x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un forat a l’independentisme d’esquerres
04/02/2017 Adam Majó

En una recent trobada de gent que havíem militat a l’MDT els anys 80, un home savi del Baix Llobregat explicava com, després de la derrota del 92, alguns van decidir fer el pas a ERC per eixamplar l’espai independentista i uns altre van optar per seguir impulsant el projecte de la Unitat Popular i la seva aleshores petita expressió pública, les Candidatures. Aquesta bifurcació -explicava ell i ho comparteixo- va permetre que l’independentisme d’esquerres abastés pràcticament totes les opcions possibles, des de la més moderada i propera a la socialdemocràcia fins a la més obertament anticapitalista i revolucionària. Aquesta complementarietat (que no ha  impedit la rivalitat electoral i ideològica) ha funcionat molt bé fins fa ben poc i ha permès prendre espai de forma sostinguda i constant  a l’esquerra espanyolista (unionista, federalista o com preferiu anomenar-la). Darrerament, però, un cert escorament cap al centre (es a dir cap a la dreta) d’ERC i una evident radicalització en el discurs i la posada en escena de la CUP han deixat -deia ell i ho segueixo compartint- un espai lliure al mig de dimensions prou importants com perquè s’hi colés el projecte de Podem i els seus aliats. El debat nacional també hi té a veure, evidentment; hi ha molta gent que vota a l’esquerra espanyolista precisament per això, perquè és espanyolista, però també hi ha un cert votant que entre la tebior d’Esquerra i el tot o res de la CUP, opta per opcions que li semblen transformadores i crítiques però, alhora, gradualistes i propositives. 

Hi ha un espai polític (que no electoral), entre la sobrepolitizació de la CUP i  la desubicació ideològica d’ERC. Un lloc on es generin respostes i relat sobre els grans problemes que afronta  la humanitat al segle XXI: ( el col·lapse dels recursos i espais naturals, l’augment de les desigualtats, les barreres al moviment de persones, la dificultat de l’estat i els poders públics per plantar cara als acumuladors...) més enllà de donar la culpa de tot al capitalisme o d’ajornar el debat a després de la creació de la República. Entre un Oriol Junqueras que sembla  que comparteixi la visió del món i de la societat amb en Carles Puigdemón i un corrent majoritari a la CUP per qui sembla que l’únic aliat acceptable és el moviment llibertari, hi ha un espai evident. De fet, alguns pensàvem que la unitat popular no és feia només cap a l’esquerra de l’esquerra sinó arribant també a sectors menys preocupats per derrotar al capitalisme i més per resoldre problemes i reptes immediats i a persones interessades no només a combatre el sistema sinó a imaginar-ne un d’alternatiu pel futur proper. Cal, en definitiva, un independentisme d’esquerres capaç d’explicar i defensar la tasca humil, possibilista i (perquè no dir-ho) reformista que s’està fent als ajuntaments governats per la CUP (i a molts d’ERC) i, alhora, una esquerra que connecti amb el gruix de les classes populars però que no tingui por a afrontar qüestions complexes i no sempre ben enteses. Una esquerra,  per acabar, amb identitat política però sense caure en el fetitxisme esquerranista, que s’escolti què diuen en Sanders, en Corbyn o Die Linke i que no s’amagui rere el Procés, ni sota les faldilles dels Black Panthers.

Segur que no soc l’únic que el veu, aquest forat, i que entre uns i altres tornarem a tancar-lo.

 

Adam Majó  Garriga

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid