròpia i articulació estratègica del moviment independentista— o iniciatives com Fem Foc Nou de Poble Lliure mostren camins de transformació a partir d’eines preexistents. Això no exclou, però, la necessitat de crear-ne de noves quan les circumstàncies ho exigisquen.

El camí es construeix en la pràctica: mobilització, organització, contrapoder, doble poder… serà aquesta dinàmica la que obligarà a prendre decisions en cada moment.

Per acabar, val la pena recordar una reflexió d’Ernesto Che Guevara: “La història de les revolucions té una gran part subterrània, no surt a la llum pública. Les revolucions no són moviments absolutament purs; estan realitzades per homes (persones) i es gesten enmig de lluites intestines, ambicions, desconeixement mutus. I tot això quan es va superant, es converteix en una etapa de la història, com de malament, amb raó o sense, es va silenciant i desapareix”.

Segons el sindicat, la convocatòria respon a informacions publicades recentment que apunten que Vandor estaria valorant vendre part de les seves propietats a Barcelona. Aquesta possibilitat genera preocupació entre els residents, que temen quedar desemparats en cas de canvi de propietari.

Davant d’aquest escenari, les veïnes reiteren una demanda central: la renovació de tots els contractes de lloguer. Es tracta d’una reivindicació que ja havien posat sobre la taula en una roda de premsa el novembre passat.

Una de les veïnes, Èrika, ha denunciat que la propietat ha evitat la negociació col·lectiva i ha optat, segons la seva versió, per oferir pròrrogues individuals d’un o dos anys a alguns inquilins. El Sindicat interpreta aquesta pràctica com una “tàctica per desarticular la mobilització”, mentre que la propietat defensa la seva actuació com a mostra de bona voluntat.

El Sindicat d’Habitatge també assenyala que Vandor hauria ingressat més de 4,8 milions d’euros durant el 2024 a través del lloguer d’habitacions, i qüestiona els motius d’un possible canvi de model de negoci.

Finalment, tant el Sindicat com les veïnes destaquen que la situació actual és fruit, en part, de la pressió col·lectiva exercida, i fan una crida a altres blocs en situacions similars a organitzar-se.

Sota el lema “Per Sant Jordi: llibre, rosa i mani!”, la convocatòria s’emmarca en una mobilització simultània arreu del país que l’any passat va reunir més de 15.000 persones en ciutats com Barcelona i Girona.

Els organitzadors alerten d’un “moment crític” per al català i apunten com a causes l’acumulació de decisions polítiques desfavorables, la manca d’una estratègia decidida per part de les administracions i factors socioeconòmics com el model turístic, l’encariment de l’habitatge o la precarització laboral.

En aquest context, reclamen polítiques públiques que garanteixin l’accés universal al català i en promoguin l’ús en tots els àmbits, especialment entre la població nouvinguda.

La concentració vol ser una mostra de compromís local i ja compta amb el suport d’entitats com el Casal Despertaferro, l’ANC-Reus, Òmnium Reus-Baix Camp, la Intersindical, USTEC, Endavant, Poble Lliure, la FAC o el Sindicat d’Habitatge de Reus.

Un membre del col·lectiu Orgull Agents Rurals ha rebut, en data 07/04/2026, una sanció de 600 euros per part del Departament d’Interior, arran de la seva participació en la protesta del passat 18/02/2026 davant la caserna militar de Sant Climent Sescebes, on es va dur a terme una acció de tall de carretera per denunciar l’ús d’instal·lacions militars per a la formació del cos d’Agents Rurals.

Des del col·lectiu volem denunciar que aquesta sanció s’emmarca en una clara voluntat repressiva per part d’Interior, utilitzant mecanismes com la coneguda “Llei Mordassa” per castigar mobilitzacions pacífiques que, com ha quedat demostrat, han estat legítimes i efectives. Cal recordar que, arran d’aquesta acció i de la pressió social exercida, es va aconseguir el trasllat del curs de formació d’Agents Rurals fora de la base militar cap a la ciutat de Girona.

La intenció d’aquestes sancions és evident: escarmentar i dissuadir la participació ciutadana i dels propis treballadors públics en la defensa d’un model de país desmilitaritzat i coherent amb els valors civils que han de regir el cos d’Agents Rurals.

Aquesta és la nostra resposta a aquesta nova acció repressiva:

Als comandaments dels Mossos d’Esquadra i al Departament d’Interior, els fem saber que, després de l’experiència d’aquesta mobilització, que va ser pacífica, no violenta i àmpliament recolzada, els seus dispositius no van actuar per garantir el dret a la protesta, sinó per protegir interessos polítics i estructures militars alienes a la funció pròpia del cos d’Agents Rurals. Lluny de facilitar l’exercici dels drets fonamentals, van optar per la intimidació i, posteriorment, per la sanció administrativa.

La seva resposta repressiva no fa més que evidenciar la feblesa dels seus arguments i la incapacitat de gestionar democràticament el desacord. Quan la protesta aconsegueix canvis reals, com ha estat el trasllat del curs fora de la base militar, la reacció institucional és el càstig.

Anunciem que es recorrerà aquesta sanció i es farà denúncia política de l’ús d’instruments repressius per limitar drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació, tal com han assenyalat reiteradament organismes internacionals de defensa dels drets humans.

Anunciem també que continuarem treballant per garantir que la formació dels Agents Rurals es desenvolupi en espais civils, coherents amb la naturalesa del cos, i que s’allunyi definitivament de qualsevol vinculació amb estructures militars.

Així doncs, que sàpiguen el Departament d’Interior, els comandaments dels Mossos d’Esquadra i la Generalitat que la repressió no aturarà la nostra determinació. Seguirem defensant, des de la desobediència civil pacífica i no violenta, un model de país lliure de militarització, compromès amb els drets i les llibertats.

Visca la Terra i Orgull Agents Rurals !

Durant el ple municipal del mes de març, el regidor Ramon Rocher va formular diverses preguntes sobre aquests treballs, que no van ser degudament contestades per l’alcaldia. Tot i que el govern va reconèixer que es tracta d’una actuació executada amb recursos públics, persisteixen dubtes sobre la seva legalitat, justificació i transparència.
Els fets són especialment rellevants perquè l’actuació ha afectat uns terrenys vinculats a un familiar de l’alcalde, on s’hi han abocat àrids i sediments extrets de la llera, transformant un espai prèviament qualificat com a zona verda en un aparcament.

Davant d’aquesta situació, Som Poble – CUP denuncia una possible actuació irregular amb diners públics i un possible tracte de favor, i exigeix accés immediat a tota la documentació relacionada amb els fets. També ha sol·licitat una reunió amb el secretari municipal per revisar l’expedient.

El grup municipal alerta que l’actuació podria no disposar dels permisos necessaris i podria constituir un possible delicte ambiental, atès que les intervencions en lleres fluvials requereixen autorització prèvia i criteris tècnics estrictes establerts per l’ACA. En cas de disposar de la documentació necessària, també es denuncia l’abocament dels àrids extrets en un terreny vinculat a un familiar directe de l’alcalde.

 

La iniciativa permet fer tasques com transcripcions, traduccions o redacció de textos sense recórrer a plataformes com ChatGPT o Gemini, evitant així la cessió de dades i la dependència de serveis comercials.

La secció inclou tutorials per instal·lar eines com Ollama o Whisper, així com recomanacions de models en català i una eina per comprovar la compatibilitat dels equips.

Adreçada a usuaris amb equips d’almenys 16 GB de RAM, la proposta facilita l’accés a models avançats sense necessitat de coneixements tècnics previs.

El contingut s’organitza en diversos blocs, des de conceptes bàsics fins a guies pràctiques per començar a treballar amb models de llenguatge i eines de transcripció.

També es posen en valor models específics per al català, reforçant l’ús de la llengua en l’àmbit de la intel·ligència artificial.

Amb aquesta iniciativa, Softcatalà consolida el seu compromís amb una tecnologia oberta, accessible i al servei de la sobirania digital.

La flama entrarà al cap i casal cap a les 17.00 h per l’avinguda de la Constitució i recorrerà diversos carrers cèntrics —com el pont dels Serrans, la Porta de la Mar, Colom i Xàtiva— fins arribar al punt d’inici de la mobilització. L’organització ha previst que la cursa enllaci amb la manifestació després d’haver completat diversos trams pel centre de la ciutat.

La jornada culminarà a Picassent (l’Horta Sud) amb el concert de retorn del grup La Gossa Sorda, que tornarà als escenaris deu anys després del seu comiat.

Acte central a Barcelona

Uns dies abans, el 21 d’abril, Barcelona acollirà l’acte central del Correllengua Agermanat a la plaça Comercial, una jornada que combinarà cultura popular, música i reivindicació.

L’organització planteja aquesta cita com un dels moments més destacats del recorregut de la flama, amb actuacions de grups i artistes com Auxili, Els Catarres, La Fúmiga, Companyia Elèctrica Dharma, Júlia Colom, Mar Grimalt, La Maria, Pèl de Gall, Pitxorines i Xanguito, entre d’altres.

Durant l’acte també es farà la lectura del manifest del Correllengua i una interpretació col·lectiva de la cançó “Amb el cor”, abans del concert final d’Auxili.

Una cursa per la llengua arreu dels Països Catalans

El Correllengua Agermanat és una cursa popular de relleus no competitiva que té com a objectiu fer arribar la flama de la llengua catalana arreu dels territoris de parla catalana. Impulsada per Joves de Mallorca per la Llengua i amb la participació de més d’un centenar d’entitats, la iniciativa recorrerà més de 1.500 quilòmetres, de Prada a l’Alguer, entre el 19 d’abril i el 5 de maig de 2026.

Les inscripcions per participar-hi continuen obertes i són gratuïtes, amb trams adaptats a tots els públics.

L’acte comptarà amb la participació de Antoni Infante, fundador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, que oferirà una ponència seguida d’un col·loqui obert amb el públic assistent.

La iniciativa, organitzada per Assemblea.cat a Palamós, planteja la necessitat de reflexionar sobre possibles marcs de cooperació i articulació política entre els territoris de parla catalana, en un moment marcat pels debats sobre sobirania, autodeterminació i coordinació entre moviments socials i polítics.

Sota el lema “Som Països Catalans”, la trobada vol generar espai de debat al voltant de la idea d’una confederació entre aquests territoris, així com analitzar-ne els reptes i les oportunitats en el context actual.

Segons el sindicat, el conflicte s’ha agreujat després que transcendís que Vandor es planteja abandonar el mercat immobiliari a la ciutat. Davant aquesta possibilitat, les veïnes reclamen garanties per poder continuar vivint a casa seva i denuncien la manca de voluntat negociadora de la propietat.

El col·lectiu assenyala que, després de mesos de silenci, el fons ha optat per oferir pròrrogues d’un any de manera individualitzada a la majoria de llogateres, evitant qualsevol negociació col·lectiva amb el sindicat. Aquesta estratègia, denuncien, té com a objectiu “desarticular l’organització de les veïnes” i debilitar la seva capacitat de pressió.

A més, el Sindicat d’Habitatge alerta que aquestes pròrrogues responen també als interessos de Vandor de guanyar temps mentre avança en la reforma d’alguns pisos per destinar-los a models de lloguer com el coliving, sovint associats a processos de substitució de veïnat.

En paral·lel, diversos mitjans han informat recentment que la consultora immobiliària JLL ha rebut l’encàrrec de posar al mercat les finques del fons, fet que apuntaria a una possible venda dels immobles que Vandor té a Barcelona.

Davant aquest escenari, el sindicat vol fer pública la situació i reforçar les demandes de les veïnes, que passen per la renovació dels contractes i el reconeixement d’una interlocució col·lectiva amb la propietat.

A més, el document conclou que la capital catalana encapçala el rànquing europeu de ports amb més emissions de CO₂ associades a ferris entre els ports analitzats.

Electrificació viable, però amb límits

Segons T&E, el 78% dels 91 ferris estudiats a l’Estat espanyol podrien funcionar avui amb tecnologia elèctrica o híbrida, i serien més econòmics d’operar que els actuals abans del 2035. En el cas del Port de Barcelona, aquesta transició requeriria una potència d’uns 29 MW i un consum anual de 104 GWh, equivalent al d’unes 35.000 llars catalanes.

Des de Ecologistes en Acció donen suport a aquesta electrificació com a via per reduir emissions en un servei considerat essencial per a la mobilitat. Tanmateix, alerten que aquesta solució no és extrapolable a tots els tipus de transport marítim.

Crítiques al model creuerístic i a la hipermobilitat

Les entitats ecologistes, juntament amb plataformes com Stop Creuers Catalunya, qüestionen la viabilitat d’electrificar grans vaixells com creuers o portacontenidors, tant per la demanda energètica com pels impactes associats a les bateries.

En aquest sentit, defensen que la descarbonització no pot limitar-se a canvis tecnològics, sinó que ha d’anar acompanyada d’un debat de fons sobre el model de mobilitat i turisme. “L’electrificació dels ferris pot reduir emissions en un servei essencial, però no pot servir per justificar l’expansió d’un model turístic altament contaminant com el dels creuers”, ha afirmat Júlia Corbera, responsable de transport marítim d’Ecologistes en Acció.

Les organitzacions reclamen, així, una reducció de la hipermobilitat i un decreixement del sector turístic, especialment del creuerístic, que consideren el mitjà de transport més contaminant per quilòmetre recorregut.

Entre la transició energètica i el debat de model

El debat sobre l’electrificació dels ferris obre una finestra d’oportunitat per reduir emissions en el transport marítim de curta distància. No obstant això, les entitats adverteixen que aquesta mesura no pot deslligar-se d’una reflexió més àmplia sobre els límits del creixement turístic i la sostenibilitat real del model portuari de Barcelona.

A fora els esperava un “trailer” TIR, que els havia de conduir fins a l’Espiral. Però, segons han informat alguns diaris, passat el poble de Viscarett, en una drecera forestal que du cap a Sorogain, alguns dels presos polítics que havien volgut retrobar la llibertat es van quedar allà. S’especula amb la possibilitat que aquests hagin estat els que han pogut creuar la frontera i passar a territori francès. Amb tot, no està massa clar el fet que una escapada tan ben preparada fallés en els darrers moments. La fugida va ser recolzada des de fora per un comando del comitè d’ajut extern d’ETA. Poques hores després, la matinada, un darrere l’altre van caient a mans de la Guàrdia Civil. A les cinc de la matinada, cinc són detinguts per la Guàrdia Civil, a prop de Bruguete —Navarra—. Manuel Isasi Iturrioz va ser ferit de bala en un braç mentre intentava escapar amb un cotxe. A les sis del matí del 6 d’abril n’apressen dos més. Abans de migdia, Oriol Solé Sugranyes —militant del MIL, català de Barcelona— va ser mort per la Guàrdia Civil a trets. Vuit persones més van ser detingudes. Entre elles, la noia M. Assumpció A. Urcelay —“Miren”—, un dels quatre membres que integraven el comando d’ajut extern. A les darreres hores del matí, prop del port de Ibañeta, queien en mans de la Guàrdia Civil nou persones més. Entre elles dos integrants del comando. El 7 d’abril, a les 8,45 del matí, José Ignacio Iturri Totorica, ferit, exhaust, i descalç és atrapat per la Guàrdia Civil molt a prop d’Aóiz, a 30 Kms. de Bruguete. En el moment de tancar l’edició de CANIGÓ s’ha sabut que dues persones, entre les sis que es suposava havien pogut creuar la frontera, han estat detingudes: Carmelo Garitano Garmendia i Enrique Gelasa Larreta (ETA).

Els detinguts estan tots a la presó de Pamplona incomunicats per ordres del jutge militar. Es desconeix el lloc on tenen els tres membres del comando —el quart, en aquestes moments, encara no ha estat trobat—. Però el que sí és cert i segur, i el cap de la Guàrdia Civil, tinent general Ángel Campano, ho va explicitar en una notícia de “Cifra”, és que uns i altres estan sotmesos a interrogatoris. Alguns anaven armats, però no tots.

ORIOL SOLÉ I SUGRANYES

El cos d’Oriol Solé i Sugranyes va ser traslladat a Barcelona per un germà seu, on així els pares de Josep Lluís Pons Llobet, militant del MIL, company de Salvador Puig Antich, condemnat a 51 anys de reclusió. A dos quarts de quatre de la tarda, després de fer gestions amb el jutge militar de Pamplona, el cos els hi va ser entregat a la localitat de Burguete, on l’Ajuntament estava disposat a córrer amb totes les despeses que calguessin per a l’enterrament en el cas que la família no se n’hagués volgut fer càrrec. El dijous, dia 8 d’abril, la família marxà a enterrar-lo a un poble de la Cerdanya per a Josep Oriol Solé i Sugranyes, 27 anys, condemnat a 52 anys de reclusió —48 imposats per la Jurisdicció Militar i 4 pel TOP— havia complert ja 31 mesos a diversos penals. Feia un mes i mig que estava a Segovia. El seu germà Ramon està des de l’any 1974 a la presó Model de Barcelona i aguait un judici en el qual el fiscal li demana 48 anys de reclusió. Tres germans més, Jordi, Ignasi i Mariana, estan exiliats. Mariana Solé i Sugranyes té dificultats amb les autoritats de Ginebra, que volen expulsar-la del país. La mare de l’Oriol Solé i Sugranyes estava a Ginebra quan es va produir la seva mort.

Dels cinc presos polítics catalans que van evadir-se de la presó de Segovia —Solé i Sugranyes, Sánchez Julià, Llorca López, García Solé i Pons Llobet, només segueix en llibertat Carles García Solé (FAC).

Els familiars de presos polítics catalans han tingut, d’ençà que es produïren els fets, diverses reunions i contactes amb la premsa. El dimecres, 7 d’abril, van enviar una carta a les autoritats, civils, governatives i eclesiàstiques, una nota en què se’ls hi posava de manifest el seu dolor i estranyesa davant la mort d’Oriol Solé i Sugranyes, la preocupació per la situació dels detinguts a la presó de Pamplona, ratificant la seva petició d’una amnistia que, d’haver estat concedida en el seu moment, hauria evitat tot aquest rosari d’esdeveniments corprenedors, que li han costat la vida a Oriol Solé Sugranyes. • LAURA PALMÉS

Relació dels fugats de la presó de Segovia

Àngel Amigo Quincoces (en presó des de gener de 1973); Víctor Arana Bilbao (abril 1969); Ramon Aurenche Marcos (agost 1973); José Begu Ristain Aranasti (octubre 1968); Ignacio García Arambarria (abril 1969); Carmelo Garitondia Granacho (març 1971); Ignacio María Garmendia Otamendi (octubre 1973); Miguel Gastelomendi Zabaleta (octubre 1973); Enrique Galasaga Larreta (abril 1969); Jesús María Ibarbucua Samper (abril 1966); Manuel Isasi Iturrioz (febrer 1973); Juan Ignacio Iturri Totorica (setembre 1973); Fernando Izaguirre (març 1973); Francisco Jaca Aranazalde (abril 1969); Ignacio E. Ortega Berriatua (abril 1969); Rufino Martínez Serranizo (febrer 1969); Miguel Ángel Ansaune Lobato (març 1973); José María Yarra Echenique (març 1973); Luis Zubiaja Ortiz de Anda (novembre 1969); Juan María Zubimendi Imaz (novembre 1973); José Luis Pons Llobet (maig 1973); Oriol Solé Sugranyes (maig 1969); Federico Sánchez Julià (maig 1969); Ramon Llorca López (maig 1973); Josep Lluís Pons Llobet (maig 1973).

En el moment d’escriure aquesta nota no han estat capturats: Luis Azpurua Berastegui, “Kolodo” (1968); Miguel A. Lascurain Mantilla (març 1973); Jesús María Muñoz Gallarraga (febrer 1973) i Carles Garcia Soler (maig 1973). 

Els llibres recullen reflexions, vivències i pensament crític, i constitueixen també el testimoni d’una generació que ha sostingut amb coherència les lluites nacionals i populars dels Països Catalans en el camí cap a la independència. En el cas de Rocamora, l’escriptura no és només memòria: és combat, és compromís, és mirada crítica i voluntat de transformació.

La presentació s’inscriu en una sèrie d’actes arreu del país —com el que va tenir lloc a Mataró, organitzat per la CUP— que busquen mantenir viva la seva trajectòria i el seu llegat polític i humà.

La seva veu encara ressona entre nosaltres. Company de camí, sembrador de paraules i compromisos, Joan Rocamora continua present en cada lluita compartida i en cada full escrit amb dignitat.

Vol dir mai més guerra. Però no només aquelles que ens commouen des de la distància, sinó totes: les visibles i les silenciades, les que ocupen portades i les que es normalitzen. No hi ha coherència si condemnem unes violències i n’ignorem d’altres.

Vol dir també mai més repressió. Mai més exili. Mai més condemnes que, sense dir-ho, esdevenen perpètues.

A casa nostra, això no és abstracte. No es tracta de noms ni de sigles, sinó d’un conflicte polític no resolt. Figures com Carles Puigdemont no haurien de ser llegides només des del prisma partidista, sinó com a expressió d’una qüestió de fons: el dret d’un poble a decidir. El mateix passa amb casos com el de Pablo Hasél i tants altres, que evidencien fins a quin punt la dissidència pot ser castigada mentre el poder sovint resta intacte.

Aquest doble raser erosiona qualsevol pretensió de justícia.

“Mai més” hauria de voler dir això: cap repressió normalitzada, cap exili assumit com a inevitable, cap silenci imposat.

Als Països Catalans, també vol dir mai més una llengua subordinada. Mai més una cultura reduïda a decorat. Mai més una comunitat que dubta de la seva pròpia legitimitat.

La llengua és molt més que un instrument: és una forma de vida compartida. Defensar-la no és excloure, és existir.

I en aquest marc, el “No a la guerra” només té sentit si és universal. Si s’aplica a tots els conflictes, a totes les formes d’imposició, a totes les vulneracions de drets. No pot ser selectiu ni condicionat.

Parlem, en definitiva, de persones. D’homes i dones que han de ser respectades en la seva dignitat, en la seva diversitat i en la seva llibertat. El veritable humanisme no jerarquitza vides ni legitima dominacions.

Les creences, les ideologies o les identitats poden formar part de la vida col·lectiva, però no poden convertir-se en instruments d’imposició sobre l’espai compartit. La convivència només és possible des del respecte i la llibertat.

Hi ha qui apel·la al “sentit comú” per justificar renúncies. Però quin sentit comú és aquest que normalitza la injustícia? El veritable sentit comú és el que defensa la dignitat, la solidaritat i la fraternitat entre iguals.

Independència, en aquest context, no és només una opció política: és una eina per garantir drets, llengua i democràcia. I la solidaritat no és retòrica: és posicionament.

Per això, “Mai més” no pot ser només memòria. Ha de ser criteri.

Perquè quan les paraules es buiden, els pobles es debiliten.

I perquè “Mai més”, si vol dir alguna cosa, ha de voler dir avui:
no acceptarem la injustícia, vingui d’on vingui;
no callarem davant la repressió, sigui qui sigui qui la pateix;
no renunciarem a ser.

Flâneur

 

 

 

La decisió tanca gairebé qualsevol via perquè el periodista pugui conservar la instal·lació, que haurà de ser enderrocada sense alternatives. Es tracta del desenllaç definitiu d’un cas que, amb els anys, ha esdevingut un símbol de la lluita pel lliure accés a la costa a Mallorca.

El litigi ve de lluny. Ja el 2013, el Tribunal Suprem va ratificar que la piscina ocupava terrenys de domini públic i que havia de ser d’ús general, públic i gratuït, negant qualsevol dret exclusiu al seu propietari i anul·lant intents administratius de regularitzar-ne la situació. Aquella sentència confirmava també que la concessió atorgada el 2001 pel govern espanyol establia explícitament aquest ús públic.

Paral·lelament, el cas va anar guanyant dimensió social. El 2004, persones com Jaume Sastre, amb el suport d’altres membres del moviment ecologista i independentista, van protagonitzar accions com la irrupció a la piscina per denunciar-ne la privatització de facto. A aquesta acció s’hi van sumar també representants polítics, entre els quals l’aleshores diputat al Congrés Joan Puig. Aquells fets van situar el conflicte en el centre del debat públic i el van convertir en un referent del moviment popular mallorquí.

La reivindicació es va mantenir viva amb els anys a través de campanyes i iniciatives culturals com el festival “La costa és de tots”, així com amb projectes audiovisuals que denunciaven la vulneració de la Llei de Costes espanyola i la privatització d’espais públics.

Més recentment, una sentència de l’Audiència Nacional espanyola el 2021 va anul·lar la concessió de la piscina, reforçant la posició dels col·lectius que n’exigien la recuperació pública. Tot i els recursos posteriors, el procés ha desembocat finalment en l’ordre de demolició.

Amb aquest desenllaç, es clou un llarg episodi judicial i polític que transcendeix el cas particular i es consolida com un precedent en la defensa del domini públic i els drets col·lectius sobre el litoral. Recordeu el que està passant ara amb el Parc de Serra Tramuntana.

L’acte inclourà també la interpretació de la Balada de Solé Sugranyes, a càrrec d’Eduard Cirera, Roser Garrell i Dani Carulla, així com el testimoni de l’historiador Josep Maria Solé Sabaté.

La concentració s’emmarca en la denúncia continuada del paper repressiu de la comissaria de Via Laietana 43 durant el franquisme i la Transició. Les entitats convocants reiteren l’exigència de convertir aquest espai en un centre d’interpretació i memòria de la repressió.

Amb el lema “No ens aturarem, no ens aturaran”, la convocatòria vol reafirmar la persistència de la lluita per la veritat, la justícia i la reparació.

Segons la federació, la manca de justificació “evidencia una falta de transparència” en un òrgan que, per la seva naturalesa, hauria de garantir la participació i el debat plural sobre el model turístic del municipi.

L’entitat recorda que ja havia advertit prèviament dels dèficits democràtics del reglament que regula el Consell Municipal de Turisme, especialment pel que fa al sistema de designació dels representants del teixit associatiu. En aquest sentit, critica que aquests siguin escollits directament per l’alcaldia, un mecanisme que, al seu parer, limita la pluralitat i la representativitat real de la societat civil.

En el seu moment, la Federació Xarxa Vendrellenca va presentar diverses propostes per modificar aquest reglament amb l’objectiu de fer-lo “més plural, transparent i democràtic”. Tanmateix, aquestes iniciatives no van ser acceptades per l’equip de govern, fet que —segons l’entitat— ha consolidat un model de participació poc obert.

Davant aquesta situació, la federació reitera les crítiques expressades anteriorment i lamenta que el Consell s’hagi constituït sense revisar els criteris de participació ni aclarir quines entitats han estat incloses i per què.

Malgrat l’exclusió, l’entitat assegura que continuarà treballant per defensar un model de municipi “sostenible, participatiu i respectuós amb el territori”, i seguirà aportant propostes en àmbits com el medi ambient, el patrimoni, la mobilitat o la qualitat de vida, tots ells factors clau en la configuració del futur turístic del Vendrell.

Una altra de les apostes clau és reforçar la presència del català en la comunicació del club, especialment a les xarxes socials. En aquest sentit, es vol incentivar que els jugadors —sobretot del primer equip— utilitzin el català en els seus canals, i treballar amb els patrocinadors perquè integrin la llengua en la seva activitat.

Per donar coherència al desplegament d’aquestes mesures, Plataforma per la Llengua assessorarà el club en la creació d’un protocol d’ús lingüístic que garanteixi la presència estructural del català tant en la comunicació interna com externa. L’entitat també oferirà suport en el disseny d’accions formatives i de sensibilització, amb la col·laboració de la Regidoria de Llengua Catalana de l’Ajuntament de Girona i del Consorci per a la Normalització Lingüística.

El president del Girona FC, Delfí Geli, ha assegurat que el conveni reafirma el compromís del club amb el català, “una llengua que forma part de la nostra identitat i del nostre vincle amb el territori”, i ha expressat la voluntat de convertir l’entitat en un referent també en l’àmbit social i cultural.

Per la seva banda, Òscar Escuder ha destacat la importància que clubs de referència s’impliquin en la normalització lingüística: “L’ús normal de la llengua en àmbits com el lleure i l’esport és clau per incrementar-ne l’ús social”.

Un compromís que ja s’aplica en el dia a dia

El Girona ja ha començat a aplicar algunes mesures en aquesta línia. Entre elles, l’ús del català en les cançons que sonen a Montilivi, la traducció dels anglicismes en la comunicació oficial i l’aposta pel català com a llengua principal en els canals del club.

També destaca el cas de l’entrenador Míchel Sánchez, que utilitza habitualment el català en les seves intervencions públiques, esdevenint un exemple d’integració lingüística.

Aquest compromís es va fer visible recentment en el II Simposi Internacional sobre Llengües Minoritzades i Futbol, on el director general del club, Ignasi Mas-Bagà, va defensar el paper del futbol com a espai clau per a la normalització lingüística i va subratllar que el català ja és la llengua principal del Girona tant en l’àmbit intern com en la comunicació oficial.